No, no he gosat dir mai t'estimo
per si l'aire trenca la fragilitat dels mots
o s'endú per sempre allò que admiro
i es perden els sons i el color d'aquest amor.
No, no vendré la meva vida,
amor comprat no es lliura de la mort,
i és que així ens sentim més dignes,
sense històries que subratllin el meu nom.
No, no sabem si això comença
o tot just és l'inici del final
però hem sabut destriar el que importa,
haver gaudit plegats del temps viscut.
No, no he gosat dir mai t'estimo
però t'he contat els somnis que he anhelat
i m'has dit les pors que et neguitegen,
i ho he explicat en tot allò que he cantat.
Amor, sabem que d'amors n'hi ha molts,
a la lluita, a la mare, a la terra;
i no es neguen sinó que es complementen,
i és aquí on ens hem vestit tots dos.
No, no he gosat dir mai t'estimo
per si l'aire trenca la fragilitat dels mots
o s'endú per sempre allò que admiro
i es perden els sons i el color d'aquest amor.
Digueu-me per què
quan la vida em somriu
a mi em cauen les llàgrimes;
digueu-me per què
entremig del dolor
m'hi cap l'esperança;
digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.
Si sóc tan sols
un tros de terra,
per què sento un anhel
d'eternitat?
Si sóc tan sols
núvol que passa
per què s'ofega el cor
amb altres aigües?
Digueu-me per què
estant tant avall
sento coses tan altes.
Digueu-me per què
jo sento pietat
d'aquell que no estima,
digueu-me per què
jo crec en l'amor
i crec en la vida.
Digueu-me per què
estant tan avall
sento coses tan altes.
Els núvols són vermells i no ens movem d'aquí i entre els teus cabells el sol marxa a dormir. I sona una cançó cantem tots a la una en el nostre racó la vida no és tan dura. Amb els companys avui fem una treva aquí no hi ha tortures tots som Adam i Eva. Imatges sense filtre ampolles de litre tardes de plaer en una vida de lloguer. Prenent la lluna als peus del far no tenim pressa no volem marxar l'estiu té la pell bruna explica-me'n alguna quedem-nos junts a cantar-li al mar. No sabem bé a on estem però sabem que estem bé sense fre no hi ha res quan em truquis ja vindré estar junts no val diners i ens omple l'esperit tu i jo junts sempre més el vespre obre la nit. Hi ha una colla a prop que toca la guitarra un somni fa autostop i un vaixell amarra sempre al mateix lloc, però sempre de viatge no hi ha racó al món millor que aquesta platja.
I una xina de la mina clandestina contamina com benzina s'incendia i dictamina l'alegria la pessigues amb els dits ara no estàs per fer tuits quan els únics favorits són els hits dels teus amics.
I anem corrents a fer una capbussada el moment més intens el vivim a la vegada el sol marxa per la dreta a l'esquerra la lluna sura i a sota de la samarreta el cor batega i no s'atura. La nostra vacuna és prendre junts la lluna a la nostra tribuna el mar sembla una llacuna i ens dediquem a riure a viure, a escriure no volem ser esclaus hem nascut per ser lliures.
Puje al ring, tinc la força de Malika Dutt i Clara Zetkin
i el meu rival la violència de gènere.
Seré tan dur com activista en el Iemen, o les Dones De Negre,
preparat per rebre!
Seré mortal com aquell bes de Nina De Chiffre,
no abandonaré el combat fins l'últim sospir,
resistiré com Aung San Suu Kyi,
tu seràs George Foreman, jo Mohamed Alí!
Contra els responsables de la mort d'Amanat,
contra la injustícia i per la llibertat,
lluite per aquelles obligades a marxar,
el meu puny esquerre directe com un raig.
Deixa de ser una trista princesa,
camina la nit encesa.
Trenca els miralls i els cànons de bellesa
i les cadenes que et fan presa.
Jo sóc teva fins on vulgui, completa sense ningú més.
Libre “pa” jugar con sucio si ya estamos en el fango.
Dueña de mi orgullo i per dalt de les demés,
van torcidos los renglones porque escribo en páginas en blanco.
Todas las rosas del rosal van con espinas,
siguen todas en la misma tierra seca si nadie la riega.
Me debo más de lo que gano dentro de la rueda sabes,
yo solo quiero hacerlo como quiera.
Y mira Mai, miran mal tu pose, yo vine pa gozarla, yo no “pa” que tú lo goces
La perra que más ladra si hace falta, no hay bozal para las voces cuando quema la garganta y el reloj toca las doce.
Deixa de ser una trista princesa,
camina la nit encesa.
Trenca els miralls i els cànons de bellesa
i les cadenes que et fan presa.
Esta és la força del coratge, de Gaza a València
que planta cara al món salvatge,
no necessita lideratges, d'ací a Kobane
segura defèn el missatge.
Tres mil cinc-cents milions de lluitadores incansables que no s'aturen mai, conquereixen espais
Sou la font de vida i la flor de tots els pobles que han unit el seu cant, ………caminant.
Tres mil cinc-cents milions de il·lusions emancipades creuaran tots els mars per seguir endavant.
Sou llengua materna, sou trinxera i sou la sang,
sou cada xiqueta que esta nit ha de somniar.
Deixa de ser una trista princesa,
camina la nit encesa.
Trenca els miralls i els cànons de bellesa
i les cadenes que et fan presa.
Cau el sol, cau el món als cerros invisibles que han comprat els homes blancs per un gra de cafè. I la serra es despulla xisclant sota les urpes d'Europa mentre els pobles miners dormen amb els ulls desperts.
M'han fet esclau d'aquesta terra, han fet de mi un arbre encès. He fet del silenci una guerra, he après a viure sense res.
Yo soy campesino puro y no empecé la pelea, pero si me buscan ruido la bailan con la más fea.
Cap fuet de mil puntes els farà oblidar d'on vénen. Cap infern de mil anys els farà agenollar. I abracen el seu país per la cintura, boja i famèlica de ballar al seu compàs.
M'han fet esclau d'aquesta terra, han fet de mi un arbre encès. He fet del silenci una guerra, he après a viure sense res.
Yo soy campesino puro y no empecé la pelea, pero si me buscan ruido la bailan con la más fea.
Quan la llum del món s'apaga
el cel se torna un gran mural d'estels
el silenci de la nit m'atrapa
Dormiran les dos princesses
que m'han fet un home diferent
Que ja no coneix l'estrés ni presses
I ara penso en los colegues
que estaràn fent lo gintoniquet
i de ben segur faràn les tantes
Per més que hi penso ja per res no canviaría el meu present
He canviat de pensament
De sobte bufa un altre vent
Alguna cosa està canviant
Alguna cosa està canviant...
I ara que el neguit descansa i ja no vull sempre, més i més
me n'adono que la pressa mata
Buscant sempre la manera de sobresortir damunt la gent
se m'escapa lo que val la pena
dels petits miracles que m'ha dut la vida al teu costat
se m'ha obert un món que m'ha fet vore
que aquell superego ha deixat de ser el meu punt de gravetat
i ara gira al teu voltant
I vas dir-me amb la mirada
que avançaves sense por,
no tenies res a perdre
i et sobrava el valor.
I vas dir-me a cau d'orella
que senties els tambors,
s'iniciava una guerra
a dins del teu cor.
Buscant una sortida
sense perdre el nord
vaig trobar alternatives
per sortir de la foscor.
Seguint la llum del dia,
buscant un vell tresor,
fugint de la tempesta
que em governa però no em pot.
Som el rellotge que porta el compte enrere,
que vigila la fera abans de despertar.
Som la resposta que viatja sense treva
per totes les goles que ens han d'alliberar.
Som el foc que aporta la saviesa necessària per seguir,
per ser part de les mirades que perduren en la nit,
per ser el temps que ens acompanya, per seguir.
Som el present que empeny amb valentia i la força dels quatre vents
per somiar en una terra on puguem veure els estels
i sentir que vivim el nostre moment.
Seguies desafiant
portant la iniciativa
apropant-nos dia a dia
abans que sortís el sol.
Jo seguia empresonat
per la teva mirada
sempre desbocada
com els oceans.
Buscant una sortida,
sense perdre el nord,
vaig trobar alternatives
per sortir de la foscor.
Seguint la llum del dia
allà on em porti el cor,
faré la guerra amb tu,
la nostra revolució.
Som el rellotge que porta el compte enrere,
que vigila la fera abans de despertar.
Som la resposta que viatja sense treva
per totes les goles que ens han d'alliberar.
Som el foc que aporta la saviesa necessària
per seguir, per ser part de les mirades que perduren en la nit,
per ser el temps que ens acompanya, per seguir.
Som el present que empeny amb valentia i la força dels quatre vents
per somiar en una terra on puguem veure els estels
i sentir que vivim el nostre moment.
