Tornar a sa terra

Desmesurat com un carnaval
ja m'ha superat
sa riquesa des teu callar.
Recopilant es meus drets humans
dins un cel nocturn,
permanent i vermell de Mart.
Estimar és una malaltia
de transmissió sexual.
Centrifugat amb es huracans
de ses teves mans
visc a part de sa realitat.
Inventar és sa meva forma
de multidiscapacitat.
Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.
No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m'hi acompanya.
Vull ser es pilot d'un ovni,
vull ser es pilot d'un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra.

Canta amb mi

Cant, perquè tenc ganes de solfejar
totes ses notes que trauré,
Cant melodies, a pulmó i amb alegria,
per moure tot s'ambient des carrer.

Cant, perquè tenc ganes de cantar,
jo mai en tenc a bastament.
Cant cada dia, i amb sa teva companyia,
Encendrem s'esperit de sa gent.

Canta amb mi,
per curar-mos de tots els mals,
per sentir-mos com animals cantant,
celebrant cada instant,
bravejant de sa llibertat.

Canta amb mi,
per curar-mos de tots els mals,
per sentir-mos com animals cantant,
Engrescant els callats,
contagiant es personal.

Canto que cantant aixeco el vol,
riu l'alegria, plora el dol.
Canto a la vida, l'amor i la mentida,
la meva melodia tot ho pot.

Canto quan tinc coses que amollar,
quan no hem dóna la gana de callar.
canto quan ballo, quan dormo i quan treballo,
que sempre és bon moment per a somniar.

Em deuria enamorar

Ha passat molt temps,
no arribava ni als disset.
Ens n'enfotíem l'un de l'altre.
Mai he tornat a riure tant.
Jo ja en tenia trenta-cinc,
i l'edat m'incomodava,
però em feia sentir tan viu,
tan més jove,
que el cor no m'hi cabia al pit.
Em deuria enamorar,
perquè de sobte em vaig sentir
tan sol...
Ella jugava amb el meu cor
i el puto joc no s'acabava mai...
Comences creient
que et perdrà la bellesa
llavors et topes amb l'amor
Comences creient
que et perdrà la bellesa
fins que et trobes en l'amor.

Epíleg

Porto les sabates dins d'un sac,
i la flor d'un pensament amagada al meu barret
perquè no li toqui el vent,
per poder-la recordar,
per entendre l'animal que tots tenim i ningú sent.
Saps que tot allò eren detalls,
les paraules a les dents,
assegudes com records a la capsa del present.
La petita imperfecció que fa moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no ho veus.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
i ja no trobes res de tu surant a la memòria.

Intuïm el rastre d'un camí
que de lluny va perdre el foc
la distància el fa d'oblit, de preguntes i racons.
I t'enfiles més amunt
perquè mai no sigui dit que no has provat de veure el fum.
Saps que tot allò eren miralls
que amb el sol han anat cremant
els papers que ja hem perdut,
els retalls que no hem trobat
dels minuts accelerats que fan moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats, de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no el sents.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
però tu hi sents una altra veu surant a la memòria.

Em trenco

He passat, he vist i he entès,
i he agafat les meves coses.
T'he deixat les meves claus,
no obriré més aquesta porta.

Avui és un dia gris,
no sé què fer ni què puc dir-te.
Només vull que es posi a ploure
i se m'esborri la memòria.

He llegit les teves cartes,
se'm fa un tel a la mirada.
Em torno cec, em torno fosc,
em trenco i res pot enganxar-me.

Hem estat dos anys i mig
en un viatge sense mapes.
Hem sigut amants i amics,
m'he sentit viu, m'he sentit ample.

I ara ens cau el cel a sobre,
tot comença i tot s'acaba.
Tot s'acaba quan comença
un nou viatge, un nou paisatge.

Avui és un dia gris,
no sé què fer ni què puc dir-te.
Només vull que es posi a ploure
i se m'esborri la memòria.

