La platja

El mar quan cavalca un esbós d'onada ben lluny.
El mar quan es trenca i arriba a casa.
La platja.

Eclipsi

I, de cop, va entendre-ho tot:
les idees, les antípodes i el nord.
Un eclipsi tan distant
A la calma d'una tassa, fumejant.
Descrivia altres llocs
Amb detalls tan clars que fins i tot en sento el so.
I els podia imaginar
a les línies de la mà.
Tant se val si era fàcil o innocent,
si la força era l'òptima pel vent,
si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.
I de cop va encendre-ho tot,
va deixar quatre paraules dins d'un pot.
I la resta dels presents
discutien sobre màquines del temps.
Escrivia un punt de més
o la fórmula precisa per no pensar en res.
Una gota en un bassal
que s'evapora en vertical.
Tant se val si era fàcil o innocent,
si la força era l'òptima pel vent,
si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.
Tant se val si la línia es dilueix,
si hi ha algun pis més amunt o no existeix,
si hi ha matins de diumenge a un altre lloc,
si érem part de res o potser part de tot.
Si a la nit els cometes tenen son,
si vivim tan lluny del punt de no-retorn.

Poesia lenta

La roba plegada,
l'estació guardada
i el protocol que segueix sempre el sol.
Mira a la finestra
la vida silvestre,
ella s'asseu i es descalça amb un peu.
Poesia lenta,
si para el vent, es venta,
i els ametllers
que fan ombra al seu compàs d'espera.
I és que fa un dia radiant
que vesteix aquesta vida constant,
que transforma cada cicle en un vers
i el respira com si fos de veritat.
Ella es recull els cabells
amb la calma de la brisa entre el blat,
que bressola la freqüència del temps
per si mai vol tornar.
L'ordre de les plantes,
terra, pols i branques.
Sent el perfum i el dibuix de la llum.
I cada dia menjaria el mateix pa
Cada dia com l'engruna d'algun altre
Poesia lenta,
infusió de menta.
Sempre llegeix cada lletra com si no fos seva.
I és que fa un dia radiant
que vesteix aquesta vida constant,
que transforma cada cicle en un vers
i el respira com si fos de veritat.
Ella es recull els cabells
amb la calma de la brisa entre el blat,
que bressola la freqüència del temps
per si mai vol tornar.

Epíleg

Porto les sabates dins d'un sac,
i la flor d'un pensament amagada al meu barret
perquè no li toqui el vent,
per poder-la recordar,
per entendre l'animal que tots tenim i ningú sent.
Saps que tot allò eren detalls,
les paraules a les dents,
assegudes com records a la capsa del present.
La petita imperfecció que fa moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no ho veus.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
i ja no trobes res de tu surant a la memòria.

Intuïm el rastre d'un camí
que de lluny va perdre el foc
la distància el fa d'oblit, de preguntes i racons.
I t'enfiles més amunt
perquè mai no sigui dit que no has provat de veure el fum.
Saps que tot allò eren miralls
que amb el sol han anat cremant
els papers que ja hem perdut,
els retalls que no hem trobat
dels minuts accelerats que fan moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats, de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no el sents.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
però tu hi sents una altra veu surant a la memòria.

El sol dura un dia

Jo no sé si tu saps
que qui diu si plou
és el cel i no l'aigua.
Que la passa més gran
no és senyal de res,
si un dels peus no avança.
I comptem els carrers per milions d'estels,
jo tinc fe relativa…
La raó no és un do,
i dormir millor
pot canviar-nos la vida.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
m'hi he trobat immers.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
He pensat l'equació
per trobar-te el so
i me l'acosto a l'oïda.
He desfet un petó,
l'he estudiat de prop:
llavis, son i saliva.
I procuro ordenar cada situació
pel seu grau d'importància.
Entenent tot això
com un mal menor,
que pot fer certa gràcia.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més.
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.
I sovint se m'escapa la ironia,
ja veurem, ja veurem,
que no he vingut a fer-me el fort jo aquí amb tu.
I tranquils que controlo la partida,
ja veurem, ja veurem,
que tingui bona sort i mai no siguis fum.
I de cop, no sé com,
t'he estimat de més
Que no, que no, no cal que diguis res,
que jo això ho arreglo en un “pim-pam”.
Però de cop, no sé com,
el control no hi és.
Ni tu, ni jo… ni tu, ni jo sabrem
que el sol dura un dia.

