El bandoler

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L'endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una pregaria
i per l'ànima d'un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l'han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i maneu a posar a la fossa

que algú resi una pregaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.