No s'apaguen les estreles

Vinc d’una terra
inundada pel sol
parint la vida
amb la suor al front
el treball incansable
caure i alçar-te
alçar-te i caure
i tornar renàixer
Vinc d’un oasi
un desert i un verger
illes de pobles
entre tarongers
vinc del que ensenya
Vicent Martí
la terra és sagrada
i sagrats els seus fruits
Vinc dels silencis
de les serralades
la remor suau
de barrancs i canyes
potser ens van tallar
les nostres ales
però seguim dempeus
a l’ombra dels arbres
un aljub d’argamassa
i l’argila roja
la pedra seca
i la font secreta
Vinc d’un tresor
d’accents i paraules
enigmes d’amor
indesxifrables

Vinc de la pena
i també de la festa
les portes obertes
sopar a la fresca
un raig d’oli i sal
un sabor ancestral
cridar-nos besar-nos
deixar-nos endur
pel batec col·lectiu
que ens encén cada estiu
el misteri del foc
incendis d’amor
música de banda
i joves que canten
t'estime, t'estimo, t'estim
amb La Gossa
Vinc del misteri
que amaga la moma
jupetins i espardenyes
fandangos i jotes
vinc de Malaguenyes
vinc de l'u d'Aielo
tabals a l’albada
el cor del Botifarra
i sóc aigua i sóc flama
elements sempre en guerra
l’arma i l’escut
de la nostra terra
vinc de la xiqueta
l’ama del carrer
la flor de la parra
i del taronger

Vinc d’una terra
inundada pel sol
parint la vida
amb la suor al front
vinc, amb la suor al front
Vinc de sobreviure
a tots els impossibles
els batecs del cor
són els nostres himnes
vinc, i seguim resistint


Per molt que bufe el vent
no s’apaguen les estreles


Vinc d’un llegat
de lluita inesgotable
històries prohibides
que no ens explicaren
Al-Mansur Al-Azraq
Maulets en armes
els guetos jueus
i les bruixes cremades
segles resistint
a la Nova Planta
guardar la llengua
de la burla i la vara
Vinc de la saviesa
de les masoveres
els sabers populars
que sempre perseveren
vinc de la mort
l’exili i la pena
els camps d’extermini
les fosses de Paterna
les mestres d’escola
que mai claudicaren
el fusell de La Pastora
a les nostres muntanyes
vinc del puny alçat
d’Alejandra Soler
l’etern somriure
de Carme Miquel
les cançons de lluita
de Vicent Torrent
el batec immortal
de milers de Guillems

Vinc d’una terra
inundada pel sol
parint la vida
amb la suor al front
vinc, amb la suor al front
Vinc de sobreviure
a tots els impossibles
els batecs del cor
són els nostres himnes
vinc, i seguim resistint

Per molt que bufe el vent
no s’apaguen les estreles

Temptar la sort

Et recorde
sota el cel de la retirada
al front de l'última batalla
arrossegant-nos en la boira espessa
perduts als confins d'un malson

Et recorde
el sol queia a les fosques muntanyes
a les aigües flotaven cadàvers
eren joves com ho érem nosaltres
d'alguns ens sabíem el nom

Et recorde
amagant-nos entre unes bardisses
tu tremolaves també ho feia jo
aferrats a una sola esperança
apuntant entre el fred i la por

Et recorde
encerclats en aquella nit crua
el nostre enemic en sabia perdedors
però ens quedaven unes quantes bales
i unes paraules en la foscor

Temptarem la sort
vencerem la por
escoltarem el cor

Mentre aclucava els ulls
amb el dit al gallet
resistint amb tu

Et recorde
al bosc de les nostres derrotes
extenuats de combatre les ombres
després d'un silenci van ploure les bombes
que van vomitar els avions

Et recorde
amb les flames cremant-nos les galtes
les bales xiulaven colpejant les branques
el foc devorava l'ànima dels arbres
i els budells d'un cavall

Et recorde
aturant-nos de nou en la riba
d'aquell riu de plom prenyat de dolor
la guerra ja estava perduda
quan van volar l'últim pont

Et recorde
amb la fúria a la teua pell bruna
i jo que implorava pietat a la lluna
et vaig dir que volia rendir-me
però tu em vas cridar fonent-te en la negror

