Pedres als avions

Sóc una mica més feliç
quan em miro els ocells.
Deixo aflorar el meu hippie
com si en fos un d'ells.

Aquí penjant del cirerer
desfaig el mal del pit,
un sentiment que crida,
un sol que es menja la nit.

Un nus a dins, un crit al vent,
un somni de veritat.
Una escala que puja al cel,
sense esglaons, plena d'amor.

Que menjo hòsties cada dia,
si busqués els ous de Crist,
no sé pas si els trobaria,
però tinc set gats i una vida.

Sol i no fa plou,
la gallina diu que prou
però aquí no ha parat ningú.
Amb l'aixella ho vaig provant
però mai pujo cap amunt.
Tiro pedres als avions, desaprofito moments,
penso mètodes decents per poder treure sostens,
invento deu mil cançons i oblido moments dolents.

Jo vull fer una cançó que salvi el món
però tinc feinades per salvar-me a mi.
Que deixi créixer els arbres i els ocells,
que no es gasti diners per pagar els reis.

Vull fer servir els acords d'una cançó “pastel”,
per cagar-me en tot, per quedar-me bé,
abans que vengui molt i que no digui res
que ho tregui tot, i que s'ho emporti el vent.

Surt del niu com la perdiu i arrenca un dia nou,
vam néixer a sobre el riu, vam deixar enrere l'ou.
No sé què és anar endavant en aquest món rodó,
però alço el cap amunt i aixeco el vol.
Els teus ulls em fan creure en la vida,
en Jesús és nata i la verge és Maria,
no busco res més que seguir-te
fins on m'arrosseguin els dies.

Jo vull fer una cançó que salvi el món
però tinc feinades per salvar-me a mi.
Que deixi créixer els arbres i els ocells,
que no es gasti diners per pagar els reis.

Vull fer servir els acords d'una cançó “pastel”,
per cagar-me en tot, per quedar-me bé,
si no ho faig de veritat, és com si no fes res,
vull fer-ho tot i que s'ho emporti el temps.

La reina mora

El regne català està ocupat
pels nostres enemics cristians
i només queda, Siurana la mora.

Resistim els valents musulmans
amb el castell de tots el més alt
i no podran ensorrar la bella Siurana.

Però de sobte, mentre jo celebro un sopar
i el marit és fora barallant.
Una fletxa travessa la sala i es clava enmig de la taula parada.
Una fletxa travessa la sala i es clava enmig de la taula parada.

Comencen a cridar els convidats
i corrents fugen tots aviat
cap a casa seva per refugiar-se.

Davant meu ja n'en tinc tres soldats
que assenyalen i afirmen el cap:
“aquella és la reina, la Reina Mora!”

Però jo la Reina Mora que sé barallar
va i carrego contra aquells soldats.
I amb l'espasa amagada que porto al vestit els tallo el coll a aquells tres bandits.
I amb l'espasa amagada que porto al vestit els tallo el coll a aquells tres bandits.

Contemplant l'orgullós bany de sang
no tremolen espasa ni braç:
“Correu cames meves, per escapar-me”

No en són tres els que tinc al davant
són molts més de creu roja al pitram.
Què val la reina? La reina morta?

I a llom del cavall blanc, sense res a davant
decidesc prendre jo l'últim salt.
I tapant els blaus ulls d'aquell pobre animal ell i jo caiem junts cingle avall.
I tapant els blaus ulls d'aquell pobre animal ell i jo caiem junts cingle avall.

Si jo fuig és perquè mon honor
és més fort que els batecs del meu cor.
Recorda Siurana la Reina Mora.

Ara vinc d'enlloc

Ara vinc d'enlloc
D´enlloc no vol dir a poc a poc
Ni que la memòria s´oblidi del record,
No vol dir tampoc
Que conegués la mort
Ni que abracés la cintura de l´únic tresor
Que he tingut per tenir
Que he ensumat per gaudir
Que és l´últim cop de sort
Que l´hi ha sobrat al meu cor
Són les últimes promeses que prometo tirà al foc

I ara vinc d'enlloc
On tornen tots els de la panxa contenta quan venen de matar el porc
I ara vinc d'enlloc
On la sang es torna calenta quan la carn és més a prop, més a prop

He cregut convenient
Marxà contra corrent
I enrampar-me amb el
Voltatge de la gent
Simplement
He perdut massa temps
Bolcant el dissolvent
Esquitxava i dibuixava un vent
Del color del cabell d'una rossa tenyida de vermell
Del color del cabell d'una rossa tenyida de vermell

I ara vinc d'enlloc
On tornen tots els de la panxa contenta quan venen de matar el porc
Uiaiaia i ara vinc d'enlloc
On la sang es torna calenta quan la carn és més a prop, més a prop

Jo t'estimo

Ben perplexe i transparent
està ferida i n'és conscient.
No hi ha queixa, ja ho entén
i si plora és perquè ho sent.
Jo l'abraço però no sé
si fracasso, què faré.
Jo l'estimo.
Jo l'estimo quan fa com si res.
Jo l'estimo.
Jo l'estimo quan em perd la fe.
Em perd la fe.

Jo t'estimo.
Jo t'estimo.
Jo t'estimo.
Jo t'estimo.

Ben perplexe i transparent
hi ha ferida, en sóc conscient.
Però no em queixo, ja ho entenc.
No es pot viure eternament.

T'esperaré

I com cada any obres de nou el meu calaix buscant records.
Potser més tard t'enfiles trista pel camí, tan sol, tan llarg.

Em trobaràs creuant planetes d'amagat
observaré en nits d'estiu com les d'abans
que acabi tot quedem a l'altra part del món.

Fa estrany pensar tot el que haguéssim pogut fer despertant d’una il·lusió.
Després de tot queda el rostre d'un instant enigmàtic però feliç.

Em trobaràs creuant planetes d'amagat
observaré en nits d'estiu com les d'abans
que acabi tot quedem a l'altra part del món
estrany aquells retrats que ens vam fer junts sobre la vall
en mi tota la nit quedem a l'altra part del...

Em trobaràs, em trobaràs, em trobaràs, em trobaràs, em trobaràs, em trobaràs, em trobaràs em trobaràs...

Ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra,
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cam més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

S'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.

S'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes...

Qui pogués oblidar.

Mentides

Mentides als dies mentides als anys
als temps de silenci i als de soledat
mentides als barris, places i mercats
al futur dels pobles i a la gent del camp

Mentides als joves, obrers i estudiants
a les seues lluites i als vells milicians
mentides als presos i als represaliats
i a les esperances dels afusellats

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món

Mentides de guerres mentides de morts
als llibres d'història i als televisors
mentides de llengües, banderes i noms
mentides al poble mentiren al món

Mentides als comptes dels ajuntaments
i a les grans poltrones dels seus parlaments
mentides en forma d'urbanitzacions
i xalets de luxe entre camps de golf

Tot era mentida al país dels farsants
fins que la veritat els esclatà a les mans
van fer eleccions i la van derrocar
i la gran mentida tornà a començar

Trencant el mur de les mentides del seu món
Obrirem noves escletxes on cresquen les il·lusions
Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
Atacant sempre de front les mentides del seu món.

Sang en el fang

Sento com disparen
sobre el cos d'en Sam
s'ha carregat el poli del costat
veig el cos a terra
com va perdent sang
i la gent com crida "Criminals!".

Un vell s'aparta
aixecant el seu bastó
un tret li ha travessat el cor.
La gent s'amaga
ningú no vol ser el segon
i el vell la palma amb el bastó.

Una dona crida
és la seva amant
té una criatura de tres anys,
els veïns la insulten,
ja li ho havien dit,
no és pot ser l'amant d'un assassí.

Ja ve la pasma
i s'emporta el cos d'en Sam,
tot déu es fica dins del bar,
l'amant se'ls mira
i els troba repugnants,
veïns que sempre l'han odiat

Se'n va dolguda
els seus ulls no ploraran
l'amor es queda al mig del fang
la sang s'eixuga,
els gossos la lleparan,
la nit a tots se'ls menjarà.

L'estació

Assegut a l'estació,
contemplant a cada instant com avançava el vell rellotge,
esperant que arribi el tren que ens farà gaudir del món,
he esperat tot aquest temps.

El viatge ha començat,
Buscar nous horitzons no és nou.
T'enduus tot l'equipatge,
carregues de coratge i et mous.
Portes les penes i l'esperança,
Mires enllà, recorren la distància.
Cada record, cada paraula,
I que demà tot torni a començar.
Quantes estacions haurem vist passar,
quantes estacions haurem d'avançar.

I els vagons sempre van plens de cercadors de felicitat,
Recorrent distància i gent per indrets que no hem trepitjat.
I els vagons sempre van plens de cercadors de felicitat,
Recorrent distància i gent per indrets que no hem trepitjat.

