Tipus suite

Cap al 2000 se’m va assecar el cervell
de molt dormir i molt escoltar indie depriment
i, amb la mà lliure, un matí triomfal
vaig dir adéu als pares i a la hisenda familiar.

Però això és propietat privada,
segur que heu vist el senyal,
no jugueu amb aquell gerro,
sé que és lleig, però és un regal.
No quedava res per dir-nos,
ara soc el que veieu,
és un barri respectable,
si us plau, abaixeu la veu
que el meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit.

Venia flac i sentimental,
venia amb disponibilitat total.
Potser vau veure’m buscant entre la gent,
potser vau veure’m convençut repetint certs arguments.

Però teniu molt poca gràcia
i deslligaré el gos,
aneu amb compte amb el quadre
que és d’un artista famós.
No quedava res per dir-nos,
ara soc el que veieu,
és un barri que treballa,
si us plau, abaixeu la veu
que el meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit.

La masovera us acompanyarà al carrer.
Agraeixo la visita, us conserveu prou bé.
Però com em torba que encara avui seguiu aquí
pensant que m’interessa el que tingueu a dir...

El meu amor s’està dutxant,
l’habitació és tipus suite,
jo vaig sentint l’aigua com cau,
la sento caure des del llit...

L’altre dia vaig sortir,
vaig anar al parc al matí
i un nen se’m va asseure al banc
amb una motxilleta.
En va treure un entrepà,
no el vaig voler espantar,
només vaig compartir
una perla de saviesa:
Viu bé, minyó, viu bé, minyó,
planteja’t cada dia si ho pots fer millor.
I mor bé, minyó, mor bé, minyó,
com la Mary Santpere, dintre d’un avió.

Viu bé, minyó, viu bé, minyó,
planteja’t cada dia si ho saps fer millor.
I mor bé, minyó, mor bé, minyó,
com la Mary Santpere, dintre d’un avió.

La jungla

Li vaig dir de fer una ruta,
de sortir d’hora, al matí.
Prop d’un riu acamparíem
just abans que es fes de nit.
Tinc hamaques, armes blanques,
tinc colònia pels mosquits,
per sopar piranya a la brasa
i tota la jungla per tu i per mi.

Però què va! Però què va!
Ella no hi volia anar!
Jo l’hi he dit, jo l’hi vaig dir,
i ella mai va voler venir.

I a la jungla els rius, si vessen, es transformen en pantà,
i quan ve l’època de pluges ja no s’hi pot arribar.
I ella no hi va voler anar.

I què me’n dius si faig trucades
i recluto alguns amics,
si sortim aquesta tarda
i a l’estany fem un partit?
Hi ha molt gruix, el gel aguanta,
no hi ha risc, no hi ha perill!
Que l’esport és saludable!
T’ho prometo, serà divertit.

Però què va! Però què va!
Va dir que potser més endavant.
L’hi vaig dir, vaig insistir,
però ella mai va voler venir.

I el desembre era l’època ideal per patinar,
però ja se sap que, el gel, si deixes passar els mesos es desfà.
I ella no hi va voler anar.

Fins que un dia dins el cotxe
excitat vaig proposar
de trencar per la drecera
de les corbes del barranc.
Apreciar unes bones vistes,
evitar les retencions,
inventar el nostre propi trajecte
que per l’autopista ja hi va tothom!

Però què va! Però què va!
Va dir “frena, que vull baixar!”.
L’hi vaig dir, vaig insistir,
però no va voler canviar de camí.

Vaig parar enmig d’un polígon i ella, en lloc de dir-me adeu,
cridava “no hi ha un bon camí, sinó que cadascú té el seu”.
I “si autopista i carretera són opcions tan diferents,
el teu camí i el meu”, va dir, “t’ho juro, no s’assemblen gens”.
I es va perdre entre unes mates remugant que era molt trist
que realment jo necessiti tot això per ser feliç.

I ella no hi va voler anar.

La meva amant està malalta

La meva amant està malalta.
És una grip amb febres altes.
Avui anàvem a sopar, en tenia moltes ganes.

La meva amant està malalta.
M’ha contactat a mitja tarda.
Dins els llençols suats el seu cos tremolava.

Jo vaig conduint, i arriba la nit,
i es perden les línies del paisatge,
i el retrovisor se m’omple d’estels
i penso en anar a visitar-la.