M'ha mirat als ulls, hui la veig diferent,
ha decidit voler-se i ha agafat les regnes.
M'ha mirat als ulls, hui la veig diferent,
ha fet fora els dimonis, hui s'aprecia encara més.
Para atenció, fixa't, mira-la,
el seu renaixement comença a caminar.
El cap ben alt i xafa fort,
rebossa força vol menjar-se el món.
Sap de sobres que se'n sortirà,
que ha de donar-se una oportunitat.
Tota la vida es tindrà a ella mateixa,
ha arribat l'hora que ho assumesca.
Així doncs, s'empodera, s'aixeca,
escriu quan fa nosa i no desespera.
Malgrat els moments de baixó,
per fi somriu lliure a l'habitació.
Pensa fer-ho gran i ja està preparada,
ha vingut amb força i una mica accelerada.
Li brillen els ulls pensant en la victòria.
Tots els moments li saben a glòria!
Estima't, aixeca't i somriu al món
Estima't, hui comença un dia nou
Estima't, enterrarem tots els malsons
Estima't, estima't, estima't.
Farta d'escoltar els sermonets de sempre,
que si se maquilla que si tiene pretendientes.
Pretendientas, palabra necia oído sordo,
fardo, te jodo y estás comiendo lodo.
Femme fatal desprenent fatalisme,
cisme en l'abisme, ja tens un aforisme.
Un cataclisme a cada pas que done,
en els pitjors moments als llibres m'abandone.
M'has pillat llegint a deshora,
en la nocturnitat que cerca, es qüestiona.
Inspiració ve quan vol ella és l'ama,
reina i senyora que em porta la calma.
Jo m'aprecie, m'estime, creativitat em diu que no em subestime,
que em mime, que em cuide,
que està quedant sublime.
El metrònom marca el tempo, seguim vives!
Estima't, aixeca't i somriu al món
Estima't, hui comença un dia nou
Estima't, enterrarem tots els malsons
Estima't, estima't, estima't.
En peores plazas hemos toreado,
hecha de golpes, porrazos, pareados.
Això que no et mata diuen que et fa més forta,
a la vida sobrevisc que és el que em recomforta.
Nena, con el morado por bandera,
nos soñamos libres, nos queremos vivas,
nos sabemos fuertes, rebeldes,
apretando los dientes,
sabemos respirar, contra la corriente.
Somos cientos repartidas por el globo,
llevamos la historia pegada a la piel,
valientes, diversas, mujeres en guerra
no habrá quien nos pueda.
Tremenda Jauría, Pupil·les,
des del corazón de la bestia a València.
Estima't, aixeca't i somriu al món
Estima't, hui comença un dia nou
Estima't, enterrarem tots els malsons
Estima't, estima't, estima't.
Tu i jo sabem que aquesta història no la podem contar als néts Tu i jo sabem que els nostres besos mai no veuran la llum del carrer
Hem viscut com si forem furtius que s'amaguen de la gent per això iniciem aquest viatge ens hem cansat d'esperar
Però construirem universos paral·lels per a tots aquells que s'estimen en secret
Serà un refugi per als amants un lloc on viure un altra realitat Em vas prometre que seriem eterns i ara m'adone que entre els dos hem construït universos paral·lels
Trobe versos que escrius en silenci i amagues als racons Vull dormir no sentir-me culpable esta nit, tornar-te a trobar
Deixaré les finestres obertes per sí tu vols entrar Per això iniciem aquest viatge ens hem cansat d'esperar
No hi ha temps ni espai tan sols la llum tu i jo, Ens escaparem a un nou món sense retorn
Serà un refugi per als amants un lloc on viure un altra realitat Em vas prometre que seriem eterns i ara m'adone que entre els dos hem construït universos paral·lels
No hi ha temps ni excuses somniar és de valents invente aquesta història per escapar. Universos paral·lels
Pas a pas…
Hem crescut, hem après,
hem viscut al fracàs,
però hem cregut en nosaltres.
Pas a pas…
ens hem fet costat
hem lluitat pel que creiem
I hem promès no canviar.
Aixequem les nostres mans i cridem fort,
junts podem canviar-ho tot,
quan unim les forces.
Som el foc que portem dins,
som el motor d'aquesta revolta,
és la nostra història.
I pas a pas,
cançó a cançó,
hem trencat les barreres
que no duien enlloc .
I no pararem ,
fins poder fer la nostra,
fins ser apart de la historia,
deixant rastre en el camí.
Aixequem les nostres mans i cridem fort
junts podem canviar-ho tot
quan unim les forces.
Som el foc que portem dins,
som el motor d'aquesta revolta,
és la nostra història.
Si anem a lluitar,
armats amb flors.
Mai no, no ens podran guanyar fallar.
Junts, veurem i lluitar els carrers amb la veritat
Aixequem les nostres mans i cridem fort,
junts podem canviar-ho tot,
quan unim les forces.
Som el foc que portem dins,
som el motor d'aquesta revolta,
és la nostra història.
Aixequem les nostres mans i cridem fort,
junts podem canviar-ho tot,
quan unim las forces.
Som el foc que portem dins,
som el motor d'aquesta revolta,
és la nostra història.
He arribat a s'estació, tenc un bitllet també il·lusió Per favor vagin pujant, partirem d'aquí uns instants
Es revisor sembla bon tiu, du molta barba i em somriu Serem 3 comptant un moix, ara puja en Peter Tosh
D'aquí un any el mataran, a ca seua disparat Però ell està tranquil, fumant herba amb molt d'estil
Perquè m'he de preocupar? si al final tots som mortals I un viatge és un deixar, per després tornar a trobar
I és que aquest tren és una llum i els passatgers són s'energia Il·luminant un cada dia de records I ets seus rails passen “suvora” de tot aquell qui sempre plora I fa sonar un avís sincer de solucions, que sempre hi són
Per sa finestra estic mirant, veig un gran bosc de pins gegants Es revisor em diu són alts, per protegir a tots els malalts
Aquest gran llac es diu memòria i té una gota per història Si mires bé veuràs a gent cercant sa sort del seu moment
Ara a dormir que s'ha fet tard, tot "lo" que tenc per jo m´ho guard Demà serà un bon dia o no, jo de moment tenc sa cançó
Quan arribem intentaré, recordar “lo” bo no lo dolent Perquè es futur és un intent, per millorar es nostre present
I és que aquest tren és una llum i els passatgers són s'energia Il·luminant un cada dia de records I ets seus rails passen "suvora" de tot aquell qui sempre plora I fa sonar un avís sincer de solucions, que sempre hi són
M'agrada quan te'n rius, m'agrada quan m'enfado amb tu
magrada quan ballem, quan parles, quan em mires.
m'agrada un petó, m'agrada l'abraçada d'un amic sincer.
M'agrada un got de vi, m'agrada el pa amb tomata,
m'agrada un cigarret i la meva guitarra.
m'agrada el cafè en llet, i fer la migdiada al teu llitet.
M'agrada dir el què dic, m'agrada fer el què faig,
m'agrada ser com sóc , i m'agrada anar on vaig
M'agrada l'aigua clara i el xocolate espés
tu saps com a mi m'agrada
M'agrada el futbol, i fer el gandul a casa,
la dona del veí quan surt a la terrassa,
m'agrada fer l'amor, i fer el poca vergonya amb els amics.
M'agrada dir el què dic, m'agrada fer el què faig,
m'agrada ser com sóc , i m'agrada anar on vaig
M'agrada l'aigua clara i el xocolate espés
tu saps com a mi m'agrada
M'agrada despertar i trobar-te al meu costat,
m'agrada corretgir els errors d'un temps passat,
m'agrada estar segur que mai és massa tard, i com m'agrada!
M'agrada alçar la veu quan em vulguin fer callar,
m'agrada estar tranquil perquè tu sempre hi seràs
m'agrada estar segur que mai és massa tard, i com m'agrada!
Mama, fa molta calor.
Us va molt malament
si passo un moment
i agafo el ventilador?
Mama, ja no em queden pizzes.
Què teniu per menjar?
que potser puc passar
i de pas porto les camises?
Mama, on veieu el Barça?
el fan pel digital,
i uns quarts de final
es veuen millor des de casa.
Vaig curt de calers, em podeu fer un ingrés?
Mai mai Mama, mai mai Mama
hem sortit a ballar enfilats a la barra d'un bar.
Mai mai Mama, mai mai Mama
hem anat del revés, fins a no aguantar-nos drets.
Mama, tinc un problema
m'he deixat les claus
a casa l'Arnau
I se'n va d'Erasmus a Atenes.
Mama, quina liada
se me'n va anar de les mans
elles eren més grans
d'aquí un temps potser seràs àvia.
Tot segueix com abans, no tinc pasta al banc.
