Nina de vidre

Tens els dits xics i bonics,
el cap és gran i els ulls se't mouen.
També els peus xics i bonics,
les galtes, pa, i el pèl, tot xop.

Plouen socs i plouen rocs,
xics i bonics, gemecs i crits.
Cauen nets, bruts, però eixerits,
per terra, al mar, del cel i a la fi.

I ningú t'ha sentit,
però et sonen les llàgrimes dolces.
I prop vas buscant
dins l'era una càlida font,
que va fent brots xics i bonics.

Plouen socs i plouen rocs,
xics i bonics, gemecs i crits.
Cauen, nets, bruts, però eixerits,
per terra, al mar, del cel i a la fi.

No hi ha res per assentar,
en un món on les coses són lliures.
I els ulls d'un infant
travessen la nina de vidre,
i va fent contes xics i bonics
amb els seus dits.

El joc dels disbarats

I sóc feliç sense l'encís,
lliure de viure amb cap desig,
i miro al cel i ja és tot meu.
Ha arribat l'hora de l'adéu.

Ocres grisos, canals salats,
nens bessons i enamorats;
pelicans de fusta blancs
de porcellana, prims i agosarats.

Oblida'm! Però recorda'm amb amor...
Deslligada deso els plats
al joc dels disbarats.

I sóc feliç sense l'encís,
lliure de viure amb cap desig,
i miro al cel i ja és tot meu.
Ha arribat l'hora de l'adéu.

Oblida'm! Però recorda'm amb amor...

Deslligada deso els plats,
al joc dels disbarats.

Paraula

Separat t'arrugues amb tu mateix,
estimar et lliga al següent.
L'estam que creix d'aquesta força,
com quan t'abraço o em dónes la mà,
com quan tabraço o em dónes la mà.

Gràcies pel convit que m'has brindat.
i cal obrir totes les portes.
Perdona cada pes que no t'he tret ni et pertany,
perdona cada pes que no t'he tret ni et pertany,

Perquè apropar-se és estimar
sense allunyar-me de mi.

I vull seduir i respectar els teus guardians
i ser acollit com ocell entre mans,
perquè apropiar-se és estimar
sense allunyar-me de tu.
Vull ser paraula, una lletra no em val,
i fer de lluna en el teu cel, si cal.

A cada pom rovellat,
la ingenuïtat no m'ha permès d'entrar
a la persona que encara he d'estimar
més que mai, més que mai,

perquè apropar-se és estimar...

El borni

Morir d'un llamp és el que vull,
no pas al llit, ans a ple bosc,
entre les bèsties.

Que un roc tirat per folga em tregui l'ull
únic que tinc. Ragi la sang. Enlloc
no em podran mai guarir la nafra.

El joc de les paraules em plau ara
que s'ha tornat cega i avara
la vida. Prou! No estic, no, cloc-
piu, no, que paladejo pedres.
I ric visc de les tenebres.

Morir d'un llamp és el que vull,
no pas al llit, ans a ple bosc,
entre les bèsties.

Llenya

Fas olor de llenya
i els teus camps són lluny d'aquí.
Fas olor de llenya
i ets com un gos petit.
Fas olor de llenya.

Alzines, roures, faigs pelats,
no arriba aire dalt del prat.
Revolen mosques del ramat,
cavalquen tropes d'encenalls damunt la lluna.

Fas olor de llenya
i els teus camps són lluny d'aquí.
Fas olor de llenya i ets com un gos petit.
Fas olor de llenya.

Durant la nit no hi ha fanals,
només fogueres sobre tres troncs blancs,
repiquen blancaneus i nans,
ressonen veus i fan badalls.
Com una lluna. Con una lluna.

Els teus cabells fan olor d'orenga,
i els teus ulls, tendres com la cendra.
Els teus cabells dan olor d'renga,
i els teus ulls, tendres com la cendra.

Fas olor de llenya.

37

Ets petit i et vols fer gran.
Em dóns la mà i em sento com
el primer petó que fa aquest món...
el primer petó que fa aquest món millor.

Tarragona para el món.
Em vols conèixer i no saps on.
Jo he arribat i tu has de començar.
Jo he arribat i hauràs d'enyorar un demà.

Ets petit i em vols fer gran.
El perill, la meva carn.
S'aparellen dos cossos alats,
el valor que uneix el foc i el mar,
en el primer moment que ets al meu món,
el primer moment que ets en aquest món,
el primer moment que fa aquest món millor.

