Sàhara

Crema la pell dalt del camell camí d'Al-Aaiun:
un sol rabiüt i un món d'un sec rotund .
Un sòlid mur barra el futur de la vida i del camí,
cent mil soldats m'apunten ara a mi.

Crema en el cor la trista sort dels nòmades del desert,
crema a la sang el cruel engany sofert.
Ni el vent no mou mai res de nou al Sàhara Occidental,
tot és incert, tot és provisional.

En un rellotge de sorra
viu el poble saharià:
o arrenquem aviat a córrer
o el temps ens engolirà.

Germans,
lliguem-nos els turbants,
que ara, com abans,
cal tornar al combat.
Tornar,
fugir d'aquest no-res,
recuperar els camins,
alçar-nos un cop més.

Tossudament, amb gest valent, l'àvia Bara diu que no,
no pensa fer-se una casa d'adob.
Ella té clar que ara plegar la haima voldria dir
resignar-se a quedar-se sempre aquí.

Només hi ha un motiu per viure
al camp de refugiats:
l'esperança de sortir-ne
l'esperança de tornar.

Entre mines i promeses,
entre amnèsies i neguit,
reixes d'horitzons d'arena
res permès, res prohibit;
I una fila de Land Rovers
encarats cap a ponent:
un xofer mirant els altres
per saber si és el moment.