He despertat pensant que somiava,
buscant el sol i un raig de tardor.
M'has preguntat si encara esperava,
tan sols respon i diguem que som.
T'he desitjat escoltant com parlaves,
i t'he buscat en més de mil llocs.
Avui he somiat les teves paraules,
i t'he esperat sense saber on dorms.
Però la sorpresa és trobar-te,
estirada en el meu llit.
Recordant aquells dies,
diguem qui ens ho hagués dit.
Però la sorpresa és trobar-te,
nua entre els meus dits.
N'hi tan sols ens coneixíem,
i ara ho saps tot de mi.
He dibuixat cada traç a mà alçada,
me imaginat arrancant-te el vestit.
Avui he robat un tros d'esperança,
i t'he trobat tornant de Madrid.
Però la sorpresa és trobar-te,
estirada en el meu llit.
Recordant aquells dies,
diguem qui ens ho hagués dit.
Però la sorpresa és trobar-te,
nua entre els meus dits.
N'hi tan sols ens coneixíem,
i ara ho saps tot de mi.
Però la sorpresa és trobar-te,
estirada en el meu llit.
Recordant aquells dies,
diguem qui ens ho hagués dit.
Però la sorpresa és trobar-te,
nua entre els meus dits.
N'hi tan sols ens coneixíem,
i ara ho saps tot de mi.
Em sento fascinat per aquest gust de maduixes
que guardes fidelment sempre entremig de les cuixes,
i em sento desbocat, em sento desbocat,
quan m'ho serveixes en un plat.
Atenció que mai no et falli la dada,
que tu, nena, saps prou bé com m'agrada:
ni més ni menys que amb una gran cullerada
de nata muntada.
Em sento captivat quan veig les dues cireres
que exalten prominents les teves parts davanteres.
I estic desorbitat, estic desorbitat,
absolutament fora de combat.
Atenció que mai no et falli la dada...
Remena, nena!
Fes-ho de cara o bé d'esquena.
Remena, nena!
Que el ritme és clau si vols sarau.
Ena, a, te, a....
Nata!
Uns llavis perfilats amb gust de gerd i de móra
i el teu culet de préssec és tan dolç que enamora.
Estic tan afamat, estic descontrolat,
vull devorar-te tota dins un plat.
Atenció que mai no et falli la dada...
T'he dit un munt de cops que no m'hi posis banana,
només l'assaboreixo quan estic mort gana.
Però farem una excepció, potser serà millor,
posa-m'hi també un enorme meló.
Atenció que mai no et falli la dada...
Remena, nena!...
no en volem cap que no sigui d'es nostros
no en volem cap que no escolti es meu rap
n'hi ha que no saben que es aixo d'es hip hop
o anar a cercar caragols i agafar un bon xop
fer pasta per robiols o pescar un pop
anar a fondo amb bumeari botar-se cualque stop
hi ha coses que no s'haurien de fer
pero amb ses tradicions mallorquines jo pas un guster
disfrut quan veig sa gentada
es fabiol es tamborino sa xeremia ja preparen sa tonada
alerta que el dimoni et pegara una troncada
ses pageses guarden gerres pero cualcuna han trencada
sopa porcella gelat i endimada
tothom a sa taula u quina panxada
s'aufabaguera com brilla a n'es sol
si vols tocar be sa ximbomba fulla de col
per ballar be un ball de bot un bon trispol
ja deus saber que no es gens necesari s'alcohol
tots els carrerons plens de foguerons
torrant llangonissa bistec i botifarrons
trossos d'es tions que cremen tota sa nit
n'hi ha que esperam a matances per menjar un bon frit
com es que fa sa padrina
sempre endevina
els millors ingredients sa milor cuina
no li fa sombra ni a n'arguiñano
si no ho teniu ben clar millor que li demaneu a l'amo
no en volem cap que no sigui d'es nostros
no en volem cap que no escolti es meu rap
Així m'ho contà un amic meu, no cal dir es seu nom
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
Tot va començar a dins s'avió
anant a Las Vegas de viatge
poc a poc m'entrava més emoció
així com més, així com més, així com més
calibres m'empossolava.
No sé com vaig arribar a s'hotel
ni com me xiflava aquella minifalda
que servia copes darrere es taulell
i que em deixava, i que em deixava, i que em deixava xava boig quan s'acotava.
Copa va i copa ve, jo gatet i ella també
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
Més tard li vaig fer proposicions
d'aquestes que es diuen un dins sa farratge
ella respongué posant-me condicions
que res de res man, que res de res man, que res de res man,
si abans no se casava
Jo i es suc vàrem ser cavallers
tots dos enamorats de manera salvatge
no sé com va ser, me tragueren dos anells
i ja m'hi tens ja, i ja m'hi tens ja, i ja m'hi tens ja, es capdavall feia flamada
Copa va i copa ve, jo gate i ella també
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
I ara me'n torn, direcció Mallorca,
me'n vaig maleint es meu mal cap
i ennigu-nigulat per s'alcohol
què diré, què li diré, què diré a sa meva dona
què diré en es meus al.lots que m'esperen a ciutat
copa va i copa ve jo gatet i ella també
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
D'una gatera me vaig casar amb sa camarera
que em va engatar, d'una gatera me vaig casar.
Som un mar, milions de gotes d'aigua,
un tsunami, l'embranzida d'un nou món.
Som un foc, milions d'espurnes vives,
un megàfon, amplifica el crit de molts.
Som Can Vies, Som la PAH,
la lluita pel demà.
No més CIEs, No a la MAT,
la vida que vindrà. Les llavors ja han germinat.
Som el vent, viatgers de la memòria,
la pancarta, la poesia del nou temps.
Som la sang, la saba de les venes,
la bandera acompanya sempre estels.
Som Marea, Som la PAH,
la lluita pel demà.
Som Escola, No a la MAT,
la vida que vindrà. Les llavors ja han germinat.
Som el món que enfonsarà el seu règim,
l'esperança que no desallotjaran.
Som Can Vies, Som la PAH,
la lluita pel demà.
Som la Crida, No a la MAT,
la vida que vindrà. Les llavors ja han germinat.
Som els qui som. No.
Som els qui hem de ser. Som
l'esperança de la llum a l'albada
i la veu greu de l'ocell i la tempesta.
Som la tempesta.
El tro que anuncia la calma, som.
La claror blava on comença la flama
i la remor de la força de l'aigua.
Som el moviment que vol ser.
Els qui es mouen, som. Som
els qui som i els qui cal ser.
I som perquè cal ser.
Som. Ser. Cal ser.
T'has tenyit el cor de blau perquè dugui olor de mar
Per deixar-me un gust salat cada volta que te'n vas
M'has fet creure en es poetes que s'inventen veritats
Sé que omples ses maletes amb es dies soleiats
Uh lala, uh lala, t'has tenyit el cor de blau
Uh la, uh la, encara he d'aprendre a nedar
Des llençols que hi havia al llit n'has cosit un nou vestit
I si somic com el llueixes em despert gelat pel matí
Passaré per alt i seguiré dissimulant, però
Sé que omplis ses maletes amb es dies soleiats
Es meus dies soleiats
Uh lala, uh lala, t'has tenyit el cor de blau
Uh la, uh la, encara he d'aprendre a nedar
Quan caigui sobre teu la còlera dels déus i no quedi res a dir,
quan ja no importi aquesta tarda, si t'ho has passat bé, o si has patit.
Quan cada error al món, quan cada pas en fals, contingui més veritat
que el feix depriment de fulls intactes del teu currículum immaculat,
veuràs el doble fons dels envans, rius subterranis daurats, mars amb tresors amagats
Va, aquest joc t'agradarà, juguem a classificar els que ho fan bé i aquells que no,
jutgem cruelment els que s'equivoquen, sentim-nos petits per aquells que ho fan millor.
I després repassarem els grans greuges que has sofert, els mals sense precedents,
però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content.
Que cap, cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res!
Tots ens movem! No pots quedar-te encallat eternament!
Avança, vianant, per les llambordes i l'asfalt!
Tots ens movem! No aconseguiràs quedar-te quiet!
Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.
Però tu sabràs el que fas, jo vindria a practicar el noble art d'anar endavant.
Si et sents intrús no parlis gaire i ja veuràs, ningú adverteix l'engany.
No et demanen un carnet, no hi ha escrit cap reglament, s'equivoca el més expert,
donem conversa, som amables, i no se sap si malgrat l'esforç anem
cap al plaer o al dolor, a la llum o a la foscor, a un gran banquet o a la més cruel inanició.
Tots ens movem! No pots quedar-te encallat eternament!
Avança, vianant, per les llambordes i l'asfalt!
Tots ens movem! No aconseguiràs quedar-te quiet!
Pobre vianant, aquesta lluita la perdràs.