On somnis són somnis? On el somni es fon?
Vivim avantguardes de somnis; on, on, on?
No sóc la teva deessa ni tu el meu presoner,
guardem aquesta promesa; on, on, on?
El primer petó que fa aquest món,
el primer petó que fa aquest món,
el primer petó que fa aquest món millor.

Ara i aquí i no em vull fer gran,
el sentiment, la meva clau.
La paraula perquè tampoc no en sé tant.
La paraula que a poc a poc em va ensorrant.
La paraula que sé, que sé que t'encén tant.

La paraula que això no deixa fer-ho gran.
La paraula que sempre, sempre he estat buscant.
La paraula que a poc a poc et va trobant.
La paraula que sé, que sé que t'encén tant.
La paraula diu que la gent l'ha anat inflant!

Fil imaginari

Ets amor,
amistat.
Ets dolor,
sinceritat.

Ets un riu
i jo sóc foc.
Em pots creuar,
i jo, cremar.

Ets la nit,
i jo, el sol.

Em fas volar,
i jo, avançar.

Ets de fang
i jo, d'argent,
i en fas, del res,
un sentiment.

I per cada cop que algú em dóna, m'obres la mà,
però a cada mot que jo em callo es torna a tancar.
Les ferides a poc a poc es curen i l'odi es mor,
cor que a poc a poc es crema no és tan fort.

Perquè és un fil, és un fil, és un fil imaginari
que no es trenca amb tot l'odi del meu cor.

Hem cantat
ballat, somiat,
tocat, ferit,
i enfonsat.

Som dos rius,
i el món, un tanc.
Te l'has begut,
i a mi, abatut.

Ets demà,
jo l'ahir.
Si el tren se'n va,
a mi mai més tornarà.

I per cada cop que algú em dóna, m'obres la mà,
però a cada mot que jo em callo es torna a tancar.
Les ferides a poc a poc es curen i l'odi es mor,
cor que a poc a poc es crema no és tan fort.

Perquè és un fil, és un fil, és un fil imaginari
que no es trenca amb tot l'odi del meu cor.

I per cada cop que algú em dóna, m'obres la mà,
però a cada mot que jo em callo es torna a tancar.
Les ferides a poc a poc es curen i l'odi es mor,
cor que a poc a poc es crema no és tan fort.

Infla les veles

Cada dia el mar és somni al teu davant,
llocs on l'home sol no pot arribar-hi mai.
Molts dels que ho intenten naufragaran,
i els que a la vora es queden,
només castells de pols fan.
Si cada dia el sol et lleva i no és en va.

Infla les veles, infla les veles d'aquest matí.

Xifres de cotó naveguen sobre l'oceà
i el vent de cada mot em diuen per on aniran.
A cada port on bateguen em pregunto qui les desfarà,
però sé que si m'angoixo s'esborren, i haig de tornar a començar.
Ajuda'm a ser una vela i anirem més ràpid que el mar.
Si a cada port hi ha una estela, anem-la a buscar.

Infla les veles. Infla les veles d'aquest vestit.

Trossos de terra esperen un viatjant.
Tribus del planeta fugen per naufragar.
"Tiriri ninara, ni por, tiririnara".

Infla les veles, infla les veles d'aquest nit.

El meu racó

No tinc amics
ni grans valors,
només consol en el meu racó.

No hi ha cavalls
en aquest estable buit,
només dolor al meu racó.

No tinc amics, el sol es pon
i a la tardor moren les fulles,
on el falcó volava alt
ara només hi ha plomes
per fer-hi un niu allà on ets a prop amb el teu caliu;
el meu cor viu.

El lament

Pau, on és la pau;
fam, i qui té fam;
cas, ningú fa cas,
tots buits, però plens d'afany,
…i cas, ningú fa cas.

Vius i no et desvius;
fas i et desfan;
caus i ningú es gira;
hi ha foc i ningú crida;
hi ha un cel i ningú el mira!
…I cas, ningú en fa cas.

I tant, ningú fa tant,
però proven sort amb el lament si amb això n'hi ha prou,
i cas, ningú fa cas,
i mal, ningú fa mal, però tothom s'ensorra.

I... cas, ningú fa cas de l'al·ludit fracàs,
però se'ls miren ben atents per parlar-ne amb els demés.

I tant, ningú fa tant,
però proven sort amb el lament si amb això n'hi ha prou,
i cas, ningú fa cas,
i mal, ningú fa mal, però tothom s'ensorra.

I... cas, ningú fa cas de l'al·ludit fracàs,
però se'ls miren ben atents per parlar-ne amb els demés.

Per tant, ningú fa tant.

