Martina

Tantes ombres i encara junts
tants acords m'han parlat de tu
quan no em mates, em dons impuls
no esperava que fos tan cru.

Però t'estimo tota
el teu ser m'esvalota
i em queda mitja vida per morir
una estona cada dia en l'infinit
del teu melic.

Tantes normes ens han traït
tants defectes que no he polit
no entenc com tu pots seguir aquí
estimant-me cada matí.

Visca la revolta
que et torna fera i solta
la vida que somiàvem per destí
la vida que guardàvem per fugir
d'aquí...

Feia fred quan tu no hi eres,
vaig buidar les papereres
de mals records
vaig sentir que t'estimava més que mai quan t'enyorava...
que estúpid sóc.