He llegit les teves cartes,
se'm fa un tel a la mirada.
Em torno cec, em torno fosc,
em trenco i res pot enganxar-me.
Em torno cec, em torno fosc,
em trenco i res pot enganxar-me.

Em trenco i em torno cec i fosc...

La cara de la reina

Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt de la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.

Tenim vent, oliveres, palmes,
Garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
Vergers de fruits i mel.

Muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
Llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.

Mentellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
cridem fort, no passareu!

Terra natal

Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d'un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Sobre la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell.

No cal que m'esperis
no hi ha misteris, és la terra natal.

El record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.
Vull escoltar aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.

No cal que m'esperis enlloc,
no hi ha misteris, és la terra natal.

Encara que siguin de bar

Sembla que no ho vas entendre
quan vaig mirar-te els ulls
la teva carta em va sorprendre
no esperava menys de tu .

No m´agrada seguir lleis
que em resolguin el futur
només faig sempre el que vull.

Saps política estimada
més val que t´ho muntis bé
el teu paper és tan miserable
que t´amagues en el temps.

No em facis seguir el teu joc
que no vull prendre partit
els discursos sempre m´han avorrit.

Jo no crec en el poder
jo no crec en l´orgull
jo no vull parlar per ningú.

Vull quatre barres
encara que siguin de bar
M´agrada la gent que et mira els ulls.
Mira´m els ulls!

No t´he vist mai cap paraula
que no enganyi a ningú
sempre m´omple de promeses
d´hipocresia, de joc brut.

Despertes l'inútil

Cada vegada que em passes pel cap,
despertes l'inútil que estava tranquil.
L'invites a beure i m'ofegues en vins,
cada vegada que em passes pel cap.
Cada vegada que et tinc al davant,
et diria el que penso,
però tu em fas un petó,
que desperta l'inútil que dius coses per dir.
Cada vegada que crec que te'n rius de mi.
Cada vegada que et veig a venir,
m'ensumo el pitjor i això és com dir-te que si
Es el teu alè qui m'encanta i sense tu no valc res
Despertes l'inútil que no em deixa dormir,
que no em deixa dormir.

El sol dura un dia

Jo no sé si tu saps
que qui diu si plou
és el cel i no l'aigua.
Que la passa més gran
no és senyal de res,
si un dels peus no avança.
I comptem els carrers per milions d'estels,
jo tinc fe relativa…
La raó no és un do,
i dormir millor
pot canviar-nos la vida.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
m'hi he trobat immers.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
He pensat l'equació
per trobar-te el so
i me l'acosto a l'oïda.
He desfet un petó,
l'he estudiat de prop:
llavis, son i saliva.
I procuro ordenar cada situació
pel seu grau d'importància.
Entenent tot això
com un mal menor,
que pot fer certa gràcia.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
I sovint se m'escapa la ironia,
ja veurem, ja veurem,
que no he vingut a fer-me el fort jo aquí amb tu.
I tranquils que controlo la partida,
ja veurem, ja veurem,
que tingui bona sort i mai no siguis fum.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.

Rostres estranys

Camins que desfan els horitzons,
dies i anys rere panys que omplen els racons
d'ombres cants i olors que venen quan no
estàs esperant.

No volent voler em sento estrany,
el cor pres d'un dolor que m'agrada tant.
Cantar a cor obert a gent que saps,
no has estimat mai.

Vull fer camí des d'aquí agafant-te la mà.
No vull morir sent esclau del passat.
Si véns amb mi junts podrem deixar els
plors a un costat. Vull veure't córrer,
riure com abans.

I tot són records, rostres estranys,
moments que un dia aprendràs no tornaran
mai. I has idealitzat les vides de qui
estava al teu costat.

Vull fer camí des d'aquí agafant-te la mà.
No vull morir sent esclau del passat.
Si véns amb mi junts podrem deixar els
plors a un costat. Vull veure't córrer,
riure com abans.