Que hi hagi pau, que hi hagi pau, que hi hagi pau damunt la Terra.
Creu en el món, creu en el món, creu en la gent que no coneixes.
Et vaig conèixer una tarda gris, estava a punt de tirar un penal,
per culpa teva vaig fallar un gol cantat,
duies serrell i la bata del col·legi tota bruta de fang,
des d'aquell dia el futbol no m'agradat.
Vaig estimar-te en secret sense gosar ni dir-te "hola, què tal",
prou que ho volia però quedava aturat,
a la parada del bus cada matí arribava a l'hora puntual
nomès per veure't de lluny allà al davant.
Mai no et vaig poder parlar,
mai t'ho vaig confessar,
tu vas ser el meu gran amor dissimulat.
Vaig arribar a festejar aquella veïna teva plena de grans
tans sols pel fet de poder tenir-te a prop,
era el millor per fer-la pixar de riure, em sentia especial
però si arribaves em tallava de cop.
Mai no et vaig poder parlar,
mai t'ho vaig confessar,
tu vas ser el meu gran amor dissimulat.
Ahir al matí vaig tornar a trobar-te al Pryca, el teu serrell és igual,
sense poder-ho evitar ens vam creuar,
duies el carro fins dalt ple de salsitxes de porc, pobre animal,
no em vas coneixes i jo em vaig fer el despistat.
Potser vam ser afortunats
de mai no haver parlat,
a mi les salsitxes mai m'han agradat.
Em vénen ganes de vomitar
amb el xantatge de les vostres lleis,
que instauraren una democràcia
entre cometes i subratllat.
Els arguments s'han quedat obsolets,
el paper ja s'ha descolorit,
però vosaltres seguiu aferrant-vos
a la vostra Bíblia del 78.
No és legal alterar ni una coma
sense consens
i després reformeu un article
amb una simple encaixada de mans.
Prou de pantomimes institucionals:
sou les dues cares d'un mateix engany.
Sou els prínceps de la doble moral,
sou titelles ocupant un despatx,
sargantanes de corbata impol·luta
i cocodrils esmolant els ullals.
Sou les lluites que heu deixat de banda
sense cap mala fe,
sou les urnes plenes de nostàlgia
i els referèndums que mai no s'han fet.
Sou les sigles de l'autoresignació,
sou tots els matisos d'un mateix color.
El teatre està a punt d'acabar,
els debats que no porten enlloc,
els monòlegs plens de borumballa
i els vostres discursos que invoquen la por,
les renúncies i els pactes d'estat,
la dictadura conservada en formol,
els cadàvers que assaonen la terra
i els dies feliços de la transició.
Em rebenten les vostres excuses
i l'amnèsia flagrant.
Em repugnen tanta hipocresia
i els vostres negocis enverinats.
Sou esclaus de les més fosques lleialtats,
aristòcrates de la mediocritat,
patriotes amb el cor ple de quitrà.
Vida
porta'm aire net,
que faci bo,
porta'm aire net.
Toca'm,
cura el cor tacat,
que marxi lluny
l'enveja del covard.
Dóna'm,
dóna'm aire nou,
que el rancorós
sempre importi poc.
Vine,
obre el món estès.
Que faci bo,
porta'm aire net.
Fes-me viure
ànima de corall,
olor de mar,
somriure clar.
Desvestida
mirada d'oceà,
amor sincer,
dóna'm la mà.
Aquí buscant la primavera que no acaba mai,
vivint sempre a remolc dels núvols que es desfan.
De blanc, de sal, de mar,
de sorra als peus,
de cel als ulls.
Respira endins i no t'enfonsis que seguim aquí.
Miro de fer el millor que puc amb el que em surt de dins.
Sóc més feliç sempre que et veig venir.
Fes-me viure
ànima de corall,
olor de mar,
somriure clar.
Desvestida
mirada d'oceà,
amor sincer,
dóna'm la mà.
Bondat senzilla
fes-me dia clar,
el cor valent,
la por ponent.
Fes-me lliure,
gavina sobre el mar,
que toqui el sol
on sempre feia mal.
Separats tiren la canya
prop de la plaça d'Espanya,
hipsters amb barba i ulleres
s'han perdut per les cotxeres,
apareixen quan és fosc
els llauners ambulants
i un camell fa l'agost
a l'estació de Sants.
Exbolingues reciclats
disfressats de runners,
periodistes cremats
que viuen de fer banners,
arribant a Ciutat Vella
cantautors que ja no canten
i a la porta de l'Ovella
quatre guiris no s'aguanten.
Aturats amb tres carreres,
“enxufats” que només cobren,
regalets per les “aceres”,
jubilats que maniobren,
policia a un carreró
ara ha perdut el control
amb un grup de percussió
prop de la plaça del Sol.
Perquè tombin els turistes
la rambla l'han tunejat,
ja no queden artistes
els músics han marxat,
quatre “xinos” fent retrats,
Canaletes ja s'allunya
i no queden indignats
a la plaça Catalunya
Quan es fan foscos els dies
i deixem de ser esclaus
les tristors són alegries
i obrim portes sense claus
quan es mor la rutina
en un racó de la ciutat
Barcelona s'il·lumina
quan et tinc al meu costat.
La de la Setmana Tràgica,
la que odia l'extraradi,
la que viu una nit màgica
un dimecres a l'estadi,
la bonica, la insalubre
la de l'ambient de l'Arena,
la que un 12 d'octubre
sent vergonya aliena.
La dels clubs acollidors,
la que adora les gavines
i crema contenidors
i destrossa les cabines,
No hi ha cap respecte
per la música en directe
i no tenim projecte
per donar-li vida.
Quan es fan foscos els dies
i deixem de ser esclaus
les tristors són alegries
i obrim portes sense claus
quan es mor la rutina
en un racó de la ciutat
Barcelona s'il·lumina
quan et tinc al meu costat.
Uns turistes alemanys
al bressol del mestissatge
amb barrets de mexicans
van buscant algun massatge
i al caòtic barri Gòtic
uns nens amb monopatí
van buscant algun narcòtic
per arribar al dematí
A cara o creu
Una moneda ha decidit vides senceres,una moneda pot fer pols ments molt despertes.
La vida és una moneda en caure a terra
que pot quedar de cara o creu, de cara o creu.
Tot s'ha jugat a cara o creu
Uh, uh, uh...
A cara o creu!
Grans pensaments s'han ensorrat en un moment,
grans decisions s'han convertit en solucions.
La vida és una moneda en caure a terra
que pot quedar de cara o creu, de cara o creu.
Tot s'ha jugat a cara o creu
Uh, uh, uh...
A cara o creu!
************************************************
Quan ens veiem
Tu ets lluny, res em diverteix, només
un blues que m'omple el cervell
de platja, palmeres, cervesa i vermut,
que em fan sentir el teu cos a prop.
Sé que un dia, més d'hora o més tard,
en algun lloc altre ens veurem.
Gastarem tota la nit,
trencarem la matinada fets pols.
Dormirem al millor hotel,
no vindrà ningú a emprenyar-nos a les set.
I després ens pirarem, no ens veurà
mai més ningú el pèl.
Quan ens veiem.
Quan ens veiem, uh, uh, uh...
Quan ens veiem. Tot tomarà a anar bé.
Arriba es gran dia, avui toca festival. Avui l'agafaré grossa, m'engataré com un animal .
Siguin ses festes de poble, sigui sa nit de cap d'any, tota excusa és bona per beure i agafar un bon mac.
M'aixec en sol demà matí, joder quin mal de cap. No m'enrecord de casi res, que qualcú m'expliqui què cony m'ha passat!
Intentes recuperar sa nit que no vas viure, lo molt que vam xalar, lo molt que vam riure. Sa memòria t'ha fallat, tens una llacuna immensa, en es records tens un forat, una boira molt densa al voltant.
Som una autèntica esponja, un whisky amb cola, un bon gin, una birra, un vodka amb taronja, m'és igual, tot m'ho fot p'endins.
S'alcohol me passa com aigu, tenc un forat en es ventrei. Ja començ a dur un bon cerol, ja començ a perdre es control.
Tot està podrit, sento molta pudor
Tenen el dits tant bruts; que em foten pena
I ens fan anar com a uns titelles
Mouen els fils que els va més bé
Les rates són molt més sinceres
Que no ens amaguen res de res
Tot és mentida, estan de conya
Si estirem del fil plouran banquers
Tot és mentida, estat carronya
Ens fan saber el que en ells els va bé
Tot és mentida, estan de conya
Xerrameca de polítics absents
Tot és mentida, estat carronya
Els de dalt tenen la ma de morter
Juguen a fer-se els forts, i a esmicolar-ho tot
Viuen en paral·lel, al món que es carreguen
Jo ja no em crec ni una paraula
Em vull fer anar jo a mi mateix
Les rates són molt menys pudentes
i no ens amaguen res de res
Tot és mentida, estan de conya
Que caiguin d'allà dalt, que baixin a jugar
Les normes aquí baix són per tothom iguals
Que caiguin d'allà dalt, que baixin a jugar
Les normes aquí baix són per tothom iguals
A prop,
les coses que m'importen són a prop,
a prop de casa meva i del meu mon,
a prop del meu carrer, de la meva gent,
a prop de la vida que m'envolta a prop.