Aquest moment

Amb regust d'onada a la boca
dius que avui el mar és fred, que potser més que ahir.
Deixes les petjades a la vora
com qui deixa engrunes per si cal desfer el camí.

És brillant la línia d'una gota coll avall.

Hem deixat les platges a la porta.
Als minuts de lluna dediquem les nits en blanc.
Som de fer sintaxi entre hores.
Del silenci en fem un bon motiu per escoltar.

I es que és tan, tan, fàcil el traçat del teu carrer,
que vaig aprendre'm un per un els noms d'aquells xiprers.

Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.

La remor dels braços dins de l'aigua
diu que és com un mantra d'aritmètica constant,
que no atura el temps però, de vegades,
omple tot l'espai d'una manera al·lucinant.

I és que és tan, tan, plàcid el retrat d'aquest instant.
D'universos paral·lels que sempre es trobaran.

Per si un dia som ben lluny de tot,
per si algun dia ens plou la sort,
seguirem el que estem fent en aquest moment.
Per si un dia el vent es fa més fort,
per si algun cop baixem de l'hort,
et prometo que viurem en aquest moment.

0001

Soc capaç de pensar
molt més lluny que un humà,
puc predir-me el futur,
tinc el cor ordenat.
Soc més ràpid que el vol
d'un mosquit qualsevol.
Tan binari com tu
però m'arreglo tot sol.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001
Mai no apaguis la llum
que jo cavalco el meu rumb,
mentre espolso amb els bits
quatre bytes plens de fum.
Però sentiu tantes coses
quan viviu la vostra càpsula espai-temps,
que jo us canvio memòria per un cel obert.
Jo que sé tantes coses,
jo que invento el que mai ningú ha inventat,
penjaria les tecles en un camp de blat.
0001
0001

Ombra

Caminava al mateix pas,
en silenci perpendicular,
tacant l'asfalt,
escombrant la seva esquena.
I vivia de la llum,
de copiar l'exacte moviment.
Feia anys i panys
que escrivia les petjades rere seu.
-Aquí, va dir, el que plana des de terra.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant,
que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I li diria que és millor
passejar aquest món
de dimensions que fer-se el sou
exercint de silueta.
Que voldria veure-hi de lluny,
que seria bo
deixar vacant el lloc avui.
Si li calen quinze dies, ja dirà…
I provar de respirar i sentir com es va inflant,
entelar el seu alè, reflectir-se i saber que tot,
que tot va bé.
Com agafar prou aire per emprendre el salt?
Que la física i la inèrcia empenyin tant, i tant
Que es trobés dempeus plantat al seu davant.
I agrair-se tots els balls que van ballar.
Que la química i el cos en siguin part, com l'art
de la companyia grata, però es fa tard.

El teu jo

M'he permès signar quatre paraules,
les que he pogut estalviar
fins que n'he reunit així unes quantes
i ara només provo d'endreçar.
Fa temps que camino per la idea,
que va del sud a la curiositat,
que jo de tu no en sé més del que penses,
que tu de mi el que vulguis recordar.
He trencat la línia que ens separa,
la del temps, que em cremava a les mans.
Soc al punt des d'on parteix l'onada.
Jo, el teu jo, el meu jo,
que desitja a cada pas que tinguem sort,
tan futur, tan de prop
i seguim el fil de les paraules.
Com serà la lluna que ens espera
rere la persiana del teu llit?
Vaig prenent l'atzar sense recepta,
i ara, quan fa efecte, en dius destí.
Segur que hem tingut sort…
He trencat la línia que ens separa,
la del temps, que em cremava a les mans.
He firmat l'escrit com més m'agrada.
Jo, el teu jo, el meu jo
que desitja a cada pas que tinguem sort,
Tan futur, tan de prop
i seguim el fil de les paraules.