La meva amant està malalta.
Ma mare diu que hi ha una passa.
Avui anàvem a sopar i a l’Antilla, a ballar salsa.

La meva amant està malalta.
El cap bullent no troba calma.
Ni els dos peus glaçats amb les ungles pintades.

Jo vaig conduint, enmig de la nit,
pels límits de l’àrea suburbana,
i el retrovisor se m’omple d’estels
i de llums dels patis de les cases.
Rugeix el motor, soc lliure i veloç
i la meva amant està malalta.
Veuria el trencall, les flors al balcó,
potser aniré a visitar-la...

Sí, potser aniré a visitar-la...

El vell music

Un pagès tem la tempesta.
Un actor, la tomacada.
Els farsants, la Veritat.
L'Anticrist, Terra Sagrada.

El vell músic s'enrecorda
-i va fer por- de la vegada
que dins d'un cargol de mar
no hi sentia cap onada.

Les estrelles

No he volgut mai avorrir-vos
-la veritat no és per cantar-.
Però, perdoneu-me, avui us porto
el més cert que sé que hi ha.

Les estrelles venen, van,
cremen ràpid o amb els anys,
i, com els últims raigs del sol, desapareixen.
De lluny es veu la glòria,
però no serveix de molt si no es sap compartir…
Feu-me contenta uns minuts, escolteu una història...

De com es perd la gent
per uns aplaudiments.
Es juguen la salut, es venen les mares,
i un és coronat i un és destrossat i un desapareix en el combat.
Però molts han vist de tot!
Passant la vida en sales buides i envelats de mala mort.
I tots tenen una història.

N'hi ha que esclaten joves,
abans que el temps les posi a lloc.
Després arriba algú dient
que tot plegat és decadent
que ja li toca a una altra gent…
Però mai sabran el mal que fa
que el propi nom se't faci estrany 
o els anys llargs oblidant-te del que saps molt bé:
que ets una ombra del passat per nostàlgics i tarats,
i busques solucions, vols ser valenta,
potser dient-te
que mai vas veure els ulls
dels joves, decidits,
que volien un autògraf
o ficar-se't dins el llit.
I van ser molts que van venir,
però no et vas creure mai que t'estimaven.

Mai. 

N'hi ha que esclaten velles,
potser eren de pell dura i han pogut seguir lluitant,
o potser no entenen bé què està passant.

Les estrelles venen, van,
cremen ràpid, triguen anys,
i com els últims raigs del sol, desapareixen.
Escolteu una història.

Hi ha cossos que els altres volen mirar
i es posen a l'aparador!
Hi ha guitarristes excel·lents,
crec que escoltant-los sabria morir...
Però tant se val,
això no és el que he vingut a dir,
jo vull explicar una història,
perquè tots tenim històries.
La Janis Ian va explicar-la molt bé.
La Nina Simone va fer-ho millor encara!
I les estrelles les segueixen esclatant
i apagant-se en la cançó que mai acaba!

I totes tenen una història!
I totes tenen una història!
I totes tenen una història!

Boy band

Estic en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.
Treballo en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.

Em llevaven melodies
que creuaven les parets,
donya Elvira omplint la finca
de sarsueles i cuplets.

Van comprar-me una espanyola
un diumenge als Encants,
vaig aprendre a tocar Give A
Little Bit, de Supertramp.

I ara estic en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.
Treballo en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.

L'Àlex em va dur a La Boîte
al concert d'un cantautor.
Vaig pensar: seré com ell (no!),
vaig pensar: seré millor.

Un xaval de la plaçeta
feia boogie amb el cosí.

Li vaig dir “he sentit que toques,
crec que un dia he de venir”.

I el micròfon transformant-me

veu en electricitat
va tapar-me una mancança,
un buit, una vanitat.

I ara estic en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.
Treballo en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.

Ara escric a biblioteques
plenes d'estudiants i vells,

però em distreu un grup del Whatsapp

o el misteri d'un clatell.

Ara vago per les places,
busco un adjectiu alat,
però em despisten les terrasses
o llum, tènue, en un terrat.

Estic en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.
Treballo en una Boy Band.
Estic en una Boy Band.

