Un minut estroboscòpica

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Baix un sostre verd
sa claror des sol
un minut estroboscòpica
tanc es ulls
flaxos vermells

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Vas pegant glopets
fas ballar es tassó
en es ritme de sa música
i sa platja resplendeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Amazones a sa lluna

Quan va despertar, dinosaures,
si va somniar, meravelles.
Quan va sortir es sol, se desfeia,
no se'n vol anar, menja dàtils.

Amazones a sa lluna
fan ingràvides postures.

Quan va despertar, dinosaures,
si va somniar, no era fàctic.

Amazones a sa lluna
fan sudokus i costura.
Amazones amb pijama,
Marlon Brandos ni pirates.
Amazones selenites,
es collars de flors són grisos.
Amazones a sa lluna
fan ingràvides postures.

Quan va despertar, dinosaures ...

Càpsula d'emergència

Ales mires del cel,
ones ultraviolades, infraroges.
Entre el submarinista i el peix que no sap on va,
entre els ossos calcificats, cèl·lules.
Bullen partícules d'H2O al sòtil despintat,
entre sistemes solars, entre l'espai perdut.
L'astronauta camina amb la seguretat de saber
que els ampers són el voltatge partit per la resistència.
Camina sense escrúpols per ser com és,
i no s'expressa obertament perquè no pot.
És així, l'astronauta,
i es mira el cel desconcertat:
ones alfa, ones gamma.

Milers d'habitants

Fugiré des meus invisibles,
sentiré que es àtoms més pròxims a jo mai seran divisibles.
Radien calentes freqüències solars,
somien en fosforescències milers d'habitants.

Un romi se tanca, una dona se mira ses dents,
trompetes i flautes que bufen en contra des vent.
Radien calentes freqüències solars,
somien en fosforescències milers d'habitants.

Un home destapa i olora una crema after-sun,
dragons i helicòpters desfilen un cel taciturn.
Radien calentes freqüències solars,
somien en fosforescències milers d'habitants.

Loco

Loco, cerques, països tropicals,
flors i dones naturals,
biquinis, daikiris, tucans.

Loco, mediterrani assolellat,
"són tranquils els habitants"
afirmen els guiris locals.

Tocadiscos peruans, hotels,
souvenirs d'art africà,
platges verges a postals, tambors,
guitarrons desafinats.

Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
Qui s'apunta a dormir i a somiar?

Loco, cerques, països tropicals,
flors i dones naturals,
biquinis, daikiris, tucans.

Xeremies, taper-wares, olé!
Shorts i twingos de lloguer,
sobrassada i cocarrois, molt bons,
una ensaïmada pren el vol.

Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
Qui s'apunta a dormir i a somiar?

Tocadiscos peruans, hotels,
souvenirs d'art africà,
platges verges a postals, tambors,
guitarrons desafinats.

Xeremies, taper-wares, olé!
Shorts i twingos de lloguer,
sobrassada i cocarrois, molt bons,
una ensaïmada pren el vol.

Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
Qui s'apunta a dormir i a somiar?
Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
Qui s'apunta a dormir i a somiar?

Multicinemes

Que difícil es dia i sa casa,
es domèstic avui me patina,
tot s'arregla amb es just bricolatge
que les coses en si necessiten.

Deshàbit, un drogata prosòdic,
prenc es sol i si no prenc sa lluna,
te diré perquè no t'equivoquis,
que t'estim amb total desmesura.

Dins es món que m'he inventat
tot se mou a total realitat.

Com és es dia?, final previsible,
sa drassana de ferro-pintura.
Com és es dia?, final previsible,
de taxistes invisibles,
ciutadans en es multicinemes.

Decibels de ràdios veïnes,
episodis de teles enceses,
sa persona que hi viu al·lucina,
s'animal no té ganes de brega.

Dins es món que m'he inventat
tot se mou a total realitat.

Com és es dia?, final previsible,
sa drassana de ferro-pintura.
Com és es dia?, final previsible,
de taxistes invisibles,
ciutadans en es multicinemes.

Com és es dia?, final previsible,
sa drassana de ferro-pintura.
Com és es dia?, final previsible,
de taxistes invisibles,
ciutadans en es multicinemes.

Com és es dia?, final previsible,
sa drassana de ferro-pintura.
Com és es dia?, final previsible,
de taxistes invisibles,
ciutadans en es multicinemes.

Dins es món que m'he inventat,
dins es món que m'he inventat.

La vida de s'astronauta

aquesta és sa vida de s'astronauta
que sura entre espais orbitals,
sa tecnologia ha estat una trampa,
tenc es nervis destrossats.

Perdut entre formes que no conec:
ses plantes són negres, el cel és verd,
es peixos caminen, volen es cans,
quan passen me diuen "hola, què tal".

