Et dono casa meva

Arrenca l'any i arriba abril;
hi ha un país que és país nostre
i és país com les arrels.

I dient sud diem país,
que és dir arrels, dir que vivim,
perquè volem, perquè existim.

Quilòmetres fan Delta avall,
els ponts de l'Ebre,
i tot el que els nostres governs volen canviar.

I quan passem per Burjassot,
recordem i no oblidem
companys i amics que ja no hi són.

Cap a Alacant, tenim concert,
pel 9 d'octubre, mil carrers;
seran mil cops que guanyarem.

T'estimo, Alcoi, i et beso els peus,
potser són cendres, o la gent,
barranc del Cint; et veig, on ets?

Tocar la mar un juliol,
per La Marina, prop de Xàbia,
arribar a Eivissa aquell agost.

De Santa Eulàlia a Llucmajor,
Tramuntana és dir amor;
"amor, t'espero a Maó".

Et dono casa meva,
et dono tot allò que porto a dins de les butxaques.
Et dono la mirada,
et dono i només dono; no perdrem mai la batalla.
Voldria dir-te, avui,
que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules.
I, algun dia, amiga,
fer l'amor sense posar preu a les nostres cares.

Amb avions s'escurça el món,
i el meu món comença aquí,
aquí et deixo una cançó.

A les espatlles, llibertat;
el dibuix de poder ser,
d'esdevenir sense horitzons.

Bec de La Tet fins a Canet,
que és beure el cel, beure't a tu,
i ser un setembre al Rosselló.

Sempre hi haurà un mur obert,
damunt dels Ports, camí a Beseit;
tens el país sota els teus peus.

Et dono casa meva...