Avui vull agrair

Avui vull agrair la vida al cel
i amb tu celebrar que sóc viu.
Ahir vaig patir tant, però això és passat,
amb tu jo vull pregar ben fort.

Avui renaixeré un altre cop,
faré que la foscor sigui llum.
Viuré sense cap por, gaudint del món.
Ja tindré a prop el meu amor.

Lluitem perquè estimem,
no ho dubtis mai.
L'amor dóna sentit a aquest món.
Vencerem, som més soferts, no ploris més,
creiem en l'esperança avui.

Viu

Una festa més amb tu, amb tu, amb tu.
Una festa més amb tu, amb tu, amb tu.
Els colors desperten rialles,
gegants i nans ja estan preparats.
Arriba el seguici amb el foc dels diables,
la festa ja ha començat.

Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.

Vaig anar a ballar com tu, com tu, com tu.
Vaig anar a ballar com tu, com tu, com tu.
Com tota la gent del poble
vaig anar a ballar a la Festa Major.
I entre birres i retrobades
va sonar la nostra cançó.

Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.

Després d'una nit amb tu, amb tu, amb tu.
Després d'una nit amb tu, amb tu, amb tu.
A ritme de gralles comença un nou dia,
és l'hora d'anar a fer el vermut.
Castells a la plaça, la faixa lligada,
anem a fer pinya tots junts.

Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.

Jo et cantaria tota la nit si tu volguessis estar amb mi!
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi!

Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.
Viu, viu, viu, viu que la vida et somriu.
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi.

Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi!
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi!
Jo et cantaria si tu volguessis estar amb mi!

Per aquells

(Saps on trobar la lletra d'aquesta cançó? Digues-m'ho als Comentaris)

Nou camí

Duc a les meues espatlles un món,
un bon grapat de paraules amb força,
un sentiment que és potent i agredolç,
pero que dóna la seua recompensa.

Entre tots ja tombàrem al boss,
despertàrem la massa que pensa,
del patiment ja trencàrem l'esboç,
i ara el nostre moment ja comença.

Que per ser tan petits hem fet coses molt grans,
hem transformat el teu futur en esperança,
i en l'esperança que ens espera com germans
hens hem alçat.

Que per ser tan petits els hem lligat de mans,
amb paraules, amb cançonetes i protesta,
i res de molles que volem sencer el pa,
que va, que va!

Serem la llum que obrirà
un nou camí
de desitjos i esperances.
Som el verd que brotarà
pel nou camí,
i marcarem un nou destí.

Tota la política que mai vam fer
contra nosaltres l'ha feta el poder,
cronistes del lloguer
que han escrit sobre les cendres del temps
per ofegar l'enyorança.
Però hui no camines descalça,
contra els tirans vencerà la balança,
que el Sol no va a eixir per Almansa.
Aquesta terra fèrtil no ha perdut l'esperança.

Quan dius que em vols en valencià
tot és perfecte,
la nostra llengua
no és cap dialecte.
Avançarem junts
i sempre recte,
tu el predicat
i jo el subjecte.
I entre lletres de poetes de trinxera
la llibertat no ha sigut mai presonera,
camina ferma, invicta i forta,
pels camins d'esta esfera.

Serem la llum que obrirà
un nou camí
de desitjos i esperances.
Som el verd que brotarà
pel nou camí,
i marcarem un nou destí.

No és massa tard

Cada moment i cada oportunitat
que es presenti al teu davant,
no la deixis escapar


Anar a contracorrent del món
és el que et fa diferent,
sabrà escollir el que és bo del que és dolent.

I és que tu,
mai no has acceptat que algú
sempre et vulgui a obligar
a que visquis com ell vull.
Tan sol has d'aptofitat.

Cada moment i cada oportunitat
que es presenti al teu davant,
no la deixis escapar.
I no és mai massa tard
per poder rectificar els errors
que el passat et va imposar.

Tu, saps apreciar
els petits detalls que aquesta vida
t'ha regalat.

Pensa en tu,
un posat tan especial.
Tan sols dir que no és normal,
tan sols l'has d'aprofitar.

Cada moment i cada oportunitat
que es presenti al teu davant,
no la deixis escapar.
I no és mai massa tard
per poder rectificar els errors
que el passat et va imposar.