I amb tal diversificació de gent
s'estratosfera té molt d'ambient,
es bars de copes sempre van plens
i mai se buiden es bars de gais.

Me'n vaig a un planeta desconegut,
m'assec a una platja amb sa nit damunt,
estels, nebuloses, immensitat,
tot sol dins s'arena he clavat es guants.

I amb tal diversificació de gent
s'estratosfera té molt d'ambient,
i es ministeri de medi ambient
demà inaugura un bar d'ambient.

I amb tal diversificació de gent
s'estratosfera té molt d'ambient,
es bars de copes sempre van plens
i mai se buiden es bars de gais.

...Alegria

Cau d'un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s´enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d'exterminar
i ploram, ploram d'alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterània.
Alegria, ses cases s'aixequen i volen,
i es caos és s'ordre d'un dia que vessa
nostàlgia d'amor i simpatia.

Cau d'un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s'univers,
n'hi ha de més profundes, ja m'entens.
I surt s'estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.

No... què va... això és impossible d'exterminar
i ploram, ploram d'alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s´acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.

Alegria, en calma per sempre ses hores,
i es cosmos s'atura i per tots es planetes
ingràvids s'acaba sa vida ... I alegria.

Final

Digue'm ses coses alegres es dematins
quan es meu natural es trist i sé que tot
s'espenya entre somnis i confusions.

Digue'm diluvis d'arena i de meteors
quan vull precipitacions i sé que el món
és ple de carrers i de carrerons.
Són problemes puntuals,
són defectes naturals.

I digue'm es wiskies amb cola que m'he begut
que ja se me gira un ull cap a l´infern
i no vull cometre cap més hivern.

Digue'm ses meravelloses instal·lacions,
piràmides i faraons i grans hotels,
total equipatge de prestacions.
Quin exemple més escàs,
quina ruïna, quin final.

Digue'm ses coses alegres es dematins
quan es meu natural es trist i sé que tot
s'espenya entre somnis i confusions.

Digue'm diluvis d'arena i de meteors
quan vull precipitacions i sé que el món
és ple de espaguetis i de macarrons.
I digue'm es wiskies amb cola que m'he begut
que ja se me gira un ull cap a l'infern
i no vull cometre cap més hivern.
Quin exemple més escàs,
quina ruïna, quin final.

S'animal que no existeix

És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s'animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m'il·lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d'un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s'animal que no existeix.

Desvinculat
de qualsevol forma de vida,
través sa gent amb sa pupil·la.
Tan desfasat
des segle que comença ara
som una mòmia,
som dues vaques.
Dins un no-res,
dins una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos,
de tota una vermada
només me queda un pam de carn en barra.

Sa llimona

És tan difícil xerrar
de certes coses.
És es procés normal
d'un trauma
en decadència natural
que no se pot resoldre.
I és s'equilibri permanent
des meu desordre
que no me deixa pensar,
i és vera que no sé rectificar,
joder, no ho faig aposta.
Es teu vestit estampat de flors.
Sa totsolesa és sa meva por
més senzilla i miserable,
més planera i més transitable.

Vull sa llimona que pren es sol,
sa primavera d'un dia que plou,
Vull sa pintura de s'albercoc
si tu te dibuixes damunt un llençol.
Són tan negres es teus cabells.
Tentes esses no arreglen res
que no sigui adulterable
ni bilingüe ni molt criticable.

Ses bombes atòmiques

Ses alícies que t'han engatat
ja s'han pirat,
ses eulàlies no t'han perfumat.
I es telèfon que duies escrit
damunt sa mà
amb sa tinta d'un pop s'ha esborrat.
Ses espases que t'has desclavat
no tenen sang,
i ja és de dia en aquest meridià.
Futbolista professional
que ja t'has retirat, no tens alegria.
Ses teves vies retronasals
són autopistes d'un joc de simpaties
que se'n va quan sa flor
neix i fa massa via
i mira com s'apaguen
ses infàncies de sa nina.
No t'amarguis sa vida,
no te passis de voltes,
no te'n vagis de festa
amb ses bombes atòmiques.

Declar

Declar que he sortit de la mar,
que he venut s'escafandre,
que s'exili era provisional,
que ja sé respirar.
Declar que es meu nom rovellat
té sa forma d'una alga,
que es meu joc és un poc il·legal,
que som de mala raça.
Declar que no tenc voluntat,
que es colors me fascinen,
que es meu cor se dilata davant
es mínim signe de vida.
Dins es meu tros d'atmosfera
no vull que hi entri ningú,
hi ha un poquet d'aire en reserva,
l'has d'alenar només tu.
Des teu residu diòxid
han de florir primaveres,
ja tenc un peu
sembrat dins sa pastera,
i estic esperant un nigul.