Tubs de ventilació

Quan tinc la certesa de saber què ve després.
Quan m'esgoto d'encertar-ho dia a dia, mes a mes.
Quan l'espectre del futur, el del present i el del passat
em visiten desprenent un tuf clar d'unanimitat.
Jo no em preocupo gaire, jo no truco a un infermer,
ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer!

Quan topo amb les parets massisses dels meus pensaments.
Quan no m'encerten la pastilla i vaig massa content.
Quan em fa por que em mati jove un càncer fulminant.
Quan veig que alguns assumptes no els arreglaré cantant.
Ja sé què necessito, ja és ben clar què he de fer,
em planxo una camisa, me'n vaig cap al carrer...

I busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs,
en violes desafinades en oficis de funerals,
en col·liris que em ceguen els ulls,
en arengues de capitans,
en uns peus que esquitxen massa en piscines municipals.

Busco en tubs de ventilació,
en accessos foscos a parcs,
en violes desafinades en oficis de funerals,
en col·liris que em ceguen els ulls,
en arengues de capitans,
i busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar...
I busco en llocs on, per ’nar bé, no hauria de buscar!

Les restes

Durant la construcció d'un pàrquing
sota la Plaça del Mercat
han aparegut les restes d'un sarcòfag.

Es desconeix el seu origen,
no han transcendit gaires detalls,
però l'Ajuntament informa
que el jaciment podria incloure
peces de gran valor cultural.

Tot i així, un testimoni que es manté en l'anonimat
està posant en dubte la versió oficial...

A última hora de la tarda només quedaven dos treballadors,
el cap d'obra ha fet un crit perquè apaguessin el motor
quan ha vist un objecte que brillava en el subsòl
i s'ha apropat per agafar-lo, ignorant els protocols.

Li ha volgut treure la terra i l'ha fregat amb les mans
i l'objecte que brillava ha començat a tremolar.
I de dins n'ha sortit un geni enorme, i s'ha agenollat,
i li ha dit “amo, el que desitgis jo puc fer-ho realitat”.

I el cap d'obra, en silenci,
després de pensar una estona...
finalment s'ha pronunciat:

Sempre he volgut tenir un superpoder.
Sempre he volgut tenir un superpoder.

I si pogués tenir un superpoder
seria el de provocar a qui jo volgués
que li comenci a regalimar pel front
oli de sobrassada com si fos suor.

Amb un ram de clamídies

Quan al club ja tancaven
el senyor seguia atent,
amb un ram de clamídies
la mirava entre la gent.

Quan va anar a recollir-lo
amb el cotxe a l'aeroport
amb un ram de clamídies
ell la va abraçar molt fort.

I el matí del casori
la germana, quin consol,
quan el ram de clamídies
va poder enxampar al vol!

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

I que dolços els dies
quan als ulls no els calen mots
i un perfum de clamídia
sembla embriagar-ho tot...

Però que amarga la tarda
i que intensa la pudor
d'aquell ram de clamídies
d'ella demanant perdó!

Ara tota una vida
resta en un traster llogat
on els rams de clamídies
es panseixen, oblidats.

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

Diu que ell és per la zona,
que els dies de sol camina
fins que els peus fan mal o fins que
un ja no sent el món com gira.
I que, guardant certa aparença
d'ordre dins el caos, s'entrega
a una feina que queda molt bé dir que tens a les festes.

Diu que fa un parell de dies
el rumor es confirmava
i ella va tornar a ser vista,
 digna, travessant la plaça.
Que l'alcalde va esverar-se,
donya Elvira persignar-se,
i nens i nenes la seguien amagant-se rere els arbres.

Tot el que em queda per dir des de Ràdio Capvespre
és que avui tinc més fred que ahir: tanca la finestra...

Nens i nenes la seguien amagant-se rere els arbres.

Els entusiasmats

Aquí volem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.
Aquí triem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.

Algunes nits el Parc de l'Escorxador s'omplia d'ombres, hi havia guerra
contra els tristos del Putxet i els sarcàstics de Badal, contra els vençuts de La Creueta.
Jo era un cínic d'Horta amb rang, donava ordres a la rereguarda
quan un cotxe va frenar i aquells desconeguts van rodejar-me.

Em van emmordassar i el que manava més va dir, portem unes paraules,
no són uns manaments, ni els articles de cap llei; les sents per dins, no les acates.
Les hem vist convèncer les persones més a lloc i les més espatllades
però tranquil, aquí no et jutjarem, no temis cap pregunta inadequada.