Has de ser conscient,
que ningú pot decidir
quin és el camí
que tu has de seguir.

A poc a poc,
amb els anys descobriràs
que l'esforç és el compàs per arribar
on sempre has somiat.

Cada moment i cada oportunitat
que es presenti al teu davant,
no la deixis escapar.
I no és mai massa tard
per poder rectificar els errors
que el passat et va imposar.

Cada moment i cada oportunitat
que es presenti al teu davant,
no la deixis escapar.
I no és mai massa tard
per poder rectificar els errors
que el passat et va imposar.

I no és mai massa tard
per poder rectificar els errors
que el passat et va imposar.

Crit entròpic

Sent el cor, deixa't portar
El ritme és teu, ningú te'l prendrà
Sent el cor, deixa't portar
El ritme és teu, ningú te'l prendrà

Gaudim del moment, o s'ho endurà d'un cop el vent
Tan barrinar i tan pensar, ai mareta! T'acabaràs perdent
I amb un cop d'humor sonarà tot molt millor
Així que porta'm la ratafia i veuràs quina alegria!

Que volem creure estimant, que la vida és vivible
I cridarem entròpicament perquè ho senti tota la gent
Que volem creure estimant, que la vida és vivible
I cridarem entròpicament perquè ho senti tota la gent

Vine aquí, ben apropet,
tanca els ulls que jo et descordo el botonet
i la lluna vindrà per espiar
la màgia d'un somni que just acaba de començar

Tu sabes que yo no soy una cualquiera
Tengo mi rumbo y tengo mi manera
Sé lo que quiero y lo que espero
así que ven a mi, así

Yo solo quiero que tu me sorprendas
Que me rompas las prendas y me invites a bailar
Este son sabrosón que te traigo vacilón
con 9son

Que volem creure estimant, que la vida és vivible
I cridarem entròpicament perquè ho senti tota la gent
Que volem creure estimant, que la vida és vivible
I cridarem entròpicament perquè ho senti tota la gent

Sent el cor, deixa't portar
El ritme és teu, ningú te'l prendrà
Sent el cor, deixa't portar
El ritme és teu, ningú te'l prendrà

Terra

Terra de lluites pioneres,
d'esquerdes verges
entre veïna i frontera.
Terra de muntanyes amb pins negres
i rius d'aigua valenta.

Terra de lluites pioneres
que davant la incertesa
entona cants d'antigues guerres.
Terra de preguntes sotmeses,
de respostes incompletes.

Terra que com tota altra terra,
vol estar per qui està amb ella
i no deixar-se estendre.

Terra que el que demana per ella,
ho demana per la terra que no entén de línies rectes.
Terra que vol decidir sobre ella,
terra que estima la terra i que veu el riu més enllà.

De terres n'hi ha moltes,
de terra n'hi ha una.
No és independent la terra
de la terra on neix la vida.

És independent la lluna del sol?
L'aire del vent?
L'aigua del cel?
El riu del torrent?
La terra de què?
Som independents del passat? Independents del present?
Independents del que passa a l'altra punta, a algun indret?

De moment, depenem de la guerra,
de l'explotació, d'un compte bancari,
d'un patró, d'un pis sense racó,
d'una pastilleta que ens fa sentir millor,
de la televisió, dels aliments quilomètrics,
dels valors estètics...

Independents de qui?
Independents de què?

Terra que no toca la terra
és una terra que crema
sota el ciment que l'ofega...

Hi ha ciment que es forja a terra
a cops d'or negre i bandera,
i si el reclam de la terra
és sumar les diferències,
com farem front a la bèstia
que se'ns vol menjar la terra?

Si darrera les fronteres
hi ha germans que estimen la terra,
amb tantes altres llengües,
i darrera i dins de la frontera
hi ha qui ens vol prendre la terra
per acumular riqueses
convertides en escletxes,
en parcel·les que envenenen
i en boscos cremats per vendre!

Terra de lluites pioneres,
d'esquerdes verges entre veïna i frontera.
Terra de preguntes sotmeses,
de respostes incompletes...

Regala petons

Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica'ls amb els llavis
i acompanya'ls amb bombons.

N'hi ha de mil maneres,
totes fascinants:
n'hi ha de més grollers i d'elegants,
n'hi ha alguns que semblen màgics o bé tràgics,
n'hi ha de més subtils, o d'intranquils,
estètics i poètics.

Hi ha el gran petó de diva,
amb una mica de saliva.
El bell petó d'amor amb gran fervor
i el famós petó de cine.
Hi ha el petó com cal que és el que et fa la iaia per Nadal,
i el que em fas tu és celestial.

Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen,
totes les passions.

Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica'ls amb els llavis
i acompanya'ls amb bombons.

N'hi ha de tots els tipus,
és meravellós:
Algun és més senzill i algun pompós,
n'hi ha algun que és com de plàstic, fa molt fàstic,
n'hi ha de molt sensats, desenfadats,
preciosos, llefiscosos.

El dens petó de tieta
et deixarà la cara neta.
I n'hi ha un de perillós molt luxuriós:
el temut petó caníbal.
El petó de pintallavis és el més embrutadís
i el teu em durà al paradís!

Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen,
totes les passions.

Més, més, omple'n els carrers.
Més, més, omple'n els carrers.
No podem viure sense ells!!!

Anòxia

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.
Trencant els plans els pins forcegen contra els temporals
i, en el desglaç, els liquens resisteixen cooperant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, on la boscúria guanya el fred glacial,
branques com mans s'abracen per fer fora el vent mortal.
En els viaranys la vida i el silenci són germans
i avets glaçats amb fulles com agulles estalviant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet encendre foc: la combustió.
El capital esgota tot l'oxigen de la vall i revolucions.
L'excés ofega en nostre cant,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Poder

Cada cop que estic bé amb tu
se'm fa molt més estrany
que el temps no s'aturi en sec
No tenir aquests poders

Mentrestant, vas provant
allò que et ve de gust
Tantes nits fent el ple
pels llocs on tothom surt

Sempre acabes descuidant-te
Cedint-li els poders als altres

Cada cop que estic bé amb tu
se'm fa molt més normal
haver entès el meu paper
No tenir cap poder

Que sigui avui

Uns segons abans que el primer fanal
Informi que la nit comença
Paro just davant del teu nou portal
Tu baixes jo nerviós pico el volant

Noto com la sang, conquereix el cap
I et crido i tu tornes enrere
En un salt mortal I desafinat
Et proposo que tornem a perdre'ns junts

I tu, fent que no amb el cap somrius
I dius que algú t'està esperant que ja parlem demà

Doncs no, No vull parlar demà
Que vull que sigui avui
Que cal que sigui avui

Doncs no, No vull parlar demà
Que vull que sigui avui
Que cal que sigui avui

I tornes a entrar, i gires la clau
I em mires esperant que parli
Jo descol·locat per aquests ulls grans
Que fa temps que no veig riure
Em quedo en blanc

I tu, fent que no amb el cap somrius
I dius que algú t'està esperant que ja parlem demà

Doncs no, No vull parlar demà
Que vull que sigui avui
Que cal que sigui avui

Doncs no, No vull parlar demà
Que vull que sigui avui
Que cal que sigui avui

El monstre

És a prop, és el monstre que t'espanta
i potser per primer cop
i potser d'una vegada
li arribaràs a veure la cara

i t'espanta i et somriu
en nits com les d'avui
és quan et preguntes com
com pot ser que segueixis viu?

i ell s'assembla tant a tu
i ell s'assembla tant a tu
i ell s'assembla tant a tu

és a prop, és el monstre que t'espanta
i potser per primer cop
i potser d'una vegada
li arribaràs a veure la cara
li arribaràs a veure la cara

i ell s'assembla tant a tu
i ell s'assembla tant a tu
i ell s'assembla tant a tu

S'ha acabat

Un núvol passa, els carrers s´han enfosquit
i fot un ram com els de quan era petit.
Darrera els vidres jo m'ho miro arrupit.
Ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.

Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist,
i moro d'enyorança perquè no ets aquí.
La pluja m'ha portat records d'aquell estiu
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.

La mare mai va creure que només fóssim amics.
Ella ens protegia de la llengua dels veïns.
Per què si eres a casa em veia tan feliç,
no ho entenia però un fill és sempre un fill.

Dos cossos enmig de la sorra,
rebolcant-se abraçats,
de la ment no se m'esborra,
no puc creure que s'ha acabat.

Va aparèixer envoltada de misteri,
en el primer moment tot va semblar normal,
borratxera, descontrol, maïs i rialles.
L'endemà, jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.

Però ara, aquell núvol lentament ja ha passat,
ja no plou i el cel gris sembla que s'ha escampat,
i "un gran amor no pot morir-se així"
del cassette de ma mare m'ha semblat sentir.

Dos cossos enmig de la sorra,
rebolcant-se abraçats,
de la ment no se m'esborra,
no puc creure que s'ha acabat.

Música naix de la ràbia

Vull il·luminar com un fanal i amplificar cada senyal
De la contracultura que naix des de baix i és silenciada, jo
Vull fer la barricada amb l'Ovidi i Víctor Jara
I trencar l'apatia creixent amb guitarres al vent de matinada
Vull ser l'altaveu, i desfer les cortines de fum del poder
Vull ser allò que no es veu, l'alegria dels pobles que s'alcen valents
Vull ser l'altaveu, no oblide les bombes a casa Fuster
Vull més, m'esmole les dents, Mandela i Allende com a referents!

Un cop més tanca els ulls i imagina
Que anem a sortir de la rutina
Un cop més tanca els ulls i camina
Per les venes corre adrenalina

Música naix de la ràbia,
Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia
Som com un as en la baralla
Som com el dimoni que camina entre la flama

Soterre les penes, jo sé que avance a base de contradiccions,
a mi em mouen les passions, el bombo i la caixa i les seues pulsions,
vinc seguint a Gramsci, que la història no és més que una guerra per l'hegemonia de les posicions
i en el meu camp de batalla jo tinc les cançons
Vull ser l'altaveu, que rebente la norma i el llibres d'estil
Vull ser allò que no es veu, la mare que trau endavant als seus fills
Vull ser l'altaveu, del xiquet que somia en un món ple d'amics
Vull ser Malcom X, tinc la paraula, tremolen els rics

Un cop més tanca els ulls i imagina
Que anem a sortir de la rutina
Un cop més tanca els ulls i camina
Per les venes corre adrenalina

Música naix de la ràbia,
Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia
Som com un as en la baralla
Som com el dimoni que camina entre la flama

No és qüestió de genètica, és de simple ètica
Obrir els ulls, veure l'infern, saber que res és etern
Acompanyat de la mètrica, de l'alfabet i aritmètica
Òbric els fulls d'este quadern, ho convertisc en fonètica
Sonen les notes de ràbia, hem de sortir d'esta gàbia
Som la tormenta d'arena que va convertir esta terra en Arcàdia
Trencar barreres amb sons, canviar-ho tot amb cançons
En este desert on no queda verd nosaltres serem el monzó

Música naix de la ràbia,
Sona la freqüència per fugir d'aquesta gàbia
Som com un as en la baralla
Som com el dimoni que camina entre la flama

La clau de girar el taller

Botxí desfent rebaves, hams, suro blau,
sol ser d'un peu de rei que espanta
seny i valor, no et cal.

El somni d'un vell, el cor d'un valent,
a l'ombra no hi plou.
Un sidecar d'enveja, amb pell de vellut.

Si al cim es desfà, sense didal es brinca,
et clavo un clau.

Sidres d'agulles que beus de cop, no les sents.

Arribo a verema sense semal.

El cor d'un beneit, mai no ha catxat,
mata-lo fred.
La sang sense delit, i tu embadalit.

Sol ser del pis de dalt que cauen grumolls (que cauen),
pot ser que caiguin quequejant, calces i amolls.
S'encén l'espiga d'or, la clau del taller,
la son no el pretén.
I el sidecar torna, diu l'avi Narcís.

I gira el taller.

Infla les veles

Cada dia el mar és somni al teu davant,
llocs on l'home sol no pot arribar-hi mai.
Molts dels que ho intenten naufragaran,
i els que a la vora es queden,
només castells de pols fan.
Si cada dia el sol et lleva i no és en va.

Infla les veles, infla les veles d'aquest matí.

Xifres de cotó naveguen sobre l'oceà
i el vent de cada mot em diuen per on aniran.
A cada port on bateguen em pregunto qui les desfarà,
però sé que si m'angoixo s'esborren, i haig de tornar a començar.
Ajuda'm a ser una vela i anirem més ràpid que el mar.
Si a cada port hi ha una estela, anem-la a buscar.

Infla les veles. Infla les veles d'aquest vestit.

Trossos de terra esperen un viatjant.
Tribus del planeta fugen per naufragar.
"Tiriri ninara, ni por, tiririnara".

Infla les veles, infla les veles d'aquest nit.

Trobaré

Que les llums es fonguin,
que s'apagui el sol.
Que el meu cel s'enfonsi,
que avui cremi tot.

Trobaré de seguir cantant al món,
trobaré de seguir cantant al món,

Que les llums es fonguin,
que avui surti el sol.

Trobaré de seguir cantant al món,
trobaré de seguir cantant al món,
Trobaré de seguir cantant al món,
trobaré de seguir cantant al món,

Els dies son més fàcils,
quan cantes amb el cor.
Que les llums es fonguin,
que s'aturi el món.

Lluna nova

El teu cos retalla una silueta contra l'horitzó vermell,
la nit cau implacable sobre el món

I un cel clar desvetlla mil estrelles que com guies silencioses
ens parlen des de la imaginació

I tu et mous àgil i atrevida a cavall de l'alegria,
senyora del somriure i la raó

I jo et prenc fort entre els meus braços, m'amaro de valor
i estimo tot el que fa ser qui som

I avui sé que tot és possible,
que els teus ulls diuen la veritat

M'has deslliurat dels monstres i dels dubtes
caminaré amb valor al teu costat

Un fort vent fa volar les fulles,
la primera llum del dia projecta llargues ombres als carrers

Se'n van lluny aquelles hores fosques que intentaven apagar
el teu cor tossut i aventurer

I tu veus fatiga en el meu rostre i la suor sobre de pell,
saps que m'he fet més fort que vell

I jo sé que la teva empenta mai no m'ha deixat rendir
quan ningú tenia fe el nostre anhel

Ferms, avancem constants, imparables
com el demà que neix en la nit fosca

Ferms, avancem constants en la nit
com el demà que neix en la nit fosca

M'hi vaig llançar

M'hi vaig llançar! M'hi vaig llançar!
Vaig allunyar-me de tots, cada dia practicava.
No em vaig guardar trucs amagats,
tot el que era llavors vaig apostar-ho a una banda.

Deien «quin era el teu somni de nen?»,
deien «ja saps, una llum s'apaga, l'altra llum s'encén».

M'hi vaig donar! M'hi vaig donar!
I, per si algú està dubtant, juraré que m'esforçava.
Vaig apuntar a l'estel més alt.
Vaig dir «aquell seré jo i allò serà la meva casa».

Deien «allisteu-vos, allisteu-vos, que veureu món»,
deien «respecteu cada batec que us quedi al cor».
I siguis qui siguis, o sigui qui sigui qui et penses que ets,
t'hauria encantat el miracle dels músculs en moviment.
I vagis on vagis, o sigui on sigui que et penses que vas,
mai has desafiat tant la lògica elemental.
Creu-me, mai t'has confós tant entre el que
és màgic i el que és real.

Deien «estimeu, perdeu el seny, jugueu fort,
feu un gran ridícul, blasfemeu, desafieu la sort!».

I no us puc ni us vull negar que m'hi vaig llançar
i feia així amb el barret quan la gent em saludava.
M'hi vaig donar! M'hi vaig donar!
I ho vaig tenir tan a prop que a estones ho tocava.
M'hi vaig llançar! M'hi vaig llançar!
No em negareu un agut sentit de l'espectacle.