Imparell

Tirolines i camins de pas,
tu i jo en un marge
espiant com ballen els sants.
Soc imparell i sura la calor,
jo sé d'un lloc on fa solet
i estarem millor.
Hem escoltat murmuris i elefants,
trepitgem herba i sentim la pluja a les mans.
Ets imparell i pesa l'horitzó.
Ara com ara la veritat és una cançó.
I pensar que la ciutat s'enfonsa i tu i jo encara som vius
a una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.
Quatre fotos, passa un avió,
al nostre cap natura sàvia i gravo el record.
Som imparells i nedes dins del mar.
I ens amaguem a l'aigua com un fil de pescar.
I pensar que la ciutat s'enfonsa i tu i jo encara som vius
a una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.
Imparells com tu i jo,
Imparells com el sol,
Imparells som tots dos.

I pensar que la ciutat s'enfonsa i tu i jo encara som vius
A una barqueta sense massa pressa, fas un glop i somrius.
I és de veritat la llum que ens omple els ossos, és com el cicle constant
de les estones que no vols que acabin mai.

Cel estranger

Passaria tres vides pensant en ciutats
de les quals fugiria saltant pels terrats,
en la manera més digna de robar un llençol
que em servís com a tal, o com a eina de vol.
Ben mirat, avui soc viatger
de la línia més corba del fum del cafè,
d'una idea que es clava quan no penso en res.
Ben mirat, si t'he de ser sincer,
navegant a derives m'ho passo prou bé,
a la classe turista d'un cel estranger.
Ara que no tinc paraules,
ara que sé;esborra el temps.
Ara que visc a la lluna
i no sé ben bé per què.
Vagaria tres vides comptant els detalls
tan petits com les gotes que ens fan de mirall,
cada peça perduda d'un lloc incomplet,
les virtuts de la llana quan sé que tens fred.
Ben mirat, estic la mar de bé.
L'intangible és l'única forma que sé,
jo que visc en un astre i no penso en res.
Ben mirat, si m'he de ser sincer,
navegant a derives m'ho passo prou bé,
a la classe turista d'un cel estranger.
Ara que no tinc paraules,
ara que s'esborra el temps.
Ara que visc a la lluna
i no sé ben bé per què.
Ara que no som perfectes
i tenim el que sabem.
Ara que visc a la lluna
i no, no passa res.

De veritat

A l'altra banda del mirall
algú respira un bri d'oxigen que he oblidat,
mentre travesso amb un botó
el trau al coll d'una camisa de cotó.

M'agrada veure que el matí segueix sonant
a la finestra i en programació constant. No dic que no.

Soc tripulant del pal major,
d'alguna passa que m'albira l'horitzó.
Saps que la son fa olor de pa?
I a una estació la pressa viatja amb cert retard.

Tinc punts de llibre per fixar-me el pensament.
Soc el costum d'un animal de cos present
i encara penso la raó concreta del meu dia.

De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d'una cançó.

Diminutius per fer menys mal
a les estrofes de la premsa elemental.
Qui renta els draps si mai no plou?
Va ser primer la solitud o, potser, l'ou?

I de ben cert que posaria els peus al riu,
però està prohibit dins d'un sistema productiu.
I encara busco la raó concreta del meu dia.

De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d'una cançó.
De veritat són els motius que vam sopar,
de mentida, un got de plàstic a la mà.
Jo et prometo que no crec en tot això.
De veritat que jo només respiro dins d'una cançó.

Ara, aquí, present

Jo que tinc la raó més alta que la paret,
he apuntat ben amunt, m'he apostat la lluna amb el gallet.
Una bala brillant travessant la pols de l'infinit,
més llunyà, més enllà del que pot assenyalar cap dit.
Ara peso el temps a una balança i t'enyoro a ritme constant.
Hi ha minuts que ens duen l'equipatge, d'altres un instant.
Els motius serveixen com a planta i jo rego cada matí.
Interiors i plecs en una manta, versos al coixí.
Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.
Una línia de fum surant per darrere el tret.
Resseguir-la amb els ulls, com qui busca un record incert.
De metralla vaig fer aquest somriure que m'aguanta el cap,
de badalls la saviesa que decora tanta realitat.
Ara peso el temps a una balança i t'enyoro a ritme constant.
Hi ha minuts que ens duen l'equipatge, d'altres un instant.
Els motius serveixen com a planta i jo rego cada matí.
Interiors i plecs en una manta, versos al coixí.
Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.
Jo no puc escoltar-vos, ja no puc sentir el dolor
d'una bala perduda que, de cop, travessa el cor.
No hi ha crit, ni bandera; no hi ha vent que bufi tan, tan fort.

