Alacant -per interior-

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant -per interior-
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t'acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca -com ningú-
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d'asfalt
jugada -com la història- sense regles
Hereva del dolor d'un temps malalt
On cauen en l'oblit les veus i els segles.

S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D'una ciutat desperta, alerta i digna

Les places -a parir- infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l'equilibri la balança

S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

A voltes necessites la cançó...

Montserrat

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

El vent que se'n va.
Campanes de tardor.
Pluja, neu, on són ja?
Cap segon sense enyor.

Desmesuradament.
Tot és com ha de ser.
El rellotge és absent.
I sempre hi ha que fer.

Plor d'amor, ja són mar.
Raig de foc que no para.
Els Déus volen baixar.
Font fresca tot i encara.

Onades contra el roc.
Tempestes d'inquietud.
Tot menjat pel nou foc.
Amor meu, és per a tu.

El nus de la corbata

És fàcil ser emperador
Amb una púrria de joglars
Com secretaris al dictat.
De desfilada en processó
de besamans en llepaculs
sempre impecable i ben mudat.

- Mireu com va l'emperador
Sembla un demòcrata normal

L'emperador estava trist
I els seus amics van preparar
Una gran inauguració.
I ell, preocupat pel "què diran?",
Va demanar un vestit nou
Per a lluir-lo en l'ocasió.

Prompte un senyor de grans bigots
Es va oferir sense badar

Jo puc fer-te un gran vestit
Que només podrà veure
Gent intel·ligent.
Tria tu, si vols, la corbata!

I els dies van anar passant
I cada dia era més car
El vestit de l'emperador.
Però el senyor de grans bigots
Mostrava sempre somrient
Un penjador sense vestit

- No diré res o semblarà
Que no sóc dels intel·ligents.

Arriba la inauguració
I baixa del cotxe oficial
L'emperador en calçotets,
I davant d'ell un gran solar
On s'esperava un hospital
I una banda municipal.

- I ara on estan tots els diners!?
- Em sembla que els portes posats!

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Qui et farà el nus de la corbata!?

Per les muntanyes i les valls,
per camps i costa se'n riuran
del vestit de l'emperador.
I per molts anys recordaran
Com va haver de fugir corrents
L'emperador en calçotets

Seguit per tots els vilatans
Amb una soga entre les mans

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Jo et faré el nus de la corbata!

Adéu

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort

Només et vull agrair
Tot el temps que hem estat junts
Crec que si has estat a gust
Ho podríem repetir...
I si un dia pot ser, potser
És millor no dir
Massa fort

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort
Pensa que voldria que estigueres amb mi sempre
Però entén que tot principi té un final
Pensa que voldria que dugueres amb tu sempre
El record d'aquestes hores que se'n van

Ara que ens diem adéu
I ens mirem de front a front
Crec que seria més just
No prometre'ns ara res
I si un dia pot ser, potser
És millor no dir
Massa fort

Adéu, adéu, adéu i bon camí
Adéu, adéu, adéu i bona sort
Pensa que estaria ací per tu fins a trenc d'alba
Però no vull apartar-te del camí
Pensa que l'únic que em salva és notar que em notes
I buidar-me per omplir-me sols de tu.

El que diuen els arbres

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!

El pes d'un somriure

Et vaig veure a través de satèl·lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l'èxit d'algun reporter

i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record

et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

t'escoltava a través de tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners

per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir

et promet una terra fecunda d'olor a ginesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

il·lumines el món amb els píxels d'aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l'horror.

Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d'un somriure
On el pes d'una bala val més que la vida i la mort

et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó

Present

Tinc, per a tu, un present
I no és d'aniversari
Ni de cap dia assenyalat
Tinc, per a tu, un present
Que t'acompanye sempre
Com el teu amulet ocult

Tinc, per a tu, un present
que no cap en cap capsa
Mai no és igual ni s'està quiet
Tinc, per a tu, un present
Perquè t'acotxe en somnis
I el taral·leges de matí

Tinc, per a tu, un present
En un instant te'l done
El pots cantar també si vols
Tinc, per a tu, un present
Perquè no et sentes sola
Els dies que fa mal el món

Tinc, per a tu, un present
-i tot i que voldria-
No et puc donar un altre temps
Tinc, per a tu, un present
Per fer els primers passos
vers un demà ple de camins.