Finals blaus

Sobre una pedra gratuïta es veu el món
Dalt del camí que vam començar abans d'ahir
Sols serem poc i junts ho serem tot
Per tu i per mi, vivint així els vespres recollint matins

Quedem així valdrà la pena,
Valdrà la pena estimar-nos una vida sencera
Sisisisi sisisisisi

Conspirant com les mosques en aquest cul de món
Sé que tot és com és i que tots som com som
Aquest conjunt de minuts que ens parlen del després
Aquests apunts que dilluns miraré de passar a net

Quèquèquèquè farem? (Eeeh!)
Farem el que podrem
Res perdrem guanyant perdent
El que volem estar a prop si volem poc

No t'hi atabalis, no t'hi atabalis
Vius en l'arbre del teu cap
Sempre el tens al mateix lloc

Ja torna a venir un núvol a emprenyar
Que plourà per tots però no per ell
Que passa si volem seguir
Aguantarem tots els seus cops amb un paraigües de paper

Quan marxi passaran estels
No ens caldrà demanar un desig
És perquè estem mirant el cel
Prepararem l'atac de flors els bombardegem amb petons
Que segur que els hi falta amor

No estan les coses com per no dir res, com per no fer res
Hem de treure aquests dimonis del poder si
Hem de treure aquests dimonis del poder

Sobre una pedra gratuïta es veu el món
Dalt del camí que vam començar abans d'ahir
Sols serem poc i junts ho serem tot
Per tu i per mi, vivint així els vespres recollint matins

Quedem així valdrà la pena,
Valdrà la pena estimar-nos una vida sencera
Sisisisi sisisisisi!

I que no ens prenguin els principis no,
Esperarem el seu final si
I que no ens prenguin els principis no,
Esperarem el seu final blau
I que no ens prenguin els principis no,
Esperarem el seu final si
I que no ens prenguin els principis no,
Esperarem el seu final blau
Acabin els finals blaus

L'ombra sols fuig de nit

I- Introducció
No hi ha esperança, no hi ha esperança.
L'hora s'atansa comença la dansa.
Gira l'espiral, i en el seu eix hi té la força del mal
que destrossa les vides.

II- L'adéu
Pare, me'n vaig a la guerra.
Mare, me'n vaig a la guerra.
Amics, me'n vaig a la guerra.
Amor, me'n vaig, me'n vaig.

III- Les veus interiors
Consciència: N'estàs segur? Només sembraràs misèria.
No n'estic segur, però busco la veritat.
Consciència: És boig! No sap res del cert diu que busca la veritat! Boig, boig!
Només haig de creuar aquelles fronteres i rere les muntanyes venceré.
Consciència: L'única frontera que creuaràs, és la que separa el bé i el mal.
No hi vagis, no hi vagis, no, no, no!

Què són aquestes veus que ressonen al meu cap?
No hi ha por que pugui vèncer aquest soldat.

VI- El camí heroic
Emprenc el meu camí
cap a la gran batalla,
i els que han dubtat de mi,
els deixo a la muralla.
Aquest pas és ben ferm.
Qui gosi aturar-me
caurà al bell mig de l'erm,
vençut pel cop d'una arma.

Soldats: Avant guerrers, avant!
Fem nostra la victòria.
Marxem amb pas triomfant
cap a la Glòria.

Emprenc el meu camí
cap a aquesta gran batalla,
i els que han dubtat de mi,
els deixo a la muralla.

V- Records d'infantesa
Recordo la bondat d'aquelles mares
que en néixer el seu infant l'abracen fort.
Quan perdi la innocència de la vida,
tot serà mentida, menys l'horitzó.

El temps m'ha robat la sort
i la sort m'ha robat el temps
per cercar-me  a mi mateix
entre aquest mar d'espessor.

VI- El camí enterbolint-se
Soldats i consciència:
Al llarg d'aquest camí
degoten les ferides.
Quan reptes el destí
es revelen les mentides.
L'hora s'acosta: això és el final.
L'hora s'atansa: ja no hi ha cap sortida.
L'única frontera que creuaràs
és la que separa el bé i el mal.
No n'està segur, diu que busca la veritat.
Pare, se'n va. Mare, se'n va.
Amics, se'n va. Amor, se'n va.

VII- L'albirament de l'enemic
Ja el veig: puc percebre l'espant dins els seus ulls.
Però el que em paralitza el cor
és veure-hi, en el seu rostre,
el meu rostre.
Que no me'n adono?
Que no me'n adono?
Consciència: No, no te'n adones,
has estat cec i ara ja no pots veure res més que la mort!

VIII- La batalla

IX- La no superació
Tot és inútil, tot és contradicció.
No hi ha respostes, no hi ha superació.
L'ombra és perpètua com ho és la negació.