Temptarem la sort
vencerem la por
escoltarem el cor

Mentre aclucava els ulls
amb el dit al gallet
resistint amb tu

Lluny

Lluny de tu
com ombres en la nit
mate el temps
mentre la veig dormir
hem encès
un petit foc al bosc
tenim fred
però almenys ja no té por

Lluny de tu
cuidant l'última llum
amagats
en terra de ningú
han bordat
gossos en la foscor
hem de marxar
no estem segurs enlloc

Lluny de la terra
on ens vam criar
la pluja a les cares
els cors enfangats
perduts en la boira
de la humanitat
ella em pregunta
jo em quede callat

Lluny de la vida
que no tornarà
els camins s'esborren
en la immensitat
mirant-nos la lluna
agafats de les mans
el nostre refugi
són records mullats
Lluny de tu
seguim vies de tren
caminant
amb els primers ocells
li he explicat
el conte dels soldats
no has de patir
ella somriu amb mi

Lluny de tu
a les ribes de l'oblit
hem salpat
amb les penes d'ahir
si Déu vol
creuarem aquest mar
abraçats
et recordem callats

Lluny de la terra
on ens vam criar
la pluja a les cares
els cors enfangats
perduts en la boira
de la humanitat
ella em pregunta
jo em quede callat

Lluny de la vida
que no tornarà
els camins s'esborren
en la immensitat
mirant-nos la lluna
agafats de les mans
el nostre refugi
són records mullats

Atrevir-te

Mires
entre els barrots bruts
de la cel·la quotidiana
un tros de cel fosc
i alguna estrela llunyana
per no sentir-te sola
dibuixes a les palpentes
un pla de fuga com
una escletxa a les tenebres

La vida et colpeja
però encara et mantens dreta
com una boxejadora
acorralada pel sistema
i ara, et rendiràs?
O seguiràs donant-los guerra?
T'ho preguntes a les fosques
quan no pots calmar la fera

Atrevir-te
a fer teua la nit
que et van prendre
seguint la fúria
que et galopa per les venes
triar el camí
ser qui vols ser
aprendre a cuidar-te
atrevir-te és començar a alliberar-te

Atrevir-te
a deixar enrere el món que t'ofega
sentint-te viva
com un llamp en la tempesta
donar-ho tot
assumir el risc
tornar a estimar-te
atrevir-te és començar a alliberar-te

Penses
Ens movem per les pors?
o per les esperances?
Li dones voltes
estirada entre les ombres
de cara al sostre
esperant que arribe el monstre
O tu o el narrador?
Qui escriurà el final del conte?

Les teues proeses
no ompliran llibres d'Història
ni ho esperes ni t'importa
vols la vida i no la glòria
sublevar-te contra
el neguit que t'empresona
passar de la resistència
a ser una més de la revolta

On habita l'aire

Et busque a les fosques
caminant pel barri
entre les ombres sota la caputxa
que encara em fa més fràgil
com atrapat en un vagó oxidat
de les muntanyes russes
on cavalquen els traumes
monstres i fantasmes
que no em van deixar aprendre
a governar el volant
i ara em tomba indomable
mai m'hi acostumaré
tampoc vull resignar-me
hauria d'estimar-me
començar a cuidar-me
ho he provat mil voltes
i he fracassat totes
i ara camine a les fosques
entre llops i papallones
un altre cop
empaitant respostes
un color, un rostre,
un pedaç de vida
que de sobte em toca
i que m'il·lumina
i em naix un vers als llavis
com un raig de sol
que s'endinsa per les venes
tendre i brutal
potser és un miratge
però m'és igual
és una caiguda lliure
un allau de pau
una calma profunda
que em besa
m'inunda
com tu quan tanque els ulls
i et recorde encara
acaronant-me la cara
han passat tants anys
que ja no et pose rostre
però sempre et retrobe
quan et necessite
no ho puc explicar
només ho visc
i calle
i t'estime
i et trobe a faltar

S'obrirà el mar
tremolarà la terra
seré un volcà
de lava i fúria encesa
cobriré el cel
de cendres i esperances
i em fondré amb tu
on habita l'aire