Si alguna cosa volem la meva gent i jo
no és servir d'exemple, no és tenir raó.
Si alguna cosa anhelem és la vibració,
l'esclat de bogeria en els ulls de l'inventor.

Aquí volem viure entusiasmats.

Vaig despertar-me hores després, vaig trobar al puny tancat monedes pel trajecte.
La nota deia, si un bon dia decideixes contactar, deixa una espelma a la finestra.
Estem organitzats, vivim en societat, topem amb tu a les cantonades,
anem al súper, a la pelu, busquem plans pel cap de setmana.

Si alguna cosa volem la meva gent i jo
no és servir d'exemple, no és tenir raó.
Si alguna cosa anhelem és la vibració,
és contemplar el gran show de les sinapsis en acció.

L'enemic és molt llest i ens supera en recursos i en nombre,
sap què vol i ho aconsegueix.
L'enemic estiueja a primera línia de costa
i no està fent presoners.

Aquí volem viure entusiasmats,
aquí prenem focs que ens incendiïn la sensibilitat.
Aquí triem viure entusiasmats,
aquí volem una bona història abans que la veritat.   

Amb luxe de detalls, amb luxe de detalls.

L'Adela i el marge

“Per com els agrada respondre jo sé que menteixen, o prescindeixen de la veritat.
L'absència de risc als seus ulls prova que repeteixen discursos memoritzats.”

M'ho va dir l'Adela avançant cap al marge que delimitava el món habitat.
Cridava al paisatge: “Darrere dels marges sempre hi ha un sender amb ombra
per caminar!”.

Va ser un privilegi poder-me esperar allà amb l'Adela que anés caient la nit.
Quan vam abraçar-nos va xiuxiuejar-me “ets idiota, t'hauries divertit”.

I vaig contemplar-la avançant cap al que fos que el marge tenia per oferir.
En l'últim moment va girar-se, va fer-se un petó a la mà oberta i, ffff,
va bufar cap a mi.

I des de l'altra banda em va semblar sentir...
I des de l'altra banda encara em va semblar sentir...

No tens per què estar aquí!
Aquest és un honor del que pots prescindir!
No tens per què estar aquí!

Aquí tens el meu braç

Inèrcia maca, on t'has amagat? Soc el senyor amb la rosa al trau, vinc net i perfumat.
Inèrcia, estova'm les extremitats. Inèrcia, jo t'obeiré; tu marca la velocitat.
La finca és a la falda del massís, no soc difícil de trobar.
Pregunta pel carisma punxegut, rastreja les llacunes culturals.

Inèrcia, espero el dia assenyalat que, per damunt les veus del món, refilarà el teu cant.
Inèrcia, crida a l'ordre, i si em dona per tenir suggeriments, em pots emmordassar.
Pujats dalt de la tàpia els xavals espien el banquet dels grans
i esperen convertir-se en bona gent, i que ho siguin tots, n'espero ciutadans exemplars!

Tinc una veïna que fa dies que assaja el mateix monòleg al balcó.
Suposo que al principi intentava seduir-la, però mai amb gaire convicció.
Hi ha dies que em puja taronges de no sé quin poble,
les poso en un plat i insisteixo que es quedi una estona.
Però sempre es queda al replà...

Inèrcia, injecta'm l'anestèsia, va, no veus que ho tinc tot preparat, aquí tens el meu braç.
Inèrcia, estem parlant de quantitat, porta una dosi suficient per adormir elefants.

M'agrada sortir a caminar a la tarda,
però els horaris d'institut poden ser una trampa.
Ahir un grupet en un semàfor em va reconèixer
-mentre no es posava verd vaig fer veure que no els veia-.
Freqüento carrers per recordar com em sentia aleshores
-n'evito d'altres per no creuar-me amb uns exsogres-
i penso en mi, i en el disc, i en amics que fa temps que no he vist
i, tornant a casa, emeto un so que ningú sentirà,
pujo a un ascensor i em preparo un sopar,
ai, Inèrcia maca, on t'has ficat?

Tinc una veïna, francament, no confio que l'agafin a l'audició.
Suposo que al principi intentava seduir-la, però mai amb gaire convicció.
Hi ha dies que em puja taronges de no sé quin poble.
Les poso en un plat i insisteixo que es quedi una estona.
Però sempre es queda al replà...

