A Terrassa hi ha una plaça

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se'ns planta
al bell mig d'un cau d'humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l'enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l'escola campanera de l'asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d'anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d'ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s'hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l'art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l'infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d'uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s'alça encara la presència
poca-solta i d'ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d'or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.

Ambaixador d'enlloc

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc una tarja escrita amb tinta tan simpàtica
que no l'entén qui no li sap donar escalfor.
M'he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m'hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s'assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L'arxiu el faig servir només per 'balls de gala:
quan n'organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
No s'ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
però encara queda lloc per 'fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n'escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.