La llum del teu destí

Ja vindran les excuses del passat
a donar-li sentit a aquest present
que et recordo com un as amagat
aquells dies que negre tot ho veig

tant de bo que la vida et doni sols
que per ser com tu vulguis tinguis sort
que no calgui mai la llum de cap deu
que cap déu et demani el que és sols teu

que avui podria florir
la vida que esperaves just ahir
que avui podria florir
del desencant
la llum del teu destí

ja vindran les excuses del passat
a donar-li claror al nostre temps
que et recordo amb l'alè dels dies grans
i una al·lèrgia a la vida que entristeix

sé que res sembla com havies pensat
jo fa dies que no sé cap on vaig
potser a cops ens pot més el seny que el cor
tant de bo que el teu cor sigui prou fort

que avui podria florir
la vida que esperaves just ahir
que avui podria florir
del desencant
la llum del teu destí

Un dia qualsevol

Després de tants dies de boira el sol
t'il·lumina la cara i dóna bo sortir a fer un volt
es podrà estendre la roba al balcó
i tenir els ulls mig clucs
aquest migdia amb la claror.

Quin munt de colors que amagava la grisor
dels meus dies imperfectes
quin munt de raons per a creure un altre cop
en un dia qualsevol.

Les orenetes tornen a migrar
ta filla va descalça i té el televisor apagat
tu em preguntes si sé on vam deixar
l'última tarde amable
sense tira'ns res al cap

Quin munt de colors que amagava la grisor
dels teus dies imperfectes
quin munt de sabors que amagaven els teus cors
tot i que no els conec tots.

Després de tants dies de boira el sol
t'il·lumina la cara, estàs tan guapa que em fas por
hauríem de follar molt més amor
desconnectar la vida del soroll d'uns temps traïdors

Quin munt de colors que amagava la grisor
d'aquests dies imperfectes
quin munt de raons per a creure un altre cop
en un dia qualsevol
quin munt de sabors que amagaven els teus cors
tot i que no, tot i que no, els conec tots.

Nusos

Glaçons per als mugrons dels qui no creuen en la màgia
d'un món contracorrent
ningú va dir que això seria fàcil, que esperaves?
ningú regala res.

Si tu volguessis, estaríem més be
si tu sabessis
el que queda després de caure en l'univers
que deixes sota dels teus peus.

Quants nusos més haurem de deslligar de la rutina,
per por de ser sincers.
Si cada cop que et veig plenes d'olors la meva vida
i venç la flor al test.

si tu poguessis escoltar un sol batec
del que jo sento
tocaries el cel, tot el seu blau immens
planetes i estels
i sabries el què ara no sé.

Cançons de bressol

Cançons de bressol
quan feien por els trons
i els monstres
quan al teu coll dormit
em portaves al llit
i feliç
mostrava la innocència
com qui mostra un tresor
què no sap seu
tenia la certesa
què al teu costat tot aniria bé

instints maternals
records amb pantalons de pana
senta't al dos cavalls
quan anàvem a dinar
al camp
i els blaus plenant les cames
nedant dins d'un neumàtic de camió
i quan venia tempesta
em feia por què s'acabes el món

Coloms

Miro per la finestra
i veig com caguen els coloms
sobre el vidre del teu cotxe
mal aparcat i ple de pols

miro com passa el dia
es net
aquest hivern no ha fet fred
però són fredes les cares
que miren a través del temps

i no puc oblidar-me
de les coses que ara tinc
seria absurd semblar un altre
tot el que es busca un ho te a dins

voldria viure al dia
però no puc
em pesa un record
la simfonia d'uns dies
mal aparcats a prop del cor

no hi ha res més cruel
que mirar algú als ulls
no ser sincer
no hi ha res més trist
que tornar al lloc d'on vols fugir

però no puc allunyar-me
de les coses que ara tinc
no, no vull semblar un àngel
que tots portem un diable a dins

i no puc malgastar el temps
amb les coses que no tinc
tots portem d'amagades
la vida que voldríem tenir

12 dies i un dimarts

L'estiu tenia el teu rostre,
l'hivern el seu perfum.
Vas convertir-te en monstre.
Et reservava el meu futur.