I per si un dia ho necessites
Pensa que jo et done el meu present
Transforma'l en futur

Tinc, per a tu, un present
I és perquè el faces créixer
A l'ombra d'un cel mariner
Tinc, per a tu, un present
No intentes retenir-lo
Tot va millor si ho tens present.

Tinc, per a tu, un present
Només per compartir-lo
Sumar presents per al demà
Tinc, per a tu, un present
En nom de molts te'l done
Recorda que no és de ningú

I per si un dia ho necessites

Pensa que jo et done el meu present
Transforma'l en futur

Finalment

Ara que m'has donat la mà
I note el fred dels nervis entre els teus dits
Perdona'm si no puc parlar
Però és que el cor em roba l'aire del pit
Ara que m'has donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert

Ara que t'he donat la mà
I encaixa suau com els estels en la nit
M'agradaria dibuixar
Una finestra per obrir el demà
Ara que t'he donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert

Ara que ens em donat la mà
Hem construït sobre un llenguatge proscrit
Les mil paraules que faran
De la remor de moltes veus un sol crit
Ara que ens hem donat la mà finalment
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit
Voldria córrer als cims i després volar
Tota la nit despert

Història d'un sofà

En els confins
d'un vell sofà
ric de mudances
de què em desfaig
per evident
falta d'espai
he despertat
unes "caniques"
que hivernaven
amb tres pessetes
un bolígraf
i uns tiquets.

Em ve el perfum
del magatzem
de torrefactes
i el sorollet
dels ous batuts
en Duralex
tot cavalcant
barana avall
amb roba neta
pujant després
de tres en tres -brut-
els graons.

Vine-te'n amb mi...
No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell xiquet que un dia vaig ser
Perquè m'ensenye
a parlar amb la veu nova
de cada por que duc a dins

En els confins
d'un vell sofà
ric de mudances
on vaig aprendre
a descordar
roba interior
he retrobat les discussions
que edulcoraven
amargs cafès
sobre el futur
i el nostre lloc

Em ve el perfum
d'una vesprada
a l'Albereda
i el sorollet
dels teuladins
a l'estació:
fotografies
que he guardat
als embalatges
arraconats
dintre de l'eco
del pis buit.

Vine-te'n amb mi...

No més promeses
Només vull que torne a casa
Aquell desig d'obrir el món
Per desmuntar-lo
I buscar entre les fitxes
Una que porte el
meu color.

En els confins
d'un vell sofà
ric de mudances
a qui sabré
trobar de nou
algun espai
pense guardar
el que continga
a partir d'ara
per retrobar-ho
quan em calga
respirar.

Vine-te'n amb mi...

Torn de preguntes

Les nostres preguntes són incendis
Que les vostres respostes no saben apagar
I encara feu cara de sorpresa quan un cor inflamable desborda el seu batec?
No coneixeu el foc que crema com un cor al cos!

Les nostres preguntes són la ràbia
Que les vostres respostes no saben esquivar
Veureu com un dia serà cendra tot el que sobre cendra volguéreu construir
No coneixeu el foc que crema com un far al port!

Les nostres preguntes són la gana
Que les vostres respostes no saben satisfer
Encara ens n'oferiu les molles, i com deia l'Ovidi, "volem el pa sencer"
no coneixeu la fam acumulada que tenim!

Les nostres preguntes són revoltes
Que les vostres respostes no saben ofegar
Sabem que heu escrit sobre les brases capítols d'ignomínia que no oblidarem mai
No coneixeu l'abast de la memòria que tenim!

Les nostres preguntes són la força
Que les vostres respostes no saben aturar
Veureu els senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir
No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!

El bandoler

Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.

Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor
“pietat, pietat!”

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.

L'endemà
davant la Verge del Carme
hi ha un home que està pregant
de dos ciris encén la flama.

I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l'últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!

I altra cop
la Verge té una pregaria
i per l'ànima d'un mort
dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l'han agafat
i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit
es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i maneu a posar a la fossa

que algú resi una pregaria
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

Prometença

Escolta amada meva:
si jo anava a una guerra
portaria l'espasa com els guerrers d'abans
duien l'arc de sagetes
lluitaria qui sap per quina ampla bandera
-però millor que fos la de la meva terra:
quatre barres de sang
l'or del cor que voleia
muntaria un cavall de crinera lluenta
i el meu nom s'alçaria
més alt que la congesta
el meu casc
com l'estel
prendria les ciutats
i llurs noies vindrien a rebre'm
no sabria tornar
si tornar no podia amb l'espasa florida.

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.