Les obagues de l'Eixample

Salta l'ampit de la finestra,
fes caure tots els testos
i enfila't cap al cel.

I sobrevola les terrasses,
enganya les gavines
i agafa't a un bon vent.

No és nou tot el que ara veuràs,
però feia tant de temps que eres tancat a casa…
Deixa't portar pel teu instint,
tu fes com si nedessis en un llac cobert de flors.

Les obagues de l'Eixample… Les obagues de l'Eixample…

Liquens urbans fan de catifa
a cossos que s'estenen
daurant-se com gambots.

I una filera de maduixes
inunden en almívar
les places i els carrers.

D'aquí, no te n'escaparàs,
la cosa està encebada i no hi ha qui l'aturi.
Deixa't portar pel teu instint,
tu fes com si nedessis en un llac cobert de flors.

Les obagues de l'Eixample… Les obagues de l'Eixample…

No és nou tot el que ara veuràs,
però feia tant de temps que eres tancat a casa…
Deixa't portar pel teu instint,
tu fes com si nedessis en un llac cobert de flors.

Mentides

M'he aixecat xop de neguit
i he anat dalt del turó.
No era de dia ni era de nit.

En un cel tornassolat,
despullats de vanitat,
hem volat des del turó.

I aquesta nit, des d'allà dalt,
he vist que no es feia fosc,
però també he sabut
que no era pas veritat.

M'he sentit, oh, tan petit
buscant l'arrel de la por...
No era de dia ni era de nit.

No vull més tornar a aterrar,
vull volar set cels enllà.
I oblidar l'antic turó.

Però aquesta nit, des d'allà dalt,
he vist que no es feia fosc,
i també he sabut
que no era pas veritat.

Tot el que he vist era mentida
...però m'ha agradat.

Pols de nimfa

M'he trobat una nimfa en aquest bosc
i m'ha cobert de fina pols
a canvi d'una nit d'amor.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

Se m'encabrita la consciència
i tot jo sóc pres d'un viu pessigolleig,
em sento com si entrés a València
a cavall d'un ruc, de nom Llubeig.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

La cosa va, la cosa no s'acaba
i jo volo baix, esquivo els rocs.

A ca una puta sa bicicleta!
Ja es veu que això no durà enlloc.

Pols de nimfa, el camí fosc
vers el lluminós paradís.

Bolígrafs, naus, rodes

Demà serà dilluns, com tantes
i tantes vegades repetides.
Desencaixat en espais il·limitats.
Ensorrat el desencís en un esvoranc
sísmic de la ment. Despullo dones
nues d'inconsciència. I tinc el verb ja
prop de la gola, en ascendent viatge
cap al cap de la creu.

Despertem els punts
i les comes del sistema!
Tinc son. Esgotament carnal.
Punxades lleus sota la closca.
Bolígrafs. Naus. Rodes.

Poleixo records en aquest bar
darrere la màquina que gira gormanda
dels quartos dels temptadors,
temptatives poleixo en aquesta vila
havent fet camí i a mig camí encara
vers antigues cruïlles on sempre
la fruita és madura i les serps
aguaiten els cossos calents.

Despertem els punts
i les comes del sistema!
Tinc son. Esgotament carnal.
Punxades lleus sota la closca.
Bolígrafs. Naus. Rodes.

El calavera

Passà la frontera al maleter
d'un Mercedes verd i atrotinat,
la primera nit en un caixer,
la següent sota el pont de la ciutat.

La tercera pensà amb el camí fet,
i la quarta somià en com desfe'l;
mentre remugaven els budells
llamps i trons feien baixar el cel.

La nit empara els cecs
i les tempestes els lladres,
no hi ha pany si és prou l'afany.
I d'aquesta manera
aprengué, el Calavera,
a saltar parets i a obrir candaus.

La cinquena nit també plogué,
l'adrenalina prou té el seu encant.
El seu sisè camí no se n'estigué
i perdé la por del debutant.

La setena nit es va confiar
i en sortir, arraulit i panteixant,
davant la reixa humida d'aquell forn de pa,
dos gendarmes i el blau llampegant.

La nit empara els cecs
i les tempestes els lladres,
no hi ha pany si és prou l'afany.
I d'aquesta manera
aprengué, el Calavera,
a saltar parets i a obrir candaus.

Entrà a comissaria enmanillat,
remugant dins un cotxe cel·lular.
La primera nit no va dormir re,
i el vespre següent ja era al carrer.

La nit empara els cecs
i les tempestes els lladres,
no hi ha pany si és prou l'afany.
I d'aquesta manera
va fent el calavera,
saltant parets i obrint candaus.