Joder Inèrcia, va, que només veure'm se'm deu notar
el temps que fa que porto aquí esperant.
Vull una dosi per adormir elefants.
Injecta-la al meu braç immaculat.

Tinc una veïna que fa dies que assaja el mateix monòleg al balcó...
Suposo que al principi intentava seduir-la, però mai amb gaire convicció.
Hi ha dies que em puja taronges de no sé quin poble.
Les poso en un plat i insisteixo que es quedi una estona.
Però es queda al replà...

Formigues

Una hermosa plana
tinguí per bressol,
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.

Vegí hermoses terres,
més d'una ciutat,
m'enfilí a les serres
de l'alt Montserrat.
Baixí a Barcelona,
la perla amb què l'ona
enriquí fa segles
l'antic Principat.

A casa hi tinc formigues.
Vaig trobar-les un matí
sobre el marbre de la cuina
i cap producte les ha fet fugir.
A l'esquerda d'on venien
vaig flitar un verí mortal
i, al tapar-ho bé amb massilla,
van sortir per la pica del bany.
Llavors amb un raig d'aigua les podia reduir,
van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí.

En quedaven solitàries
i era quasi divertit:
tan aviat les perdonava
com les torturava entre dos dits.
Però, amb el dies fent setmanes,
vaig sorprendre'n escamots
al potos de la taula,
fent-se fortes dins d'uns albercocs,
i ja no em va fer gràcia fregar en el menjador
fileres platejades que es perdien pel balcó.

I avui, en estirar-me,
la foscor duia un brogit,
un silenci de formigues
ha trencat la calma de la nit.
El grapat a la mà dreta
és el que primer he notat,
el grapat que s'enfilava
per l'esquerra, el que m'ha preocupat.
I he volgut incorporar-me
i ara estic aquí, ben dret,
els quadrats de gres rellisquen,
el guix viu es menja la paret.

Les sento com treballen, han pres el passadís.
Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir.
Els sobra l'energia, perseveren dins els nius,
me'n trec de les orelles, de la boca i els narius.
A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí.
Em falten al respecte, acabaran amb mi!
La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí,
n'empasso moltes més de les que puc pair.

La bona gent

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent,
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent...

Aquí estic,
en ple control dels meus instints, lluint
coartades que et contrastaran
un parell d'amics.

Vinc protegint
les nostres lleis des de petit, tranquil,
que en cap arma hi
trobaràs empremtes dels meus dits...

I és cert que no vaig fer-ho,
no en seria capaç,
i és cert que aquella nit
no era a la ciutat,
però afina les preguntes,
afina les preguntes

Que encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no he dit que m'inspiri una idea,
que em mogui una gran convicció.

Encara no saps si amb el meu pas
pel món faig que sigui una mica millor.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent...

Conec l'argot
de la comunitat, em trobaràs
dins d'una casa respectable,
gaudint de ser estimat.

Encaixo mans,
domino els tons i
arrufo el nas quan veig
comportaments que m'han
semblat del tot inadequats.

I és cert que no vaig fer-ho,
no en seria capaç,
comprova-ho a les
càmeres de seguretat
i afina les preguntes,
afina les preguntes,

Que encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no saps si calculo
els meus actes buscant una retribució.

Encara no he dit si soc bo,
encara no saps si soc bo,
encara no saps si dedico la força,
si oriento les meves accions
cap a una banal subsistència o
si estic perseguint algun bé superior.

Mireu l'Innocent Malvat!
Ve tot cofoi i amb el barret
fent un gran gest ha saludat
a una noia i a un soldat.

Se'n ve l'Innocent Malvat!
Remena el cul, somriu a tots,
flagell del mal humor,
assot dels desviats,
garant de la Veritat.

I qui deu ser?
On va, d'on ve? Què vol? Què té?
I què carai li han explicat
que li provoca aquests nivells d'hilaritat?

Encara no saps si soc bo.
Encara no he dit si soc bo.
Encara no saps si em domina la mandra,
si estic espatllat per la por.

Encara no he dit si tinc l'ànima pura
o si em vencen les baixes passions.
Encara no saps quants minuts
necessito que lloïs aquesta cançó.