Cançó de bressol per la primavera

Menut meu, no tens per què plorar.
Menut meu, és l'hora de dormir.
Ja he mirat baix del teu llit,
ja he mirat i el monstre és com nosaltres.
A ell també li agraden els cels blaus.
A ell també li agrada beure orxata.
I sovint troba a faltar
les manisetes, les canyes i el fang.

Menut meu, que tingues bona nit.
Menut meu, somia amb els angelets.
Els monstres no, no són roïns,
volen dormir i els fan por els xiquets.
Ells no són els que porten els malsons.
Ells no són els que t'allunyen de casa,
ni fan plans d'austeritat,
ni furten tratges per vestir-se d'home honrat.
Menut meu, no tens per què plorar.
Menut meu, és l'hora de dormir.
Ja he mirat baix del teu llit,
ja he mirat i el monstre se n'ha anat.

No has vingut al món equivocat.
Has vingut a un món que resistix.
Ai, menut, no tens per què plorar
Si vols passaré la nit ací.
No has vingut al món equivocat.
Has vingut a un món que resistix.
Ai, menut, no tens per què plorar.
Si vols passaré la nit ací.

Tu ja m'entens

Una paraula i moltes més
diuen tantes coses
unes molt, unes altres res
jo és que no sé explicar-me
encara no hi après.

Mirem de lluny, mirem d'aprop,
mire'm d'allà on tu vulguis
ara mateix tenc s'impressió
de que no sé explicar-me com tu vols
no se fer-me entendre, tu tens raó
i jo no.

Jo no som cap llibre obert
ni tan bo ni clar com s'aigua
som sa pedra d'un torrent
per on no hi passa sa corrent,
tu ja m'entens.
Jo no som cap llibre obert
ni tan bo ni clar com s'aigua
som sa boira que amb es vent
desapareix rápidament,
tu ja m'entens.

Vaig per amunt i al capdavall
qui no té cap té cames,
com sempre es dos tantes vegades
acabarem tirant-mos per ses murades avall…

I si guanyam o si perdem
això ho sabran es frares,
és evident que si no ho feim
mos quedarem amb ganes d'haver-ho fet,
no sé si m'explic, no sé si m'entens,
jo crec que sí…

Fa calor

Consider que en principi no és sa plàstica
D'un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d'un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i bicis.

Consider que en principi no és sa nàutica
d'un vaixell que pesca escamarlans i gambes,
i que navega amb alegria i molta pràctica
i deixa una via blanca i oxigenada.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar un clamaret amb gust de sípia,
d'un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.
Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc graus.

Puc tancar i obrir

Puc tancar i obrir la mà
puc posar un peu davant
l'altre peu
i fer un pas endavant.

Puc obrir el meu cor tancat
puc posar una mica de llum
per allà on vaig.

I amb l'altra mà puc oferir-te
un ram de flors
collides pel camí que jo he trobat.

Vull entrar en un llac seré
i lentament treure'm la roba
que ja no em serveix.

Em despullo davant teu
i si vols fusionem
el teu cos amb el meu.

Puc estimar-te i no tenir-te
deixo ben obertes
les finestres de l'amor.

Aquest moment

Amb regust d'onada a la boca
dius que avui el mar és fred, que potser més que ahir.
Deixes les petjades a la vora
com qui deixa engrunes per si cal desfer el camí.

És brillant la línia d'una gota coll avall.

Hem deixat les platges a la porta.
Als minuts de lluna dediquem les nits en blanc.
Som de fer sintaxi entre hores.
Del silenci en fem un bon motiu per escoltar.

I es que és tan, tan, fàcil el traçat del teu carrer,
que vaig aprendre'm un per un els noms d'aquells xiprers.

Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.

La remor dels braços dins de l'aigua
diu que és com un mantra d'aritmètica constant,
que no atura el temps però, de vegades,
omple tot l'espai d'una manera al·lucinant.

I és que és tan, tan, plàcid el retrat d'aquest instant.
D'universos paral·lels que sempre es trobaran.

Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.
Per si un dia el vent es fa més fort,
per si algun cop baixem de l'hort,
et prometo que viurem en aquest moment.