De la nostra forma de veure el món,
de la nostra manera de ser com som,
de la nostra forma de viure a prop,
de la nostra manera de riure.
A prop de casa meva i del meu món...
A prop de la vida que m'envolta a prop.
De la nostra manera de riure
A prop a prop i sempre a prop
Les coses que m'importen son a prop,
a prop dels meus amics i els meus amors,
a prop dels meus amics, de tots els meus germans,
a prop de tots aquells que m'han vist créixer a prop.
De la nostra música i el ritme,
de la nostra cultura sempre viva a prop,
de la nostra forma de viure a prop
de la nostra manera de riure.
A prop de casa meva i del meu món
A prop de la vida que m'envolta a prop
De la nostra manera de riure
A prop, a prop i sempre a prop.
Seguirem, seguirem cantant, com hem fet sempre
Seguirem, seguirem tocant, de peus a terra
Seguirem, seguirem vibrant, a cada festa
Seguirem, seguirem a prop, com hem fet sempre...
A prop de casa meva i del meu món
A prop de la vida que m'envolta a prop
De la nostra manera de riure
A prop, a prop i sempre a prop.
Mira, mira com et miro.
Mira, mira com em moc.
Mira, mira com camino.
Mira, mira però no em toquis,
no tindrem perdó.
Cada minut serà un segon,
no tinguem pressa, no tinguem por.
Cada mirada serà un sol mon.
Aquesta nit no tindrem perdó.
Mira, mira com et miro.
Mira, mira com em moc.
Mira, mira com camino.
Mira, mira però no em toquis,
no tindrem perdó.
Si les mirades matessin,
ja estaríem morts,
si les mirades cremessin,
ja ens hauríem fos.
Si les mirades parlessin,
ja ho sabrien tot.
Mirem però no em toquis,
no tindrem cap perdó.
Si les mirades matessin,
ja estaríem morts,
si les mirades cremessin,
ja ens hauríem fos.
Si les mirades parlessin,
ja ho sabrien tot.
Mirem però no em toquis,
no tindrem cap perdó.
Pregunta-li un dia al silenci qui ha set el que ha cridat,
pregunta-li un dia als ressons s'ha trencat el plat.
La boira matinera m'humiteja el camí,
són les petites coses les que ens deixen dormir.
M'avorreix saber el que faré a l'aixecar-me del llit,
avorrit d'inventar mons que em beneficien a mi.
Sóc un mag que prova màgia, i el conill no ha sortit,
no vull ser el que sempre es queixa, no et vull complicar el camí.
No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí.
Junts o lluny, com dos cops de puny, sobre el cap muntanyes de fum.
No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí.
Ja ens veurem i farem el pi, perquè sí.
Si és que avui no hem vingut a plorar.
Avui no hem vingut a plorar.
Regala'm el que no val diners,
si estic tan bé avui que no em caldria viure més.
Hi ha estones que parlo amb el vent.
Quan és fosc estic com un llum fluorescent
Des de que tinc memòria que no penso en les coses.
Tots els dies fent cançons per cantar-les amb les oques i els rics,
els més rics són el cant dels grills.
No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí.
Junts o lluny, com dos cops de puny, sobre el cap muntanyes de fum.
No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí.
Ja ens veurem i farem el pi, perquè sí.
Pujar al teulat més alt del poble per emmarcar amb quatre fustes un tros de cel.
Sortiré al balcó sense baranes per espolsar les estovalles plenes d'inquietuds.
M'endinsaren el ventre de la muntanya per refugiar-me de la pluja d'oportunitats perdudes.
M'enfilaré al tronc més vell del bosc per dibuixar sobre l'escorça el cognom de la mare.
Aixecaré el cap ben amunt malgrat les circumstàncies per divisar el cim més agut gratant la pell dels núvols.
M'ocultaré ben amagat dalt les golfes per contemplar el pas del segons disfressats de dies.
Endreçaré els malsons dins de l'armari amb el vestit de la núvia teixit per aranyes sense seny.
Càntirs, mamelles, boies o carbasses
Figa, Badia, xona i parrús
Nano, moniato, bitlla o aparato
Musclo, mostatxo, patatota
Sexe, que bé que va
(Que bé que bé que va)
Sexe, que bé que va
(Que bé que va)
Metes, pitreres, cantimplores, regatera
Ciri, barrina, broca, flabiol
Cova, canari, arpa o sagrari
Borles, rosaris, arracades o pebrots
Sexe, que bé que va
(Que bé que bé que va)
Sexe, que bé que va
(Que bé que va)
Mira, mira, mira que bé que va
Mira, mira, que bé que va
Mira, mira, que bé que bé que va
Mira, mira, que bé que va
Bafles, mamelles, congues o carbasses
Figa, cigala, bengala i parrús
Nano, moniato, ciri o aparato
Musclo, mostatxo, patatota
Sexe, que bé que va
(Que bé que bé que va)
Sexe, que bé que va
(Que bé que va)
Mira, mira, mira que bé que va
Mira, mira que bé que va
Mira, mira, que bé que bé que va
Mira, mira, que bé que va
Algú havia practicat un sabotatge. Algú havia afluixat els engranatges. Se't veia tranquil·la, desplegant el poder del teu encant personal, i els vas, els vas respondre que no, que s'equivocaven, els vas respondre que et confonien amb un altre.
Fas veure que penses, però saps molt bé el que fas. Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!
I no em posaré de genolls. I ja m'he posat de genolls.
Però és que algú havia destrossat la maquinària. Un criminal havia fet vessar les reserves d'aigua. I, per si era útil, vas dir als senyors agents que m'havies vist vora el lloc dels fets i jo, jo vaig respondre que no, que s'equivocaven, però els seus gossos entrenats em van trobar a la cantonada.
Fas veure que penses, però saps molt bé el que fas. Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas!
I no em posaré de genolls. I ja m'he posat de genolls.
Vam dir-nos adéu només amb mots, jo vaig morir cent cops. Tu tornes cap a ell i jo torno cap als dos.
I no em posaré de genolls. I ja m'he posat de genolls.
Fas veure que penses però saps molt bé el que fas! Oh, ets estupenda! I saps molt bé el que fas! Vals molt la pena! I saps molt bé el que fas! Ets estupenda! I sempre saps quin és el següent pas.
Diuen que enmig de la Rússia hivernal,
tot just fa un segle al cor d'una vall.
diuen que temps enllà
hi ha qui sentia un trist fil musical.
Diu que venia de lluny d'un vagó
jurant per deu que resava els temors
diuen que van trobar
l'antiga banda del Transsiberià
Fred, lluny d'aquí,
un vagó fa molt temps vigilat per la lluna d'orient,
viatgers i senyors mercaders d'il·lusions
traginaven tristesa i dolor.
som la veu que vol cridar
des del cim del pic més alt
som la veu que vol cantar
la tornada dels d'abans
Però de cop van sentir
melodies d'abans
que ofegaven les pors i els enganys,
i es van mirar i un desig amagat va esclatar
i va encallar trepitjant el passat.
..i d'ençà del moment els estranys i la gent van llençar les misèries al tren..
Mentre tu esperes el teu dia,
el teu moment, la teva hora de glòria
creues els dits i t'encomanes
a un destí que mai arriba, ai vida
El temps fuig per no tornar
mentre tots fem altres plans
tot comença amb un sol pas
i l'únic rumb possible és endavant
Hey avui el món és teu
la vida no s'espera
pren impuls i sent
que avui el món és teu
no miris mai enrere
cavalquem el temps
Que no hi ha exactes, ni perfectes,
sols miratges que ens enceguen, promeses
Les millors coses, les més bones,
les que no tenen mesura ja són teves
Des que neixes fins que mors
hi ha una brúixola al teu cor
pren-la i viu cada segon
com si fos l'últim dia en aquest món
Hey quantes cançons hem deixat de cantar
per la por a desafinar
Hey quantes ocasions hem deixat escapar
digue'm qui ens les tornarà
Hey quantes emocions hem deixat de sentir
per temor a ser ferits
Hey quantes veritats hem callat com covards
potser és l'hora de canviar!
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit
que la gent plora de pena si explico un acudit.
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit,
ben igual que el peix bullit.
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit
que fa més de tres setmanes que sóc a dins del llit.