Nen del bosc

Perdut no fa gaire prop d'Alen
no trobo les petjades del meu nen,
li brillaven els ulls com un valadreu
quant marxava cap al bosc i em va dir adéu.

Passava hores sol sota els abrets
no tocava les joguines del cubell
i callava si cantaven els ocells
quant pujava per les branques a prop d'ells.
Nen del bosc...

Tres anys ja fa que no res d'ell
deixo cada dia aquest cistell,
les alzines diuen “-mai tornarà”
una carta i un barret del teu germà,
deixo els meus desitjos en aquest farcell
i crido al bosc que escupi el meu troç
un silenci s'ha trencat;
Nen del bosc...
Li brillaven els ulls com un valadreu
quant marxava cap al bosc i em va dir adéu

Seguint els isards cap a Tressò
va caure desde dalt a sota els horts
els isards guaitaven però ja feien tard
era hivern i el prat era tot glaçat
i tres àguiles lluitant amb tres voltors…
no era meu sino del bosc d'Alen.
Nen del bosc...
i callava si cantaven els ocells
quant pujava per les branques a prop d'ells.
i tres àguiles lluitant amb tres voltors…
no era meu sino del bosc d'Alen.

Farrera

Jo vull ser del color de les muntanyes
de les muntanyes quant es pon el sol
ocres verds es fonen dintre dels mes ulls
grisos blaus al sortir la nit.

Vull volar com el vent per entre els arbres
com quant s'eixample sota el meu vestit…
inventar un món, com quant erem petits
camuflar-me en les serres de Farrera
on ningú m'espera.

Ara sóc una roda que s'enfila
de tírvies valls i arriba a Mallolís.
Viatja sol menjant a l'herba un cabirol
caraneja en el meu sentit.

I algú avui m'ha dit on,
on s'amaguen els gorgs
camuflats entre els boscos de falgueres
on ningú m'espera…

I algú avui m'ha dit on, on s'amaguen els joncs
roses clars enmig del riu s'encenen
amb un so fluix…
en aquest màgic capvespre,
el blat s'agrupa i m'encresta.
cabalgo un boix entre estrets camins de senglars,
entre maduixeres i falciots passatgers,
que canten amb mi la cançó
del ressò de les muntanyes...

i algú avui m'ha dit on, on planegen els corbs
remunts d'isard tremolen la tartera
entre la bruma, m'esperen…

Vull donar-te amor si tu m'en deixes
donar-te amor i si ho sens així
canta un puput abans d'anar dormir...
Xiula, xiula, xiula com el mes petit,
com quant s'eixample sota el meu vestit.

Quan es pon el sol a Farrera.

La mel del meu rebost

I dius que no tornaràs mai més,
cansat de la lluita amb els demés.
Et cau la jaqueta a mig costat,
ningú no ha dit que el futur costés barat.

Les coses que guardo al meu rebost,
la mel que guardava al meu rebost,
la mel que guardava al meu rebost
és teva…
I no em desis en el temps…
No em desis dins del temps.

L'abella atrapada dins del cotxe
va de puntetes rondant per les maletes,
de lletres i papers
que guardo en el meu cor,
lluny del meu record,
i pesa dins un dolç amor,
que ara marxa en pau,
i diu adéu siau…
Bogeria…
Dissenderia…

Te'n vas lluny d'aqui
a un altre país!

Les coses que guardo en el meu cor,
la mel que guardo al meu rebost,
la mel que guardava al meu rebost
és teva,
i no em desis dins del temps.

Temps, temps.

L'espantaocells

Sempre plou vora la mar,
ja ningú visita la tètrica ciutat
i un rostre blanc passeja d'amagat.

Mans a les butxaques ha trobat la soledat,
i l'aigua regalima pel paraigües destapat.

Hi ha una roca prop la mar
i l'intrèpid passatgista s'hi tira de cap,
sabates i corbata dins l'oceà
i apagant les seves penes, s'endinsa en l'aigua fosca…
Com un espantaocells…

Hi ha ocells vora la mar,
rodejant el cos asmàtic lluny de la ciutat,
i l'arrosseguen milles creuant l'oceà,
simulant sobre carenes, l'home vola i no s'ofusca;
com un espantaocells… com un espantaocells…

Cap al centre del sol i al bell mig del cel
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat,
perquè el paisatge és tancat.

I… entre mil postes de sol, sirenes princeses,
balls de taurons i llaus de cançons.

Cap al centre del sol,
vola l'espantaocells,
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat.
I és que el paisatge és tancat.

M'en vaig a peu

Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors