A tot color

Mirar enrere
I segons com voler tornar
El temps fa que el record sigui tan suau

Mirar enrere
Per poder seguir endavant
Fer dels traus un grapat de rialles

Veus els estels?
Nit rere nit són tan diferents

Que hagués pogut ser?
Mai no ho sabrem i quin sentit té,
si és ara i aquí on rau la vida i batega el cor.
Tintar-ho de gris i seure entre anhels
o viure a tot color i amb mil móns per descobrir.

Mirar enrere
Nar a l'origen, nar l'arrel
Per saber d'on venim i on anem

Mirar enrere
Sentir un pes que és imposat
Deixar anar cada llosa i volar.

L'altra cara de la lluna

A aquest cantó de la lluna

Mai no hi ve ningú .

Sentiràs mil veus parlar-ne

Però tan sols hi ets tu.

Sols tu i jo ho sabem tot.

Tu i jo ho vivim tot.

Tu i jo ho podem tot.

Va i bé

Cauen gotes dolces del meu pit.
S’esvaeix, suau, el temps s’atura.
Res no era pas tan important,
un somriure es dispersa i cura.

Què se n’ha fet del meu reflex,
on soc jo, on han quedat les hores.
Sola, ara el temps ja no em pertany
i un gegant vol dir-me com fer-ho.

Dormen pètals nous entre els llençols,
vull somiar però tan sols bressolo.
No puc perdre ni un sol detall
d’aquest cos fet a mes entranyes.

I, ara, invisible als vostres ulls,
fem silenci, han arribat narcisos.
Bruixes, reneguem rams de flors,
no voldríem pas ser enverinades.

L'amor més gran de tots

En secret vaig estimar-te
Vaig perdre-ho tot per tenir-te
Mar enllà vaig nar a buscar-te
Sembrant petons als teus passos.

L'amor més gran de tots,
O això ens pensàvem.
Ho havíem pogut tot
Però no el pas del temps.
Que mai no n'hi haurà prou
amb estimar-se
Fugim ben lluny d'aquí,
Abans no ens atrapi la nit.

I si mai em veus allunyar-me
Si us plau, segueix el meu rastre.
Que això tan dolç, això tan nostre,
Res ni ningú en faci cendres.

Tribu

Pluja fina cau i el cos tremola
Destells de llum, estels caiguts,
que abans no havíem entès
i ara abracem i ho podem tot
perquè estem junts i el món batega.
Quan estem junts tot creix i tot pot ser.

Aquells fantasmes vinguts del passat,
No ens trobaran
Dels dits ara en brollen milers flors
I fa un sol radiant

Arriba i clou l'estança
Caliu roent
Perfum de verd per tot i un riu etern
On farem net totes les pors
i ofegar junts totes les ombres,
perquè sols junts tot creix i tot pot ser.

El darrer vals

Els dits corren damunt la pell
Que s'estira i tremola
Inventem paraules, tot ens fa riure,
comença el ball més tendre i més dolç
de tots els balls que han vingut i vindran
però aviat la nit passarà.

Tot el temps és amor,
no és temps i no compten, els cossos.
Ens busquem arreu, ens sabem de lluny,
ja comença el ball més tendre i més dolç
de tots els balls que han vingut i vindran
però aviat la nit passarà.

Jo voldria, amb tu, un vals etern però res no ho és.
Els nostres passos prendran nous camins,
serà un somni, un record,

serà el ball més dolç dels balls
que han vingut i vindran
però aviat la nit passarà

I ara, entre els llençols, ja,
l'olor d'aquells dies, s'esborra.
No ets pas de ningú. No estimes per força
i no et diguin què fer o com fer
Tu ets el ball més dolç dels balls
Que han vingut i vindran
Però un dia, la nit passarà.
I serà el ball més dolç
Dels balls que han vingut i si vols
Tornar a ballar el darrer vals,
seré amb tu.

Buidor

Buidor dins el cor, buidor arran de pell.
Buits els ulls, glaçats, buits tots els malsons.
Els dies van passant i aquesta buidor és va escampant per tot.
Buidor a cada instant, fins al moll de l’os.


Obriré cada racó aviem si, potser així, m'acarona l'aire.
Gota a gota, molls els llavis per sentir el desig de cada besada.
Ningú escoltarà el crit sord q'ofega tot aquest silenci.
Ningú et donarà la mà encara que et vegi a terra; i somriu.


Transparent.

Dansarina

Tots la coneixien com la dansarina de la ciutat
però ella de ballar no en sabia, eren els seus cabells, el seu volar.
La llarga melena es movia sola, vermellosa i lleugera;
xarxa encisadora, parany de somiadors,
com el dolç cant de la sirena.

I com vols atrapar el riu amb els dits?
Deixa'l córrer fins al mar.
Els teus cabells fan dolç l'imaginar,
mou-te i fes tothom somiar.

Papallones grogues cercaven refugi al seu pentinat
i així els peus no necessitava, ja que amb elles podia volar.
Però un matí, amb ràbia, feu que el coure del seu cap deixés de brillar;
sense cabells, lliure se sentia malgrat que la màgia s'esvaí.

I com vols atrapar el riu amb els dits?
Deixa'l córrer fins al mar.
Els teus cabells fan dolç l'imaginar,
mou-te i fes tothom somiar.