Tornar a sa terra

Desmesurat com un carnaval
ja m'ha superat
sa riquesa des teu callar.
Recopilant es meus drets humans
dins un cel nocturn,
permanent i vermell de Mart.
Estimar és una malaltia
de transmissió sexual.
Centrifugat amb es huracans
de ses teves mans
visc a part de sa realitat.
Inventar és sa meva forma
de multidiscapacitat.
Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.
No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m'hi acompanya.
Vull ser es pilot d'un ovni,
vull ser es pilot d'un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra.

Fa calor

Consider que en principi no és sa plàstica
D'un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d'un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i bicis.

Consider que en principi no és sa nàutica
d'un vaixell que pesca escamarlans i gambes,
i que navega amb alegria i molta pràctica
i deixa una via blanca i oxigenada.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar un clamaret amb gust de sípia,
d'un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.
Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc graus.

A Rússia

Catedrals plenes de sargantanes,
són verdes, són blanques,
i una flor surt dins una teulada
més groga i més alta.
Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, sa boira d'Escòcia,
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.
Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d'una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus,
se congelen i s'aguanten.

Estendre sa roba

Jo, sense anar més enfora,
som es primer que necessit
que me facin passar ses hores
amb un mínim de certesa
que sa vida és qualque cosa.
Jo surt a estendre sa roba
i me tir per es balcó i sé volar,
i no sempre me va bé,
i no sempre me pens que no cauré.

Antenes, terrats,
carrers d'abril assolellats,
llençols eixuts amb suavitzant.
Un camp de blat
fa ones amb es vent,
jo m'he tancat dins jo mateix.
Dins un ull tenc ses idees,
dins un altre ses diarrees.
Antenes...
M'he equivocat,
no sé què he fet.

Focs artificials

Ses muntanyes, es hotels,
una campana,
ja sé s'olor que fa s'ametller.
Ses retxes d'un avió en el cel,
ennigulades,
no vull saber res des hiverns.
I sa fam me va fer desenvolupar s'estimar-te
cada cas des teu vici més animal,
més salvatge.
I la mar que controla es meu travelar
m'acompanya.
I sa sal que me cura i que me fa mal
és de nacre.

M'he confitat ses mans
per si és vera que t'he d'esperar;
he cremat es alcohols
i m'he engatat de lletugues
i liquens i flors.
He superat sa son
i he pogut arrebossar-me d'arròs,
t'he fet es berenar
amb campanes i molsa
i focs artificials.

Canta

Travessam
es caliu caminant,
existim
perquè el món és davall.
Ja tenim es millors elefants,
resistim
perquè som de metall.
Desvestit,
arrabassa't s'amistat,
ses actrius qualque pic han cantat.
Canta,
triple salt immortal,
vull que soni sa fauna selènica.
Canta,
vull sentir respirar
s'Amazònia
i ses flautes d'Amèrica.

Cibernauta Joan III

En Martí és un astronauta
a qui li agrada viatjar
a Sevilla, a ses Canàries
o a sa Lluna, li és igual.
Va conèixer un astronauta
que li deien en Joan,
no sabia fumar porros,
en Martí n'hi va ensenyar.

Fan vacances a un satèl·lit,
per a mi és un tal Meteosat,
posen sa benzina a mitges
a sa nau espacial.
Han anat a agafar mostres
amb poals ultramoderns,
són pedretes de sa Lluna
i en Martí ha perdut un pern.

Per una òrbita perduda,
Via Làctia a un tassó,
tenen una baticao,
se remena tot lo món.
Duen noves des satèl·lit
que a Mercuri no plourà
i que la mar s'ha marejada,
bufa un vent que és africà.

Ja han acabat ses proteïnes
però no volen tornar,
tenen tres botelles d'aire,
s'alimenten d'alenar.
Són poetes d'ultratomba,
d'ultravida i d'ultramar,
argonautes, cataplasmes,
mai no queden a sopar.

I volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa més partícules
per fer s'experiment.

I d'aquí se veu sa Terra
tan totala i dibuixant
l'harmonia dels planetes,
la remor lenta d'un vals.
Sincronies infinites
no se torben a mostrar
lletres, numerologies,
metciències de sa pau.

I d'aquí se veu ca teva
i ca meva i can Macià,
tots un ben devora s'altre
i ses fadrines berenant.
Una samba encén un misto,
fuma salsa i pensa un rap.
Hem hagut d'anar a sa Lluna per saber que som germans.

I volam, i suram,
quin bon rotllo sideral.
-No me sents, és normal,
deu ser es vestit hermètic,
que total!
-Ai, Martí, quina fam,
no sigui tan astronauta
que es sopar espera a sa nau.
-Ai, Joan! no te sent,
agafa més partícules
per fer s'experiment.