Llavors tu, simplement

Pujo caminant cap a Gràcia
amb aquella eufòria de qui sap
que allà on va trobarà una raó
per quedar-se, tot i que és enlloc
on es voldria exiliar.
Som a mitjans dels noranta
i tot crit m'ha semblat sempre aliè.
Tu ets l'única causa santa per la
que estic disposat a sofrir, estic
disposat a patir, estic preparat
pel dolor.
Però ai amor, no ens havíem vist
mai encara i als ulls de l'altra
gent hi fulguraven altres drogues.
Llavors jo era valent i la por
la millor metzina, llavors tu,
simplement, no existies...
Torno rodolant a Gràcia amb el
cap ple d'enllocs i ningús i el cor
buit d'esperança però també de
l'enyor que ja sentia per tu.
Som a mitjans dels noranta
i tot crit m'ha semblat sempre aliè.
Tu ets l'única causa santa per la
que estic disposat a sofrir, estic
disposat a patir, estic preparat
pel dolor.
Però ai amor, no ens havíem vist
mai encara i als ulls de l'altra
gent hi fulguraven altres drogues.
Llavors jo era valent i la por
la millor metzina, llavors tu,
simplement, no existies...

La penúltima

Han tancat el Baresito,
ja són les cinc del matí,
i encara portem la bufa
intacta i sense ferits.
Què farem si a esta hora als bars
només queden els cambrers
que vigilen els agritos
per a què reposen bé.
Mentres teníem el got ple
ens créiem els almiralls
i ara només som uns nàufrags
sense illes on naufragar.

Emporteu-vos la guitarra,
que aixina no em trobaran,
si les meues cançons tristes
em vénen a visitar.
N'hi ha que hem refreguen detalls,
n'hi ha que em criden mentirós!,
n'hi ha més d'una insoportable
i una que porta el teu nom.
Però cap d'elles va fer
que pensares en tornar,
potser només foren nàufrags
sense illes on naufragar.

Han tancat el Baresito,
resistim els més tossuts,
i és quan més notem les baixes
dels companys que tenim lluny.
Espere que aneu bufats
fent comboi pels bars del món
parlant de la reconquesta
planejant vostre retorn.
Tornarem a encendre el foc
d'este poble endormiscat
o serem per sempre nàufrags
sense l'illa on naufragar.

Tot és poc

Confio en un món millor
on tothom pot trobar el seu lloc
on tu i jo coneixem un joc
amb les mateixes normes per tots dos

Perquè som iguals
tu vius al mar, jo entre les valls
tenim records, guardem detalls
ens agrada viatjar per pensaments siderals

Entre estrelles i planetes
neix un nou desig per tornar a terra
que el temps no ens espera
no vull mirar enrere
no hi ha cap camí que ens ensenyi dreceres
dins d'aquesta selva et vull sentir a prop
m'he posat per límit la imaginació

Tot és poc, quan vius per conèixer
tot és poc, si el temps té pressa
tot és poc, quan la nit és freda
junts som foc, el present crema

Som les ganes de fer
som com l'estiu al mes de gener
potser ara em passo de sincer
som contradictoris perquè sí

Però ho volem així
fem com si no existís camí
fem-ho bé, fem-nos-hi mal
tornarem a començar amb un nou viatge sideral

Entre estrelles i planetes
neix un nou desig per tornar a terra
que el temps no ens espera
no vull mirar enrere
no hi ha cap camí que ens ensenyi dreceres
dins d'aquesta selva et vull sentir a prop
m'he posat per límit la imaginació

Tot és poc, quan vius per conèixer
tot és poc, si el temps té pressa
tot és poc, quan la nit és freda
junts som foc, el present crema

No suportem l'hivern

Com rebobinar aquesta bonança
i tornar a recórrer el son
d'aquest estiu etern

Com rebobinar aquest canvi d'hora
que ha tornat els vespre curts
i els ha fet caure amb glaç i fred

No volem pels altres el que a nosaltres dol,
però ens encanta bramar fort,
amb el balcó obert per si algú ens sent
Per això no suportem l'hivern

