Ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra,
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cam més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

S'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.

S'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa el veu dels pelegrins.

Qui pogués oblidar la ciutat que ara s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser.
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes...

Qui pogués oblidar.