12 de març 2018

Les mans al cel




Potser ara l'aire crema, el teu rostre és massa fred.
Són aquestes mans obertes i aquests dits mirant al cel.
Ara crema tant la vida, tinc les mans fetes d'acer.
Pesen tant per la consciència de saber que no fem res.

Potser amb el puny jugaves a tisora i a paper.
Potser amb el puny jugaves a tisora i a paper,
però jo mai no l'apretava.

I avui canviem de rumb, canviem de ment,
canviem els ulls, mirem la gent, et miro i sento que podem.

Les mans al cel, el cor batega al ritme.
Les mans al cel, i em sento cada cop més lliure.
Les mans al cel, i sento a cada pas la màgia
que corre dins meu, la màgia que ara em fa mirar-te
i sentir ben dins tot el què hem fet.
I és que encara ens queda tant per fer!

Que l'aire ja no crema, el teu rostre ja no és fred.
Són aquestes mans obertes i aquests dits mirant al cel.
Ara entenc millor la vida, i és que no em serveix de res
si la visc “pensant en dir-te”, si la visc “pensant en fer”.
No som res sense nosaltres.
Si no som qui volem ser, cridarem a qui no escolti,
i amb les mans al cel...

Avui canviem de rumb, canviem de ment,
canviem els ulls, mirem la gent, et miro i sento que podem.

Les mans al cel, el cor batega al ritme.
Les mans al cel, i em sento cada cop més lliure.
Les mans al cel, i sento a cada pas la màgia
que corre dins meu, la màgia que ara em fa mirar-te
i sentir ben dins tot el què hem fet.
I és que encara ens queda tant per fer!