Només era un infant
i els anys em cabien
a les meues petites mans
encara em sobraven
uns quants dits per dibuixar
la casa, el sol, l'arbre d'un demà
que mai no va arribar
la vida ens sorprèn
amb bombes amagades
és el que hi ha
condemnats a sobreviure
als cops i les pallisses
que ens deixen orfes
abandonats
en paisatges nevats
on el fred ens talla
ens paralitza
ens deixa inconscients
incapaços d'entendre
qui som nosaltres
entre capes de gel
jo intente escalfar la meua
alliberar-me,
trobar les flames
cosir les ales
aprendre a volar
tocar els astres
deixar un rastre
per poder tornar
a voltar per barri
valorant el que em queda
i no el que falta
és complicat
però ho intente
i arribe a casa
escric unes paraules
desordenades
gargotejades
en una antiga llibreta
que explica qui sóc
i m'ajuda a refugiar-me
com tu quan tanque els ulls
i et recorde encara
acaronant-me la cara
han passat tants anys
que ja no et pose rostre
però sempre et retrobe
quan et necessite
no es pot explicar
només ho visc
i calle
i t'estime
i et trobe a faltar

S'obrirà el mar
tremolarà la terra
seré un volcà
de lava i fúria encesa
cobriré el cel
de cendres i esperances
i em fondré amb tu
on habita l'aire

Soledat

Preserve molt la meua soledat.

Com un gran bé l'acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
ningú no sap el que a ella li dec.

Un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
un vast amor per la mort i la vida.

Cosa total, universal principi.

Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment,
el meu jardí o el meu convenciment.

Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta,
per la més gran soledat irreducta.

Cosa total, universal principi

Nosaltres

Plou
a les nostres finestres
les cançons s'acaben
amb versos callats
A fora
la tempesta es tanca
i els llamps il·luminen
els cossos cansats
Plou
i ens quedem a les fosques
al sofà de casa
com ratlles en la mar
I ens enfonsem
carregant als muscles
les guerres ocultes
que no mostrem mai

Plou
i ens colpegen onades
profundes i braves
que ens van ofegant
M'espante
i m'aferre als teus braços
tenaços i audaços
per no naufragar
Plou
cridem en la nit negra
que passe el que passe
seguirem lluitant
I que només
si ens cuidem
unes i altres
serem el nosaltres
que mai venceran
Plou
a les nostres finestres
i el fred cala els ossos
dels somnis trencats
A fora
com sempre ens rescaten
pugen i ens abracen
amb besos mullats
Plou
i sopem amb espelmes
brindant per la vida
que hem desafiat
i salpem
cap a noves guerres
que no em fa por perdre
si és al vostre costat

Plou
i ens colpegen onades
profundes i braves
que ens van ofegant
M'espante
i m'aferre als teus braços
tenaços i audaços
per no naufragar
Plou
cridem en la nit negra
que passe el que passe
seguirem lluitant
I que només
si ens cuidem
unes i altres
serem el nosaltres
que mai vencerán

Sota els estels
les nostres vides suren
fràgils però segures
del rumb que hem triat
Com un exèrcit
humil però irreductible
salvem el desànim
que ens va colpejant
i tenim por
però l'aprenem a vèncer
seguim el el cor
el nostre únic far
i tenim por
però ho tenim tot per guanyar
i assaltarem la lluna
amb les nostres pròpies mans

Salvatges

Nosaltres
som la veu fràgil
que ens brolla del ventre
els dos pulmons aferrant-se a la vida
la incertesa que ens colpeja
i ens despulla violenta
fuetejant-nos l'esquena en carn viva
la gola oculta
de la bèstia que ens habita
nascuda d'una lluita
tan profunda com antiga
l'amor i l'odi a la corda fluixa
l'equilibri per seguir
en la foscor

Vam nàixer forts però
ells ens feren febles
derrotats a la intempèrie
d'un món que mai vam entendre
Vam ser purs i prematurs
a l'abordatge del futur
assaltant amb arcs i fletxes
la fortalesa dels murs

Condemnats a les reserves
dessagnats per les conquestes
ens vam fondre amb les tempestes
per renàixer de les cendres
I als budells d'un món en flames
ens vam empeltar dos ales
per sorprendre en la batalla
el botxí de les mil cares

Al cor profund de les tenebres
hi habita encara una esperança
cremant en la foscor
L'últim reducte de bellesa
que sobreviu a aquesta guerra
de la vida i la mort
La incandescència de la flama
escortada per les llances
i el ressò dels tambors
Amagats sota la lluna
som salvatge alegria
desafiant l'invasor
i mai no ens rendirem.