Assegut dins del vagó,
contemplant a cada instant com avançava el meu rellotge,
esperant aturar el tren en algun indret proper on està el cor de la gent.
Quantes estacions haurem vist passar,
Quantes estacions haurem d'avançar.

I els vagons sempre van plens de cercadors de felicitat,
Recorrent distància i gent per indrets que no hem trepitjat.
I els vagons sempre van plens de cercadors de felicitat,
Recorrent distància i gent per indrets que no hem trepitjat.

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Aubons

No tenc cap poder
per saber quan ni com passarà
de quina de ses formes
Déu se manifestarà.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
i es camí és ple d'aubons.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
dins un somni de sords

Me sobren paraules
per dir-te que t'estim,
enyorarem
ses petjades de sang,
ses ditades d'amor i regalim
No miram prim.

Tants d'anys de no veure-hi
i ara hem de mirar prim

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
i es camí és ple d'aubons.

Prenc sa bellesa
que queda
i me desprenc de sa pols,
som tot tendresa
dins un somni de sords.

La tàctica Mollá

Para't un segon, ens estem passant de llarg.
Ens empeny la fam d'un eretisme total.
Sucumbirem com sempre, caurem desplomats
i aquesta empremta poc a poc s'esborrarà.

Què farem demà en sentir-nos ruboritzats
impotents per recordar alguna porció d'avui.
Vull impregnar-me de detalls, assimilar-los lentament,
sentir l'abstinència de voler repetir.

Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá.
El gran moment ens l'enduem tatuat.
En un nou instant, quan ens veurem despullats
recordarem les nits de la tàctica Mollá.

Ens retirem a temps amb la tàctica Mollá.
El gran moment ens l'enduem tatuat.
En un nou instant, quan ens veurem despullats
recordarem les nits de la tàctica Mollá.

Dracs i princeses

Quan el març deixa l’hivern enrere
i l’abril fa els sols més llargs,
diuen que és just quan els camps s’encenen
i s’ajunten els enamorats.

Quan les nits s’enyoren de llegendes,
quan els somnis volen baix,
vull que sortim al carrer
i passegem plegats,
com dos nens que van imaginant…

Històries de dracs i princeses
que ens canviïn els anys per disfresses
que pintaran de flors els llibres de tothom.

Una de les llums d’aquesta terra
un conte etern sense final
un record fet de la nostra llengua
un nom que costa d’oblidar

I aquest aire que la sang altera
Ja ho fa tot prou especial
Agafa’m de la mà ben fort
i passegem plegats
com dos nens que van imaginant

Històries de dracs i princeses
que ens canviïn els anys per disfresses
que pintaran de flors els llibres de tothom

Dona d'aigua

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.

Decidida a avançar fermament
per damunt de tots els encanteris,
vas deixar anar silencis, mil·lennis
de ferro roent.

En els cabells dus la força del vents
i en la mirada l'estel de l'alba.
Ni submisa, ni cortesana. Guardiana
del temps més present

Ventre de vida i de besos humits.
Cicle complet de la lluna i de l'aigua.
La decisió, la unitat, la màgia. La dama
dels fills de la nit.

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encès i esquena nua.

Perseguida per dogmes de fe,
colpejada al bell-mig de l'ànima.
Tu que mai vas baixar la cara
companya, senyora del cel.

Il·lumina la nit dels teus fills
per poder admirar la bellesa.
La bellesa de dona valenta
que trenca l'espill del destí.

Una imatge blanca vola
i creua el cel lliure.
Renaix del temps,
renaix del temps.
Si te la conten no t'oblides de contar-la
i que la lluita de les dones,
dones d'aigua et guie...

Quan ens eclipse un altre cop
la teua gràcia inevitable
anticiparem el veredicte.
Quan ens eclipse un altre cop
la teua gràcia inevitable
jugarem de nou a fer-nos l'ombra.

I ara que has obert la veda,
i ara que em fas caure a totes,
saps que des de lluny et mire
esperant una tornada,
esperant una mirada
que elimine la distància
que ens separa.

I al Barranc de l'Encantà
m'he deixat les espardenyes,
i jo tornaré a per elles
i jo tornaré a per elles
al Barranc de l'Encantà.

Dona d'aigua.
Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encès i esquena nua.

Dona d'aigua...
Ama i senyora del teu cos.

Això te sabor

Companys, companyes,
ja és aquí, ja ha arribat
9Son descarrega el seu fruït
que tumba la rumba i ventila la nit.
Companys, companyes,
9Son ja ha arribat
Per gaudir sense fronteres
que aquí tots som germans.

Caminant!
Per avançar sense crosses,
Caminant!
Sabent que no tot són roses,
Caminant!
I abandonant cada cosa,
que per vici o desfici carreguem a la bossa.
Caminant!
Per despertar cada dia,
Caminant!
I compartir l'alegria,
Caminant!
Intentant des de la paciència fer,
la revolució de la consciència.

Venim del nord venim del sud,
de terra endins de mar enllà.
Tots tenim la sang mestissa no ho hem d’oblidar.
Barcelona, Caracas, Blanes i Premià,
tot això són pobles que em fan sentir català

Caminant!
Per avançar sense crosses,
Caminant!
Sabent que no tot són roses,
Caminant!
I abandonant cada cosa,
que per vici o desfici carreguem a la bossa.
Caminant!
Per despertar cada dia,
Caminant!
I compartir l'alegria,
Caminant!
Intentant des de la paciència fer,
la revolució de la consciència.

I obrim un nou cicle en la música actual,
Cuba i Catalunya unió territorial.
Mestissatge, barreja, rom amb pacharan
9Son t’ho porta no saben com s’ho fan.
Malecón, Passeo del Prado, Castillito Marianao
Barri de Gràcia, Horta  to’mesclao to’mesclao

Això té sabor!
Això sí que té sabor!
Això sí que té sabor a 9Son!
Això sí que té sabor a son!

Aquesta vora

Em diuen antipàtic, com explicar-ho en 10 cançons,
Com explicar sensacions, vivint tan ràpid.
I simular el que no som, eh?
com explicar-los les goteres del meu àtic.
Jo també vull un algo clar, amic
però a la musica m’agrada jugar amb fango,
i mire més el món real que el meu melic
i necessite provar, errar, fer algo.
El cos demana el que demana,
Jo soles fique veu a una inercia.
A esta pulsió descontrolada,
que no entén d’ etiquetes ni de ciència.
I el nervi toca les mans, idees venen,
i el peu em marca el compàs, i les mans cremen,
i el boli està ahí al costat, i mate la soledat,
i el que volíeu ha passat: ZOO i DREMEN.

Aquesta vora, on tot arriba podrit i a deshora
Aquest infern, on fica normes i límits la gent.
Y el mundo llora, de rabia y pena al ver una escena
Desoladora, que corrobora, que en esa jaula han metido un poema

Y me llaman antisocial,
Cómo explicarlo sin hablar de crítica
Sin levantar ampollas, sin poner sal en las heridas
Sin sacarle colores a la polémica

La licencia poética, de decirte que hace tiempo
Que el norte se difumina, que la música hace
Caja en cada esquina, somos la puta más
Barata del gremio que nos domina
Disciplina, constancia, a mi me vale
Como fórmula, mantiene viva la sonrisa
Sin ganancias. La mirada incrédula sin importancia
Exagero como el velatorio del cura con ébola
Que nos quiten lo bailao el cosquilleo
El estómago llenito de crisálidas
Aún amo mi profesión entre tanto mamoneo
Cuando nos vemos las caras en las cuádrigas

Aquesta vora, on tot arriba podrit i a deshora
Aquest infern, on fica normes i límits la gent.
Y el mundo llora, de rabia y pena al ver una escena
Desoladora, que corrobora, que en esa jaula han metido un poema.

Deixem-ho tot

Obre els ulls està passant
Em deixes escapar
Fes-li un lloc a la raó
No és el que diran , és el que tu vols

Saps com canviar el meu món
Amb un sol gest, gires la història
Prova-ho no tinguis por
Vine i deixem-ho tot

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

No és tan fàcil ser com vols
Si tampoc planteges cap opció
Em fan falta explicacions
Per poder trobar la clau que t’obri el cor

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

Quan vulguis donar-me una oportunitat
Tot i no estar a prop meu envia'm una senyal
Estaré esperant-te, algun dia tornaràs
No et facis enrere queda't al meu costat

Vine i deixem-ho tot

Digue'm el què penses
Sé que és el mateix que jo
No hi ha temps a perdre
Vine i deixem-ho tot

Esperant una senyal

Els rius es van dividint

Som com dos embrions surant,
melics units amb fil de lli,
sense un compàs però amb mil motius,
seguim buscant amb sal als dits
el nostre cel més dolç, el nostre mar més llis.