Tu no volies créixer;
jo, que el temps s'aturés.
Vaig esperar-te un segle,
però mai vas vindre a dir-me adéu.

No vaig ser el teu heroi
ni una vegada,
ni et vaig dur un mar d'espigues
a sota el balcó.
No vaig saber mostrar-te
el món que et guardava.

I vénen al meu cap les vides
que et vaig robar somiant-te
de matinada.

Després de tornar a veure't,
vaig dur mig deslligats
els cordons de les sabates
dotze dies i un dimarts.

Podries destrossar-me
la vida amb un sol gest.
Series tan amable
com aquell que no sap què ha fet.

No vaig ser...

Va ser un error

Va ser un error
no dir-nos prou
pensar que el temps
ens curaria les ferides

Rebobinar
buscar en el fons
dues persones
que feia temps que no existien.

Em malgastat tants cors
per un oasis traïdor
i em dol.

Sense desig,
no hi ha camí
per un amor
que sobreviu entre les ruïnes

I es queda aquí
sagnant les nits
que caducats
assassinàvem amb mentires.

Ja no hi ha temps pels cors
que ho sabien entendre tot
i em dol.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

A les fosques

Sento dir-t'ho així tant a les fosques
amb la calma del qui sap que ha perdut
sento no saber com tornar a veure
la lluna plena als teus ulls.

Sento no sentir res
sento no saber qui ets...
avui.

Sento viure al marge de les coses
que tenen importància per a tu
sento veure trista l'esperança
saber que ja no espero res de ningú.

Sento no creure en tres
sento no entendre el temps que m'acull.

No vas ser tu
qui robava lilàs blanc per portar-me la primavera
no vas ser tu
qui amb l'ofrena de la carn
m'arrencava amb un sol gest la pena.

El que has perdut

A la frontera
d'un dia dur,
de pols a l'era
i poca llum.
Si penso en ella,
potser no em senti tan buit.
Sé que d'alguna manera
sempre estarem junts.
Estimar-se com s'estima el que has perdut.
La carretera,
la solitud.
Sé que d'alguna manera
sempre estarem junts.
Estimar-se com s'estima el que has perdut.

El futur és dels covards

https://elfilldelmestre.bandcamp.com/track/el-futur-s-pels-covards

Quan vaig sentir el cel en els seus llavis
sabia que el futur és pels covards
sabia que tot el que havia aprés abans
sobrava en la memòria.

Quan vam mesclar l'amor en el seu ventre
sabia que ja res seria igual
sabia que tot el què semblava important
no tenia importància.

No sempre és dels altres
la llum que mou el món
deixa de queixar-te per tot i per consol
jo et dono ales
i tu claror
del teu llenguatge
sóc professor
em queden bales
però deixa'm entregar les armes
que canti ara un altre la cançó.

Quan vam mentir i ens vam tancar les portes
sabia que estimar no era la pau
sabia que després de cada pas en fals
l'amor tenia el seu rostre.

Quan vam entendre suficients respostes
va haver necessitat de preguntar
llavors vam veure caure màscares i amants
i el cel tornà als seus llavis.

No sempre és dels altres
la llum que mou el món
deixa de queixar-te per tot i per consol
jo et dono ales
i tu claror
del teu llenguatge
sóc professor
em queden bales
però deixa'm entregar les armes
que canti ara un altre la cançó.

Sóc de l'oest / Som de l'oest

M'he criat entre pagesos i carrinclons
homes que s'aferren a les seves tradicions
gent de terra, gent de foc
en una frontera on la mentida no hi té lloc
on es creuen els camins dels odis i els rancors
i els destins de les nacions.

