Oceanes

En som moltes, però minoria,
les que hem entès que el món canvia
que ja fa massa que el patriarcat ens obstrueix totes les vies.
I mira tu, vas tard covard, si encara creus que la nostra meta és ser donzelles esperant que arribi un proxeneta.
A mi les dones que m'agraden són
les que fan soroll quan riuen,
les que es pelen els genolls i mengen mel, pa i olives;
les que porten els cabells curts i rabiosament negres
i no els atura cap llop ni els mana cap tipus de bèstia.
Que per ser una gran princesa no cal viure en cap palau
ni anar sempre amb vestits roses, ni fer petons a gripaus.
Ni ser fràgil, delicada, esperant un príncep blau.
Ni ser rossa com fil d'or, ni ser sosa fins la mort.
Que el que volem en aquest món són més princeses cavaller
que trepitgin fort al caminar i beguin birra per sopar
que parlin pels descosits i donin la seva opinió.
Que s'enfadin, i plorin, i els hi agradi l'acció,
facin olor a vora de foc, dormin a qualsevol lloc i triïn amb qui es fan petons,
si amb fades, nimfes o bruixots,
es saltin totes les normes, rebentin panys de les portes.
Una mirada inundada de cada record que ens fa fortes
I si creus que és ficció, només tenim una opció, que fa massa temps que em dura,
el desig irrefrenable de que el món sigui una plaga de princeses indomables.
Oceanes, les filles de l'aigua
beuen de tot arreu per nodrir-se i així alimentar-me.
Les dones d'entranya, de pell dura i esperit transparent,
on vull emmirallar-me.
Mirades que es mullen
quan segueixen camins començats per germanes i bruixes
i trenquen esquemes.
Són llavors que germinen amb força i neden com feres.
Les princeses cavaller tenen les mans plenes de nafres
de tant treballar la terra, saltar marges, pujar als arbres…
Volen com ocells, estan de guàrdia, per si arriben ells.
S'enamoren com salvatges, són panteres pels hostatges,
que el que volen en aquest món són més princeses oceanes
que cridin i es banyin transparents i despullades
que el seu mar ple d'onades netegi l'odi i el rancor.
Quin honor formar part d'aquesta tribu eclèctica, dialèctica, pacífica.
Però parla'ns amb respecte, que és difícil ser filla d'una societat infecte.
Per elles tot es mira, no existeixen els defectes.
I si creus que és ficció, només tenim una opció,
que fa massa temps que em dura, el desig irrefrenable de que el món sigui una plaga
de princeses indomables.
Oceanes, les filles de l'aigua
beuen de tot arreu per nodrir-se i així alimentar-me.
Les dones d'entranya, de pell dura i esperit transparent,
on vull emmirallar-me.
Mirades que es mullen
quan segueixen camins començats per germanes i bruixes
i trenquen esquemes.
Són llavors que germinen amb força i neden com feres.

Estudi de la quotidianiotat

A la Plaça del Diamant una dona misteriosa
m'ha regalat una flor, tanco els ulls i obro les mans
per notar la seva olor que gairebé ja s'ha esvaït.

Busco les seves arrels en les paraules que no he dit
i no sé com retenir-les, li dic a un Déu inexistent
si només avui pot existir per estalviar-me la memòria.

D'aquells dinars barreja de sobres dels teus cafès amb la llet de soja,
d'aquells llençols amb olor de palla, de reciclar fins a una rialla,
de conduir amb l'esquena tensa, d'anar a dormir amb la panxa plena,
de ser exigents amb el tema dutxa, de fer lliscar el gos amb la pluja.

I dono gràcies perquè ho tinc tot si quan obro les finestres
amb les mans et faig volar i me n'adono que sóc feliç si els meus amics em fan de barana i m'hi puc rrepenjar.

Si puc córrer fins l'ofec, si m'adormo a les andanes,
si una veu em fa plorar, si puc riure sense embuts
i compartir amb algú mirades que m'apropen més a tu.

I al mal humor quan tenies gana
aquelles nits a la caravana,
a les converses de matinada,
al "no puc més" perquè estic baldada,
a aquells moments que amb una mirada
sabíem més que amb cent mil paraules,
d'haver donat més del que podíem
i d'estimar-nos fins l'últim dia dia de la nostra vida.

Casa meva

Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.
Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.

És a prop del riu i tremola quan hi passa el vent
si t'hi acostes i la toques és més viva.

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

És al mig de la muntanya, a la vora de la mar
de nit a la teva cambra fosca

És amb tu quan vens i m'abraces i l'omples d'amor
fins als ciments de petons la meva pell

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

Quan somrius i quan em mires
fins hi tot quan plores
tens les claus de casa meva
per entrar i sortir

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.

M'és igual si avui plou

Ha arribat el dia en que per fi ens veurem un altre cop.
Després de tant temps no sé si puc reconéixer el teu look nou.
Texans negres i el batec del cor, batec al cap, batec al coll,
batecs i m'ho nota la gent.
Bategues tu, batego jo, batec a la planta dels peus,
batec a la punta dels peus.

Mentre em cordo botes negres, per variar, em sento jo.
Et demano de quedar més tard...no sé...tinc molta por!
I ens trobem abans de temps, i em mires tu i et miro jo
i ens mirem fixes a l'aparador.
I et veig tan bé, i em veus, no ho sé, torna el batec més intens,
torna el batec més intens.

Fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...

Impossible explicar-te el que ha passat en tant de temps.
Els minuts semblen segons, les hores passen com si res.
Mentre parles, records a la pell, records de quan?, records de què?
Records de tantíssims moments.
Records sincers, pintats d'oblit, records que encara em fan sentir., records que encara em fan sentir.

Que no vull que arribi l'hora de marxar, vols anar a sopar.
Potser podem fer una pizza, però millor per emportar.
I em dius "n'em a casa meva" i jo no sé què fer, jo no sé què dir.
Els nervis em cremen per dins.
I et dic que sí, faig com si res, batec cada cop més intens, batec cada cop més intens...

Fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...

Ens mirem, hi ha tantes coses a parlar, però decidim callar.
I el que passa a partir d'ara serà difícil d'explicar.
I la lluna ens farà sostre en una nit d'ombres gegants,
i tinc por que ara t'adormis i que et creguis que has somiat....

Perquè fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...