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit
que no tinc ni un sol amic.
Jo que intento seduir la noia rossa de la barra:
té un escot enorme i ben exuberant.
La convido a beure un bíter mentre explico i li recito
de memòria el nombre pi i el temps de Planck.
I em pregunto per què marxa.
Es pregunta per què marxa!
Remugant com una manxa.
Remugant com una manxa!
M'ha dit "vine al llit" i ja m'he adormit.
I em pregunto què l'espanta
Es pregunta què l'espanta!
mentre bec la meva Fanta
Mentre beu la seva Fanta!
Li ha dit "vine al llit" i ja s'ha adormit.
Aniré a la biblioteca tot buscant una noieta
ben lletrada i amb més coco que braguer.
M'agenollo i li recito de tirada i de memòria
el Canigó de Mossèn Cinto Verdaguer.
I em pregunto per què marxa...
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit...
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit
que no tinc, que no tinc, que no tinc ni un mig amic!
Vinga, vinga aixeca el cul que t'estàs tornant gandul!
Vinga, vinga aixeca el cap que t'estàs quedant tarat!
Escolta un disc d'Obeses i gaudeix com les deesses.
Surt i viu la vida, que al llit sol no hi faràs res.
Avorrit, avorrit, sóc tan avorrit
que no tinc, que no tinc, que no tinc,
que no tinc cap intenció de moure un pèl
per molt que soni aquesta rumba dedicada a l'avorrit!
Des del sostre del terrat, diminut aixeca el cap.
Telescopis i un perfecte càlcul de les hores.
Previsions d'acostament d'un cometa sense vent.
Ell espera tan pacient la línia recta dels seus ulls.
Plouen decimals que s'encenen.
I a la nit, a dos cents cinquanta mil kilòmetres d'aquí,
travessant altres indrets per venir amb mi.
On la música dels núvols deixa veure el fil
de partícules cremades d'un desig.
Des del sostre del terrat, diminuta la ciutat.
Diagrames per pensar com pot caçar una estrella
i fer llarg aquell moment tan fugaç com el present,
tan brillant com el secret més ben guardat del professor.
Plouen decimals, mentre cau la nit.
A dos cents cinquanta mil kilòmetres d'aquí.
travessant altres indrets per venir amb mi.
On la música dels núvols deixa veure el fil
de partícules cremades d'un desig.
Constel·lacions de sols i trons
que fan interferències a una capsa de cartró.
I amb uns miralls ben situats
una espiral centrífuga, un principi d'atracció...
A dos cents cinquanta mil kilòmetres d'aquí,
travessant altres indrets per venir amb mi.
On la música dels núvols deixa veure el fil
de partícules cremades d'un desig.
Paraules que me segueixen,
paraules que me fan moure d’aquí.
Paraules que m'estorben
paraules que semblen no tenir fi.
Paraules que me fugen
paraules que ja són lliures.
Paraules meravelloses
paraules que corren ansioses.
Sa casa es desperta
sa llum se va extingint
ses lletres que he escrit
són perquè no te tinc.
Paraules embolicades
paraules que m’esperen en es llit
paraules ben aferrades
paraules que no te surten de dins.
Sa casa es desperta
sa llum se va extingint
ses lletres que he escrit
són perquè no te tinc.
Perquè no te tinc
sa nit es fa més llarga.
Perquè no te tinc
ses paraules no te troben, no te troben.
Paraules que em fan riure
paraules que necessit.
Paraules que me curen
paraules que no s'han destenyit.
Sa casa es desperta
sa llum se va extingint
ses lletres que he escrit
són perquè no te tinc.
Perquè no te tinc
sa nit es fa més llarga.
Perquè no te tinc
ses paraules no te troben, no te troben.
Paraules que me despullen
paraules infinitament petites.
Paraules que m'il·luminen
paraules que són noves cada dia.
Paraules per invocar, ah!
es déus que ens han de venir a salvar.
Paraules per espolsar
es dimonis que em queden en es cap.
Paraules que em fan riure
paraules que necessit.
Paraules que m'emboliquin
i que me duguin en es llit
Paraules que me fugin
paraules que siguin lliures.
Paraules que corrin ansioses
paraules meravelloses
El decorat de tots els meus records,
de jocs i ximpleries innocents,
de confusions i amors de joventut,
del temps en què és igual si passa el temps
Adéu siau, adéu siau carrer
ja saps que sempre al cor et portaré
Si no ens veiem, que aquesta vida et tracti bé
que jo algun dia, no ho sé
algun dia, veuré
algun dia potser tornaré
Me n'haig d'anar, aquí ja ho tinc tot viscut
aquestes cases se'm tiren al damunt
sóc massa jove per ser massa gran
i allà fora hi ha un món que està esperant
Adéu siau, adéu siau carrer…
Si el cansament, l'enyor o bé l'edat
o algun atzar un dia em fes tornar
m'agrada imaginar-me al meu balcó
mirant a baix la vida com ve i va
Si creus que la teva vida t'ha de portar lluny d'aquí,
ens vestim de llunes volent trobar el camí.
T'entrebanques però t'aixeques més amunt,
pensa menys del que pensem, canta lliure, tria tu.
Tornàvem en diumenges els dies normals,
amb petons ens despertàvem sense haver-nos de llevar.
Cantant els dos al cotxe escapant-nos de l'angoixa,
fent ganyotes, no parant mai de fer bromes.
Pensa-ho tot més d'un sol cop, si vols escoltar el teu cor,
no et deixis enganyar pel que passa al teu voltant.
Desperta l'animal camina sobre el fang,
obre els ulls, canta fort, fem l'amor un altre cop.
Que la terra que ens atrapa, sigui adob per fer-nos alts,
honest als ulls, l'aire net que ens porta lluny.
La sort d'estar vius, no cal que sigui estiu,
cors bateguin fort, obre els ulls i crida amb mi.
Vull banyar-me en xocolata, mossegar la teva panxa,
cuinem aventures, saltarem entre les dunes.
Portarem mentides esborrades pel camí,
jo em sento com un arbre amb ocells a dins del pit.
Sabem que no tot és riure, treu el tigre -
els estels, les melodies, els plors de tots els dies.
Adormir-me recordant la geografia del teu cos,
aquella línia que amb els dits et resseguia.
Pensa-ho tot més d' un sol cop, si vols escoltar el teu cor,
no et deixis enganyar pel que passa al teu voltant.
Desperta l'animal camina sobre el fang,
obre els ulls, canta fort, fem l' amor un altre cop.
Que la terra que ens atrapa, sigui adob per fer-nos alts,
honest als ulls, l'aire net que ens porta lluny.
La sort d'estar vius no cal que sigui estiu,
cors bateguin fort, obre els ulls i crida amb mi.
Necessito sentir que tu em sents
quan et parlo del que està florint a la pell, sota el vel,
i que em vegis la humana dins de l'obvietat
que ens hem anat fent més inhumans amb el temps.
Necessito que batallis per confrontar les forces que van vencent
i alhora que em reconeguis que des d'on estem també perpetuem.
Necessito que vulguis canviar aquest moment,
si ho faig jo i tu t'escapes, s'escapa l'intent
de veure'ns més humans, menys personals.
Necessito que em diguis què he mamat mentre no hi era,
recordar, sóc part de parts en una història,
que són històries que ens van explicant i callant.
Què s'amaga darrere un silenci tan llarg?
Necessito que no tinguem por a olorar-nos les pors!
Necessito que m'absolguis de la impecabilitat
de ser el que jo vull ser sempre
perquè l'error també és camí per ensopegar,
tocar terra i tornar-se a aixecar.
Necessito que m'expliquis què veus de mi que no estic mirant,
encara que em costi aprendre com ho puc canviar,
si marxo emocionada és per pensar el que m'ha tocat.
Necessito que parlem del que ja no es pot parlar,
que es desmunti l'engranatge i construïm junts la veritat.
Que hi ha el poder amb el cap amagat
i rols i rangs que no són tan llunyans.
Que ens ajuntem i ja ens torna a passar,
que ens ajuntem i ja ens torna a passar!
Necessito que em donis la calma pacient,
que no em surt tan natural com cridar o alçar la veu.
Som diferents o indiferents?
Som diferents o indiferents?
Necessito que em diguis el que no vull escoltar
i deixem dir-te alhora el que no pots ni mencionar.
Necessito que callem quan el silenci ens diu més
o quan és d'hora per mesurar el procés.
Necessito que no tinguem por a olorar-nos les pors!
Necessito saber que només ho puc fer jo,
però que sola no ho puc fer.
I diuen pel barri “Qui són eixos tres?”,
Els aturats de sempre, els horteres del mes.
Jo estic riguent-me de qui està davant de mi
Dins d’eixe espill, matant complexos, volent-me així
La serietat és massa seria “pa” no fer-li broma.
