Epíleg

Porto les sabates dins d'un sac,
i la flor d'un pensament amagada al meu barret
perquè no li toqui el vent,
per poder-la recordar,
per entendre l'animal que tots tenim i ningú sent.
Saps que tot allò eren detalls,
les paraules a les dents,
assegudes com records a la capsa del present.
La petita imperfecció que fa moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no ho veus.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
i ja no trobes res de tu surant a la memòria.

Intuïm el rastre d'un camí
que de lluny va perdre el foc
la distància el fa d'oblit, de preguntes i racons.
I t'enfiles més amunt
perquè mai no sigui dit que no has provat de veure el fum.
Saps que tot allò eren miralls
que amb el sol han anat cremant
els papers que ja hem perdut,
els retalls que no hem trobat
dels minuts accelerats que fan moure cada
clic que fa el rellotge
mentre sents passar l'estona,
potser ja fa massa temps que no entenem que el vent
no bufa a favor dels nostres cossos,
primmirats, de pell i ossos,
potser ja no cal, potser ja no el sents.
Som la ciència exacta,
la caducitat de l'acte,
la remor que fa el telèfon quan no sona
però tu hi sents una altra veu surant a la memòria.