La nacional

Això era casa nostra.

Hi havia un camí de pols

i un solar amb pedres

i muntanyes allà, al fons.

I el brogit constant

de cotxes i camions.

Tots els nens sortíem,

saludàvem fent un do

De tant en tant un clàxon

cridava el nostre nom.

Quan ningú mirava

creuàvem la nacional

amb les mans agafades

i la mirada sempre endavant.

Després venia el bosc

i l'aigua de la font.

Ens vam treure la roba,

cadascú rere d'un tronc.

Les aigües del Tordera

s'ho van emportar tot.

I el corrent fluïa,

s'acabava el dia.

No deixàvem de mirar-nos

perquè no ens reconeixíem.

I al sortir de l'aigua

amb la mirada buida,

amb les paraules buides,

amb les promeses buides,

amb la mirada buida,

amb les paraules buides,

amb les promeses buides,

tornar i creuar tot sol la nacional.

No hi he tornat mai. Suposo que es va perdre riu avall.

I tu? Hi has tornat mai? Suposo que es va perdre riu avall.

La tremolor

És una fiblada o tremolor,
d'una remor embogida per les hores i l'olor
de la carn mig estesa en un voral
i que espera a que els pardals hi aterrin.

O potser és un crit o la bramor
que neix d'una bravada que vam haver-nos d'empassar.
Ja ho veus, no sé ben bé com explicar
aquesta corda que ara tiba, es trenca.

On seràs? Ben lluny, segur. Quan marxes
ets com un estany que es mou amb calma.
On seràs? Ben lluny, cremant les plantes, sí,
totes les flors que hi ha a Birmània.

Una escletxa prima de negror
directa a la retina quan rebota en un mirall.
Ningú podrà mai més tornar a tancar
la gàbia que ara obre les portes.

On seràs? Ben lluny, segur. Quan marxes
ets com un estany que es mou amb calma.
On seràs? Ben lluny, cremant les plantes, sí,
totes les flors que hi ha a Birmània.

La porta s'obre, i ara la llum.

Sí, aquí teniu:
feu l'última oració.
Un últim vals.
Assaboriu la por.
Ara, fugiu.
Podreu amagar enlloc
el vostre crim?
La nostra tremolor?

Central Park

(Saps on trobar la lletra d'aquesta cançó? Digues-m'ho als Comentaris)

El so que fan les flames

Com és possible que esclatin tots els estels?
O que la maresma s'empassi no el foc, sí el seny?
Digue'm que va ser veritat
digue'm que totes les fotos que pengen
digue'm que va ser veritat ahir.

Les paraules com un got d'aigua, i l'amable abisme de la memòria.

Les empremtes de matinada i a les cendres dibuixen cares.

Sembla que no s'han perdut,
sembla que no van marxar,
sembla que no tenen por…
Sembla que volen ballar,
sembla que volen saltar el foc,
sembla que s'han empassat totes les flames.
Però semblava que bramaven.

Vent i ganivet

Tot va començar amb els llençols cremats al sol
i els nens trencant la son de hollywood.

El carrer, de nit, va quedar tant lluent
i les banderes van esclatar amb mil colors diferents.

I a dalt en els balcons,
guspires a les mans
il·luminen les faccions
de gent com tu i com jo
brandant els mocadors
que s'alcen amb el vent
volant, volant.

I a dalt en els balcons,
guspires a les mans
il·luminen les faccions
de gent com tu i com jo
alçant els ganivets
llestos per la batalla.

Tu i jo i l'aigua del mar apaivagant la pell roent
i les dents marcant senyals de sal i sang.

L'endemà la llum com un toc de verí
volia intoxicar el teu cos nu de llorer, blat i vi.