La senzillesa és sinònim de ser persona.
Riguent fins a quedar afònics, amb Rodri i Tony
tornant borraxos des del Cabanyal a Beni.
T’estan diguent que sigues dur, que ets un home.
Que amagues el dolor, i fardes de patrimoni,
La naturalitat és crim, coses del dimoni.
Arrel i ales, gràcies mama, poder de dones.
Debilitats et fan fort
L’amor té la mentira, la vida té la mort.
Que no t’anul•len, no és un túnel sense eixida,
Manen la voluntat i el temps, no la sort.
Manen a una, els tres que sents,
Pren d’esta merda, fuma,
Beuen del ron, del rock i el fonk, estos cabrons,
T’abrumen,
I sempre orgull de classe, militants de base,
Enamorats de rapejar fins que se vos passe.
I des de Sants fins a Valencia s’escolten
La resistència que obri el pas i les portes
Oh som per a bé o per a mal
Imperfeccions, són reals i són nostres
I més humans, i més reals
Dos de la terreta i un del barri
Plan-B al beat, shake your body,
Amb camisa, a Can Batlló,
Gel i sifó en aquesta vida grisa
Esclaus del mercadeig,
Portem el cabreig fins als palaus,
No hem vingut a fer les paus
D’estiuet sense pasta i tu al tercer postgrau
Estic perdent enters, malalt de 45 i LP
Nen, estem fent avions de paper amb les
nostres misèries i els vostres clitxés
calla, es música apatxe, amb el Toni
el Panxo i la cassalla a paxes,
València és més que ska i gralla
No xapen a les 3, Violència és canalla
Obrim escletxes, i si el “plan” falla
Trenquem el setge i no volem medalla.
Enamorat d’aquesta merda fins la tomba
Si la vergonya aliena no ho esfondra.
I des de Sants fins a Valencia s’escolten
La resistència que obri el pas i les portes
Oh som per a bé o per a mal
Imperfeccions, són reals i són nostres
I més humans, i més reals
Llegó el chico de la barba y de la voz nasal
El que llena tu casal y cansa al barman
Con chanclas y un bañador, con la actitud del ganador
Con este olor a alcohol y la sonrisa intacta
Y defendamos la alegría y la imperfección
La rebeldía y la belleza que tiene el error
El amor por una causa,
con la cabeza siempre alta, entregando el alma en cada canción
Que yo no escribo para sonar en Radio 3, qué va
Escribo por necesidad, pa’ calmar el estrés
Lejos del interés, sin pensar en qué dirán
Con toda serenidad y un punto de timidez
Y esas críticas feroces yo no sé qué quieren
Buscan acallar nuestras voces y ven que no pueden
Están buscando que me enfade y pierda los papeles
Pero no saben que yo me crezco cuando me hieren
Y entonces saco el compromiso, saco la rabia
Cansado de tanto sumiso, tanta arrogancia
Cansados de ser esclavos, ser olvidados
Y enamorados de rapear hasta perder el habla
I des de Sants fins a Valencia s’escolten
La resistència que obri el pas i les portes
Oh som per a bé o per a mal
Imperfeccions, són reals i són nostres
I més humans, i més reals
El desembre és molt fosc
Però les llums fan tan maques les coses
La gent omple els carrers
Disfressats semblen bones persones.
Veig els rics empobrir
Com malgasten la seva misèria
Convertint-la en tendresa.
El desembre és molt llarg
Però el gener sempre truca a la porta
Veig uns nens tan contents
Ells no saben que els Reis són els pares
Però tothom no té Reis
Hi ha qui espera que vinguin els patges
Per tornar-los la vida.
Demano que es quedin
No vull regals
Que em sento massa sol
Que no dormiré
Vull estar despert
Per veure si estan bé.
Estaré més tranquil
Quan la droga comenci a fer efecte
Però no és la droga el que vull
Que el que vull no es pot vendre amb recepta
Ja estic fart d'esperar
Aquesta vida m'ha maltractat massa
M'han fet gran tan de pressa.
Demano que es quedin
No vull regals
Que em sento massa sol
Que no dormiré
Aquesta nit de reis
Per veure si estan bé.
El gener és molt injust
Hi ha dinars on tothom és a taula
Però a mi els llums del carrer
M'il·luminen la casa tan fosca
Ja estic fart d'esperar
Tancaré aquesta puta finestra
Que el Nadal no m'agrada.
Demano que es quedin
No vull regals
Que em sento massa sol
Que no dormiré
Aquesta nit de reis
Per veure si estan bé.
Deixa-ho tot i baixa amb mi as carrer, que li donin si fora fa tant de fred
En que s'estiu mai arribi farem com si no fos una nit d'hivern
No això no serà una nit d'hivern
I sa lluna lluirà com es sol, dels estels no sé què en farem
Que més dóna si res abriga, amb tu devora jo ja vaig prou calent
Vine amb mi ara que acaba es dia, sé d'un lloc on no hi passa ningú
tan gros com sa Plaça dels Raïms. Aquí tot serà com naltros vulguem
aquí tot serà com naltros vulguem
I sa lluna lluirà com es sol, dels estels no sé què en farem
Que més dóna si res abriga, amb tu devora jo ja vaig prou calent
S'hi està bé, no sé s'hora, què més dóna és diumenge, o dimecres, jo no ho sé
ni tampoc és que ho vulgui saber
I sa lluna lluirà com es sol, dels estels no sé què en farem
Que més dóna si res abriga, amb tu devora jo ja vaig prou calent
Deixa-ho tot i baixa amb mi as carrer, que li donin si fora fa tant de fred
En que s'estiu mai arribi farem com si no fos una nit d'hivern…
Ixes al carrer i la vida roda
Com una sénia com la lluna plena.
La banda sonora que hui s'estrena
Va dedicada als enemics de la pena.
Sense direcció, improvisant el destí,
Pletòric com un xiquet enganxat, soterrat,
Entre els teus pits.
Envoltat de nous companys i vells amics,
A una ciutat que ja s'alça del llit.
No sé com ho fem altre cop se'ns fa de dia
Arreglant el món dibuixant un somni que camina
No solte el got, a tu tampoc, la meua medicina
Perquè amb el temps ens hem fet experts
En fer que es junten els dies
I a la nit no li tenim cap rancor,
Què és la culpable d'estimar-se tan fort
No vull saber què faré demà
Tan sols centrar-me en el goig que duc a la mà
No vull saber què passarà hui
Sóc un somnàmbul dirigit per la nit
Hem vist matinades il·luminades en ulls d'innocència
D'aquell home que solitari va buscant conversa
Oportunismes de la vida formant convivència
Escoltar històries d'actors de vida perversa
Hem ballat i cantat per amistat o coincidència
Brindant en altres llengües ignorant la procedència
Trist acomiadar-se toca tornar a valència
Dirigits per la pròpia inèrcia
No sé com ho fem altre cop se'ns fa de dia
Arreglant el món dibuixant un somni que camina
No solte el got, a tu tampoc, la meua medicina
Si et mires al mirall,
fixament als ulls,
diga'm que hi veus
darrere del fum.
Jo hi veig por,
por d'estirar els cabells
de la gent que m'estima
com tu.
I un atac de covardia
m'ha portat a dir mentides
que no tenen cap sentit,
no se les creu ningú.
Però a vegades tot és fosc,
a vegades tot és fosc,
a vegades tot és fosc
menys tu.
No tot son flors i violes,
Perquè no vols,
Perquè voles.
No tot son flors i violes
Em tremola l'aire a la gola,
Em tremola l'aire a la gola,
Em tremola l'aire.
I de tan sintonitzar amb causes de poca vida,
Hem après a ser tan freds que ara no ens estimaríem.
No parem d'amenitzar les mentides amb poesia,
Em vas dir que no ens creuries i ens anaves avisant.
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca,
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca.
I de tan filosofar, descuidant el que faríem,
Caldejant l'aturador ens volarien els dies.
No parem de mamentar la fosca amb lletania,
Repetint-nos que la sort, ningú no ens la deixaria.
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca,
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca.
De la mà, m'agafes de la mà i anem,
De la mà, t'agafo i no ens va tan malament!
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca,
I deixa't fer que és pel teu bé,
Deixa't fer que això et convé,
Deixa't anar que ara és temps d'equivocar-se!
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca,
Ai aiaiai aiaiai em cauen de la boca.
Ara ja ets allà
No et vaig avisar
Et vas oblidar aquell mocador amb la teva olor
Quan arriba l'enyor
m'abriga dia i nit
és la part de tu que es queda amb mi mentre estàs lluny
Ja sé que la vida és així,
ja sé que tothom fa el seu camí.
Ja sé que sempre hi ha canvis,
però a vegades voldria que fossis aquí
Boston, quina sort!
