26 de setembre 2013

L'espantaocells




Sempre plou vora la mar,
ja ningú visita la tètrica ciutat
i un rostre blanc passeja d'amagat.

Mans a les butxaques ha trobat la soledat,
i l'aigua regalima pel paraigües destapat.

Hi ha una roca prop la mar
i l'intrèpid passatgista s'hi tira de cap,
sabates i corbata dins l'oceà
i apagant les seves penes, s'endinsa en l'aigua fosca…
Com un espantaocells…

Hi ha ocells vora la mar,
rodejant el cos asmàtic lluny de la ciutat,
i l'arrosseguen milles creuant l'oceà,
simulant sobre carenes, l'home vola i no s'ofusca;
com un espantaocells… com un espantaocells…

Cap al centre del sol i al bell mig del cel
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat,
perquè el paisatge és tancat.

I… entre mil postes de sol, sirenes princeses,
balls de taurons i llaus de cançons.

Cap al centre del sol,
vola l'espantaocells,
i ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat
perquè el paisatge és tancat.
I és que el paisatge és tancat.