1, 2, 3 diumenge

Mira l'hora i es posa les calces
al click d'una polaroid, nen aquesta l'amagues.
Torna al llit i em besa mentre m'abraça;
ara escolto la dutxa i el diumenge esclata...
de lectura al terrat, com una obra de fang
que es desfà sota el sol d'estiu

Ara obra i regira dins l'armari
kit de supervivència: coca-cola i crema pels llavis;
somriu, i em tapa el ulls,
a cau d'orella em diu: sóc fora pensant amb tu,
amb el llibre a les mans, com una obra de fang
que es desfà sota el sol d'estiu;
sota el sol d'estiu...

I la miro, des de la finestra,
com es col·loca els cabells darrera l'orella
i és una imatge tant i tant tendre
i que tot i ser a l'ombra em desfaig amb ella...

1,2,3 diumenge

Tot anirà bé

Ella li va dir, escolta llarg i prim, t'ensenyaré a estimar com cal.
I a obrir una flor sense trencar, la part més fràgil que a dins s'amaga.
La vida ho ha de ser un pou on caus, si saps on trepitjar.

Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé...

Ara dorm la nit d'un nen i d'amagat li resa a un déu.
Demana ser un bon home, un bon amant, potser, un bon pare.

Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé...
Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé. Tot anirà bé...

Junts, quan ningú els veu, cridant a la lluna done'ns un segon més.
Que els dies ens allunyen i esperar a la nit és un infern..
Junts, quan ningú els veu, cridant a la lluna done'ns un segon més.
Que els dies ens allunyen i esperar a la nit és un infern, és un infern,
és un infern...

Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques

Hi ha un lloc on sóc capaç de fer callar,
tot el soroll de m'envolta.
On cavallets de mar,
llisquen per muntanyes nevades.

I hi ha gominoles gegants,
tres llunes i oceans i un mag
que d'un barret es treu milers de regals,
tu demana tot si val...

Hi ha un lloc on sóc capaç de fer callar,
tot el soroll de m'envolta,
i al obrir els ulls veure'm envoltat
d'un mar en calma.

I jugar amb un vell mariner,
pescar sirenes, follar-me els deus...
De nit m'esperen galàxies,
ja res podrà aturar-me.

I seré com un cometa que ha entès,
que no hi ha pressa en l'espai,
quan es un lloc tant gran...

Una peça que ara encaixa dins del buit,
que vas deixar-me i que,
poca poc a anat brillant, més, més...

Hi ha un lloc on sóc capaç de fer callar,
tot el soroll de m'envolta.

Hi ha un lloc on sóc capaç de fer callar,
tot el soroll de m'envolta.

Hi ha un lloc on sóc capaç de ser-ho tot.

Tres acords per la balada d'en Joan Matraca

T'he pintat mil cops amb pintures barates,
Per tu omplia les tardes de xocolata,
i la meva estabilitat camina de la mà
de tres pedres que porto dins la butxaca...

Potser he perdut les dents
però no el somriure,
i a la Rambla els nens em criden
on collons vas amb aquestes pintes?

i jo els dic:

Que sóc el boig que balla cara al nord,
que es perdia en els teus cabells de foc,
que esperava amb impaciència,
sempre, l'hora del tallat,

i sóc...

el boig que balla cara el nord
de barba densa i aires de pintor
que dubta que trobessis
el que buscaves amb la mort.

Oh... La terra plora...
oh... també ho fa el cel...
oh... el temps passa lent...
oh... però sóc més a prop teu...

Des dels boscos on el vent, tímid, xiulava el teu nom,
a la solitud del far on comença el mar.
En la por, en la foscor i fredor d'un mur de pedra,
on les meves esperances tu, vas afusellant.
Les gotes d'aigua fresca que lliscaven pel teu coll,
a dalt de la lluna, on esmorzàvem tot dos sols.
En el cant d'una sirena que s'endu una princesa
i ara els àngels, ara els àngels,
que no aixequen cap...