Com rebobinar aquella mala hora
en què vaig tacar les pàgines de blanc
amb dits de fang

Com puc evitar tancar-me a casa
i canviar capa i espasa
per un llibre i un llençol

No volem pels altres el que a nosaltres dol,
però ens encanta bramar fort,
amb el balcó obert per si algú ens sent
Per això no suportem l'hivern

Volem músiques tranquil·les,
no volem
sentir als altres plorar

No volem pels altres el que a nosaltres dol,
però ens encanta bramar fort,
amb el balcó obert per si algú ens sent
Per això odiem l'hivern
i volem l'estiu etern

No vull ancorar-me

No vull ancorar-me en un port pansit, no vull
No vull enfonsar-me en un port pansit, brut i malaltís
No vull, no vull un Cor agre, ni els ulls enfosquits, no vull
Les mans tremoloses, tibades i agafades al neguit.
M'evaporo amb la rosada, em poso als núvols a les al es
De les àguiles, dels corbs i dels falcons
M'evaporo amb la neu de les muntanyes, baixo dius
Salto pels marges, regalimant fins a la font
I on tu vas sempre a beure aigua, entro dintre teu
Al temple del teu cos, entre el teu sexe i el teu Cor.
I em quedo, entre el teu sexe i el teu cos
I em quedo, em quedo a fer l'amor
I em quedo, al temple del teu cos
I em quedo, em quedo a fer l'amor

0001

Soc capaç de pensar
molt més lluny que un humà,
puc predir-me el futur,
tinc el cor ordenat.
Soc més ràpid que el vol
d'un mosquit qualsevol.
Tan binari com tu
però m'arreglo tot sol.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001
Mai no apaguis la llum
que jo cavalco el meu rumb,
mentre espolso amb els bits
quatre bytes plens de fum.
Però sentiu tantes coses
quan viviu la vostra càpsula espai-temps,
que jo us canvio memòria per un cel obert.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001

Qui n'ha begut

Qui n'ha begut en tindrà set tota
la vida. Qui ho ha deixat
ja no suporta el pas dels dies.
Enganxa més que l'heroïna,
i es tan eficaç, tan eficaç com
l'aspirina.
Diu que et transporta a un altre
planeta, t'inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d'or per cada moment
que tornes a viure.
I ara tu digue'm si és veritat
el que m'han dit que vas
explicant. Diu que tu també ho
has provat. Digue'm que ho
recordes? O quan ho deixes tot
s'oblida?
I ara tu digue'm si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què
et parlo. Digue'm que és veritat.
Digue'm que no pot ser que això
també sigui mentida.
Diu que et transporta a un altre
planeta, t'inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d'or per cada moment
que tornes a viure.

Eduardo i el fantasma de la mascletà

És normal que et faça por, sóc un fantasma.
Vinc d'entre els morts buscant morts de matinada.
I si em veus rondant prop teu, mala barraca.
És normal que et faça por, sóc un fantasma.

Vius a una festa constant
lluint tot l'any el moreno
i amb accent cartagenero
fas bromes als convidats.
Balles la conga triomfal
dels que han vingut a forrarse
i tu et veus molt honorable
amb un vermú a cada mà.
Però quan a mitjanit
tornes a la teua alcova
em confons amb cada ombra
i mulles de suor el llit.

És normal que et faça por, sóc un fantasma.
Vinc d'entre els morts buscant morts de matinada.
No caldrà presentació, tens bona fama.
És normal que et faça por, sóc un fantasma.

És cert tot el que t'han dit:
no tinc ni cames ni pressa,
sóc tan sols pólvora i cendra
baix d'un llençol vell i gris,
que s'alça quan cau la nit
i camina per les cases
on vos amagueu els lladres
que heu saquejat el país.
I és cert que eres el següent,
i que ja he trobat l'escletxa
per a entrar a casa teua
i dur-te cap a l'infern.

