Tres acords per la balada d'en Joan Matraca

T'he pintat mil cops amb pintures barates,
Per tu omplia les tardes de xocolata,
i la meva estabilitat camina de la mà
de tres pedres que porto dins la butxaca...

Potser he perdut les dents
però no el somriure,
i a la Rambla els nens em criden
on collons vas amb aquestes pintes?

i jo els dic:

Que sóc el boig que balla cara al nord,
que es perdia en els teus cabells de foc,
que esperava amb impaciència,
sempre, l'hora del tallat,

i sóc...

el boig que balla cara el nord
de barba densa i aires de pintor
que dubta que trobessis
el que buscaves amb la mort.

Oh... La terra plora...
oh... també ho fa el cel...
oh... el temps passa lent...
oh... però sóc més a prop teu...

Des dels boscos on el vent, tímid, xiulava el teu nom,
a la solitud del far on comença el mar.
En la por, en la foscor i fredor d'un mur de pedra,
on les meves esperances tu, vas afusellant.
Les gotes d'aigua fresca que lliscaven pel teu coll,
a dalt de la lluna, on esmorzàvem tot dos sols.
En el cant d'una sirena que s'endu una princesa
i ara els àngels, ara els àngels,
que no aixequen cap...

I augmenta,
i augmenta la ràbia al cridar...

Que sóc el boig que balla cara al nord,
que es perdia en els teus cabells de foc,
que esperava amb impaciència,
sempre, l'hora del tallat...

I sóc...

El boig que balla cara el nord
de barba densa i aires de pintor
que dubta que trobessis,
el que buscaves amb la mort.

I sóc...

Qui t'ha pintat mil cops amb pintures barates...