Aquest sol de la infància

Retrobant els vells camins de la memòria,
passejant pels nous carrers de la ciutat,
els paisatges que han marcat la meva història
esfondrats per l'avarícia dels humans.

Han volgut perpetuar la seva glòria,
han tapat la vista ampla del cel clar,
i el cant de l'oreneta ara és cridòria,
embogida diu adéu des del terrat.

Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen,
que ara el priven dels records que va tenir,
que el marcaren, que l'han fet saber qui és.

Caminant torno a evocar la meva infància,
rememoro tots els llocs que m'han marcat,
però la boira del nou segle en la mirada
em tenyeix aquells records del meu passat.

Ja no entenc els nous colors de Barcelona,
botiguetes que han venut el seu encant.
No recordo el so del vent de Collserola
ni l'olor del caldo fet que arriba al parc.

Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen,
que ara el priven dels records que va tenir,
que el marcaren, que l'han fet saber qui és.

I la mare que m'envia a comprar el pa,
les pilotes que perdíem als solars,
les boletes dels xiprers per emprenyar
a l'amiga de l'escola que he oblidat.

Que algú em digui qui ha decidit per mi
que els meus ulls ja no recordin aquell nen
que ara el priven dels records que va tenir,
que em marcaren, que m'han fet ser tal com sóc