X- Moralitat final
No hi ha esperança, no hi ha esperança.
L'hora s'atansa comença la dansa.
Gira l'espiral, i en el seu eix hi té la força del mal
que destrossa les vides.

L'ombra sols fuig en la nit.

Bonic

Bonic els teus ulls de plom,
bonic el teu perfum d'il·lusió.
Amic dels teus petons,
oblit de l'orgull i la por.

Parlem dels dies bons,
deixem els grisos trons,
refem el que no som.
I així sabrem molt més del que som.

Camí d'incert destí
nosaltres lluitarem per combatre't.
Alí de peus et dic,
et cosirem com un sastre.

Ens passarà que serem lliures
i el sol vindrà tots els dies.
Arribarà la màgia del sisè sentit
per veure tot allò que tenim dins.

Xuplasangs

Vols sentir respostes a preguntes tontes,
Ficar-me una etiqueta “pa” penjar-me a l'”stand”.
Vas a buscar els “fallos” “pa” classificar-me,
vas a jutjar-me i a dir-me: “no saps on estàs”.
Vas a fer de tot menys escoltar-me,
vas a furgar, vas a vore d'on pots rascar,
i així et passes els anys en plena forma,
donant-li corda a la teua empanada mental.

Vas a prometre'm l'èxit sempre,
“caramelos” per a un mort de fam,
si després hi han fallos, “ahí rebente”
i em diràs “qui mana és el mercat.”
Vas a aconsellar-me anar amb calma.
A lo que vinga, paternalisme sofisticat.
Com m'agradaria tindre un arma
quan vos escolte blablabla presumint d'humiltat.

Perdut en un món de “listos”.
Putos amos de la pista.
Fins on m'arriba la vista..
No puc ser més optimista

Clar, som paràsits del sistema que han creat.
No donem la talla, no hi han mans.
Xupla-sangs, els vam regalar la vida.
Ells sabran què fer de veritat. Queda clar?
Tens el teu dret dret a la pataleta.
Canvien les sigles no la xaqueta.
Que barata que els ha eixit la broma.
Que cara han deixat la llibertat.

Vas a presumir del teu imperi,
que has alçat tu soles amb les teues mans.
No vas a resoldre'ns el misteri
de la pasta que no has declarat.
Vas a concedir-nos algún mèrit.
Per això has pagat com has pagat
Vas a perdonar-nos, o això espere,
per no vindre cinc minuts abans…

Vas a passejar-te amb suficiència,
com els senyorets de temps passats.
Vas a regalar condescendència,
canviant il·lusions per veritats.
I és que tu tan de ciutat, jo tan del poble.
Jo tan lluny de la serenitat.
Jo amb esta ansietat, tu inexpugnable,
pensant en el teu electorat.

Perdut en un món de “listos”
Putos amos de la pista.
Fins on m'arriba la vista..
No puc ser més optimista.

Clar, som paràsits del sistema que han creat.
No donem la talla, no hi han mans.
Xupla-sangs, els vam regalar la vida.
Ells sabran què fer de veritat. Queda clar?
Tens el teu dret dret a la pataleta.
Canvien les sigles no la xaqueta.
Que barata que els ha eixit la broma.
Que cara han deixat la llibertat.

Botifarra de pagès

Un, dos, tres, botifarra de pagès.

Aquesta nit s’han reunit, s’han tancat per decidir
un passatemps tan divertit d’uns que tiben i mouen els fils.
No fugiu, no crideu, no caldrà que us hi esforceu.
Lentament, van baixant, tot a punt i llest per començar.

Un, dos, tres, botifarra de pagès, al qui no es quedi quiet li fotrem un tret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.
Un, dos, tres, botifarra de pagès, qui no es quedi quiet es quedarà distret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.

Fent camí, vigilant, ara és l’hora d’anar avançant.
Hem caigut al parany, obre els ulls i ja t’han enxampat.
No et capfiquis, no hi ha sort, ni un bri d’aire, tot és poc. Ho tenen
tot al sac, i ben lligat. Un pas enrere i torna a començar.

Un, dos, tres, botifarra de pagès, al qui no es quedi quiet li cardarem un tret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.
Un, dos, tres, botifarra de pagès, qui no es quedi quiet es quedarà distret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.

