No n’hi ha prou amb estimar-se molt

Des de l'estanc,
on estava comprant
un paquet de quitrà i nicotina,

vaig sentir en sec
una veu que conec
i al girar-me et vaig veure tan lluny.

Hagués pogut
saludar-te tossut
i saber si et faig mal quan em mires.

No vaig fer res, amb el temps he après
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt,
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

Encara dorms
al portal, mentre jo
he aparcat el cotxe en doble fila.

Avui fas anys
i he volgut regalar-te
aquell disc que escoltàvem tots dos.

Te l'he deixat
al costat d'aquest sac
que ara et tapa el fred que fa aquests dies.

I, en dir-te adéu, t'he cantat ben fluixet
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

I algú que ens coneix de fa temps
va pintant amb tinta invisible
llocs i paraules
que només tu i jo podem detectar.

Just al davant
del caixer d'aquell banc
que em fot mà amb el millor dels somriures,

pago distret
l'integral de fuet
a un cambrer que té la dona lluny.

Del fons del bar
una veu benestant
diu “menys moros i més policia”,

i, al mateix temps, un avió escriu al cel
que no n'hi ha prou amb estimar-se molt,
no n'hi ha prou amb estimar-se molt.