La reina de les neus

Penso en veure'l, despert,
sé que no és gran cosa,
potser si no mirem serà capaç de respirar
sota el gel.

Ja fa un temps que és menys gran
no sé si li van perdre
una edat a la meitat d'un dia que no era seu,
potser d'un vers.

Quan l'escolto no em sap greu
que sigui un pèl més alt,
que tingui un vidre mig clavat a la retina
i que les mans que no sap on posar
justifiquin els errors amb el nombre de cançons
que troben i perden.

Que tant se val si més tard
vindran mesos amb erra
i ens tindran esperant que el dia sigui un xic més llarg
potser demà.

Quan l'escolto no en sap greu
que sigui un pèl més alt,
que tingui una vidre mig clavat a la retina
i que les mans, que no sap on posar,
desconeguin els carrers i la forma dels diners
que troben i perden.

I busca pels racons
històries mortes dels herois
mentre jeu
amb la reina de les neus.

Avui ho he vist

Avui ha començat el nostre final,
potser ho aguantarem uns anys més.

Avui, sopàvem, menjàvem les croquetes de pollastre que
a la Bruna li agraden tant i ella dormia.
I tu parlaves de la gent que fa les coses sense pensar i
els destrossaves sense pietat, rient tant dolçament,
per què ens hem fet tant grans?

Ja no et llegia igual d'horitzontal i les paraules rebotaven
cinc mil·límetres abans.
I els ulls, que miraven cansats, atravessaven el teu cos
buscant el buit darrere teu, un buit que buit com és,
també és ple de futur.
I avui ho he vist, avui ho he vist tant clar.

Avui ho he vist tant clar.
Els ossos, els gestos, la forma d'estimar i les dents tant
separades que hi podria passar un any.
Ja no ho trobava especial tot fet a mida tot quadrat
per a que em sentís l'home de l'any.
Però ara tot és tou, tot és artificial. Avui ho he vist, avui ho....

La mestressa

La mestressa té els peus llargs i els dits mal formats
i porta sabates de talles més grans
al sortir del seu despatx, es pren un tallar, es fuma un cigar
i compta les hores que té pel davant: Cinemes gastats, versió original
els dies se'n van.

La mestressa mai fa tard, ni parla gaire alt, estornuts no en té cap
i porta jerseis amb el coll molt tancat
té un armari empotrat on guarda els regals del proper Nadal
pels seus dos germans, i els fills de les dones amb qui s'han casat
tant sols uns detalls, jerseis i xandalls
els veu un cop l'any.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent cases
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra.

La mestressa baixa el cap quan pensa en comiats,
vaixells enfonsats, retrets familiars que ronquen de dia com vides trencats
i surten de nit quan el món s'ha acabat
reflectida al mig del plat nota el forat, el buit dels soparts
i omple cadires amb noms shakesperians, Cordèlia i el Rei i els comtes de Kent li donen la mà.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent esses
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra
per la finestra s'escolten dos grans amants fent vocals indiscretes.

Dorm com sempre: les cames per sobre els llençols i el pijama fent esses
i al mig del ventre hi guarda un petit vell moment on l'univers es concentra
per la finestra s'escolten dos grans amants fent vocals indiscretes.

Abril 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Corrandes de l'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.