No passareu

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

Oriol

Totes les paraules
que van quedar-se en miratges
totes les converses de paper
totes les eixides
que vam veure més factibles
tot es va quedar en un no-res


Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria


Totes les rialles
que ens llegares a nosaltres
valen una vida de segur
totes les persones
que no et van tancar les portes
tots els bons moments que t'has perdut


Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria

Despertar

Jo no vinc de cap silenci
però se molt bé que és lamentar
que la meua llengua
siga un patrimoni menyspreat
pel poder polític
que ens denega el dret a viure en pau
jo he nascut en democràcia
però se molt bé que és protestar
contra la censura
contra el genocidi cultural
contra els privilegis
de la nova classe dominant

Però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por

Jo no vinc de cap silenci
però se molt bé que és condemnar
l´actitud racista
d'un govern que tracta els immigrants
com si foren mobles
com peons en un tauler d´escacs
jo he nascut en democràcia
però se molt bé que és exclamar
contra la injustícia
d'una guerra absurda i il·legal
contra la mentida
contra qui evadeix la veritat

Però no em quedaré mai de braços creuats:
lluitaré per trencar les cadenes de nou
és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por

Miratges

De què val escriure en la paret
centenars de versos que després
esdevenen somnis per complir
somnis impossibles d'assolir?
de què val sentir indignació
quan em parles de la teua por?
de què val saber la veritat
quan ja és massa tard per reaccionar?

Tanca la boca i observa com s´escapa l´últim tren des de l´andana
com cauen les paraules pel seu pes
quan les cadenes no et deixen contemplar el blau del cel
quan els miratges s´afonen com un vaixell de paper

De què val tractar de recordar
obrir les ferides del passat?
de què val reviure aquell dolor
si això no repara el nostre error?
de què val sentir-me defraudat?
de què val fugir amb dignitat?
de què val cremar els meus quaderns?
de què val plorar en el present?

Tanca la boca i observa com s'escapa l'últim tren des de l'andana
com cauen les paraules pel seu pes
quan les cadenes no et deixen contemplar el blau del cel
quan els miratges s'afonen com un vaixell de paper.

Vencerem

La història l'escriuen les dones
i els homes que han perdut la por
de guanyar els carrers i les places
i d'omplir-se la boca de pols.

La història la fan les persones valentes
que no han deixat mai de somiar,
persones que no es queden mudes
davant d'injustícies flagrants.

Són les que avancen de front,
seguint la direcció
que els indica el seu cor.
Són les que han rebut mil colps,
però s'alcen de nou
amb ferma convicció.

Quanta gent està disposta
a lluitar sense treva pel que creu?
Quanta gent ha entés per fi
que el món ha d'escoltar les seues veus?

Quin és el preu que cal pagar
per defensar la llibertat,
per protegir uns drets fonamentals?
Quin és el càstig exemplar
que es mereixen els meus germans
pel simple fet de no haver claudicat?

Em vénen al cap les imatges
d'aquelles pallisses brutals
contra dones i homes indefensos
que solament volien votar.

Em vénen també a la memòria
paraules obscenes per a justificar
l'ús desmesurat de la força
per part dels cossos policials.

Són les que inflen els pulmons
per a cridar ben fort
contra la repressió.
Són les que entonen cançons
que es colen pels barrots
de les putes presons.

Blitzkrieg

He pres per fi la determinació
de conquerir el territori hostil
del teu amor, que és com Stalingrad
durant l'hivern brutal de l'any 42.

Faré servir tot el meu arsenal
en un atac rellamp devastador
que et sorprendrà tractant de reforçar
la teua posició a la línia del front.

I no podràs contindre el meu assalt:
dispararé sense contemplacions,
els projectils cauran com un eixam,
empastifant-ho tot de vísceres i sang.

Castigaré els teus flancs descoberts,
serà un infern de pólvora i de plom,
un bombardeig terriblement cruel
que pot canviar el curs dels esdeveniments.

Continuaré sitiant sense descans
l'últim bastió que encara queda en peu
fins que el teu cor rubrique oficialment
i sense condicions la rendició final.

La pell de brau XLVI

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.

Cada vegada

Cada vegada que em pose
aquesta camisa pense en tu,
recorde el moment concret
en què me la regalares.

Cada vegada que passe
prop de les torres de Serrans
o camine sense rumb
pels carrers del centre històric,

cada vegada que em fixe
en el Palau de l'Exposició,
en els solars de Velluters
o en el pont de Calatrava,

et trobe a faltar
terriblement,
em costa viure sense tu,
atrinxerat en la distància.

Cada vegada que llisc
els versos tristíssims d'Estellés
o cante les meues cançons
i sé que no estàs en el teatre,

cada vegada que torque
la pols d'aquells vinils antics
que t'arriscares a comprar
en un antiquari de Tolosa,

cada vegada que intente
endreçar els meus records
i em ve al cap Anantapur
i l'estiu de 2012

et trobe a faltar
terriblement,
em costa viure sense tu,
atrinxerat en la distància.
I no puc oblidar,
ni per un moment,
aquestos vuit mesos tan durs
que se m'han fet una muntanya.

