Tu, Jeunet i els trens que no hem perdut

Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull
veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull.
Són muntanyes de sucre el que em queda en el record;

espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot.

Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls,
i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll.
Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres,
com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.

I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc,
encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor!
I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u,
ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs.

Jo també cremo la meva nau,
avui no marxo;
aquí em quedo, aquí em planto.