Mel

Si passeu mai per davant de casa
no deixeu mai d'entrar una estona:
ens ajaurem al sol sota les branques
de la més gran de les figueres.
Ens asseurem al sol sota les parres,
o sota un pi o d'una olivera,
i deixarem que les abelles
se'ns enduguin els pensaments
al rusc
per fer-ne mel.

Cançó 7a en colors

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.

Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

El vent m'ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s'han llevat
per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.

Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!

L'estiu m'ha dut la calor
i ha arribat el temps de sega
he anat a cal segador
«—Vinc perquè em segueu la testa
podeu segar tot el blat
però per res ni una rosella»
i he sortit al carrer gran
amb la testa ben vermella.

Fixa't jo, quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
papallones, grans ocells
s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
Oh, quina enveja em tens!
Oh, quina enveja em tens!

Les roselles s'han pansit
la tardor no té donzelles
i els meus cabells blancs i fins
m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.

Fixa't jo, quin cap més blanc
quina enveja, quina enveja!
ni papallones ni ocells
s'hi posen, ni les abelles
On és la pluja, on és?
On és el blat, on és l'herba?

Licors

just per allà on la gent del port
fan fraus, trafiques i conxorxes
un xicot de robes pobres
observava abstret
un punt concret del cel.

on, de cara nova i neta,
ell hi veia una pesseta
brillant com una bombeta
marca zeta (o phillips)
de vint-i-cinc vats

veia el cel de color menta
veia uns núvols de grosella
veia ocells color chartreuse groc
i veia un mar
tot de color
parfait amour.

just davant d'ell, palplantada,
una dona malcarada
se'l mirava, cara a cara,
des de feia potser cinc
o deu minuts

"i què tinc micos a la cara?"
va dir el noi, plantant-li cara
"iuix, mussol, si en tens, de cara!"
feu la dona, grassa, amb aire amenaçant.

"i jo als marrecs que em planten cara
sempre els hi he girat la cara!"
intervingué, donant la cara,
un senyor amb un trajo crema de cacau.

poc després, quatre o cinc cares,
dotze, quinze, trenta cares,
se'l miraven a la cara
per saber, si sí o si no, estava drogat.

i varen cridar un guàrdia urbano
i els dos verds d'una barraca,
feren venir un blau que passava,
per que anés a buscar els grisos
en un salt.
xi-pa-xi-pam!

i els grisos ..."A VER, QUÉ PASA!?!"
d'un cop d'ull se'n feren càrrec
i amb poc temps i una ambulància
el varen fotre dins del llit
d'un hospital.

veié metges color palo
infermeres curação
sals d'anís i aigua del Carme
pis i aromes i orinals de Montserrat.

veié anàlisis de kummel
infeccions com de chartreuse verd
crema de banana
Calisay i estomacal.

varen buscar-li ... marihuaaaana
i varen buscar-li grifa o hashish
i varen buscar-li àcid lisèrgic
i heroïïïïïïïïïïïïïïïïna!
i coca-ïna!
i mescalina!
i morfiiiiiiiinaaaaaa
i aaaaaaaaaaaaaaam
feeeeeeeeee
taaaaaaaaaaaaa
miiiiiiiiiiiiiiinaaaaaa.

i varen buscar-li vaselina
i també varen buscar-li
si se li escapava la oriiiiiiiiiiina
i brillantina
(... und das Schiff mit acht Segel
Nund mit fünfzig Kanonen ...)
o... kiff!

l'endemà ja el varen fer fora
i no li varen trobar cap droga
li varen fer interrogatoris
però el xicot els va respondre
innocentment.

i l'informe que donaren
tots els que l'analitzaren
fou de que sols li trobaren
- què? què?
un petit excés de copes de licor.

i en ser fora, ell mirà el cel i
només hi veié deu cèntims
foscos, bruts, plens de misteri
i decebut se'n anà a buscar
algún bar obert
i decebut se'n va anar a buscar

algun bar obert.

és el que passa
per mamar massa
pren xocolata
i deixa el licor.

és el que passa
que no t'enteres
pren xocolata
que és el millor.

és el que passa
per mamar massa
pren xocolata
i deixa el licor.

La flor del taronger

Vaig ser indigne del teu somni,
del teu regne d'ilusions
i com un cec dut pel dimoni
vaig fruir la destrucció.

Ara em fan mal les teus llàgrimes
i em fereix el teu dolor
i no puc fugir ni refugiar-me
dins un mur de contrició.

Jo no vull fer-te oblidar
ni vull fer-me perdonar
només vull que quedi tot
on el temps ho va deixar

No sé si fou necessari
odiar per estimar
ni sé si fou imprescindible
destruir per construir

però el destí és inexorable
i el que has fet no es pot desfer
l'arrepentiment no esborra
els fets gravats en la roda del temps

perquè l'atzar té una llei pròpia
no hi taronja sense flor del taronger,
l'efemèrides del temps exacte
només satisfà el present.

Vaig ser indigne del teu somni
del teu regne d'ilusions
i com un cec dut pel dimoni
vaig fruir la destrucció.

Ara em fan mal les teves llàgrimes
i em fereix el teu dolor
i no puc fugir ni refugiar-me
dins un mur de contrició.

No et demano confiança
i tampoc és fe ni esperança
només vull que ho deixis fer
i el temps ja ho posarà en clar.

Marga Margura / Crisàlida encantada

Marga Margura 0:00
Cadaqués, cada volta que et miro que amarga que és la meva sort
quan et veig, amor meu impossible sento maleir-te de tot cor
oh, Marga que amarga que és la meva sort
oh, Marga tinc el cor ferit pel teu record
madona antiga pagesa trista i pensativa
enfront del mar has de saber
que per malària d'un atzar sense saber-hi
m'has ficat en el carrer de l'amargura
m'has pres la copa de l'amor d'entre les mans
i m'has mesclat pena i dolor dins la dolçura
ai, amargura serp verinosa que tortures il·lusions
fent-les passar per carrerons
exempts de somni i de record
per què per què hauràs de ser sempre tan a prop
acompanyant, maleït sia, els meus amors?
Cadaqués, cada volta que et miro que amarga que és la meva sort
quan et veig, amor meu impossible sento maleir-te de tot cor
oh, Marga que amarga que és la meva sort
oh, Marga tinc el cor ferit pel teu record.

Crisàlida Encantada 4:31
has deixat de ser crisàlida encantada
per ser reina cristiana -com déu mana-
per un moro que no ho és

cris cris crisàlida encantada
pel meu bes desencantada
escolta el nou tic-tac del temps

s'ha desfet el teu cabdell desconfiat
i s'han dissolt els embolics
que el cabdellaven s'ha romput
l'encantament d'un somni etern
d'adolescent empresonat
has obert les teves àlides daurades
i has vingut volant volent, volent
volant per estimar-me

cris cris crisàlida encantada
pel meu bes desencantada
escolta el tic-tac del temps

superat l'últim estat de mutació
l'esquadró de lepidòpters
vacil·lants que som tu i jo
alçarà el vol per explorar
les meravelles d'aquest món
que ha esperat tant i haurem
de fer-ho amb un sol dia
que tenim perquè demà,
volent volant, volant volent
criarem malves

cris cris crisàlida encantada
posa en marxa els teus motors
mou les teves ales tendres
que en llevant els peus de terra
neix el temps de nostre amor...
volarem, volarem, volarem
molt junts sempre més
anirem junts pels camins del cel

Simfonia nº1 (D'un matí de Nadal)

Tímid, sortirà el sol
i el gall ja haurà cantat durant la missa
d'ahir a mitjanit
quan els infants i els vells dormien.
potser, si hi ha sort,
l'acollirà un tapís blanc de neu festiva
que la gent gran, ahir,
sentí com queia lenta en volves molt petites.

Sortirà el sol, silent,
i buscarà els forats de les persianes
i els ulls adormits
que s'han tancat de matinada
ulls morts de la gent
que s'han passat la nit de 'tasca' en 'tasca'
els buscarà en el llit
i els homes es regiraran tibant les mantes.