Nosaltres
som la pell aspra
cosida d'història
el cos creuat per cicatrius fondes
la impotència que ens colpeja
i ens mina la resistència
ofegats sota les seues botes
el roig del ferro
a les galtes de la derrota
consciència esclava
a la mirada tremolosa
la por nerviosa el cor calent
la guerra que lliurem
en la foscor

Vam nàixer del sol però
ens va enfosquir la por
corromputs per l'egoisme
que adora el capitalisme
Vam ser valents puny ardent
lluitant amb ungles i dents
protegint l'antic comú
el tresor de la nostra gent

Colonitzats per la cobdícia
devorats per l'avarícia
ens vam fondre amb les muntanyes
i vam renàixer amb els arbres
I al volcà d'on naix la ràbia
ens vam cosir dents esmolades
per sorprendre en la batalla
el botxí de les mil cares

Al cor profund de les tenebres
guardem una esperança
cremant en la foscor
L'últim reducte de bellesa
que sobreviu a aquesta guerra
de la vida i la mort
La incandescència de la flama
escortada per les llances
i el ressò dels tambors
Amagats sota la lluna
som salvatge alegria
desafiant l'invasor...
i mai no ens rendirem.

Cançó de l'alba

A les nits
el vent bressola
paraules velles
entre barrancs
camins ocults
estreles sàvies
llum a les cares
timó a les mans
el teu somriure
guarint ferides
una clariana
silencis crus
desperta l'alba
cau la rosada
tot el que estime
m'ho dones tu

A les nits
el vent bressola
remors que vénen
d'un vell país
boscos antics
masos en runes
aigües que brollen
de terra endins
besar la vida
sentir l'origen
una saviesa
universal
les branques fràgils
d'arrels profundes
tot el que estime
m'ho dones tu

A les nits
el vent bressola
onades blanques
un far llunyà
penya-segats
cales desertes
una foguera
a vora el mar
llançar les penes
hissar les veles
a primera hora
salparem lluny
la pau salvatge
les galtes fredes
tot el que estime
m'ho dones tu

A les nits
el vent bressola
valls de silencis
i ametlers blancs
sembres d'ahir
collites d'ara
la nostra història
que ha perdurat
l'amor de viure
sentint-nos lliures
un vers als llavis
i el fruit madur
cantar en veu baixa
quan cau la lluna
tot el que estime
m'ho dones tu

Quan cau el sol

Entre les runes
de cases vençudes
escoltem com xiulen
les bales perdudes
Seguim amagades
sota les finestres
retrats de famílies
parets metrallades
Hi ha un nadó que plora
sa mare l'abraça
buscant noves forces
per córrer a les fosques
La nostra ciutat
ha quedat devastada
però seguim lluitant

Entre les neus
de grans serralades
encenem fogueres
sota les estreles
Ens han rescatat
les nostres guerrilleres
armades de vida
bales i esperances
N'hi ha una que em mira
patint en silenci
per la gent que estima
i ha quedat enrere
és la incertesa
que ens mata per dintre
però seguim lluitant

I quan cau el sol
de les nostres batalles
vencem la foscor
amb les antigues danses
som la torxa encesa
dels nostres ancestres
herència i memòria
de la resistència
I sobre les cendres
de tantes derrotes
seguirem alçant-nos
una, dos, mil voltes
la nostra victòria
seran els somriures
que han de venir

Entre les flames
del front de Kobane
resistim el setge
amb armes lleugeres
Sota un mur de foc
hem quedat atrapades
quatre milicianes
a les barricades
Però els nostres dits
en senyal de victòria
combatem la mort
sense esperar la glòria
només ens queden
unes poques bales
però seguim lluitant