Encara no he dit si la joia
dels altres em porta només alegria
o em fa brollar dins un verí,
una metzina, una forma subtil de dolor.

Tres portes tinc a ca meva
obertes a tots els vents:
la que està oberta per tu,
l'altra per la bona gent
la tercera per la mort
que la tancarà el meu temps.

Canvi de paradigma

Amb el canvi de paradigma vaig haver-me d'excusar,
vaig sortir al carrer i vaig córrer cap a casa
per buidar tots els calaixos, regirar tots els papers,
fer-ne una muntanya i veure com cremaven.
Va ser eficaç, el foc,
tonificant,
va ser eficaç, el foc
de flames plenes
de les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir,
de les bestieses que tu i jo havíem arribat...

A dir,
i es propagaven a l'horitzó,
a dir,
i educaven l'interlocutor,
a dir,
sempre més il·lustrats que els demés,
a dir,
i pagaven molt bé a final de mes.

Amb el canvi de paradigma preferia els segons plans,
ja no estava mai segur del que pensava.
M'agradava estar-me al pati amb la ràdio remugant
sobre la remor d'estàtues derrocades.
Sobre aquella remor
damunt d'aquell bell cant
sobre aquella remor
d'estàtues plena
de les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir,
de les bestieses que tu i jo havíem arribat...

A dir,
i es propagaven a l'horitzó,
a dir,
i educaven l'interlocutor,
a dir,
sempre més il·lustrats que els demés,
a dir,
i pagaven molt bé a final de mes.

Amb el canvi de paradigma van haver-me d'enterrar
en aquest ermot, amb cap nom a la placa.
T'agraeixo les flors blanques i el discurs al funeral,
sé que feia temps que ja no em respectaves.
I fan bonic, les flors
amb negres draps penjant
i darrere uns amics
que recordaven
les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir.
Les bestieses que tu i jo havíem arribat a dir.

Temptacions de Collserola

Al cim reposa i els ulls li corren com feres per la vall
El cel s'encalla, l'alba, esverada, no sap què fer quan canten els galls.

L'anem a trobar, l'anem a trobar.
I demanem «on t'amagues, on?»,
que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món!

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Li explicareu, si el veieu, que fa que el busco més de tres hores?
He regirat Sant Feliu, me'n vaig a la carretera d'Horta,
vaig repassant pel camí les línies generals de la meva proposta.

Els boscos s'omplen de boques tortes, de bèsties sense sort.
Ell les bressola i elles s'adormen en la gran pau d'un pit sense cor.

L'anem a trobar, l'anem a trobar.
I demanem «on t'amagues, on?»,
que hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món!

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Li explicareu, si el veieu, que fa que el busco més de quatre hores?
He saquejat el Papiol, m'he arrossegat fins el Puig d'Olorda,
vaig repassant pel camí les línies generals de la meva proposta.

Ja se'ns veu tan petits,
només som la remor
de vells orgulls ferits,
de mans suades i de por.
Assumim els perills,
n'aguantem els embats
i avancem pels camins
de les guineus i els senglars.

Ha aparegut el diable en un revolt de Collserola.
Pentinaré el terreny, faré un bon glop a la cantimplora.
De Valldoreix a Sant Just, de la Floresta a la Bonanova,
només és qüestió de temps per repassar els detalls de la meva proposta.

La serotonina

Em va pujar la febre l'altre dia
i van trucar a uns doctors especialitzats
en extreure la pedra de la bogeria,
en fer brollar la font de la felicitat.
I va venir un malson mentre m'adormien,
va dir «sóc teu, tu ets meu, no t'escaparàs».
Vaig dir «molt bé, malson, però els malsons
què somien?».
No puc dir que es quedés gaire impressionat...

Després recordo, en despertar-me,
la llum incandescent d'un flaix
i, prenent nota del gran miracle,
científics ianquis i cubans.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina)
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s'enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).

Se'm va apropar un amor, un que jo tenia,
va preguntar «xicot, què et va passar?».
Vaig dir «no t'ho creuràs, una tonteria,
tenia una pedra dins del cap».
Se'm va apropar un futur que construíem,
vaig dir «cabró, que bé que ens ho hauríem passat».
Va contestar «gent millor que tu em volia»,
no puc negar que el futur digués la veritat...