Ara, aquí, present,
ara, aquí, present.
No diria res que no pogués sentir.
Ara, jo, aquí,
ara, jo, aquí.
Ja no sento res del que no pugui dir.

Partícules

Ei, tu, corre més que mai
Tu diluint l'espai
I els dies que passen
Ei, tu, crida molt més fort
Tu fes que caigui el nord
I el núvol de l'arbre
I la llum que trenca el vidre
A travessa el nostre cor
Som cristalls tan microscòpics de vida
Ei, va, torna a començar
Va com si fos demà
I ens inventem l'alba
Ei, tu, fes un salt al buit
Ja vindrem com l'infinit
Que el vent ens agafa
I la mà que ens obre els dies
Acaricia el nostre cor
Som partícules tan plenes de vida

I la llum que trenca el vidre
A travessa el nostre cor
Som cristalls tan microscòpics
Som cristalls fets de vapor
I la mà que ens obre el dia
Acaricia el nostre cor
Som partícules tan plenes de vida

Encara

Encara guardo el vent
i fustes d'una barca,
un glop d'aigua de mar
i pols de l'equipatge.

Fanals intermitents,
distàncies dibuixades,
maneres d'estimar
i un llibre per si encara em sobra temps.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró
com el nòmada respira l'horitzó.
Encara queden llocs on anar,
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

Encara guardo el so
que es va gronxant als arbres,
el pot de les cançons,
l'ampolla dels missatges.

Un tros del meu timó,
les peces del paisatge,
estrofes d'un record,
camins de ronda amb vistes als teus ulls.

Les coses que he desat al fons
del meu sarró,
com el nòmada respira l'horitzó.
Encara queden llocs on anar
i hores de llum.
No em despertis fins que haurem anat ben lluny,
ben lluny.

A peu

Des de terra ferma
penso milles més enllà
i creua algun núvol foraster .

No té paraules,
ni maleta, ni ciutat.
Passa de llarg i s'hi està bé.

Des de terra ferma
tres onades de perfil.
L'ombra d'un pi té gust de sal.

La brisa crema,
mentre el sol ens fa dormir
i hi ha caravana per tornar.

Soc d'aquells que viatgen sense pes
a llocs on ningú hi ha perdut res,
a estius cada cop més tropicals,
a dies que s'encenen per l'oest.
Seguint un camí que m'he inventat
de línies de punts per retallar,
de mons que no hi són si ningú els veu…
Avui, com cada dia, vaig a peu.

Des de terra ferma
vaguen frases de cançons
i arbres que mai no tenen fred.

Mirant finestres
des de dins del menjador,
entra ressol i faig cafè.

Asseguts, callats, parlant de tot i de no res.
Hores que s'apaguen i s'encenen i que no veus mai més.
Gires la cullera al mateix sentit del temps… i s'hi està bé.

Som d'aquells que viatgen sense pes
a llocs on ningú hi ha perdut res,
a estius cada cop més tropicals,
a dies que s'encenen per l'oest.
Seguint un camí que m'he inventat
de línies de punts per retallar,
de mons que no hi són si ningú els veu…
Avui, com cada dia, vaig a peu.

Sud-conscient

La mà que gira el plat,
i passa el decorat.
El moviment camina
I el cap recorda.

I roda sobre un llit
La son que no hem dormit,
com suren les partícules
de pols que no ha existit.

La mà que escriu el traç
Com pluja des del braç
Quan no tinc més paraules,
Ni res a dir-te.

I plouen lentament
Les passes que no sents
A llocs passats, futurs, presents.

I és que fa un moment,
em deies que les passes se les emporta el vent.
Que en un minut aquí potser no hi queda res,
I pensarem, de fet, en altres coses…
Però és que encara no sé on vaig,
No sé si cal que em quedi o que passi de llarg,
Que l'infinit s'escriu amb tinta permanent
Que mai s'esborra i queda eternament, allà,
Perdut en un país del sud-conscient.

La mà que mou el blat
D'un camp que no hem segat.
El moviment m'atura
I el cap m'espera.