Som de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre les valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang
i la bota plena fa el camí del vianant
per indrets de pedra i fang
on el blau del cel és tot el que tenim de mar
penjat en l'horitzó un estel brillarà
enmig de la nit si el cel és clar.

Som de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre les valls i els aiguamolls.

Regadius, hortes i terres de secà
pluja quan Déu vol i tempesta sobre el pla
i la boira cobrint la vall
històries contades a la vora de la llar
quan la nit és llarga i les hores cal matar
esperant l'endemà.

Som de l'oest de Catalunya
la terra on es pon el sol
més enllà de les muntanyes
entre les valls i els aiguamolls.

L'home trist

La nit era un consol
per qui buscava amor
les drogues salvació
del ser mediocre
l'infern en un segon
cremant ànima i cor
després d'entendre-ho tot
vaig semblar un altre.

Tot davall de mils d'estrelles
que mirava per no veure't tan gran
contagiat per les misèries
d'un home ferit que es nega
a acceptar el que és clar.

Si hagués estat sincer
no hauria rendició
no creuria que al fons
vaig ser el culpable,
si no en tenies prou
sobrava aquest dolor
sobrava la cançó
i un cert desordre.

Quan van créixer les esquerdes
suplicava que em deixessis en pau
no tenia on agafar-me
l'home trist no duu equipatge
és un estrany.

Si el timó no té nord
són diluvis les penes
i beus d'un glop el dolor
però les llàgrimes són àncores que enterren
tots els tresors.

Perquè collons no em vas
dir les coses tal com són
perquè aquell paradís
de causes mortes
Cupido ets un cabró
sobrava aquest dolor
vaig perdre tant de cop
quan vaig ser un altre.

Massa eclipsis, massa guerres
massa vides paral·leles al voltant
vam sortir d'òrbita el dia
que vas creure que la vida
és sinònim d'enguany.

Si el timó no té nord
són diluvis les penes
i beus d'un glop el dolor
però les llàgrimes són àncores que pesen.

Si el timó no té nord
són diluvis les penes
i beus d'un glop el dolor
però les llàgrimes són àncores que enterren
tots els tresors.

110 colors

Recordo la tempesta
i un llit de color fúcsia
enmig del blau
la finestra tapada amb un quadre
on Uma Thurman posa en plan fatal
i una cançó
mullant-se amb la pluja al teu balcó
Cent-deu colors entre els teus llavis
i les meves pors
l'amor sota un pseudònim
mirava de reüll els teus cabells
jo era pintor de quadres impossibles
amb la impaciència del meu pinzell
i em feien por
les tardes sorolloses del record
jugava amb foc
i el foc cremava un i cada segon

Tenies un Agost de ciència-ficció
tenies mar a les sabates i un país de flors
tenies un amor per caure veloç
i escapar-se a trenc d'alba
just quan surt el sol

Recordo els South San Gabriel
i el cava barallant-se en el meu cap
petjades sorolloses ritme ràpid
i aquell rellotge que no es va aturar
i una cançó jugant, amb la teva roba interior
110 colors
entre els teus llavis i les meves pors

Tenies un Agost de ciència ficció
tenies mar a les sabates i un país de flors
tenies un amor per caure veloç
i escapar-se a trenc d'alba
just quan surt el sol

Martina

Tantes ombres i encara junts
tants acords m'han parlat de tu
quan no em mates, em dons impuls
no esperava que fos tan cru.

Però t'estimo tota
el teu ser m'esvalota
i em queda mitja vida per morir
una estona cada dia en l'infinit
del teu melic.

Tantes normes ens han traït
tants defectes que no he polit
no entenc com tu pots seguir aquí
estimant-me cada matí.

Visca la revolta
que et torna fera i solta
la vida que somiàvem per destí
la vida que guardàvem per fugir
d'aquí...

Feia fred quan tu no hi eres,
vaig buidar les papereres
de mals records
vaig sentir que t'estimava més que mai quan t'enyorava...
que estúpid sóc.