La bona nova ja s'escampava
més enllà dels regnes cristians,
ja s'estripaven llibres d'Història
que havien quedat desfasats.

I em puja la serotonina,
em puja la serotonina
(em puja la serotonina)
com la marea quan arriba
(als peus cansats de tot el dia),
com una nena que s'enfila
(a un arbre ple de mandarines),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).
Com el preu de la gasolina
(em puja la serotonina),
com les balenes quan respiren
(em puja la serotonina),
és una fràgil trapezista
(em puja la serotonina),
és una intrèpida alpinista
(em puja la serotonina).
Mami, mira amunt, mami mira amunt,
(que hi ha un satèl·lit que ens espia),
és King Kong a l'Empire State
(és un còndor que segresta un nen),
les velles es xapen de riure
(i enganxa més que l'heroïna),
em puja la serotonina
(ai, em puja la serotonina).

L'espectre de Maria Antonieta

Clar que arriben dies on tothom li sembla imbècil i opta per callar.
Clar que si es concentra pot sentir perfums exòtics recorrent-li el braç.
Clar que es fa pesada amb els seus contes de carrosses que travessen prats.
No goseu jutjar-la des dels vostres cossos momentàniament tan vius i sans!

Que al tombant de vespre,
quan el sol se'n va,
Maria Antonieta
surt a investigar.
I travessa el trànsit
i es cola allà on vol
per fer por a nenes
i a homes sense son.
I amb altres espectres
es riu dels mortals
asseguda en punxes
de la catedral.

I sobrevolant París desert es diu:
«Maria, ets aquí, tan llesta com et penses i no veus com els records t'estan mentint,
t'estan mentint!».
I es diu:
«Maria, només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l'interior d'aquells jardins, d'aquells jardins!».

Cançó del dubte

Una veu li preguntava «què seràs quan siguis gran?»
La meva amiga callava i somreia cap avall.
Qui tornés a aquella tarda a prendre foc
i aturar-la just a punt de dubtar per primer cop!

Quan el pare preguntava «quina feina trobaràs?»,
La meva amiga, rabiosa, intentava no plorar
i el cervell jove repassava les opcions
i tenia els ulls cansats de mirar en tots els racons
però, en mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs.

I sortíem a les nits,
«va, demà ho farem millor»,
mentre el dubte ens observava.
I sentíem créixer dins
gairebé una decisió
però era el dubte que jugava
amb tot allò que era bo
amb tot allò que era bo.

Si un bon noi li preguntava què collons volia que fes.
La meva amiga dubtava i s'arrambava contra ell
i s'adormia prometent-se que demà
sabria estar contenta al seu costat.
Desgraciats si sabeu el gust que fa els
petons que fem dubtant!

T'has quedat mirant un prat
esperant que neixen flors
mentre el dubte les matava.
T'has quedat tota la nit
observant com dorm un cos,
mentre el dubte reclamava
tot allò que era bo
tot allò que era bo.

Ha passat a mig matí,
m'ha tocat amb unes mans
plenes d'ungles despintades.
No tenia gaire temps,
però passava pel veïnat
i em volia dir que ara
ho té molt clar.
La meva amiga diu que ho té molt clar!

Les cosines

A l'estació un vespre de Juliol
els va preguntar el nom,
tot i que ja el sabia.

Va carregar maletes i regals,
va deslligar els cavalls,
arribaven les cosines.

En el sopar se'l van quedar mirant:
a estones estàs bé,
però dius massa tonteries.

Durant el ball van prendre'l de la mà:
ens han dit que hi ha un riu
i ens han dit que tu hi guies!

Oh! La lluna és un llop que campa pels camins
platejant el sotabosc.
Tres ombres sense pantalons saltaran per comprovar
com està l'aigua del gorg!

I estava bé! I s'ha de dir que estava bé!
Quan va voler parlar
d'un amor que ell tenia,

El primer sol els va assecar les pells.
"Quan tot sigui menys greu -van dir-
i dramàtic, ens avises..."

A l'estació, un vespre de Juliol,
va pronunciar el seu nom
i va empassar saliva.

La vida ha estat cruenta i fugaç,
però, com passar-ho bé, noi,
ho sabien les cosines.

Ho sabien les cosines,
ho sabien les cosines,
com passar-ho bé, company,
ho sabien les cosines.