A Terrassa hi ha una plaça

A Terrassa hi ha una plaça
tendra, ximple i decadent,
una plaça amb força traça
per a apilotar la gent.
Estratègica, se'ns planta
al bell mig d'un cau d'humans
i, amb anàrquica carpanta,
va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i al rei sol se l'enduu el vent,
centenars de culs i nassos
omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules
de l'escola campanera de l'asfalt.
Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d'anís.
El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,
i rumbegen cambrers i clients
per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça
(ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa
la raó i els arguments.
Esquitxada d'ulls de noia
per damunt i pels costats,
esdevé una immensa toia
de colors insospitats.

Les jaquetes endolades
s'hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i mugrons inconsistents,
mentre un eco de campana
converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau.

Sota el sol,
veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l'art del ganxet
van vigilant
que no es fumi de nassos l'infant.
I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d'uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu com, amb catxassa,
recolzada en un fanal,
s'alça encara la presència
poca-solta i d'ull ferreny
de la meva adolescència
marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig,
dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx
i, com qui no vol la cosa,
compartiu un somni d'or,
que a ningú no li fa nosa
una plaça intransferible al fons del cor.