Torrent

Travessant sense pressa
els carrers de Torrent,
amb la guitarra a l'esquena
i cantant entre dents
melodies precàries
i versos incipients
que em transporten
de sobte al meu primer concert:

tenia els nervis de punta
i em suaven les mans,
però pugí a l'escenari
i comencí a interpretar
molts d'aquells primers temes
que jo vaig composar
quan encara no havia fet els divuit anys.

Amb el cor a la gola
encara vaig cantar
una última cançó de comiat.
I les llums s'encengueren
i La Rata es buidà
i el silenci es tornà a apoderar
de la meua ciutat.

Els viatges en metro
fins al centre del món,
un racó en l'Hort de Trènor
que només em sé jo,
els colors de la torre
amb la posta de sol
i unes granotes de pedra
custodiant una font.

El palauet dels Cortina
que segueix palplantat,
una avinguda infinita
que ja no es diu com abans,
el mercat dels divendres
i tots els pins d'El Vedat
conformen el mapamundi
d'aquells dies llunyans.

Que no es desdibuixen
les marques del temps
ni s'esborren de la meua ment
ni els paisatges amables
ni els amors persistents
ni la suma de tots els moments
que m'eriçaren la pell.

Tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre

Dec haver ajudat a creuar el carrer
a tres milions cinc-centes quaranta mil cent vint-i-quatre iaies
en altra vida o en altre món
perquè si no no m'explique la sort que tinc
de compartir amb tu l'oxigen d'aquesta habitació.

Però no sóc gens devot d'aquesta mena de supersticions,
no crec en el karma ni tampoc en Déu, ni en ciències ocultes
ni esperits: la meua religió és cada gota de sang que corre per les teues venes.

Tracte de memoritzar les blasfèmies que ens hem proferit
amb veu de sucre i mirada febril, no aptes per a diabètics:
es moren d'enveja els àngels del cel i Nostre Senyor vol castigar-nos
perquè s'ha posat gelós del nostre amor.

Sóller

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramels dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.

M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Escala de Richter

Quan em desperte amb la llum del dia
i et veig dormint a la meua dreta
amb una de les teues postures
dignes del millor contorsionista,
procure no deixar de mirar-te
fins que ja et notes massa observada
i em dius bon dia amb la boca seca,
hi ha una carícia que encén la flama

i de sobte mitja finca
es desperta amb un orgasme
que ha fet tremolar els fonaments.

Hem perdut la vesprada sencera
fent fotos al port de Catarroja.
Què et sembla si hui sopem a casa?
Podem cuinar-nos qualsevol cosa.
El menjador es queda a les fosques
per a una nit de manta i cinema,
però abans que comencen els crèdits
un gran incendi s'estén de pressa

i de sobte mitja finca
es desperta amb un orgasme
que ha sonat com un estadi
amb els tifosi cridant gol
en un partit contra l'etern rival.

Omertà

On està el futur esplendorós
que ens vàreu vendre amb bombo i platerets?
On són els focs artificials,
la llum dels flaixos i tot el glamour?
On ha anat la prosperitat
que no us cansàveu mai de proclamar?
Què ha sigut d'aquell temps gloriós
quan disparàveu pólvora de rei
com si el demà no existirà?
Totes les vostres promeses
eren paper mullat?

No sentiu ni un sol remordiment
quan vos pareu a recapacitar?
Mai no se vos contrau el cor
quan ens mentiu deliberadament?
No n'hi ha cap ombra d'aprensió
en el to lànguid del vostre discurs?
No se vos cau l'ànima als peus
davant la xifra de desnonaments?
No vos sentiu responsables
de les tragèdies humanes
que haveu propiciat?

Què farem amb els elefants blancs
disseminats per tota la ciutat?
Deixarem caure els mausoleus
i els edificis governamentals?
Arrancarem el trencadís
de les façanes que han sobreviscut
al terratrèmol del progrés
i a l'especulació salvatge?
Assistirem en silenci
a la mort anunciada
d'allò que mai no vam ser?

La transició modèlica i la mare que m'ha parit

Em vénen ganes de vomitar
amb el xantatge de les vostres lleis,
que instauraren una democràcia
entre cometes i subratllat.
Els arguments s'han quedat obsolets,
el paper ja s'ha descolorit,
però vosaltres seguiu aferrant-vos
a la vostra Bíblia del 78.
No és legal alterar ni una coma
sense consens
i després reformeu un article
amb una simple encaixada de mans.
Prou de pantomimes institucionals:
sou les dues cares d'un mateix engany.

Sou els prínceps de la doble moral,
sou titelles ocupant un despatx,
sargantanes de corbata impol·luta
i cocodrils esmolant els ullals.
Sou les lluites que heu deixat de banda
sense cap mala fe,
sou les urnes plenes de nostàlgia
i els referèndums que mai no s'han fet.
Sou les sigles de l'autoresignació,
sou tots els matisos d'un mateix color.