S'omple dels acords
Neixen de les mans, creixen inquiets, volen pel món
Saps que a mi m'arriben?
I els he volgut escriure
Per poder cantar-te aquesta melodia
Quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo.
Preneu seient, companys, parlarem de Bellesa. Uns la busquen en els primers brots de la Primavera. Uns juren haver-la vist en fórmules matemàtiques, surant en l'harmonia de les esferes. I uns altres la van trobar un dia que, per casualitat, van saber donar sense esperar rebre, o van saber tenir sense témer perdre... Uns altres en l'interior d'una boca oberta. I sabeu què? Estic molt d'acord amb tots ells. Estic molt d'acord amb tots ells. Jo coincideixo amb tots ells i competeixo.
Puc veure que aneu bellament armats per a la batalla! I ressona allà on vaig l'esclat insolent de les vostres rialles! I puc sentir com esteu convençuts que els cors, sota les camises, us bateguen amb forces que el món desconeixia. Però, pobrets, ni sospiteu què està passant, un bon amic us ho hauria hagut d'explicar, vaig derrotar-ne molts abans millors que vosaltres! Per ser el més graciós del ball, per ser el més agut i el més brillant, per fer els comentaris més profunds, per fer els comentaris més banals, per concentrar l'atenció dels ulls, per tots els recursos natural, jo competeixo.
Quan la derrota és enorme hi ha qui reconeix les forces de l'ordre i jo, que competeixo.
I hem vist que teniu certs talents, és veritat, i que us van educar explicant-vos que sou esplèndids, que sou especials, i que seria un crim no aprofitar-ho, però temo que se us escapa la diferència entre un protagonista d'una gran nit, d'una gran vetllada i una gran rival, un especialista. Que aquí no es tracta de ser amable amb els nens! Que aquí no serveix tenir una dona bonica! Que aquí es tracta d'estar disposat a entomar una bala! Que aquí es tracta de ser capità de iots que naufraguen! Què podreu deixar enrere quan calgui? Què voldreu sacrificar a canvi? Entregareu al vostre triomf tot el que us reclami? Mirareu rient, doblant l'aposta, quan la vostra gent arrenqui a córrer? De debò que us quedareu per aquí? Tindreu el coratge?
Jo, sabeu què? Crec que, en el fons, sou bons nens. Sou bons xicots buscant una vida bona i tard o d'hora voldreu aturar-vos, jugareu a cartes amb amics, descansareu, assistireu a festes, o xiulareu cançons que uns tarats hauran escrit sobre les vostres gestes. I, amics, la destral de guerra mai s'enterra; s'amaga en el calaix més elevat del menjador, es lloga per hores, es ven al millor postor, se li diu a un germà que te la guardi una temporada, es dóna al museu de seguretat més relaxada, però mai s'enterra, mai s'enterra i s'esmola en la fosca, i s'esmola en la fosca, i s'esmola en la fosca.
I de debò que em sap greu, però potser m'agraden les vostres festes! Potser m'agrada el vostre estil! Potser m'agraden les vostres feines! Potser m'agraden els plans que feu per l'estiu! Potser m'agraden les vostres senyores, les vostres germanes, les vostres companyes de pis! Potser m'agraden els vostres somnis! O potser no, potser he perdut l'interès pel camí.
Vinc impacient i capritxós, conec els teixits del vostre sistema nerviós. Mireu on trepitgeu, temeu la foscor, que rebento autoestimes com si fossin sabó. M'apropo content, si cal aplaudint. Sé picar una mà amb l'altra, sé fer riure amb un acudit. Seré fill, amic, germà, company, veí de l'ascensor, amant, seré soci, seré fan... Fins que un dia seré un desànim inesperat de l'esperit, una flaire a l'aire, un ambient enrarit, el vent més tenebrós que pugui parir la nit, la còlera del cantant del grup català revelació del 2008, l'àngel negre de l'insomni, el monstre sota el llit! Seré un udol que us deixarà la sang congelada! Seré un infart, seré una trucada de matinada! Seré el gran savi que us explicarà la lliçó d'amb qui es pot i amb qui no es pot jugar.
I a hores d'ara ja no esperareu una celebració discreta. Primer miro amb respecte, com qui ha gaudit d'una lluita igualada però, si us hi fixeu, porto el somriure de qui s'aguanta una riallada. Després capto l'atenció de qualsevol audiència, fingeixo interès, adulo amb prudència i narro el combat amb detalls, aturant-me, deixant que la gent s'imagini la cara dels pobres valents que un dia arribaven com heu arribat vosaltres ara, com heu arribat vosaltres ara, com heu arribat vosaltres ara.
Que quan la derrota és molt clara hi ha qui busca lloc en una altra banda i jo, que competeixo.
Una nit la boira arribà a la vall
soterrant les muntanyes i esglésies.
Va ser quan de sobte el poble es va adonar
que entre ells ja no es podien veure.
Com que el calor es feia insuportable
i cap pudor podia fer-los nosa
es van traure els vestits.
Van sortir sentint-se molt més vius que mai,
desitjant trobar-se uns als altres.
A tot arreu bramaven llits de llibertat
perquè l'amor omplia l'atmosfera
i al camí també era la portera
que reclamava feta una fera
convidant als seus pits.
Poc a poc es va juntar més personal
que volia gaudir de la gran festa.
Com que tots els cotxes eren aparcats
ho van fer enmig la carreterra
Crits, gemecs, rises, batecs i palmes
descobriren les virtuts del tacte i els tresors de la carn.
I així tots els llavis es van enjuntar
i els clatells, les galtes de les natges,
i el perfum de tots els cossos extasiats
esclatant un col·lectiu orgasme
i tot era una gran meravella
també mascle amb mascle i femella amb femella
tots semblants al déu Pan.
Fins que un matí la trista radio va anunciar
que la boira afrodisíaca se n'anava
a buscar d'algun lloc més necessitat
deixant-vos allà a mitat faena.
Però fent servir l'antiga intel·ligència
per gaudir d'un millor estat de consciència
es van fer saltar els ulls
Tota la ciutat sembla haver mudat la pell.
El nom dels carrers fan que em senti un estranger.
I de cop, quan tothom dorm, el món se'ns fon.
I de cop, quan tothom dorm, ens quedem sols...
Un altre cop... Un altre cop.
Només tu i jo...
Trobo el meu portal, però algú n'ha canviat el pany.
Hi ha un llum encès, que s'apaga quan el veig.
I de cop, quan tothom dorm, el món se'ns fon.
I de cop, quan tothom dorm, ens quedem sols...
Un altre cop... Un altre cop.
Només tu i jo...
I de cop, quan tothom dorm, el món se'ns fon.
I de cop, quan tothom dorm, ens quedem sols...
Un altre cop, només tu i jo.
Sense guió...
Retrobant els vells camins de la memòria,
passejant pels nous carrers de la ciutat,
els paisatges que han marcat la meva història
esfondrats per l'avarícia dels humans.
Han volgut perpetuar la seva glòria,
han tapat la vista ampla del cel clar,
i el cant de l'oreneta ara és cridòria,
embogida diu adéu des del terrat.
Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen,
que ara el priven dels records que va tenir,
que el marcaren, que l'han fet saber qui és.
Caminant torno a evocar la meva infància,
rememoro tots els llocs que m'han marcat,
però la boira del nou segle en la mirada
em tenyeix aquells records del meu passat.
Ja no entenc els nous colors de Barcelona,
botiguetes que han venut el seu encant.
No recordo el so del vent de Collserola
ni l'olor del caldo fet que arriba al parc.
Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen,
que ara el priven dels records que va tenir,
que el marcaren, que l'han fet saber qui és.
I la mare que m'envia a comprar el pa,
les pilotes que perdíem als solars,
les boletes dels xiprers per emprenyar
a l'amiga de l'escola que he oblidat.
Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen
que ara el priven dels records que va tenir,
que em marcaren, que m'han fet ser tal com sóc
Hem vist allò que no es pot vore,
hem pogut passar a l'altre costat,
hem deixat de banda els prejudicis,
oblidant tot el que ens han imposat.
Sense marcar el rumb hem despertat
enmig d'un viatge que havíem somiat
i l'únic que ens cal és ser al teu costat.
Amb cada cop l'escletxa es fa més gran,
som la pluja que bada les ciutats,
i a poc a poc junts ho podrem tot,
som les ones trencant l'horitzó.
Hem vist allò que no es pot vore,
hem passat pels llocs més extravagants,
sense marcar el rumb anem surant
per les rambles més seques fins al cim més alt
i l'únic que ens cal és seguir somiant.
Amb cada cop l'escletxa es fa més gran,
som la pluja que bada les ciutats,
i a poc a poc junts ho podrem tot,
som les ones trencant l'horitzó.