Les llanes són blaves,
els rius es van dividint...
Les nostres històries corren,
en faran de noves!

Som plens d'infants, vessant records,
tu i jo seguim aquí per sort,
sense saber quin és el so
que ens xiula dins tot encongit,
sents com s'ofega el crit?

Sents com es fa petit?
Les llanes són blaves,
Els rius es van dividint...
Les nostres històries corren,
en faran de noves!

Tren sense destí

Camino perdut per carrers sense nom
buscant nous camins que s'escapin dels mapes,
buscant la guspira que encengui aquest foc,
que cremin mentides dels que sempre guanyen.

Camino i no espero que arribi el meu torn,
massa temps vivint una història inventada.
Ser el protagonista de tot aquest joc
que avui em segresta i que mai no s’acaba.

Fugint de tot seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Sospira la vida per no ser un record,
per veure't somriure una altra matinada,
trencar tots els murs i començar de nou,
trobar aquella escletxa que el temps amagava.

Sospira la vida per tenir-te a prop,
redescobrir el món i fer junts cada passa,
buscar tots els somnis que ens fan ser qui som,
prometo tornar si la nit se't fa llarga.

Fugint de tot seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Vull descarrilar-me sobre els teus encants, juntar les mans i que ens llepem les ferides.
Sense mentides sentir-te plena a cada pas que tu donaràs, lluny de renúncies antigues.
Vull infiltrar-me en la gola del llop, sentir que ens pica i ens cou, cada victòria és un glop.
Sentir l’alè que fa cremar tots els ploms, són l'adversari de les seues passions.

Perdent la por, fugint de tot, sóc un actor, seguint les vies d'algun…

Tornada
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.
Tren sense destí.
Perdent la por, perdent la por pels dies.

Corre l'estiu

corre l'estiu que tota cuca viu
ja corre la patxanga
i per tot arreu s'escampa
corre l'estiu que tota cuca viu
mil faldes i un escot
volen per la cantonada

corre l'estiu que tota cuca viu
un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

corre l'estiu que tota cuca viu
les núvies van de blanc
los joves de ressaca
corre l'estiu que tota cuca viu
la iaia trau gelats
pa tota la mainada

corre l'estiu que tota cuca viu
i un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

corre l'estiu que tota cuca viu
canyetes a la mar
revetlles a la plaça
corre l'estiu que tota cuca viu
onades de passió
amors de matinada

corre l'estiu que tota cuca viu
i un sol ben matiner
s'estén damunt l'arena
corre l'estiu i i i iu
mos queda tant per fer
tu tria i remena

ai garrotin ai garrotan
a la vera vera vera de San Joan
remena la moreneta
la viuda i'l capellà
les iaies a la fresqueta
amb la canyeta lo granissat
ai garrotin ai garrotan
a la vera vera vera de San Joan

Cançó 36

No, no ploraré per tu,
no perdré ni un trist segon mai més.
Guanyo, ja sento el futur,
el plany no té cabuda en els nous temps.

Obro els ulls i aixeco el puny
però em caldrà oblidar-te, en sóc conscient.
Marxin els teus records ben lluny,
adéu també les pors d'adolescent.

Que no tinc pas edat per esperar
i els anys pugen feixucs al caminar.
Que no, no tornis mai a mi,
no et pensaré ni et portaré per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis i t'engoleixi la nit.

No, no plorarem per tu,
no malgastarem aquest present.
Adéu i marxa sense rumb,
desapareix, que se t'emporti el vent.

Fàcil, que fins i tot espanta,
buidar-nos per deconstruir el cos.
Força, que arreli l'esperança,
que ens creixi la llavor de l'ésser nou.

Que no tenim més temps per esperar
i els anys pugen feixucs al caminar.
Que no, no tornis mai aquí,
no et pensarem ni et portarem per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis, que cremis,
que nedis en verí.
Que et perdis, que bullis,
que et fonguis en la nit
però no, no tornis mai a mi,
no et pensaré ni et portaré per dins,
que moris i t'ofeguis en l'oblit,
que fugis i t'engoleixi la nit.

Fets a mida

Tu tan cridanera i sense paraules,
jo callat i tu mirant endavant.
Tu que ets més de bar demanes un altre,
jo que vull marxar, et miro emprenyat.

Tu tan impacient i desordenada, jo tan orgullós i despreocupat.
Tu desfàs el temps amb una mirada, jo que no se com...
Torno a començar.

Tu que has oblidat que ets tan despistada,
jo que sóc tossut, segueixo enfadat.
Tu tan incoherent quan rius encantada,
jo tan presumit davant del mirall.

Però t'he trobat caminant al meu costat,
donam la mà, farem del temps eternitat.

Seguir rient quan ningú escolta,
quan la conversa ja ha acabat.
Fer tan petit el que ens envolta,
per convertir-nos en gegants

Seguir rient quan ningú escolta,
quan la conversa ja ha acabat.
Fer tan petit el que ens envolta,
per convertir-nos en gegants

Torna a ploure i se que és per nosaltres.

Filomena

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Allà baix als astilleros Filomena se'n va anar
amb un jove barquillero que l'ensenyés a remar.
Quan va ser al mig de l'aigua li van venir tremolins
en veure com aquell home la ficava tan endins.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tal com diu la Filomena del descans dominical,
encara que les portes tenquin, a ella no li fa cap mal.
Doncs el pis on ella habita, a sota hi ha un adroguer
a qui li dóna per darrere tot el que ha de menester.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

La Maria carnissera, que viu al carrer del Call,
va dient tota riallera que ella ven el millor tall.
Té unes cuixes que enamoren, d'aquelles que fan desig,
però el que té millor encara és el tall rodó del mig.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Una noia boniqueta, que sopava a cal Trempat
va demanar un plat de sardines, i també dos ous al plat.
I amb aquell tip de sardines satisfeta n'ha quedat,
la sardina la té a dintre, però els ous no li han passat.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

La Pepeta verdulaire diu que té un judici oral
per tirar-li una patata al cap d'un municipal.
L'advocat que la defensa creu tenir-ho tot perdut,
perquè això de la patata és un assuntu molt pelut.

Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Ambaixador d'enlloc

Aquí em teniu, amb la valisa diplomàtica
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc una tarja escrita amb tinta tan simpàtica
que no l'entén qui no li sap donar escalfor.
M'he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m'hi he ficat, amics: tal dia farà un any.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s'assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.

Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L'arxiu el faig servir només per 'balls de gala:
quan n'organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
No s'ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.

He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
però encara queda lloc per 'fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.

Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l'ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n'escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.

Corre tu que pots

Quan et miro només puc pensar com és la teva vida.
Quin és sempre el teu despertar. Que fas quan se n'ha anat la llum.

Quins són els vicis i obsessions que et guanyen cada dia.
Els teus secrets més ben guardats. Allò que et fa sentir orgullós.

I quan estàs sol, no hi ha ningú,
quina és la cançó que et ve al cap.
I quan estàs sol, no hi ha ningú,
quina és la veritat?

Corre tu que pots córrer més que els altres.

Al bons amics per peteneres

Passa i sona i ressona,
el temps té un so especial
que quan passa desentona
i t'emprenya i et fa mal.
El temps té un so especial
que t'emprenya i et fa mal.

Passa el temps, passen les coses,
i prisa el trist passat,
i no arriba el temps novell.
Mentrestant vaig fent-me vell,
mentrestant vaig fent-me vell
i no arriba el temps novell.

Però si em faig vell no importa,
m'importa una veritat
i la busque amb pic i pala,
com un tresor amagat.
Picaré fins al comiat!
Picaré fins al comiat!

Sóc al món! S'ha de notar!

I un cop s'acabe la rifa
que la vida m'ha donat,
si és possible sota terra
faré crits de llibertat.
Entre cucs i terra i fusta
faré crits de llibertat.

La mort no m'esborrarà!

Tan lluny de tu

Estas tan lluny de mi
com el meu poble del seu país
com la bohèmia de Paris
com el meu dol del teu llençol
estic tan lluny de tu
com l'amor és lluny de Roma
com nova York de la foscor
com el meu front del teu petó

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

I quan no en quedi més alè
seguiré, pero mes a poc a poc
Estas tan lluny de mi,
com el ball de Santa oli,
com Brusel·les de Paquistan,
com el turista del immigrant
com el vassall del noble
com e polític del seu poble
com el refugiat de Malta
com els meus llavis de la teva galta

Ploro i enyoro,
tot allò que mai a passat,
però que sempre he imaginat.
Ploro i enyoro,
ser més a prop del teu costat,
però la distancia em té atrapat.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Ploro i enyoro,
tot allò que mai a passat,
però que sempre he imaginat.
Ploro i enyoro,
ser més a prop del teu costat,
però la distancia em té atrapat.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Recorrerè el món sencer
per intentar sentir-te a prop
i quan no en quedi més alè
seguiré, però mes a poc a poc.