Despertarà el Nadal
però els homes no podran alçar la testa
tothom, dut pel son,
ignorarà que sense pressa,
tot sol, un bon jai
se'n va petjant la neu blanca vers l'església
i no sabran, tampoc,
que el bon Nadal s'espera ha temps a la finestra.

Qui sap si algun infant
s'aixecarà i veurà les cases blanques
i amb crits, molt content,
ho anunciarà als germans i als pares
«hi ha neu!» —cridarà
i els germanets correran a la terrassa
mentre que els grans, també,
per fel callar voldran tirar-li una sabata.

Potser tots els infants
sortiran gairebé sense vestir-se
allà on la neu
serà més blanca i més bonica
i el fred que farà
no el sentiran quan veuran que la joguina
serveix per fer combats
fins que s'aixeca el pare, l'àvia o es trenca un vidre.

Uns ninots fets de neu
escoltaran la veu de les campanes
que molt de matí
criden a missa les criades
que amb fred, potser amb vent,
caminaran arrambades a les cases
des d'on rebran, d'un tir,
la bola blanca que un infant haurà tirada.

Més tard, l'olor del gall
s'escamparà pel pis i per les cambres
i el nas de tothom
s'eixamplarà d'un cantó a l'altre
mentre que somriuran
i obriran les parpelles ensonyades
i diran, poc a poc:
per fi Nadal! a veure què ens duran a taula!

Simfonia nº1 (D'una nit de Nadal)

Llum als carrers, de colors, campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s'emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!

Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper,
grans bigotis postissos, disfresses
i gresca guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!

Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca
i l'ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,
tot bevent, caminant solitari i vaiver
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!

I heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni
a la casa el marit i no es gasti els diners
convidant embriac els companys a xampany.
L'amigable nit de Nadal!

I heus aquí les riuades de gent que només
perquè avui és Nadal s'han llançat al carrer
disfressats, fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
És la plàcida nit de Nadal;

I heus aquí com les meuques guarnides de festa
quan entren i surten, avui més que mai,
de les habitacions van cantant,
les cançons del Sud de Nadal!

I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d'avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!

Una cega velleta s'hi acosta i s'adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
en la clara nit de Nadal!

Mentre el fum se'n va ple de guspires
i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n van cap a prendre torrons i xampany.
Són poquets que han anat a la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

Jo penso en tu

La nit estesa, neguitosa i negrejant
al meu voltant
El món s'escorre, com el vent,
sota les rodes se'n va anant
I veig que els llums dels altres cotxes
van passant
I veig al cel la lluna nada fa un instant
Jo penso en tu
en aquests moments de benaurança
Jo penso en tu
per damunt de tot el que faig, el que penso
per damunt de tot el que veig
corrent de nit dins la foscor
Velocitat em duu, felicitat meva envers tu
Però no et diré pas que t'estimo, com fan tots,
no et diré pas que he tingut llàgrimes als ulls
Únicament jo vull cantar-te una cançó
que és la cançó que tota sola em surt del cor
Jo penso en tu
penso per què no ets aquí amb mi, com altres noies
Jo penso en tu com altres nois que també ho fan
La nit estesa, al meu voltant
el món s'escorre, se'n va anant
jo penso en tu

Simfonia núm. 3 (d'un temps, d'uns botons)

Amb les sabates descordades
sense mitjons als peus
amb un barret de palla al cap
ple de botons
he anat a seure al jardinet dels lliris
en espera del bon temps.

Anava per la regadora de zenc
que es mor de set des de l'estiu
però en decantar el cos de la cadira
se n'han anat tots els botons
i m'he posat a riure
de tan babau com sóc.

El terra ple de botons blancs
el sol encara fresc i l'aire fi
com una manda i com una son
m'han fet posar malalt de poesia
us pensareu que és tot mentida
i jo no us diré ni sí ni no.

Només m'he tret una sabata
perquè se m'ha adormit un peu
i ha vingut una mosca
segurament la del bon temps
i m'ha semblat significatiu
i m'he posat content.

Diria que ja som a la Primavera
perquè sento l'olor que fa
i és l'hòstia de bonic el terra ple de
botons
els cucs de Sant Antoni
el peu adormit al sol
la regadora i les herbes del jardí.