Entre la ràbia
de barris en runes
un taüt de fusta
carregat als muscles
Cares esgotades
de tanta barbàrie
caminen callades
però mai derrotades
Unes àvies criden
Visca la guerrilla!
Volen les banderes
i els pètals a l'aire
és el dolor
que conviu amb nosaltres
però seguim lluitant

Entre les flames
del front de Kobane
resistim el setge
amb armes lleugeres
Sota un mur de foc
hem quedat atrapades
quatre milicianes
a les barricades
Però els nostres dits
en senyal de victòria
combatem la mort
sense esperar la glòria
només ens queden
unes poques bales
però seguim lluitant

Ingovernables

Saps que sempre
ens tindràs a nosaltres
m'ho recorden quan
passen a buscar-me
necessite perdre'm
fugir dels fantasmes
i les ombres allargades
que amaguen les paraules

Hem perdut batalles
però ens queda molta guerra
i un gran cor que encara
ens batega com una fera
el sent quan fem volar
la mà lliure per la finestra
refent rutes que mantenen
la vella flama encesa

I m'abracen
sota una tempesta d'espurnes
les bèsties i la fúria
brillant-nos als ulls
emocionant-nos
amb la crida ancestral
que vibra salvatge
entre mil cossos de fum
I llancem
contra el vent
els nostres crits de guerra
Visca el poble! Visca la terra!
Mai renunciarem
a les velles esperances
ni a la passió de viure
sentint-nos ingovernables

Ens conformem amb les molles?
O no els donem cap treva?
Ho parlem amb somriures
que fa temps que no veia
i ens perdem pels carrerons
estrets on renaix la vida
i l'alegria desbordada
em dissimula la ferida

Han passat els anys
però no han pogut amb nosaltres
aprenent a cuidar-nos
aprenem a alliberar-nos
ho sé quan em rescaten
sota estels desdibuixats
i em diuen: quan ens necessites
estarem al teu costat

I m'abracen
sota una tempesta d'espurnes
les bèsties i la fúria
brillant-nos als ulls
emocionant-nos
amb la crida ancestral
que vibra salvatge
entre mil cossos de fum
I llancem
contra el vent
els nostres crits de guerra
Visca el poble! Visca la terra!
Mai renunciarem
a les velles esperances
ni a la passió de viure
sentint-nos ingovernables

Ànimes navegables

Vam escapar amb la nit a les butxaques
paisatges ocres el primer sol a les cares
fugint de casa amb les mirades foradades
tractant de refugiar-nos més enllà de les muntanyes

Vam trobar un lloc on protegir les esperances
llavis tallats les paraules cansades
les flames baixes cremaven els nostres marges
penjaven les promeses entre les branques trencades

Vam batallar per començar a sentir-nos lliures
cada vegada que ens tornava un cru somriure
cosint ferides sota les robes humides
rosegant un tros de pa i unes olives partides

Vam tancar els ulls sota el cel cobert d'estreles
el vent gelat eixugava llàgrimes velles
un bosc callat el cel immens negre i morat
i el teu foc que escalfava el meu cor esgotat


Vam somiar amb la lluna cavant riberes
als pits oberts de les nostres vides enceses
guiant la fúria que ens brollava imparable
i feia dels nostres cossos ànimes navegables

Vam despertar bruts i amagats enmig de l'alba
m'acariciaves els cabells molls de rosada
i mig adormida em repeties en veu baixa
el meu cor és ta casa, el meu cor és ta casa

Vam trobar el mar pels camins que eviten pobles
bancals de pedres que baixen des de les llomes
sendes trencades quatre pins entre les roques
una platja daurada on vam soterrar les hores

Vam caminar amb el fred tallant les galtes
una llum pàl·lida ens seguia a totes bandes
penya-segats mossegats per les ventades
la sal enramada a les àncores llunyanes

Vam desitjar capgirar el cel sobre les aigües
construir un món sense fronteres ni gàbies
trencar cadenes ser nosaltres les cisalles
alliberar les penes amb crits com punyalades

Vam caure morts com el sol de la vesprada
arrecerats en una cova foradada
una foguera una frase esculpida
hui és el primer dia de la nostra vida.