I augmenta,
i augmenta la ràbia al cridar...

Que sóc el boig que balla cara al nord,
que es perdia en els teus cabells de foc,
que esperava amb impaciència,
sempre, l'hora del tallat...

I sóc...

El boig que balla cara el nord
de barba densa i aires de pintor
que dubta que trobessis,
el que buscaves amb la mort.

I sóc...

Qui t'ha pintat mil cops amb pintures barates...

Les ones del desig

Brindarem pels que ja no hi són fins la matinada
Tocarem el cel tenint mil motius entre els dos
Sonaran aquelles cançons sacsejant els nostres cossos
I les ones del desig trencaran avui per a tu i per a mi

No em diguis que no
No em tractis així
No t'oblidis de mi

Amb el gust d'alcohol a la boca ens deixarem la veu a cada vers
Perdrem el control de tot allò que ens lliga a la terra
Dins les ones del desig hi ha un lloc per a tu i per a mi
Dins les ones del desig creure en tu és creure en mi
Dins les ones del desig

No em diguis que no
No em tractis així
Només vine amb mi
Fins on ens deixin les ones del desig

Els àngels ploren així

I edredons de sucre, vols sense motor,
i un mur de vidre sense mala intenció;
i els àngels riuen així.
El fàstic perenne és un miratge curiós,
la pena màxima títol d'una cançó;
i els àngels riuen així.
I persegueixes esperances com si fossin pastanagues;
la meitat de la meitat d'una meitat que mai s'acaba;
i els àngels riuen però a vegades ploren així

Ai ai ai ai

I vomites l'ànima i et queden els bocins,
si seguiu escoltant, seguireu disfrutant;
com els àngels riuen així.
Et desmarques amb paraules i reps la pilota;
pilotes et falten per poder deixar-la;
i els àngels riuen així
I les esquerdes gegantines les cobreixes amb mentides;
que rellisques, que t'aixeques, corre corre que et trepitgen;
i els àngels riuen però a vegades ploren així

N'hi ha que es pengen del coll mentre cuines,
que fan fotos, fan roba, fan cine,
n'hi ha de mallorquines, i d'altres fan "seguros"...
N'hi ha que semblen d'un altre planeta,
hi han advocats, discjòqueis i mestres,
i en menjadors d'escola, i altres són francesos.
N'hi ha de vells i joves i de totes les mides,
que surten de nit i dormen de dia,
que venen pisos...
però tots intenten riure per viure.

I edredons de sucre, vols sense motor,
i un mur de vidre sense mala intenció;
i els àngels riuen així.
Si no pateixo no escric i si no escric no canto
proba a fer-me més mal que segur que ho aguanto,
i els àngels riuen però a vegades ploren així...

Les restes del naufragi

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades
Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per la dolça veu d’una bella sirena
que em diu que em llenci als seus braços i em donarà la mel
que neix dels seus llavis en el petó més intens
serà melodia que traça el camí avui per ulls perduts

Som les restes d’un naufragi
que al fons del mar acaben
i no es resisteixen i es deixen portar per les onades
Som les restes...

La tieta

La despertarà el vent d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà
sense trobar ningú, com ahir, com demà.

La seva soledat és el fidel amant
que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: "Ja et fas gran.
Com ha passat el temps! Com han volat els anys!
Com somnis de jovent pels carres s'han perdut!
Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús
per treballar al despatx d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé". La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

El temple

Ho sento si una part del meu cos només pot veure com un temple,
si el meu sentit del sagrat comença allà on se m'acaba el ventre.
Ho sento Maria, però adorant-te he perdut la meitat de la meva vida
Que em farem del desig ara que em trobat l'amor?

Et vaig veure sortir de classe, a l'autobús, al carrer,
a la feina, a la tele, al setembre, al gener,
ets la amiga de l'amiga i de vegades tu també.
Ho sento Maria, però adorant-te he perdut la meitat de la meva vida
Què em farem del desig ara que em trobat l'amor?