El gol i la mort

Ara farem la cançó
del més trist de tots els gols
o almenys dels que n'he vist jo.
O almenys dels que n'he vist jo.
Sentiu la cançó de dol
de Paco Alcácer i el gol
on es va amagar la mort,
on es va amagar la mort.

Era el primer que marcava
davant la seua afició
i ell encara el celebrava
quan el va trair la sort,
quan el va trair la sort.
Trenta mil cors beneïen
aquell xicot de Torrent
però un dels cors es va fondre
com un ciri cara al vent,
com un ciri cara al vent.
Son pare moria a l'estadi,
encara als ulls aquell gol,
el primer gol que ell marcava
i on es va amagar la mort.

Des d'eixa nit quan fa gol
alça els dits, alça els dits, alça els dits
assenyalant cap amunt,
al cel que segur que son pare ha escollit.
I sempre que clava un gol
alça els dits, alça els dits, alça els dits,
que al cel que cobrix la gespa
son pare s'assenta per vore els partits.

I tornarà a xafar l'àrea
desmarcant-se dels centrals,
i davanter i pilota
es tornaran a ajuntar.

Des d'eixa nit quan fa gol
alça els dits, alça els dits, alça els dits
assenyalant cap amunt,
al cel que segur que son pare ha escollit.
I sempre que clava un gol
alça els dits, alça els dits, alça els dits,
que al cel que cobrix Mestalla
son pare té grada per vore els partits.

Esta ha sigut la cançó
del més trist de tots els gols
o almenys dels que n'he vist jo.
O almenys dels que n'he vist jo.
I és una cançó de dol
perquè ningú oblide el gol
on es va amagar la mort.
On es va amagar la mort.