Però quina por si vingués algú
i em trobés adormit el peu
i tots els botons per terra
i la sabata i la regadora de zenc
i sense mitjons
el barret al cap tot ple de botons.

Amb les sabates descordades
sense mitjons als peus
amb un barret de palla al cap
ple de botons
he anat a seure al jardinet dels lliris
en espera del bon temps.

Taxista

Taxista, porta'm al cel
és que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Ja la terra és plena de plegats de mans!
Vull veure si té sant Pere
un racó per escombrar
algun núvol que es desinfli
o algun sant per raspallar
una porta que grinyoli
o un cargol per cargolar
qualsevol pany que no s'obri
o quelcom per adobar.

Taxista, porta'm al cel
és que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Si em moro de gana, igual hi hauré d'anar!
Potser el cel no tindrà feina
però tindrà un bon tros de pa
ben untat amb tres tomàquets
i un tall de pernil serrà
i un bon tros de bon formatge
i un bon vi per refrescar.
Potser al cel no tindran feina
però em sabran orientar.
Taxista, porta'm al cel
és que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Si no, puc buscar el meu àngel guardià.
Ja fa temps que no sé on para
ni tampoc sé on se'n va anar.
Ja fa temps que em desempara
i no sé quan faig pecat.
No sé pas per on s'amaga
però en el cel me'l trobaran.
I si em moro sense feina,
ell responsable en serà.
Taxista, porta'm al cel
és que busco feina i potser al cel n'hi haurà.
Si tampoc no en tenen, provarem a baix.

A l'infern hi ha les calderes
potser s'han de netejar,
potser s'han de fer fogueres
o els pecats s'han d'arxivar.
Potser allà entre els dimonis
faré bones amistats
i llavors quan demà hi torni
tindré un lloc privilegiat.
Taxista, porta'm al cel
però diga'm quant costa ja per endavant.
Només tinc set «peles» i dos tristos rals!

Helena, desenganya't

Helena :
ara ja ets gran,
ja ets una noia,
se t'ha encès el cos,
els pits t'han crescut
i ara alces la cara;
t'hem de dir que els Déus
foren sempre els pares.

Donya Mixeries · Quan la Mercè està contenta

Quan la Mercè està contenta
somriu i pica de mans
i em mira i veig dins dels seus ulls
dues mars blaves amb dos sols ixents.
Quan la Mercè està contenta
somriu i pica de mans.

No em diu res però m'ho diu la mirada
quan la mar blava se li omple de blanc
i li apareixen com nines daurades,
dos ulls de bou i el seu rostre content
i em diu me'n vaig i un vaixell se l'emporta
per mar endins, endins, dins, dins dels seus ulls.

I quan es perd amb la mà contra el vidre
fent una estrella amb els cinc dits oberts,
jo ja l'he entesa i es posa contenta
somriu i riu, riu, riu, i pica de mans;
somriu i pica de mans.
Somriu i pica de mà, mà, mà, mà, mans.

L´home estàtic

Sol de llauna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Quan ja té tres anys no surt
a empaitar les papallones,
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma,
quan la neu remou el cel,
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Més grandet troba un ocell
a sobre d'ell, a dalt d'un arbre,
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara,
troba la nina d'un ull
i la voldria per companya
però no la mira ni acull
i la nina se'n va a França.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Una noia li ofereix un clavell per la solapa,
ell se'l mira però no el pren
i el clavell se l'endú un altre,
un estiu quan ell ja és gran,
l'amor ve amb tres candidates,
ell les mira afalagat
però l'amor té pressa i marxa.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Un bonic dia d'abril
tot són flors i ell les olora
però surt l'amo d'un jardí
i li fa una cara nova,
descobreix que no està bé
i vol dir-ho a una senyora,
la senyora no l'entén
perquè és mestra d'una escola.

És l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.

Han passat anys, s'ha fet gran
i assegut davant la porta
i esperant l'enterrament
d'aquell de la cara nova,
cel de vidre, lluna d'or
dins d'un caixó sense potes
jeu el cos d'un home mort
ningú riu i ningú plora.

És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat,
les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat.

Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt de ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana i
la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.