La tremolor

És una fiblada o tremolor,
d'una remor embogida per les hores i l'olor
de la carn mig estesa en un voral
i que espera a que els pardals hi aterrin.

O potser és un crit o la bramor
que neix d'una bravada que vam haver-nos d'empassar.
Ja ho veus, no sé ben bé com explicar
aquesta corda que ara tiba, es trenca.

On seràs? Ben lluny, segur. Quan marxes
ets com un estany que es mou amb calma.
On seràs? Ben lluny, cremant les plantes, sí,
totes les flors que hi ha a Birmània.

Una escletxa prima de negror
directa a la retina quan rebota en un mirall.
Ningú podrà mai més tornar a tancar
la gàbia que ara obre les portes.

On seràs? Ben lluny, segur. Quan marxes
ets com un estany que es mou amb calma.
On seràs? Ben lluny, cremant les plantes, sí,
totes les flors que hi ha a Birmània.

La porta s'obre, i ara la llum.

Sí, aquí teniu:
feu l'última oració.
Un últim vals.
Assaboriu la por.
Ara, fugiu.
Podreu amagar enlloc
el vostre crim?
La nostra tremolor?