Diëresi

Poses paraules
per dir el que estic cantant.

Poses la veu
per dir el que estic pensant.

I no em perdonaria haver esperat, sol el proper tren.
I no em perdonaria haver esperat, sol el proper tren.

Dóna'm la mà,
no perquè ara sigui fosc,
sinó perquè així em sembla tot més clar.

Sonen espases
a dins de la teva ment,
cercant la direcció,
confiant que el que estàs fent és el millor.

I no em perdonaria haver esperat, sol el proper tren.
I no em perdonaria no ser a prop quan estàs absent.
Quan estàs absent.

Tiba'm la corda, fes que em soni sobre el pit.
Que ressoni el que he sentit.

Mulla'ns amb l'aigua
que no haguéssim tastat mai.
I si ens ho beguéssim tot
et diria -he estat feliç
molt més del que mai m’hagués imaginat.

I no em perdonaria haver esperat, sol el proper tren.
I no em perdonaria haver passat, haver estat tan a prop
del que m’has donat.

Tu fas créixer en solitud
el regal que ens fas.
Van passant els anys,
no t'has cansat,
creixent endins.
Fer córrer els dits
pel tall dels llençols
que ha esquinçat l'atzar...

I és aquesta andana
on espero sol encara
la que fa que em senti a casa,
si ens trobem a partir d’ara
junts al proper tren.

L'apartament

Deixa el
que fas
i no et giris.
Tanca els
dos ulls.
Qui sóc?
Una pista...
Molt fred...
No tant...
Calent...
Dos gats
de pis
tan malferits...
Del balcó al teu llit.

Ja surt el sol!
Alça el puny i encén foc
a l'apartament.

Un picat
del saló.
Blanc i negre.
Ulls tan
obedients, cors
pobres
tan faltats de sort
ombra
d'orgull.
Com mostres-vos
la bellesa
que m'esclata als peus?
Per fi ens devori,
ens ompli,
ens insti
l'amor.
I així,
vingui per sorpresa
i el fum ja no ens trobi aquí.
O al balcó o al teu llit.

Que surti el sol!
Alça el puny i encén foc
a l'apartament.

Quan promeses
com l'aigua a la tinta
o sopars amb amics, paper moll,
que es desfan en mil bocins
com el vidre Duralex.

Fes sortir el sol!
A l'apartament.

Martí

Mai sabrem el teu nom.
No et veurem mai els ulls.
Qui ens omplirà l'endemà tot el lloc
que has cavat a cada un dins el cor?
Mai sabràs de l'amor,
de Sidarta o Banjul,
ni cridarem quan arribis al món.
Ni quan el Barça marqui cap gol.
Una flor no fa estiu.
però sí que fa mal,
oblidar-te sense cap record.
Serà recollir tot el que hem imaginat
I empassar-nos-ho amb pa coll avall.

Se'ns endú la tristesa,
la fe, les manietes de sempre,
les cares tan llargues,
les ganes de veure't,
mitjons que fa temps
que han perdut la parella.
Les forces per riure,
tan cares de veure.
Potser serem presos
d'antigues paraules.
Promeses tan fermes declinen,
cop a cop, pas a pas, aixecar-se i cridar.
La calor del teu cos
ha filtrat el cafè
d'un matí estrany que s'esmuny silenciós
cruel, implacable i trampós.
Haurem d'escurar
Els angles més morts
del talent que ens ha dut fins on som.
Un atles de llums que ens situï de nou
al costat de muntanya o de mar.

Se'ns endú la tristesa,
la fe, les manietes de sempre,
les cares tan llargues,
les ganes de veure't,
mitjons que fa temps
Que han perdut la parella.
Les forces per riure,
tan cares de veure.
Potser serem presos
d'antigues paraules.
Promeses tan fermes declinen,
cop a cop, pas a pas, aixecar-se i cantar.

Moustaki

Sempre procurant de no
quedar-vos mai tots sols.

Teníeu por d'aquella llum tan ambiental.

Éreu dos punts d'un Seurat
parlant sense interès del grup

mentre aguantàveu la mirada i un vas buit...

us rendia la vergonya.

I millor així...

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

Estàs pensant el mateix que jo? Hòsti… però…
Vols dir que… no ho sé… pot ser…
Millor així, millor així…

Desitjàveu veure l'alba
des dels seients inclinats

d'un Nissan Micra.
Com l'haguéssiu entelat!

El Tercer, quan va notar
el trist fora de joc,

va fer-te entendre que era tard
i em saludà.

Hi va haver un sospir tan crític.

I millor així…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

Vas marxar de la mà d'un estrany…
Ell no sap de tu qui se t'enduia a França amb…

Moustaki pel camí
amb qui ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu…

Menys planer el camí
amb qui ho sap tot de tu.

Yhumi

Yhumi,
noia d'orient,
mous l'aire calent amb la branca d'una figuera.
Yhumi,
sota un pont un estel
que intenta alçar el vol,
bufes però no pots i ensopegues.
Yhumi,
creues el filat
mentre algun soldat crida: "Yhumi casa't amb mi!"

Jo rere els binocles segueixo amb detall
els teus peus gelats, nus, creuant el bassal
i el meu pols fa tremolar el teu rostre en pau…

Recito en veu baixa un verset que t'he escrit:
voldria ser l'aire que hi ha entre els teus dits
Mai sense apropar-me mai sense ser vist.

Yhumi,
sent fort el pes del món,
per això, d'hora, a les set sent son.
Yhumi qui es cuida de tu?
T'han abandonat
atrapada dins la vinyeta
(La final)
Yhumi,
fas a la vora del filat,
d'un paper bastard,
un origami. Una obra d'art.

I des d'aquesta alta torre de marfil
punt a punt ressegueixo amb l'índex el perfil
de l'expedicionària creu que duus entre els pits.

Abans de creuar amb els peus nus el bassal,
més tard recitant un verset que t'he escrit.
Mai sense alterar el breu guió inacabat
que repetim fins l'infinit.

Dins d'un còmic atrapats
per la ploma d'algun boig.
Que algú acabi el seu dibuix.
I que hi pinti un prat!
On puguem córrer plegats!
Per fi lliures!