Et dono casa meva

Arrenca l'any i arriba abril;
hi ha un país que és país nostre
i és país com les arrels.

I dient sud diem país,
que és dir arrels, dir que vivim,
perquè volem, perquè existim.

Quilòmetres fan Delta avall,
els ponts de l'Ebre,
i tot el que els nostres governs volen canviar.

I quan passem per Burjassot,
recordem i no oblidem
companys i amics que ja no hi són.

Cap a Alacant, tenim concert,
pel 9 d'octubre, mil carrers;
seran mil cops que guanyarem.

T'estimo, Alcoi, i et beso els peus,
potser són cendres, o la gent,
barranc del Cint; et veig, on ets?

Tocar la mar un juliol,
per La Marina, prop de Xàbia,
arribar a Eivissa aquell agost.

De Santa Eulàlia a Llucmajor,
Tramuntana és dir amor;
"amor, t'espero a Maó".

Et dono casa meva,
et dono tot allò que porto a dins de les butxaques.
Et dono la mirada,
et dono i només dono; no perdrem mai la batalla.
Voldria dir-te, avui,
que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules.
I, algun dia, amiga,
fer l'amor sense posar preu a les nostres cares.

Amb avions s'escurça el món,
i el meu món comença aquí,
aquí et deixo una cançó.

A les espatlles, llibertat;
el dibuix de poder ser,
d'esdevenir sense horitzons.

Bec de La Tet fins a Canet,
que és beure el cel, beure't a tu,
i ser un setembre al Rosselló.

Sempre hi haurà un mur obert,
damunt dels Ports, camí a Beseit;
tens el país sota els teus peus.

Et dono casa meva...

Avui serem el món

Com una carícia,
el clavell a la solapa,
i els colors en el somriure.
La sempre nostra lluna plena,
l'abraçada tendra i llarga,
disparant ganes de viure.
La teva presència,
ànima alliberadora,
el batec de l'existència.
Clara i lleugera, en terra ferma,
apuntalen la bandera
les arrels de la consciència.

Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
Avui serem el món,
parlarem tots.
Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
De la lluna a les estrelles,
la revolta es porta el cor...

Ets la veu i el dia,
l'origen dels nostres passos,
l'herència de cada vida.
El tacte suau de la poesia,
aquesta estranya mania
de somiar per sobreviure.
Lluita i vida...

Dies i nits d'amor i guerra

Arribaràs cansada a casa
després de treballar,
obriràs, lenta, la porta,
et pesarà el dia a les mans.
Veuré com entres a la sala,
m'aixecaré i m'abraçaràs,
caurem rient, sense parlar-nos,
al millor lloc d'aquell sofà.
A fora, la fosca ens banyarà
i alguna espurna de la pluja
esquitxarà tots aquells vidres
que més tard s'entelaran.
Mullarem de negre els gots
i beurem buscant el delit,
més en els nostres cossos,
que en els distants glops de vi.

-Què hi ha, com ha anat el dia?
-Tenia ganes de plegar.
-Et regalo el sol, per tu, bonica.
I l'abraçada em sorprendrà.
-M'has trucat... ha passat res?
-Només volia dir-te "nosaltres".
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I em semblaràs més tendra que abans.

Vessarà de ple el nostre món
i et pintaré amb aquests dits
els llavis que en el dibuix no tens
per cuidar les nostres nits.
Just abans d'agafar el son
amagaré sota el coixí
alguna rosa groga
que ens salvi el "tu" i el "mi".

M'estrenyeràs el nom amb força.
-Vull que sempre sigui així...
S'escaparà alguna promesa:
-A mi més, ho sento aquí...
-Ets tu! Sempre ho he vist tan clar!
Les gotes ja hauran parat.
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I et fiaré el cel, la lluna i la mà.
Repicaran martells a l'obra
i xisclarà el despertador,
alguna cosa t'il·luminarà,
serà el sol o la tardor.
Quedarà encara algun tirà
que vencerem amb la unitat,
i armarem aquesta revolució;
dies i nits de guerra i d'amor.

Al final d'aquest viatge

Hem arribat al final d'aquest viatge,
absent, però capaç,
m'assec en la runa
que deixen les mirades.

M'aproparé als cossos nus
marcats per la metralla,
del silenci que acompanya
l'agonia innecessària.

Ja no queden al cel
més llunes d'abril,
esperarem el temps, si cal,
per fer més feble aquest verí.

No creuré en res més
que no sigui en el que veig,
no hi ha hagut derrota
que hagi vençut eternament.
Sembla buida la vida
sense el soroll de la rutina;
tot allò que acaba
empeny de nou un altre món.

Les nits s'encenen
al nostre pas,
hi ha tantes lluites
que encara hem de guanyar.

A quina mà m'he d'agafar
per caminar junts el demà?
A quina mà t'agafaràs
per arribar molt més enllà?

Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut

Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull
veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull.
Són muntanyes de sucre el que em queda en el record;

espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot.

Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls,
i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll.
Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres,
com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.

I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc,
encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor!
I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u,
ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.

La intensitat

Vas arribar descalça, després d'un hivern massa llarg,
il·luminant com fogueres a la nit de Sant Joan.
Guardo el foc d'aquelles hores, i ara em sento un polvorí,
a punt per la mascletà del silenci de mirar.

Em retorna tot l'oxigen, quan dels ulls rebo la pau
que amnistia els desencerts que cometo a l'estimar.
Ja no noto la condemna del pes mort del pas dels anys,
són els dies que s'encalmen; neix el sol al nostre mar.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,
i m'entrego als braços lliures de la intensitat.
Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.
Mira, vida: cuidaré la lluna com un far.

