Però no em robareu la força

Podreu tornar a trucar
a la porta de ma vida
que fou closa per vosaltres
que sou força que detura
les paraules de la boca
i el rellotge d'una vida.

Però no em robareu la força!

Podreu oblidar si voleu,
des de les vostres altures,
els crits llunyans i els dubtes
d'aquesta joventut que crida,
també que em sento ferit
per llances d'hipocresia.

Però no em robareu la força!

Ara que sé el que és
sentir-se sol algun dia,
lluitar per causes venudes,
tenir fam de justícia
avui que està tan ferida.

Però no em robareu la força!

Per no morir

Recordo que et deia
que abans d'arriscar-nos
havíem de pensar-ho molt bé,
que a la nostra aventura
potser li faltava la brisa que dóna el plaer,
que no bastava que m'entenguessis
i que tu morissis per mi,
que no bastava que els meus naufragis
trobessin refugi al teu pit.
I ara, ja he veus, al cap dels anys ens ha arribat
puntual i implacable,
la profunda distancia
que intueixo en mirar -te.
I, encara que es molt difícil,
t'ho he de dir:
reconec que esperava
que el temes dictaria
un punt i final un matí.
I si això no arribava,
jugaria com sempre
per tal de fer-te feliç.
I en el plor i la tristesa
pensa en els anys
que encara tens per no morir,
que lo també pateixo
perquè el dolor que sento
a penes el puc advertir.
Hem d'intentar
conquerir amb molt d'afany
tot el temps que hem perdut
esgotats i vençuts,
ignorants i allunyats
d'això que en diuen amor.
Per no morir,
per no morir.

Quatre llunes

Tinc quatre llunes al pit,
com dolls de llum i tenebres,
la de la vida, la del desig,
la dels meus dubtes, la de l'oblit.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

La de la vida em sorprèn,
cada matí quan m'aixeco,
volo i m'eleva al seu capritx,
o em deixa caure com fulla de nit.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

La del desig, roig intens,
com pleniluni al solstici,
calma i tempesta, fuig i m'espera.
En els seus braços, em sento captiu.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

A la dels dubtes, hi tinc un mar de por i miratges.
Lluna en eclipsi, lluna traïdora,
quan m'hi passejo, no em deixa dormir.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

Rius de records penedits solquen la lluna darrera.
Sota la pluja fina del temps,
es desdibuixa la vida sencera.

Tinc quatre llunes, tinc quatre llunes,
tinc quatre llunes al pit.

De la cinquena, no se'n sap res,
la lluna dels meus secrets.

A Margalida

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.