I giro sobre l'eix
D'un cos que no existeix
I el sol encara abriga més…

I és que fa un moment,
em deies que les passes se les emporta el vent.
Que en un minut aquí potser no hi queda res,
I pensarem, de fet, en altres coses…
Però és que encara no sé on vaig,
No sé si cal que em quedi o que passi de llarg,
Que l'infinit s'escriu amb tinta permanent,
Que mai s'esborra i queda eternament, allà,
Perdut en un país del sud-conscient.

Miro, miro cap enrere,
i ja no veig el terra
Darrere dels meus peus.

Plouen, plouen mil cireres
Plouen com goteres
Del sostre que no veus.

La vida moderna dels déus

Ben mirat, jo només soc una meitat,
com el passatger de la porta del costat.

Vinc de lluny, i tinc bitllet per perdre el nord
i dins l'entrepà, una carta de record.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l'onada per veure-hi més bé.

Ben mirat, encara soc l'altra meitat
i no hi ha passatger a la porta del costat.

Vinc de lluny i tinc un nus al passaport,
i aquest fred tan blau ha gelat la nostra sort.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l'onada per veure-hi més bé.

Fins que caigui la poma
dels pecats de cels tan breus,
la vida moderna dels déus.

No hi ha subtítols a la platja del tresor,
el consolat de Disneylàndia tanca a l'agost
i el mar abraça espelmes.
Els soldadets somien terra transversal
a la columna d'un diari internacional
que escriu que no hi ha pressa,
que al cim hi ha roba estesa.

Ben mirat, jo només sóc una meitat,
com el passatger de la porta del costat.

Fins que ens faltin les forces,
fins que el temps no sigui temps,
seurem dalt l'onada per veure-hi més bé.

Fins que caigui la poma
dels pecats de cels tan breus,
la vida moderna dels déus.

Demà

La mare diu que cada tres segons,
després de la sirena, allà a fora juguen a un joc.
Fan esclatar mil bosses de paper,
però que no hi puc anar, que encara fa massa fred.

Passem l'estona dins l'habitació
amb un fil de bombeta que no fa gaire de sol
i amb un senyor a qui parlen però no hi és.
El meu cavall de llauna crec que ja s'avorreix…

Miro el paper de la paret,
que té un dibuix que no em fa el pes.
La mare diu que escuri el plat,
que a la cullera hi ha un forat.

I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d'hiverns.
Que podré triar, potser demà
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.

La mare diu que el temps és un tresor,
que és invisible als ulls i porta el ritme que ens fa el cor,
que dona voltes per dissimular
i en un rellotge espera que sigui ja demà.

Encara sento bosses de paper
darrere el pes del sostre que aquests dies fa de cel.
I penso les paraules que hi ha al món
fins que algun somni pesi, fins que m'arribi la son.

Sona un violí encartonat
des de la ràdio del costat.
La mare diu que estic de sort
que no existeix ni el drac, ni el llop…

I que demà, potser demà,
al miler de coses que em passen pel cap
trobaré una estrella
amagada entre milions d'hiverns.
Que podré triar, potser demà,
del miler de vides que deu tindre un gat.
Comptarem enrere fins a la primera.

Quart de lluna minvant

Encara sento bategar aquell silenci a la mà,
de l'horitzó a l'inrevés, d'un calaix al teu cap.
Diu que el record, quan ja no hi és, fa aquella olor de casa buida que ens fa de perfum,
que, simplement, passa de llarg el tren dels dilluns.

Camina el pols com si no fos el mecanisme constant
d'algun rellotge aturat al quart de lluna minvant.
La cara oculta de la sort és com una moneda que cau de cap per amunt,
quan juguen l'ànima i el cos, i van tres a un.

Carrers on volen llençols,
on la bellesa penja estesa dels balcons.
A les ciutats on no hem comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d'un emissari que no sap on cau el nord
d'aquell país on soc el sord.

Encara guardo el vell estel que ens fa mirar sempre a dalt.
Un fil elèctric creua el cel i fem un càlcul mental
de divisions, constel·lacions i un bon grapat d'altres
receptes per veure-hi més lluny.
L'últim que ho tanqui tot amb clau i apagui el llum.

Carrers on volen llençols
on la bellesa penja estesa dels balcons
a les ciutats on no he comptat mai els terrats,
on hem viscut, on hem trobat
paraules que es fan un nus
a les persianes enrotllades del discurs
d'un emissari que no sap on cau el nord
d'aquell país on tots som sords.