Bruixes

Meigas, feitizos e bruxas
que persegue a inquisición;
sen máscara, socaliñas
de cregos e frades son...
Chámanlles bruxas vellas
por ter cara de cartón,
pero soamente hai meigas
onde hai inquisición.

N'eren temps de misèria, de por, plors i histèria
quan dues joves es van decidir.
Varen emprendre un viatge, sols aire a la butxaca,
i van fer cap al poble veí.

Un home les va veure i les convidà a seure,
en una taula envoltada de fum.
Negra n'era la nit, negre n'era aquell llit
on la trampa esdevingué malson
quan l'emmetzinarem amb els seus propis petons.

Com a bruixes dictem que et toca morir
per les venes et corre el nostre verí!
Com a bruixes dictem que et toca morir
per les venes et corre el nostre verí!

Entre els crits del feudal, ja en ve la Guàrdia Reial,
trobant allí l'escena d'un crim.
S'implantaren mesures a les desconegudes
sentenciades per Ordre Diví.

I la gent d'aquell poble, portant fustes i mobles
una gran pira van construir.
Avivant la foguera, criden: “foc i més llenya!”
còmplices del terrible destí.

Les bruixes ja s'encenen, la flama les encega,
maleeixen tot agonitzant:
“nostra vista us aterra, doncs claveu ulls a terra
perquè mentre ens cremeu, de la flama veureu
com reneix l'esperit de la dona fet crit!”

Com a bruixes dictem que us toca morir,
per les venes us corre el nostre verí!
Com a bruixes dictem que us toca morir,
per les venes us corre el nostre verí!

Meigas, feitizos e bruxas
que persegue a inquisición;
sen máscara, socaliñas
de cregos e frades son...
Chámanlles bruxas vellas
por ter cara de cartón,
pero soamente hai meigas
onde hai inquisición.

Quan al matí següent, no canta el gall i veiem
aquell poble mort i devastat.
I d'enmig de les cendres s'entreveuen dues nenes
que desperten i aixequen el cap.

I en aquell lloc de misèria, de por, plors i histèria
quan dues joves es van decidir.
Varen emprendre un viatge, sols aire a la butxaca,
i van fer cap al poble veí.

Sonunucell

No et vull veure amb cara de no haver fet l'amor,
llença aquesta cara de tenir tan pocs amics.

Que si les pomes són agres, busca un altre pomer.
Si el trobes fantàstic, i si no també.

Passa-t'ho bé, no busquis tant,
sigues feliç, sense permís,
menja pernil, menja pernil,
menja pernil, I want to break free.

I el seny és una fruita, i el cel és infinit.
I els secrets Sonunucell, Sonunucell, Sonunucell,
són un unununocell.

Ai, pessiga'm i regala'm el moment,
intento fer el que dic i ser coherent.
De tot el que vaig dir he fet la meitat,
i continuo dient el que faré.

Tantes ganes de fer de tot, i faig tot el que puc,
què és el que vull.
Vull fer el que puc, fent el que vull.

Sonunucell, Sonunucell
Sonunucell, són un unununun ocell.

Deixa la tristesa en un racó del cor.
La teva passió fa massa temps que dorm.

Deixa la tristesa en un racó del cor.
La teva passió fa massa temps que dorm.

Són un ununun ocell,
Sonunucell, Sonunucell.

Som moviment

Hui és un dia fotut, no tens escut,
voldries perdre't en l'Àrtic.
No vols comprendre que viure és fantàstic,
que no ets un més entre el públic.
I mire els teus ulls i veig que eres únic,
l'actor principal d'una peli de Kubrick.
No has de parar de lluitar,
doncs has d'acabar “d'ensamblar”
el teu cub de Rubik.
Som aigua, som moviment,
som l’alegria latent amb el cor calent!
Som pulsacions en l’espai i en el temps,
som l’energia que explota, i tot naix de repent.
Som el potencial que pot fluir
sempre que tingues un sostre i abric,
un plat a taula, uns quants amics,
fins al final del camí.

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Deixa d'escriure la teua història
amb tinta xinesa i paper higiènic,
has de saber que el teu lloc en la Terra
està entre el Nadir i entre el Zènit.
Deixa't portar per el ritme i el nostre algoritme
farà que et tornes electrònic,
sempre burlant a la mort, crida més fort,
fins a que et quedes afònic.
Som tots els mínims comuns que caben en tu,
el canvi que arriba al moment oportú quan trobes algú
que t’ensenya a mirar diferent i a saltar els teus murs.
La humanitat necessita cuidar la cançó,
que la felicitat no depèn de ninguna equació,
eixa és la revolució!

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Haize ziztu batek eramaten duen hautsa besterik ez gera
Handitasunean murgiltzen den galdutako hotsaren tankera
Errekak bezala aldapan bera
Indarrak batuz beti aurrera
Hala da bizitza
Segundo bateko aukera
Esperantza ez galdu
Barneko sua piztu
Elkarren indarrak batu
Ta eutsi eskutik estu

No, no has de parar de luchar,
que tus puños nos harán levantar.
Grita el fuego, grita el viento,
déjate llevar!

Les cosines

A l'estació un vespre de Juliol
els va preguntar el nom,
tot i que ja el sabia.

Va carregar maletes i regals,
va deslligar els cavalls,
arribaven les cosines.

En el sopar se'l van quedar mirant:
a estones estàs bé,
però dius massa tonteries.

Durant el ball van prendre'l de la mà:
ens han dit que hi ha un riu
i ens han dit que tu hi guies!

Oh! La lluna és un llop que campa pels camins
platejant el sotabosc.
Tres ombres sense pantalons saltaran per comprovar
com està l'aigua del gorg!

I estava bé! I s'ha de dir que estava bé!
Quan va voler parlar
d'un amor que ell tenia,

El primer sol els va assecar les pells.
"Quan tot sigui menys greu -van dir-
i dramàtic, ens avises..."

A l'estació, un vespre de Juliol,
va pronunciar el seu nom
i va empassar saliva.

La vida ha estat cruenta i fugaç,
però, com passar-ho bé, noi,
ho sabien les cosines.

Ho sabien les cosines,
ho sabien les cosines,
com passar-ho bé, company,
ho sabien les cosines.

Protagonista

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

Segrestat, m'has fet príncep d'un reïnat.
ple d'enigmes i secrets que no havies confessat.
M'has portat per racons insospitats
que mai vaig imaginar a les golfes d'un castell abandonat.

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

D'amagat senyalant-me un vell fanal
que il·lumina un camí fosc on fa temps vas decidir canviar el teu nom.
T'ha costat admetre que fa tants anys
que el destí ens ha portat per un conte diferent del que havíem somniat.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a mirar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a tocar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a besar-te.
I jo (I jo, I jo),
gastaria mil vides per sentir un cop més el plaer de tornar a estimar-te.

He estat protagonista del teu somni aquesta nit.

Deixa'm

Deixa'm portar-te al mar, allà on vam somiar.
Deixa'm portar-te ben lluny, allà on vam pensar.
Que no hi trobaríem rancor, no hi hauria dolor
ni cap mà sense mà.
On no hi trobaríem ningú que volgués fer-te mal,
que volgués fer-se el dur.

Deixa'm portar-te al bell far allà on vam cantar.
Deixa'm portar-te al futur que t'he imaginat.
On mai dormiríem amb por de poder despertar
i que tot hagi canviat.
On mai sentiràs com el fred et ve a veure
i et deixa glaçada la pell.

I ara deixa'm portar-te ben lluny.
I ara deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Allò que sovint veig que oblides,
quan fa massa dies que no et vols mirar.
I ara Deixa'm portar-te ben lluny.
I ara Deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Tot el que has oblidat quan penses que ets tu
qui amb el temps ha canviat.

Deixa'm portar-te al mar, allà on vam somiar.
Deixa'm portar-te ben lluny, allà on vam pensar.
I no tinguis por, no em prenguis per boig,
i agafa'm la mà abans que despertis caient del sofà.

I ara deixa'm portar-te ben lluny.
I ara deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Allò que sovint veig que oblides,
quan fa massa dies que no et vols mirar.
I ara Deixa'm portar-te ben lluny.
I ara Deixa'm mostrar-te qui ets tu;
Tot el que has oblidat quan penses que ets tu
qui amb el temps ha canviat.

