Ferida d'amor

Darrera dels mossos, que en mig de l'artiga
arranen los blats,
tot taral·lejant va ma dolça amiga.

Tot espigolant, se planta una espina
i es posa a plorar.
Roseta, què tens? Doncs què tens, per vida?

Al taló del peu m'hi puny una espina.

Jo que hi vaig, li trec i el peu li embolico,
tot embolicant-li la nina sospira.

No sospiro, no,
pel peu ni l'espina;
sospiro per tu
que me l'emboliques,
que curant-me el peu,
del cor m'ets ferida.

A la primera ullada
em vas ferir lo cor,
em vas tenir ferida
i t'amagues pel bosc.

Mon cor és una arpa
de cordes d'argent;
com l'amor les polsa,
sols l'amor les sent.

No sospiro/es, no,
pel peu ni l'espina;
sospiro/es per tu/mi
que me l'emboliques/ que te l'embolico,
que curant-me/te el peu,
del cor m'ets ferida.