Vam somiar amb la lluna cavant riberes
als pits oberts de les nostres vides enceses
guiant la fúria que ens brollava imparable
i feia dels nostres cossos ànimes navegables

Vam despertar bruts i amagats enmig de l'alba
m'acariciaves els cabells molls de rosada
i mig adormida em repeties en veu baixa
el meu cor és ta casa, el meu cor és ta casa.

Renaixem

Renaixem
de les llums de l'albada
el sol que ens guia cada dia
l'instint de les feres ferotges
el vol dels ocells
les onades braves

Renaixem
de creure en nosaltres
de les arrels que sostenen els arbres
la llegenda d'una resistència
que mai venceran

Renaixem
de l'antiga saviesa
de les mans que treballen la sembra

Renaixem
del teu càlid somriure
de l'audàcia de sentir-nos lliures
fills de l'aigua, la terra i el foc

Renaixem amb tu
i amb tu vencerem

Renaixem
de les vesprades roges
als carrers de la nostra infantesa
l'alegria humil a les cares
l'emoció cantada
amb la veu trencada

Renaixem
de les gestes del poble
celebrades amb plors i abraçades
la bellesa de viure la vida
sense claudicar

Renaixem
de totes les ferides
escrites a les pells mestisses

Renaixem
de la perseverança
de lluitar amb l'antiga esperança
fills de l'aigua, la terra i el foc

Renaixem amb tu
i amb tu vencerem

Renaixem
del cel cobert d'estreles
la lluna grisa entre les branques
el vent que agita les pors
la crida salvatge
la remor del bosc

Renaixem
dels nostres orígens
les paraules que mantenim vives
els versos que expliquen la història
d'un antic llegat

Renaixem
de les guerres que es lliuren
a les valls fosques de les nostres vides

Renaixem
de totes les derrotes
si hem caigut ens alçarem mil voltes
fills de l'aigua, la terra i el foc

Renaixem amb tu
i amb tu vencerem

Amb l'esperança entre les dents

Som el sol que despertava
al pati d'aquella escola
samarretes esguerrades
tiradors a les butxaques
érem innocents i dèbils
però ja no tan ingenus
tu pintaves estelades
jo et besava d'amagades

Som la fúria que arrasava
amb la nostra adolescència
unes festes populars
altaveus al descampat
batallant entre mil cossos
com feres ingovernables
tu em cantaves a l'orella
jo et desitjava sencera

Som l'amor que construíem
entre llargues assemblees
un casal destartalat
un pòster d'encaputxats
vèncer la nostra feblesa
desafiant la prudència
tu assenyalaves tempestes
jo desplegava les veles.

Som la lluna que assaltàvem
a les nostres matinades
amagats a les teulades
de la nostra vida en flames
estimant-nos a glopades
de poemes i cerveses
tu recitaves Kortatu
jo el Llibre de Meravelles

Som la llavor
que creix
sota els estels
la terra humida
les arrels
el vent la pluja
i la memòria
que perdura

Som la gent
que no es rendeix
fràgils humils
supervivents
tota una vida
a la deriva
amb l'esperança
entre les dents

Som les nits de cara al sostre
d'habitacions a les fosques
aïllats en blocs de pisos
entre frustracions i bronques
escrivint a les palpentes
missatges a les finestres
tu espantaves velles ombres
jo m'ocupava dels monstres

Som albades que encobrien
fugides improvisades
a adormir-nos a l'autobús
despertar només amb tu
una cala a la Marina
una lluna clandestina
tu encaraves les onades
jo nedava a la deriva

Som el buit de quan tornàvem
a les guerres quotidianes
jurant-nos que trencaríem
amb les gàbies on vivíem
currar de qualsevol cosa
ser nosaltres la revolta
tu devoraves mil vides
jo em llepava les ferides

Som els anys que compartírem
i els camins que ens separaren
retrobar-nos per sorpresa
als carrers de la infantesa
besar l'antiga alegria
riure fins que es fa de dia
tu em recordes com m'estimes
jo que junts som invencibles

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.

La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assemblea
apunts bruts, cabells daurats.

La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.

La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.

La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu

La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la Valldigna
fumar oblits, cantar a crits

La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
'Amor, humor, respecte' a la façana
foc i metralla a les nostres mans

La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats

La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.Cant de Vicent.