El teatre està a punt d'acabar,
els debats que no porten enlloc,
els monòlegs plens de borumballa
i els vostres discursos que invoquen la por,
les renúncies i els pactes d'estat,
la dictadura conservada en formol,
els cadàvers que assaonen la terra
i els dies feliços de la transició.
Em rebenten les vostres excuses
i l'amnèsia flagrant.
Em repugnen tanta hipocresia
i els vostres negocis enverinats.
Sou esclaus de les més fosques lleialtats,
aristòcrates de la mediocritat,
patriotes amb el cor ple de quitrà.

Firenze

No hem posat el nas en Santa Maria del Fiore,
no hem creuat el Ponte Vecchio
esquivant deu mil turistes,
no hem guardat fotografies
ni una mísera postal
de la cúpula gegant de Brunelleschi.

Mai no hem visitat la galeria dels Uffizi,
no hem vibrat amb l'obra mestra
dels pintors renaixentistes.
No hem pujat al belvedere
ni hem vist Florència als nostres peus.
No hem posat un forrellat al nostre amor etern.

Però em conec de memòria
els teus llençols,
la geografia del teu cos,
cada racó del dormitori
on hem plantat cara a l'hivern,
cada centímetre de tu,
cada constel·lació que dus
gravada en la pell de l'esquena.

No hem berenat junts en Plaça de la Signoria,
no hem vist el Palau dels Pitti
ni el David de Miquel Àngel.
No hem llançat una moneda dins de la font del Neptú
ni hem contemplat l’altar de Santa Croce.

Però em conec de memòria
els teus llençols,
la geografia del teu cos,
cada racó del dormitori
on hem plantat cara a l'hivern,
cada centímetre de tu,
cada constel·lació que dus
gravada en la pell de l'esquena.
Reconec perfectament
l'alarma del despertador,
la nostra roba en un muntó,
tantes pel·lícules que no hem vist
i crec que no veurem mai,
cada carícia recurrent,
mil confidències en paper
i massa adéus contra rellotge.

Viure

Guarda't les excuses per a un altre moment,
posa't roba confortable i sabates resistents
perquè vénen temps de lluita i fas falta en el carrer,
el teu lloc està en les places amb la resta de la gent.

I si no ens deixen somiar
mai no els deixarem dormir,
ja saps que viure vol dir prendre partit.

Pots anar calfant la gola, omplint d'oxigen els pulmons,
entonant velles consignes, inventant noves cançons,
fem volar deu mil banderes, omplim el cel de colors,
som tantíssimes persones bategant amb un sol cor.

I si no ens deixen somiar
mai no els deixarem dormir,
ja saps que viure vol dir prendre partit.
I no ens quedarem parats,
tenim dret a decidir
i som lliures d'escriure el nostre destí.

Línia 1

València consternada,
vestida de dol,
ciutat en penombra,
sinistre juliol.
Crespons i banderes,
silenci sepulcral,
semblants d'impotència
que mai no podrem oblidar.

Però com és possible?
Com ha pogut passar?
La gent es pregunta
i ningú vol parlar:
prou de comèdies,
volem la veritat,
sabem que el govern
té les mans tacades de sang.

No es pot negociar
amb el dolor,
ofendre les víctimes
de l'accident
sense pietat,
sense compassió,
aquesta és la gota
que fa vessar el got.

Per què tanta urgència
en la investigació
Per què tanta pressa?
De què tenen por?
No n'hi ha responsables,
no n'hi ha dimissions:
democràcia tocada de mort,
tocada de mort.

No cal buscar
nous arguments
per creuar les fronteres
de la indignació.
Alcem-nos dempeus,
sense consol,
paraules en l'aire,
terratrèmols en el cor.

Hotel Van Belle

Estic en el teu llit,
fet un cabdell, sota els llençols,
procurant no posar-me histèric,
tractant de no perdre el control
de la situació,
que ara mateix em ve molt gran,
que se me n'ha anat de les mans.
No puc pensar amb claredat.

Em vénen records,
imatges del teu cos immòbil,
com una pedra entre els meus braços,
igual que una nina de drap
estesa al meu costat.
No arriba l'aire als teus pulmons,
no escolte el ritme del teu cor,
se'm fa tot negre en un segon.

El dia més llarg
de tota la meua existencia
dura unes 48 hores,
amb la incertesa a flor de pell
i un mal pressentiment,
fins que per fi el doctor Silance
ens diu que ja t'has despertat
amb la vida per estrenar…

Mil milions

Una part del món
mira de reüll,
amb indiferència,
l'altra part del món:
mil milions de persones
que no tenen res.

Són els excedents
de la humanitat,
homes invisibles
sense veu ni vot,
que es mengen la ràbia
amb forqueta i ganivet.

Viuen per sota el llindar
de la resignació,
amb un forat a l'estómac.
No tenen dret al futur,
el seu destí ja està escrit,
marcat amb tinta indeleble.

Busquen el seu lloc,
obstinadament,
en les clavegueres
del segle XXI,
saben que l'esperança
és un luxe molt car.

Exiliats d'arreu,
habitants d'enlloc,
són la cara oculta
de la prosperitat
amb què s'omplin la boca
els líders mundials.