20 d’agost 2018

No ho entens




Som al vespre d'un 34 d'agost.
Des del llit la miro com fuma al balcó.
Les llumetes de les barques...
Tu creus que hi ha un millor teló
de fons pels seus cabells a mitja esquena,
pel seu perfil devastador?
Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció)
fa dues hores que me’ls ha facturat a tots de cop.
Amb un dit contra els meus llavis, diu:
“Per què xerres tant si el que vols és fer l’amor?”.
No m’explico bé... O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no.
Que érem un tot.
Que no en sabíem més però ja en vam aprendre.
Que m'abraçava com si no hi hagués demà...
Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.

Es pinta els llavis tot resseguint una cançó.
Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon.
Fa setmanes que m'enganya...
I amb aquesta sí: me n'he adonat jo sol.
I no em marco cap victòria: subratllo que burro que sóc.
Mentre es calça, em diu: “Segur que vindré tard”.
A mi només em surt un “Ei, que us vagi tot genial!”.
I això es diu caiguda lliure:
fins que t'estampes pots conviure amb el final.
No m'explico bé... O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens.
Que no. Que és tocar fons!
Que em vaig quedar paralitzat a la porta
amb un somriure que s'anava esquerdant.
Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu.
I que m'ho faig amb la primera que passa,
però sempre acabo descobrint un matís.
Com costa d'assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.