La nacional

Això era casa nostra.

Hi havia un camí de pols

i un solar amb pedres

i muntanyes allà, al fons.

I el brogit constant

de cotxes i camions.

Tots els nens sortíem,

saludàvem fent un do

De tant en tant un clàxon

cridava el nostre nom.

Quan ningú mirava

creuàvem la nacional

amb les mans agafades

i la mirada sempre endavant.

Després venia el bosc

i l'aigua de la font.

Ens vam treure la roba,

cadascú rere d'un tronc.

Les aigües del Tordera

s'ho van emportar tot.

I el corrent fluïa,

s'acabava el dia.

No deixàvem de mirar-nos

perquè no ens reconeixíem.

I al sortir de l'aigua

amb la mirada buida,

amb les paraules buides,

amb les promeses buides,

amb la mirada buida,

amb les paraules buides,

amb les promeses buides,

tornar i creuar tot sol la nacional.

No hi he tornat mai. Suposo que es va perdre riu avall.

I tu? Hi has tornat mai? Suposo que es va perdre riu avall.