He llegat aquesta causa al puny del meu demà,
i es desferma la riquesa de sentir-me acompanyat.
Aquesta és la meva guerra, la que em porta a caminar,
és la flor del taronger, la que ens duu a fer-ho plegats.

Deixo enrere les presons i els seus soldats,
i m'entrego als braços lliures de la intensitat.
Et respiro lent, perquè tinc ganes de somiar.
Mira, vida: cuidaré la lluna com un far

La petita rambla del Poble Sec

Assegut a la Plaça del Sortidor
aquí t'espero, com si fos el primer bar,
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.

Parla'm de la pluja que ha plogut,
d'imatges molles als miralls damunt l'asfalt,
potser és per això que el teatre està tan buit,
potser és per això que avui sento tan buides les meves mans.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Parla'm de la vida que ha de vindre,
de tots els homes que estimen als altres homes.
Et pregunto si existeix la humanitat,
si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants.

Mira, jo ja t'he vist plorar,
i creu-me quan et dic que em passa igual,
quan em cantes les cançons mentre treballes,
assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Mentre a la cuina s'acumulen
els plats i els gots del sopar d'ahir a la nit,
tinc por de posar ordre a aquesta vida,
o de fer-ho quan ja sigui massa tard.

Penso, quina sort tenir cançons
per explicar-te que a vegades sóc al fons,
i treure l'energia necessària
per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Assegut a la Plaça del Sortidor
aquí t'espero, com si fos el primer bar,
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.

L'Empordà se'ns crema

Volen les cendres com coloms missatgers
i ens avisen d'un gran perill.
Sento els crits dels arbres lluitant contra el foc,
el fum ja eclipsa el sol.

Se'ns crema, l'Empordà se'ns crema.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

En un abisme queden les vides
al perdre el seu espai irrenunciable.
Com una guerra es marquen els dies
contra aquell, contra qui ens hem d'enfrontar.

Se'ns crema, l'Empordà se'ns crema.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

Potser no hi ha res més gran
que transformar aquest sentiment de la impotència a la solidaritat.
Necessitem tantes mans
per estendre els punys al cel de la terra cremada on brotarà un món sencer.

I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc
i un instint salvatge s'apodera del meu cor.
I quan més avança el foc més em sento d'aquest lloc

i un instint salvatge s'apodera del meu cor.

Sembreu-me la llibertat

L'avi Antoni sap bé
que tots els somnis es fan a mà.
I, a la masia, sense la Pilar,
tot és difícil, també somiar.

Cada migdia, després de dinar,
baixa al taller i recorda com era abans.
Separa les eines, ordena el calaix;
tota una vida se li'n va de les mans.

Damunt del prestatge, prop del mirall,
una foto gastada de quan es van casar.
I, a la finestra, tot el que pot mirar
són els arbres com cauen, màquines de combat.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

A la porxada, s'asseu,
augura un final, però vol tenir els ulls oberts.
I, a la distància, ressona el soroll;
monstres que avancen, ho omplen tot amb la pols.

Les excavadores han entrat a matar;
són a menys de cent somnis que ja no es poden somiar.
"No em preneu la vida, arrenqueu-me les mans!
Vull morir al mateix llit on va morir la Pilar"

Lladres de somnis, venedors del fum i la por
Si arranquen una vida,
ompliran amb formigó tots els abismes.

Lladres de somnis, venedors del fum i la por.
A tots els germans de la utopia;
preneu la terra i sembreu-me a la llibertat.

Que no et falli mai la sort

Hi ha trens que marxen d'hora,
just quan hi ha feines que s'acaben.
Que no et falli mai la sort,
escriptor de matinada, venedora d'abraçades.

No fem sols mai cap viatge,
hi ha àvies, i nois amb barrets de llana.
Que no et falli mai la sort,
conductor de cançons, de veu esquerdada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure,
xiula, dispara, i no em deixis anar.

Baixa del bus a cara o creu,
i si em preguntes quin camí hem d'agafar,
que no ens falli mai la sort,
manobre de veritats, trobador a la deriva.

Sigues sempre tu mateix,
no et deixis dominar, buida la gàbia.
Que no et falli mai la sort,
domador de la paraula, poeta a mitja jornada.

Escriptor de matinada, venedora d'abraçades,
conductor de cançons, de veu esquerdada.

Explica'm com passes els dies,
quan ho necessitis, tens la meva mà.
Crida que vols viure lliure,
xiula, dispara, i no em deixis anar.

Companya

Companya, si me'n vaig un dia,
una tarda, un vespre,
no tinguis ulls per plorar l'absència.

No estranyis les carícies
a les mans, al ventre,
no insinuïs cap comiat.

No serà per sempre la partida.

Porto a l'esquena un fusell fet de fusta,
amb les bales justes, per si he de disparar.

Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l'amor no era foc: foc per disparar.

No em fan por els somnis,
ni és per moda que t'entrego les cançons.

Companya, si et despertes sola,
en una hora amable,
fes que sigui silenci per tots dos.

Serà amatent el meu retorn.

No és una promesa; em regeix la veritat,
absolc el retard, per si he de disparar.

Il·lús el qui pensava que la guitarra era muda,
que l'amor no era foc: foc per disparar.

No em fan por els somnis,
ni és per moda que t'entrego les cançons.

No m'embriaga el dubte, i conservo la sana decisió,
ets allò que em forja i que després em fon.