Super guai

Tot cantant
la vida baixa per un tobogan
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai
tot ballant

Estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai

Tu ets la llum del meu camí
l'aigua que rega les flors del jardí
la calor que batega al meu pit
i em fa sentir tan guai

Tu ets la pau
la sal que dóna vida al meu destí
lo solet que il·lumina'l matí
i em fa sentir tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat al meu cor

Tot ballant
estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
i em sento súper guai

Súper guai

Tu ets la sang que em corre per les venes
la passió que em desfà les trenes
la raó de ser el meu despertar
tu em fas sentir tan guai

Si tu estàs no em cal res més
un somriure val per tres
tot lo món gira del revés
tu em fas sentir tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat recolzat al meu cor

Tot ballant
estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
me sento súper guai

Jo la terra, tu la flor
la nineta del meu cor
la cançó que em trau la son
i em fa sentir tan guai

Dos princeses que en sou una
font de la meua fortuna
dos cireres, una pruna
si tan guai

Tu que em fas oblidar qui sóc del tot
la vida pren un altre nord
lo teu cap recolzat al meu cor
tot ballant

Estén los braços, pren-me de les mans
no hi ha problemes, oblida'ls maldecaps
i em sento súper guai

Súper guai

Súper guai

Mals temps

Despertes ja cansat
La tele està engegada a qualsevol canal
No saps ni quant temps fa
De l'última vegada que et vas dutxar

M'haig d'aixecar, ja ho sé
Sempre penso el mateix
Demà estaré millor
Em despendré d'aquesta olor

Em miro al mirall
Haig d'aconseguir un treball
No és massa tard per mi, ja ho sé
Només són mals temps

Escolto els tertulians
Pintant-me un panorama força delirant
La ment em va a cent
La quarantena em persegueix insistentment

Tens la sensació impotent
Que el temps escanya sempre molt lentament
No pots badar molt més
O et quedaràs arraconat fins a la fi dels temps

M'haig d'aixecar, ja ho sé
Sempre penso el mateix
Demà estaré millor
Em despendré d'aquesta olor

Em miro al mirall
Haig d'aconseguir un treball
No és massa tard per mi, ja ho sé
Només són mals temps.

Tan afortunats

Som tan afortunats,
sou tan afortunats, oi tant,
que avui serem tots junts,
serem com dos amants.

Si cada petó pot calmar el nostre dolor,
besem-nos sempre,
junts caminarem fins les portes de l'infern,
el nostre Edèn.

Som tan afortunats...

Amunt el vell teló,
que res privi la passió
d'embolicar-nos junts
i fer l'amor en do. (mi, sol, si bemoll)

Tan afortunats, som, sou, tan afortunats,
la vida és dolça.
I seguirem cantant i que calli el que es fa gran.
Pequem, amants!

Tan, tan i tan, i ho som tant, tant i tant,
i ho som tant, tant i tant, tant i tant:
Afortunats!

Lluna de mandarina

Oh, Lluna de Mandarina,
què m'has fet?
Tots estos anys
contemplant el cel.
Buscant la llum,
buscant un senyal
I tu sempre em parlaves
de com millorar.
Tu que sempre em donaves
l'esperança d'amar.
Oh, ara no estàs.
Oh, Lluna de Mandarina
què m'has fet?
I jo que havia trobat
algú amb qui parlar,
que em donara forces
en este món tan ingrat.
Ara el món pega voltes
i jo estic ací cantant
esperant tot a fosques
l'esperança d'amar.
Oh, Lluna on estàs?

I tu sempre em parlaves
de com millorar.
I tu sempre em donaves
l'esperança d'amar.
Ara el món pega voltes
i jo estic ací cantant
esperant tot a fosques
l'esperança d'amar.
Lluna de Mandarina
què m'has fet?
Lluna de Mandarina
què m'has fet?

Trona

Trona, trona i s'encén la nit
les parets cauen i s'escolta un crit
plors i misèries tornen a les goles i es tornen a repetir a les poques hores

Trona, trona però cau a l'oblit
ningú s'enrecorda ja no hi ha sospirs
pamflets que soterren la nostra memòria
i el hui permanent que esborra la història

I entre la boira que forma la pols
es dibuixa el perfil de qui repta a la por
i entre la boira que forma la pols
s'intueixen els guerrers que sembren la llavor

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

Sonen, sonen sirenes familiars
açò no és res nou, ha tornat a passar
i la pregunta: a qui trobaràs a faltar, eh?
Els comptes ja no donen per a restar més

I la ràbia s'engega i activa la raó
per no caure en la pena i així respondre fort

I entre la boira que forma la pols
es dibuixa el perfil de qui repta a la por
i entre la boira que forma la pols
s'intueixen els guerrers que sembren la llavor

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

Tot es torna obscur i de sobte
creues la boira, la pols t'afona
tanques els ulls amb un nus a la gola
trona i tremola, un crit ja sona
mirada perduda que plora i enyora
enyora l'esperança perduda a cada batalla
i plora la sang derramada la metralla tatuada
per tot el cos ell dispara
i un altra persona que cau assassinada
el poble palestí que intenta trobar una eixida
però Israel no val acabar la partida
els nazis als carrers la dreta demanant lloc
amenaça, presos polítics lluny de sa casa
pànic que sembra el veure caure les bombes
forces perdudes intentant dir be les coses
“hasta la victoria compañera”
si cal, si pots, si vols, tornarem a la trinxera.

Trona i cau el sostre
farts de mullar-se, d'agenollar-se
trona i cau el sostre
buscant l'espenta, decidits a alçar-se

En un món lliure

Eren tan petits que els ignoràvem.
No conformes amb la llei del creador
ens miraven amb els ulls de la innocència
i brillaren com els sols dels endemàs.

No van veure que van néixer condemnats
i els vam sacrificar dalt dels altars.
Esperàvem ser perfectes en la terra
i els titllarem: són els danys col·laterals.

I han crescut entre els fantasmes de l'amor,
entre braços i somriures fugissers,
les pupil·les dilatades de rancor,
les deixalles, la deshumanització.

No portaven els bolquers de la moral
ni els estigmes quan parlaven divertits.
Responien amb tan sols quatre paraules
i comptaven amb els dits les dues mans.

Van sofrir tots els verins de la misèria
i els dits acusadors neoliberals.
Les retines miserables dels hereus
vam prohibir procurar-los una llar.

I han crescut entre els fantasmes de l'amor,
entre braços i somriures fugissers,
les pupil·les dilatades de rancor,
les deixalles d'allò que anomenem: civilització.

I entretant alguns ja han arribat a grans
i conserven les rialles dels infants.
Amb joguines foragiten tots els monstres
però per vèncer cal ser part de l'enemic. Civilització. Sí, civilització.

Ple de gom a gom

Amb la mostassa a la bartola
tot l'estiu en un videt.
Cantant ‘L'estaca’ amb noies maques
fingint interès atentament.
Som la morralla encantadora
els que paguem els pastís.
Jo no jec al terra
ni pixo als arbres
ja vaig rebre el primer avís.

Ple de gom a gom
ple de gom a gom
el carrer està ple,
ple de gom a gom

ple de goma-2
ple de goma-2
abans que esclati toquem el dos.

Ens falta l'aire
ens sobra esperma
som víctimes i botxins.
Si estem de conya
no es veu la ronya.
No tots sabem pas mirar endins.
Cada dia hi ha algú que guanya
alguna copa del món
i tots diuen que així és la vida
però ja no ens creiem res
ni estant d'acord.

Ple de gom a gom
ple de gom a gom
el carrer està ple,
ple de gom a gom
ple de goma-2
ple de goma-2
abans que esclati toquem el dos.

Aquest cony de temps

Trenca'm a bocins
i endevina quina peça em rovella els ossos,
posa'm al revés
a veure si així vaig bé.

Seu al meu costat,
torna'm a tranquil·litzar amb els teus llavis dolços,
digue'm el perquè
d'aquest dia tan esquerp.

La finestra, en caure el vespre, s'ha tornat en un mirall
i el que veig no menteix i m'espanta.
Si almenys aquesta pluja em servís per netejar
tots els núvols llargs i negres
que ara es van filtrant per les parets.

Potser
passo massa temps a casa,
pot ser
però el carrer és tan fosc,
deu ser
que aquest cony de temps se'm fica al cos.

Ara parla fort
per tapar les veus que dintre meu em maltracten,
o potser millor
calla i sent la meva por.

La finestra, en caure el vespre, s'ha tornat en un mirall
i el que veig no menteix i m'espanta.
Si almenys aquesta pluja em servís per netejar
tots els núvols llargs i negres
que ara es van filtrant per les parets.

Potser
passo massa temps a casa,
pot ser
però el carrer és tan fosc,
deu ser
que aquest cony de temps se'm fica al cos.

