Laia, demà / Bruseta de pell de vent

Laia fes non – non,
Nineta dels coloms.
Laia fes non – non,
Que s'està ponent el sol.

Del fons del meus mots
D'infant fet malbé
Truco al teus ullets,
Laia, el vols obrir?

Et prenc de la mà
I tocarem junts
Do, re, mi, do, re, fa
Al piano lluent
Del temps que se´n va.

Laia fes non – non,
Nineta dels coloms.
Laia fes non – non,
Que ja s'ha post el sol.

****************

I un dia vam descobrí
que viure i lliure rimaven
i feia bonic,
i agradava a les noies.
amic i antic
cançó i tristor
amor i enyor
i així ens crearem un món petit
ple d'olors i colors
de capvespres i noies
sempre però a la riba d'un mar taciturn.

Per els teus ulls de tinta xinesa
pel meu clatell esquilat
per que el temps no passi vine
sóc jo mateix. Vols ballar?

A tu, dolça amiga dels anys blaus,
memòria d'olors,
vull dir-te en tres acords
els teus pits d'adolescents,
bruseta de pell de vent.
Cançó de vespre malalt
ara amb retorna el teu nom:
bruseta de pell de vent.

A tu, dolça amiga dels anys blaus,
memòria d'olors,
tantes vegades que no ens vam besa,
tant amor sense fer-ho mai,
tants poemes esquinçats
tants consells d'amic fidel
tantes coses a donar
bruseta de pell de vent.

A tu, dolça amiga dels anys blaus,
memòria d'olors,
a tu amiga de mitjons blancs
de diumenge agonitzant,
de carinyoses paraules al portal.
Per teu amor que no he provat,
aquests acords i aquest cant,
bruseta de pell de vent.

Amb la boca tancada

Sense veu
closos els llavis
encertàvem els crits
dins l'espinada

Sense veu
closos els llavis
encertàvem els crits
dins l'espinada

Parlàvem per les puntes
dels cabells eriçats
i amb el nostre tremolós, silenciós,
malgrat tot,
malgrat tot avançàvem.

Parlàvem per les puntes
dels cabells eriçats
i amb el nostre tremolós, silenciós,
malgrat tot,
malgrat tot avançàvem.

Parlàvem per les puntes
dels cabells eriçats
i amb el nostre tremolós, silenciós,
malgrat tot,
malgrat tot avançàvem.

Parlàvem per les puntes
dels cabells eriçats
i amb el nostre tremolós, silenciós,
malgrat tot,

malgrat tot avançàvem!

El ball dels cent mil diumenges

Potser algun dia ens reunirem
Al ball dels cent mil diumenges
Potser algun dia ens trobarem
Si jo no em venjo i tu no et venges.

Potser, potser algun dia creixerem
A la claror del gran amor que ens falta
Potser, potser algun dia oblidarem
El matí fosc, la nit malalta.

Potser algun dia ballarem
Per carreteres sense rampes
Potser algun dia reprendrem
El nostre joc sense fer trampes.

Potser, potser algun dia ens en riurem
D'aquest amor tan curt que el temps es menja
Potser algun dia ens en riurem
De fer l'amor de dilluns a diumenge.

Potser algun dia reviurem
En un nou país sota uns nous arbres
Potser algun dia esdevindrem
Meitat lilàs, meitat malves.

Potser algun dia escardarem
El nostre gruixut mur d'estupidesa
Potser algun dia trobarem
La clau de volta de tanta ceguesa.

Potser algun dia ens reunirem
Si jo no em venjo i tu no et venges
Potser algun dia ens trobarem
Al ball dels cent mil diumenges
Si jo no em venjo i tu no et venges.

Potser algun dia ens reunirem
Si jo no em venjo i tu no et venges.

La plaça del Diamant

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant,
aparador de joguines
cançons fàcils de cantar.
Cançó d'un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja,
barri amunt i barri avall.

Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
Bella com una princesa
d'algun vell conte d'infants,
et veig ballar un vals de puntes
a la Plaça del Diamant.

I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Sentir que passen els dies
com si fos un joc d'atzar:
una rosa per sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.

Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.

Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
L'ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la Plaça del Diamant.

I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Llargues tardes de diumenge
polsim de lluna als terrats,
quietud d'hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.

Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d'ocell estimat.

Nits de lluna plena ...
Somnis d'envelat...
I quan la cançó s'acabi
una altra en començarà,
car tot gira com els valsos
de la Plaça del Diamant.

Cançó de carrer

Quan tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare,
cansat i sense fer renec o riallada,
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d'un bar,
tabac de vuit pessetes.
La televisió
que ofega la paraula;
i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.
La mare un escarràs,
la plaça i la neteja.
I els meus germans petits,
escoles de mals mestres.
Quina buidor!
Potser només viuen de veres
els qui moren matant
al carrer o a la guerra.
Apòstols i cabdills:
llenceu el crit d'alarma!
Savis, tècnics, obrers
forceu les vostres màquines.
Genis de totes les arts
embelliu la croada.
Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els mísers i els vençuts
ramada innumerable.
espereu i engrossiu
el clam que ens agermana.
Encara hi som a temps,
encara, encara, encara.
Destruirem un món
estúpid i sense ànima.
Cavem els fonaments
d'una vida més alta

Balada de les estrelles

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me'l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m'han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l'ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l'enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l'esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l'espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S'ha fet pirata del mar
i és amo d'una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d'un virrei
ha penjat a l'arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m'escapcen el cos
tindré l'ànima desperta
la meva pell se'n riurà
de l'ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles