Batega

Batega el mar amb cada ona que ve i va.
La ressaca esborra el camí aventurer de cada ona que ja no hi és.
Batega el cel amb tempesta permanent, ja ho veus.
I trontollen les estrelles tenen por de capbussar-se en la foscor.

Recordo quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser
que algú a l'altre costat del món les estigués mirant també.

Batega el circ en cada somriure petit.
S'encén la màgia i crema el desig, s'estén el somni a l'infinit.
Batega el cor quan s'emplena d'il·lusió i no dorm.
Avui és demà i l'ahir sempre se'n va però encara sento la teva mà.

Recordo quan, mirant estrelles al port, pensàvem que podia ser
que algú a l'altre costat del món les estigués mirant també.
Com un mirall i el seu reflex...

Imagina que gira el món sencer
i a la ciutat dels adormits la son fuig per sempre, ve i va,
una veu rebel que la guitarra farem lliure per sempre,
roba estesa i arrels,
una cançó ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.

Quan es fa de dia a la ciutat dels adormits,
tothom persegueix les hores.
Mai no s'adormen els despertadors.
Mai no es desperten les persones.
I en algun racó d'aquest desastre
el matí és un sastre que amb el sol i la persiana
embasta un vestit de llum sobre el teu cos.
Tu i jo seguirem dormint
i allargarem el somni de la nit
com un borratxo que balla mentre desmunten l'orquestra.
Que a fora s'ensorri el món.
Que caiguin mil tempestes.
Desfarem amb els peus, a poc a poc, les onades de la pressa.
Que s'ensorri el món.