Galàxies

Avui, cor meu, enfilarem la via
ja mai petjada dels satèl·lits morts.
Una mar de nit, sense àncores ni ports
ens llimarà una mica d'alegria.
Però després, resseguirem les illes
de totes les galàxies del voltant;
centrífugues i blanques, s'orbriran
com flors innominades i senzilles.
I oblidarem uns noms sens harmonia,
uns noms de xifra, i alfabet gelat...
Llavors, amb infinita humilitat
batejarem de nou l'argenteria.
Amb ritme llis i fàcil de cançó
direm: ''Viola Blanca'', ''Marguerida''
''Nadala'', ''Lliri'', ''Flor de Sajolida''
''Clavell de Marge'', i ''Rosa de Pastor''.
Despres retornarem per la distància,
disn boires de pols còsmic i lluent.
I això s'esdrevindrà, senzillament,
un dia qualsevol, sense importància...

Desafiant

I vas dir-me amb la mirada
que avançaves sense por
No tenies res a perdre i et sobrava el valor.
I vas dir-me a cau d'orella
que senties els tambors,
s'iniciava una guerra a dins el teu cor

Buscant una sortida, sense perdre el nord
vaig trobar alternatives per sortir de la foscor
Seguint la llum del dia buscant un vell tresor
Fugint de la tempesta que em governa però no em pot.

Som el rellotge que porta el compte enrere, que vigila la
fera abans de despertar
Som la resposta que viatja sense treva per totes les
goles que ens han d'alliberar.

Som el foc que aporta la saviesa necessària per seguir, per ser part de les mirades que perduren
en la nit per ser el temps que ens acompanya per seguir.
Som el present que empeny amb valentia i la força dels quatre vents per somiar en una terra on
puguem veure els estels i sentir que vivim el nostre moment.

Seguies desafiant, portant la iniciativa
apropant-nos dia a dia abans que sortís el Sol.
I seguia empresonat per la teva mirada
sempre desbocada com els oceans.

Buscant una sortida, sense perdre el nord
vaig trobar alternatives per sortir de la foscor
Seguint la llum del dia allà on em porti el cor
Faré la guerra amb tu, la nostra revolució

Som el rellotge que porta el compte enrere, que vigila la
fera abans de despertar
Som la resposta que viatja sense treva per totes les
goles que ens han d'alliberar.

Som el foc que aporta la saviesa necessària per seguir, per ser part de les mirades que perduren
en la nit per ser el temps que ens acompanya per seguir.
Som el present que empeny amb valentia i la força dels quatre vents per somiar en una terra on
puguem veure els estels i sentir que vivim el nostre moment.

Tots aquests anys

Han passat mil coses, però seguim aquí
I sempre hem tingut una llum que ens guia el camí
Però mai hem perdut aquella il·lusió
Pas a pas, vers a vers, caminant

Tot allò que ens hem après
Tot allò que hem après
Ens ha fer adonar
Que res es regala, la vida no para
Tot t'ho has de guanyar

Tots aquests anys
Fent m'ha costat
Recordo cada somriure com si fos ahir
Tots aquests anys
Quan tot ha canviat

De cara al vent
Anem contra corrent
Notant a sobre el caliu de la gent
Amb l'espurna al cor i la força al puny
Si anem tots junts arribarem més lluny

Valora el temps
Aprofita el que tens
Colze a colze amb la teva gent
Trencant els esquemes, tirant endavant
Seguirem cantant

Els camins es separen
Les rutes s'allarguen
Però trobarem
Una nova consigna, un futur més digne
No ens rendirem

Records humils
Il·lusió a la mirada
I empenta a les mans
Preparem la jugada, arrancarem l'estaca
Viurem dels instants

Tot allò que ens hem après
Tot allò que hem après
Ens ha fer adonar
Que res es regala, la vida no para
Tot t'ho has de guanyar

Tots aquests anys
Fent m'ha costat
Recordo cada somriure com si fos ahir
Tots aquests anys
Quan tot ha canviat

De cara al vent
Anem contra corrent
Notant a sobre el caliu de la gent
Amb l'espurna al cor i la força al puny
Si anem tots junts arribarem més lluny

Valora el temps
Aprofita el que tens
Colze a colze amb la teva gent
Trencant els esquemes, tirant endavant
Seguirem cantant

El cel és vermell

Avui és la fi del món i encara no ho sap ningú
una pluja d'asteroides, la tenim gairebé al damunt
ho han dit pel telenotícies
creix la histèria col·lectiva
fins l'acceptació hi ha sis estats
que inclouen l'anarquia i la barbàrie

No m'importa si el cel és vermell
jo avui estic molt content
que ja no passi, un dia més
sense tu
No passa res si el mar és de gel
a mi em sembla bé
que ja no passi un dia més
sense tu

S'han declarat cent mil incendis
cauen els gratacels
costa una mica de creure
que ningú tingués un "plan b"

Tanta història i tanta ciència
no han servit d'una puta merda
els minuts s'escapen i ara si que ho entens bé
com em sento quan m'abracis

No m'importa si el cel és vermell
jo avui estic molt content
que ja no passi un dia més
sense tu
No passa res si el mar és de gel
a mi em sembla bé
que ja no passi un dia més
sense tu

Pastora

Al poble sóc la pastora, entre camins i carrers,
però enmig de la rosada i els boscos feréstecs sóc una ombra més.

El meu nom sempre canvia entre les veus de la gent.
Sóc allà on ningú em troba, sóc fort com la flama i lliure com el vent.

Ja no hi sóc però tremolen les branques
quan em senten llençar trets al cel.
Ja no hi sóc però neixo cada vespre
en cada mirada on brillen els estels.

Sóc un ocell sense gàbia, sóc un vaixell sense rumb,
bandoler de paraules, pastora de lluites fetes entre el fum.

Sóc l'alba i la matinada, sóc tots els móns oblidats,
sóc les llargues petjades que tornen a viure de l'etern combat.

Ja no hi sóc però tremolen les branques
quan em senten llençar trets al cel.
Ja no hi sóc però neixo cada vespre
en cada mirada on brillen els estels.

Vindran altres guerres, vindran altres anys;
i els dies de sempre se'ns faran estranys.
Vindran primaveres, hiverns i tardors,
farem noves forces de les velles pors.

Els llavis xops de plors

Si no vols ser el meu àngel,
vull cantar-te melodies
i que ploris escoltant-les,
i amb els llavis xops de plors
em diguis no.

Si no vols ser el meu àngel,
doncs seràs la meva musa.
Els acords seran els meus petons,
cada nota un suau sospir per tu,
i el silenci el guardo al lloc més pur:
just abans que els ulls se't neguin.

Si no vols ser el meu àngel,
si no vols ser el meu àngel.

Vull cantar sobre el silenci,
i que ploris escoltant-me.
I amb els llavis xops de plors
em diguis, que amb els llavis xops de plors
et digui: sí.

No hi ha ningú

Com el silenci dels teus ulls,
com la mentida quan no hi ha ningú.
Sóc un record entre la gent,
sóc la paraula que s'emporta el vent.

Ja no hi ha ningú,
ja no queda ningú.
Ja no hi ha ningú,
ja no queda ningú que ens escolti.

Que ens escolti...

Com el silenci dels teus ulls,
com la mentida quan no hi ha ningú.
Som el tresor que vol la gent,
som la paraula que s'emporta el vent.

Ja no hi ha ningú,
ja no queda ningú.
Ja no hi ha ningú,
ja no queda ningú que ens escolti.

Ja no recordo el que vam sentir,
una mirada per trencar el destí.
Ja no recordo qui ho va decidir
ja no queda ningú per cuidar de mi.

Per cuidar de mi...
Per cuidar de mi...

L'amor és un amic

L'amor és un amic

ell l'ha citat a un restaurant de ciutat vella
s'ha empolainat en lo millor tratge que té
s'ha posat un clavell a la solapa
i ara l'espera fent un cafè

ella com sempre arriba tard mig col·locada
en lo seu look de gossiflauta atrotinat
li diu Arnau diràs que vas de boda
i avui hi ha rave aquí al costat

però ella no sap que ell li vol tirar els trastos
se n'ha cansat de ser el seu confident
s'ha d'arriscar no li queden més nassos
si vol que sigue la mamà dels seus xiquets

l'amor és un amic que un dia se cola al teu llit
i es tira de cap
encenent lo foc del teu desig
mentre t'alça els baixos del vestit

al segon plat ell porta un pet que no s'aguanta
no veu moment de revelar-li lo secret
però qui es confessa a una tia mentre explica
que ara mateix se'n tira a tres

i a la fi el tio es decidix i alça la copa
li diu Mercè ja no puc més ho has de saber
t'estimo més que un esquimal la seua sopa
voldries ser la meua muller

i la Mercè que allò no s'ho esperava
corrents se llança als braços de l'Arnau
que ella també n'estava enamorada
però no volia només ser un clau

l'amor és un amic que un dia se cola al teu llit
i es tira de cap
encenent lo foc del teu desig
mentre t'alça els baixos del vestit

l'amor és un amic que es cola dins del llit
l'amor és un amic encén un foc dins del teu pit

Moviment pèlvic

Això és fantàstic, el món és elàstic, ja no tinc por d'embogir.
Aixeca't i mou-te, ni que sigui una estona, aquí no hi ha control.
Perquè és un món nou, és com un somni... Desperta! No estàs somiant!
I, en els moment negres, o amb ganes de marxa...
Vine a la dansa del temps! Vine a la dansa del temps!