Emergir del silenci

Com vols que et doni el meu cor?
Si ets incapaç de donar-me la mà
quan les mirades són posades damunt nostre.

Com vols que et doni el meu cor?
Si els meus llavis mai no troben els teus
quan les mirades són posades damunt nostre.

No em facis somiar si em voldràs despertar,
amb tu cap sentiment pot ser del tot sincer,
per molt que et vulgui aquí, seguiràs lluny de mi...
Però, creu-me, el meu cor mai no tindràs.

El meu cos, tambalejant,
angoixat, busca on poder reposar
i et troba a tu,
un tronc sense fermesa, sense seguretat,
el millor serà saltar
i enfortir el meu propi jo.

Com vols que et doni el meu cor?
Si ets incapaç de donar-me la mà
quan les mirades són posades damunt nostre.

Com vols que et doni el meu cor?
Si els meus llavis mai no troben els teus
quan les mirades són posades damunt nostre.

Somiaré sense por, tant si vols com si no,
viuré tot sentiment com si fos el darrer,
ja no em cals aquí per seguir el meu camí...
Però, creu-me, el meu cor mai no tindràs.

Passejades nocturnes

Quan ja tot és fosc, surto a pensar,
surto a buscar-me.
Els peus vaguen sols per la ciutat,
som tu i jo soles.
Si algú vol molestar, un raig de lluna el fulminarà.
La nit és només d'ella,
i jo al seu costat.

Cara a cara amb el meu jo puc ser lliure.
Sóc part de l'infinit,
ballo amb les estrelles.
El miolar dels gats em fa volar fins a tu,
juntes il·luminem la nit.

Adéu, reina meva

Adéu reina meva, amb la mà et dic adéu.
El temps de patir per fi ja s'ha acabat.
El plor ja és eixut, puc veure la realitat,
aquí ja no hi pinto pas res.

Quan marxi de tu, això serà tan sols record,
ara tinc el control.

Si tu obres els ulls, veuràs que ja he marxat.
Viatjo cercant el meu jo vertader.
La por i el dolor han marxat del meu costat,
també els dic adéu amb la mà.

Reina silenciosa, he entès que això no avança
i jo el que vull és volar.

Tant, tant t'he estimat,
que fins i tot l'amor propi he esgotat.
No n'he sabut però ara sé que vull ser feliç
i no és amb tu, reina, no és amb tu.

Adéu reina meva, amb la mà et dic adéu.
La vida em somriu i ho vull aprofitar.
Sentir el cos vibrar i cridar ben fort al vent
més forta i viva que mai.

He marxat de tu, això serà tan sols record,
ara tinc el control.
He marxat de tu,
això serà tan sols un bonic record.

Viure d'imaginar

El cor batega lentament
no crec pas que aquest sigui el ritme de la vida
Una "huida" de cos i de ment
fatigades i mancades d'il·lusió (bis)

I alço les mans al cel, l'herba mulla els meus peus, la brisa em recorre el cos
Els ulls deixen de plorar, ja tot sembla que funcionarà
Però no, però no, però no...

Cansada, de caminar sense anar enlloc
Cansada, se suportar els mals del món
Cansada, de carregar el pes de lloses que altres trenquen

I miro, al meu voltant felicitat
Admiro la normalitat que avui no tinc
I jo, ja en tinc prou vull volar, em tiro daltabaix

I alço les al cel, l'herba mulla els meus peus, la brisa em recorre el cos
Els ulls deixen de plorar i els llavis per fi dibuixen un somriure

Sóc al món dels meus somnis
Hi són tots els que estimo ho he estimat
Aquí res no em fa mal
La gent pensa en notes i es parla cantant

Res no cal falsejar, puc viure d'imaginar
O no, o no

Deixa't dur

Més enllà
del que has imaginat
et podràs trobar
amb colors i sensacions
que mai no has viscut
i creies no existien,
doncs el conte que t'explicaves
era al final
però no, però no...
seguia endavant.

Deixa't dur,
si vols agafa't fort
però no tinguis por
a volar a tocar del sol.
A sentir la brisa
malgrat la caiguda,
creus ser al fons del pou
però obre els ulls,
un món de llum t'està esperant,
segueix endavant.

Tota flor es panseix
quan viu a la penombra.
Els meus llavis
et desvetllaran d'aquest malson,
podrà, per fi,
caminar endavant.

Camí del far

Després de molt caminar sóc aquí,
per fi dins del cor hi ha llum.
El sol s'enfonsa, vermell és el seu comiat,
amb ell mor tota falsedat.

Em llençaré a l'abisme, potser,
i un àngel em salvarà.
Les ales entumides no recorden com volar
però la por ja és ben lluny d'aquí.

Mai res no acaba, la vida no es pot aturar.
Tot és canvi i transformació.
Un dia aquí dalt i el següent allà avall,
el cicle segueix endavant.

Així que... em llençaré a l'abisme, potser,
i un àngel em salvarà.
Les ales entumides no recorden com volar
però la por ja és ben lluny d'aquí.

Al silenci he sentit que res no és etern
quan jo ho veia tot fosc.
Llàgrimes com estels caiguts
anuncien nous somnis i il·lusions.

Així que em llençaré a l'abisme, potser,
i les ales bategaran.
Ja no és temps de mirar enrere
sinó de volar ben alt,
doncs la por ja és ben lluny d'aquí.