És normal que et faça por, sóc un fantasma.
Vinc d’entre els morts buscant morts de matinada.
Comença la mascletà, no hi ha esperança.
És normal que et faça por, sóc un fantasma.

Un nou present

Tant de temps
Sense tornar a casa
Camins perduts

Mirant de lluny
La confiança
Cercant forces per tornar

Tots els secrets
Totes les cares
Dibuixaven un final

Que fàcil és
Parlar dels altres
Si mai t'has sentit sol

Busco les forces per tornar
I poder viure en pau
Tots els records que tinc encara
Cercles que no van enlloc

No m'ho puc treure del cap
Com es fa per tornar a començar
Quan perds tot el que has estimat
I no tens res més per donar

Potser estic sol però no tinc por
Si cal ho tornaria a fer
Ja he fet el dol i de la buidor
Puc construir un nou present

Com un avió
Que s'enlaira
En contra del vent

Com un vençut
Que s'agafa
A les seves pròpies arrels

Vull sortir i recuperar tot allò que és meu
Vull tornar-ho a intentar i començar de res

No m'ho puc treure del cap
Com es fa per tornar a començar
Quan perds tot el que has estimat
I no tens res més per donar

Potser estic sol però no tinc por
Si cal ho tornaria a fer
Ja he fet el dol i de la buidor
Puc construir un nou present

A poc a poc et clica el cor

A Rússia

Catedrals plenes de sargantanes,
són verdes, són blanques,
i una flor surt dins una teulada
més groga i més alta.
Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, sa boira d'Escòcia,
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.
Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d'una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus,
se congelen i s'aguanten.

Ombra

Caminava al mateix pas,
en silenci perpendicular,
tacant l'asfalt,
escombrant la seva esquena.
I vivia de la llum,
de copiar l'exacte moviment.
Feia anys i panys
que escrivia les petjades rere seu.
-Aquí, va dir, el que plana des de terra.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant,
que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I li diria que és millor
passejar aquest món
de dimensions que fer-se el sou
exercint de silueta.
Que voldria veure-hi de lluny,
que seria bo
deixar vacant el lloc avui.
Si li calen quinze dies, ja dirà…
I provar de respirar i sentir com es va inflant,
entelar el seu alè, reflectir-se i saber que tot,
que tot va bé.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant
Que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I agrair-se tots els balls que van ballar.
Que la química i el cos en siguin part, com l'art
de la companyia grata, però es fa tard.

La forma d'un sentit

Tu també, potser sense saber-ho,
en algun moment, has volgut ser
una cançó, que algú et cantés,
ser melodia a la boca d'un
desconegut, sonar precisa
i tan lleugera com sentida,
verdadera, adoptar la forma d'un
sentit que es busca.
Admet que tu també, potser
sense saber-ho, en algun
moment, has volgut ser una
cançó, potser sense saber-ho,
en algun moment, fins i tot has
cregut en l'amor.

It girl meua

No em faces més fotos cuinant l'arròs,
què importa això als teus seguidors?
Estem fent un almorsaret, no un fotocol.
Tots els teus amics són tan instruïts, tan moderns.
Pronuncieu tan bé els títols en anglès, nivell first.
Tots tan ben plantats, tots etiquetats, tan muats
i jo semble un intrús, un turista perdut per Mart.

Vas ser la reina dels inadaptats
quan escrivies aquell blog,
però ara al Facebook ja se't veu que vius millor.
Viatges a Berlín, festivals d'estiu, flors al cap,
vinils dels Smiths, tardeo al teu pis, menús brunch,
vestits amb pardals, triangles tatuats al bescoll.
Buscaves un cantant dels que punxen als festivals
i m'has trobat a mi que només vull sentir Al tall.

Et mires a l'espill i em veus al fons llegint al llit.
Dius que és com la portada de no sé quin disc.
Et fas mil pentinats i de seguida te'ls desfàs
mentres parles de plans que ja m'has preparat.
Alce el dit cap al cel per comprovar si bufa el vent,
a vore si un corrent t'emporta amb ell.
Potser bufe un corrent i t'emporte el vent.