Fem un pas a la dreta! I un a l'altre costat!
I les mans als malucs! I els genolls doblegats!
Però és el moviment pèlvic el que ens embogeix de debò!
Vine a la dansa del temps! Vine a la dansa del temps!

Em sento lliure, tinc ganes de viure, no sé descriure aquest moment.
Perquè amb un cop de cintura, vas directe a la lluna, i això és millor, que estar somiant.
Perquè és un món nou, és com un somni... Desperta! No estàs somiant!
I en els moment negres, o amb ganes de marxa...
Vine a la dansa del temps, vine a la dansa del temps.

Fem un pas a la dreta! I un a l'altre costat!
I les mans als malucs! I els genolls doblegats!
Però és el moviment pèlvic el que ens embogeix de debò!
Vine a la dansa del temps! Vine a la dansa del temps!

Jo tenia un amic que era molt avorrit, tot el dia cansat de mirar-se el melic.
Sempre rondinava més que un nen petit. No l'havia vist riure ni en un acudit.
Jo que el vaig agafar, el vaig mirar de fit a fit, i així li vaig dir: «Vine, vine, vine amb mi...».

Vine a la dansa del temps! Vine a la dansa del temps!

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.

El meu treball el demostre com puc
i tant com puc em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre
i amb l'ofici arribaré a ser vell.

Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això és perquè, com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc i després passe al verd,
sé que és difícil seguir-me l'explicat.

Per tant, per tots, em vaig a presentar:
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea:
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u seixanta.
Si, com he dit al bell començament,
sóc dels qui resta a casa el major temps,

no és pas per boig ni per sentir-me estrany,
és pel dubte, i dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?

Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repetesc: jo parle del meu temps,
estime el viure ja d'un colp per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia,
dic el que dic sense cap covardia,
però també sé el preu de tot això:
més tard o d'hora m'arribarà sentència.

Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran dient que m'he aïllat,
diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.

Mentrestant jo no m'empasse la porga
d'aquells que creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte,
admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo, i no em puc deslligar,
de mi mateix poc més puc explicar:
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.

Com un senyor

S'ha tacat aquell abric i l'acabo de comprar.
Han caigut les ulleres de sol d'un balcó i se m'ha trencat.
Jo que no tinc un duro però que visc com un senyor,
deixeu que us digui que això no és pitjor.

M'han fet fora de la feina un, dos, tres cops.
S'ha escapat un dels meus gats i encara no ha tornat.
I l'altre miola i no em deixa oblidar.
La meva vida no sembla millorar.

Però aquí no hem vingut a plorar, no.
Sé que hi ha gent que està pitjor.
Però és que aquí en el meu món
només hi ets tu que m'escoltes i em comprens.

Pluja d'estrelles

Ja ho he enllestit
Tinc la maleta al cotxe
Ja ho he agafat tot
No em vull deixar res
Que ha de sortir bé
Va començar tot fa uns anys
Que ha de sortir bé
Serà nou per nosaltres
Però hem dit prou
Tanco per últim cop la porta
Marxo amb la sensació
Que avui m'ho deixo tot

Guardaré records, records d'aquell temps
I faré el cor fort, trobaré el moment
Moment de mirar enrere
Allò que vam ser
No obriré les mans, fugiré corrent
Pujaré al terrat, que vagi caient
Una pluja d'estrelles
Jo només en vull una

Ara i aquí
És el moment d'aprendre
Deixarem que el temps ens doni l'espai
Ganes de riure
Ganes de mirar endavant
Vull notar aquest vent
Vull sentir-lo a la cara
I si un dia en un carrer et torno a veure
I no som estranys
Ens serà fàcil entendre que ens vam estimar

Aguantaré el fred que em fa estar despert
Buscaré el meu nord per trobar la sort
I un cop a dalt la cresta emprendré aquest viatge inacabat
No obriré les mans, fugiré corrent
Pujaré al terrat, que vagi caient
Una pluja d'estrelles
Jo només en vull una

Avui i demà

Estem en estat d'emergència
Hem nascut presos del destí
És natural poder ser lliures
Viure podent decidir.

Trobar marcades les petjades
de tots aquells que ja no hi són.
Resseguir totes les pintades
que estaven brutes de pols.

Avui i demà, només cal continuar
defensant junts alló que ens mereixem
Avui i demà, només cal continuar
ser un somni viu que el seu futur escriu

És l'hora amarga que no acaba,
Les cicatrius que no se'n van
És la memòria que no oblida
I ens fa continuar endavant.

Viure impregnats d'aquesta herència
Que ens fa profetes del destí
La recompensa del viatge,
ser valents, forts i decidits.

Avui i demà, només cal continuar
defensant junts alló que ens mereixem
Avui i demà, només cal continuar
ser un somni viu que el seu futur escriu

I recordarem, al final d'aquest viatge
Cadascuna d'aquelles tempestes
que hem sobreviscut junts al llarg de tants anys.
I recordarem, al final d'aquest onatge
les vegades que ens hem alçat LLIURES!

Germanor

Una foguera al mig per cremar tots els malsons,
una guitarra afinada per a l'alegria

les rialles caminen preparant la fugida
a la bona vida, a la bona vida

esperits que s'ofeguen a les copes alçades
que festegen bufades noves campanades, repicant al vol

ens llevem les disfresses cansades
i ens riem de les velles cagades
i cantem a cor, entre glops, esta nit esperant la tempesta

Morim als peus de la claror
d'un cel banyat de germanor
Vivim ballant en la foscor

Un caminet al cel amb escales de colors
una drecera amagada cap a l'alegria

sense pressa, la sorpresa d'una nova empresa
a la bona vida, a la bona vida

les promeses s'esborren passades les dotze
ànimes exaltades, celebren bufades, rius d'herbero i goig

rebentem les tristeses gelades
i ens calfem amb cançons i abraçades
i bramem entre tots, al delit infinit esperant la tempesta

Morim als peus de la claror
d'un cel banyat de germanor
vivim ballant en la foscor

Aire

Crec en el meu cos
Crec en el meu cap
Crec en les mentides
quan serveixen de veritat
Crec en la paraula
Crec en la sobretaula
Crec en la cervesa
ben fresqueta a mitja tarda
Crec en el control
Crec en el desgavell
Crec en el ball caòtic
però ordenat dels estornells
Crec en la bona fe
Crec en donar la mà
Crec en salvar angleses obeses
d'un ascensor de Lloret de Mar

Crec en l'aire
Sempre l'aire
L'aire i el seu moviment
permanent diferent

Crec en l'aire
Sempre l'aire
Perquè amb la força del vent
Neix un país fet per la gent

Crec en un altre món
Crec en el paradís
Crec que ens volen confondre
amb un miratge d'encís
Crec en allò immediat
Crec en el pas dels anys
Crec que si sempre estem junts
no caurem mai en tants paranys

Crec en l'aire
Sempre l'aire
L'aire i el seu moviment
permanent diferent

Crec en l'aire
Sempre l'aire
Perquè amb la força del vent
Neix un país fet per la gent

Viatjo com la pols
i em confonc de religió
sóc partícula ridícula
que navega sense por

si veig que reso massa crec en tu
si veig que prego gaire crec en l'aire

Crec en l'aire
Sempre l'aire
L'aire i el seu moviment
permanent diferent

Crec en l'aire
Sempre l'aire
Perquè amb la força del vent
Neix un país fet per la gent

Les criades

Tenim l'alegria de viure,
tenim la sort de ser aquí.
Volem arribar més enllà,
sabem que no serà fàcil camí.

Reservem totes les forces
perquè quan el dia arribi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!

No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!

Tenim la dissort de ser valentes,
tenim les mans, tenim els pits.
Volem que per tot lloc ressoni
el que ha sigut sempre el nostre crit.

Reservem l'afany de riure
perquè el plor no ens entristeixi,
tinguem les armes preparades i esmolades per lluitar!

No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció ! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!

Escolteu amb atenció aquest crit que ara ressona
entre murs blancs i parets, escriurem la bona nova.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó,
farem que per tot s'escolti el gran dolor del vostre plor.

Trencarem les vaixelles, estriparem llençols,
les criades ara empaiten aquell tal senyor Ramon.
No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó
i amb l'amor com a proclama farem del món un tot nou.
El senyor Ramon ja no empaita les criades!

No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció ! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!

No cosirem mai més els vostres botons
ni la vora de baix dels pantalons.
Però atenció ! No desarem mai les agulles
que ens han fet les mans tant dures, per ofegar tots els nostres malsons…
I per punxar-los els collons!

Jacolatòria

Rosa la rosa
et sóc pregant
pètal que es mori
tremolant

El bes donant
sempre cremant
i un altre pètal
esperant

Oh tota pulcra
et duré sempre al pit
et somiaré a la nit

Gotes de sang
espines de lliga-amant
feriu ma carn...

L'estampeta és d'or.

De matinada

Venim del nord
Venim del sud

Naixem als vespres, criats per l'orgull
orfes d'un temps distant i convuls,
venim d'aprop, però de tant lluny,
creuen fagedes muralles i esculls
així dels boscos de l'aigua i del fum.

Nostàlgia de sentir-nos diferents,
nostàlgia avancem entre la gent,
nostàlgia la remor d'un crit del vent.

Som el malson dels mes menuts,
som mil capítols de llibres perduts,
l'imaginari d'un temps oblidat.
Però ens alçarem i reviurem
saltarem tanques forjades d'oblit
quedarem nus enfrontats al present.

Caminarem sota les branques
i despertarem amb minairons, follets i fades,
viatjarem per l'aire
i ens despullarem entre dracs i d'ones d'aigua,
tornaran a les contrades bruixes i gegants
per fer-nos les nits mes llargues,
aixopluc de matinada
com si a l'endemà no arribés de nou l'albada

Nostàlgia de sentir-nos diferents,
nostàlgia avancem entre la gent,
nostàlgia la remo d'un crit del vent.

Les mans al cel

Potser ara l'aire crema, el teu rostre és massa fred.
Són aquestes mans obertes i aquests dits mirant al cel.
Ara crema tant la vida, tinc les mans fetes d'acer.
Pesen tant per la consciència de saber que no fem res.

Potser amb el puny jugaves a tisora i a paper.
Potser amb el puny jugaves a tisora i a paper,
però jo mai no l'apretava.

I avui canviem de rumb, canviem de ment,
canviem els ulls, mirem la gent, et miro i sento que podem.

Les mans al cel, el cor batega al ritme.
Les mans al cel, i em sento cada cop més lliure.
Les mans al cel, i sento a cada pas la màgia
que corre dins meu, la màgia que ara em fa mirar-te
i sentir ben dins tot el què hem fet.
I és que encara ens queda tant per fer!

Que l'aire ja no crema, el teu rostre ja no és fred.
Són aquestes mans obertes i aquests dits mirant al cel.
Ara entenc millor la vida, i és que no em serveix de res
si la visc “pensant en dir-te”, si la visc “pensant en fer”.
No som res sense nosaltres.
Si no som qui volem ser, cridarem a qui no escolti,
i amb les mans al cel...

Avui canviem de rumb, canviem de ment,
canviem els ulls, mirem la gent, et miro i sento que podem.

Les mans al cel, el cor batega al ritme.
Les mans al cel, i em sento cada cop més lliure.
Les mans al cel, i sento a cada pas la màgia
que corre dins meu, la màgia que ara em fa mirar-te
i sentir ben dins tot el què hem fet.
I és que encara ens queda tant per fer!

On ha anat

Quarts de tres és tard
Arribo a casa
Ella dorm al llit

Entro i em ve al cap
Aquella imatge
Com si fos ahir

Jugant a la platja els tres
Vestits de verd
Passant les hores
Sense cap preocupació
Jugant al sol

On ha anat
Aquella nena que mirava el mar
Mirava enrere
I no vol, no vol tornar

On ha anat
Aquella nena que mirava el mar
Mirava enrere
I no vol, no vol, tornar
Ja se'ns ha fet gran

Ja no porta mai
aquelles nines
Era tan feliç

Ja no vol jugar
A jocs de taula
Ara surt de nit

Però a la seva habitació
encara hi dorm
Aquell titella
que buscava grans tresors i rèiem molt

Lili Marleen

Sota la llanterna, enfront del meu quarter,
sé que tu m'esperes sempre, amor meu…
Mentre murmuro el teu nom,
em bat el cor, et tinc present,
amor… Lili Marleen…
amor… Lili Marleen.

Brama aquesta guerra, i ho esguerra tot,
i tinc por de perdre'm en un altre front…
Però em reconforta dir el teu nom,
i, quan el dic, et tinc a prop
si ets lluny… Lili Marleen…
tan lluny… Lili Marleen.

Cada cop que em criden per tornar a marxar,
busco entre els records la llum del teu mirar…
Sento els teus passos pel carrer,
i tot això em dóna fe
de tu, Lili Marleen…
tan lluny… Lili Marleen.

Però, mentre et perds entre el trepig,
la boira et du molt lluny de mi…
tan lluny… Lili Marleen…
molt lluny… Lili Marleen.

Arriba l'alba a Sant Petersburg

Ara Babú
es nota menys marejada, no es quedarà gaire més.
Ja abaixa els ulls que miraven pensant
«quin ambient més estrany,; crec que hi estaré bé».
I és cert, ella es pensava que es quedaria;
és cert que s'ho va pensar...
Feia un dia clar, les famílies passejaven,
havien trobat un tauró mort a la platja.

Ara Babú
ha sortit a la plaça, agraeix la potència del vent
que escampa pels anys malgastats,
l'alcohol de la sang, les mirades dels quiosquers.
I troba el seu amulet dins de la butxaca.
Babú agafa fort l'amulet!
Ja hi ha el llum encès quan arriba a Sadovaya.
Pensa on anirà, asseguda a l'andana.
I com necessitaria una idea!
Com mai abans, ho ha d'admetre.
Babú necessita una idea!
Una bella i sòlida idea.

S'obre el vagó i els secretaris mudats esprinten
pujant les escales.
Es corden l'abric, compren premsa i xiclets i
s'allunyen de la plaça.
Lliscant per l'asfalt mares mortes de son,
ballarines tornant a casa.
I velles que creuen en mals esperits, i nenes
que resen perquè els creixin els pits.
Enmig del canal un vell oficial avui debuta a la llanxa.
I li fa molta mandra, però haurà d'aturar uns
lituans que corren massa.
Hi ha algú que es planteja un repte
impossible; hi ha algú que emet un udol inaudible.
Hi ha taxistes que badallen!
Hi ha un home que espera que pixi el seu gos,
hi ha un floc de neu a la tomba d'un metge famós.
Cables elèctrics, balcons esquerdats, angles rectes, pintura blanca,
i nius de cigonyes a dalt dels teulats, i
llençols amb lletres brodades.
I, al fons, ja s'eleven les plaques d'acer a les grues de les drassanes!
Darrera, al Bàltic, brillant com fanals,
meduses que entren en aigües internacionals.

Nemun de festa

Ei, escolta com criden, avui comencen ses nits que sempre has volgut tenir
Sé que fa temps que només preguntes on pots estar millor que aquí amb jo
Jo sé que enlloc, tu també ho saps que això sempre acaba sent un delibat
Ja no en parlis. Posa't a riure. Nem a saltar i a cantar

Ei, guarda't ses preses, encara no és s'hora. Treu-te des cap el que t'està atormentant
Nemun de festa i quan s'acabi vine a casa i pujarem al terrat
Junts vorem com surt es sol, com comença un dia nou
Ara no hi pensis, posa't a riure. Nem a saltar i a cantar

Velocitat de lluç

I agafa-t'hi fort que ja tens més de vint anys,
que diuen que és quan notes que t'estàs fent gran.
Problemes s'acumulen igual que el que dius,
m'agrada quan em mires i després em dius
que no centraré el cap mai més.

benvinguts als dies en els que somies,
benvinguts al ritme de les nostres vides.

I un dematí que passa i una tarda més,
un vespre que comença i una nit després,
somrius i veus que encara hi ets
crema la lluna al cel igual que ens crema al cor
d'amor ens en sobra només fa falta sort

benvinguts als dies en els que somies,
benvinguts al ritme de les nostres vides.

I agafa-t'hi fort que ja tens més de vint anys,
que diuen que és quan notes que t'estàs fent gran.
Problemes s'acumulen igual que el que dius,
m'agrada quan em mires i després em dius
que no centraré el cap mai més.

benvinguts als dies en els que somies,
benvinguts al ritme de les nostres vides.

I viatjarem a la velocitat del lluç
I viatjarem a la velocitat del lluç
I viatjarem a la velocitat del lluç
I viatjarem.