Diuen els que els han vist que els ha matat el temps d’indiferència,
diuen que és massa tard per començar.
Diuen que fa tan temps que van callar la nostra resistència,

diuen que va esclatar en un sol clamp.

Un, dos, tres, botifarra de pagès, qui no es quedi quiet es quedarà distret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.
Un, dos, tres, botifarra de pagès, al qui no es quedi quiet li cardarem un tret.
Un, deux, trois, je ne comprends pas, tira el dau i torna a començar.

Torna'm

Si sapiguéssim la resposta, si obeíssim als de dalt,
si el nostre cor no fos culpable d'haver-nos fet tant mal.
Si només amb un somriure tot s'hagués resolt,
si les bases del conflicte no fossin qüestions d'amor.

Si tu i jo no fóssim sempre partidaris de dir no
a totes les bogeries que vénen de l'altre món.
Si la terra no fos plana, si aquest somni fos finit,
et diria que t'estimo en la foscor.

Torna'm les paraules de les mans
que són les importants,
que amb els seu joc ens farem grans.

Torna'm aquelles ales de l'amor,
l'essència d'un sol cor,
junts serem sempre molt més forts.

Potser mai vam ser tan nobles per cridar-nos sense por,
un candau a cada orella per donar-nos la raó.
Però demà podrem parlar-nos cadascú des del seu lloc,
que tinc ganes d'estimar-te i que m'estimis tal com sóc.

Torna'm…

Tu (o com cantar-te i no fer el ridícul)

No és fàcil cantar-te   i no ridiculitzar
les coses que em passen des de que tu
i jo ens hem trobat.

Com puc escapar-me de tots els tòpics antics.
Jo vull estimar-te amb paraules sense sentit.

Però potser a tu no et cal ningú
que ara et canti ni et prometi res,
ningú no t'ha de salvar de res.
 
I ara amb la vergonya, que no tinc quan
som al llit, miro d'explicar-te com de
gran em fas sentir.

Però potser a tu no et cal ningú
que ara et canti ni et prometi res,
ningú no t'ha de salvar de res.

Vaslet

L'alegria?
L'alegria és la vida,
l'olor de les fabriques de cartró.
Les coquetes amb mel són alegria,
el moment en què et fiques al llit,
escoltar una cançó que no esperaves,
el bitllet oblidat a la butxaca d'un pantaló.
Alegria és veure com l'homenet vermell del semàfor passa a verd
i ell(a) avança des de l'altre costat del carrer.
L'alegria és Violeta!
Alegria és la música,
l'abraçada necessària i ferma d'un amic!
Conduir de nit, sense son.
Alegria és recordar la iaia fent-me pa torrat amb oli
i el primer mosset de la tomaca amb un pessic de sal.
És allò que fa el món millor.
Està clar que l'alegria és menjar.
L'alegria?
L'alegria és la vida.

Sense treva

Ja desperten les flors
Giren sense esforç
Miren cap al sol

Saltaran sobre el foc
Per trobar l'amor
Encendran el món

Volen i es rebel·len
Mai no es venen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Volen i es rebel·len
No es rendeixen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Hi ha una veu al teu cor
Però ningú la sent
Crida massa el vent

Hi ha un camí sense nom
Un lloc on la gent
Estima sense alè

Volen i es rebel·len
Mai no es venen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Volen i es rebel·len
No es rendeixen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Abraçats cos a cos
girem sense esforç
Mirem cap al sol

Volen i es rebel·len
Mai no es venen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Volen i es rebel·len
No es rendeixen
Estimen mentre cremen
Sense treva

Tu no hi ets

De nit creuem l'horitzó
Seguint l'últim raig de sol
Et miro, em mires
T'abraço, m'eclipses
Desfets amb un somriure

Busquem alguna raó
Per perdre de vista el món
M'apropo, t'apropes
Respiro, m'envoltes
Sentim que el temps és nostre

I no vull pensar
Que hauré de marxar
Perquè deixar-te enrere?
Perquè tornar-te a perdre?

Sento com plores
Les nits que m'anyores, tens fred
I no puc fer-hi res

Sento com volen
Moments que eren nostres, els veig
I no puc fer-hi res
Tu no hi ets

Ja som aquí un altre cop
Vivint el mateix record
Et miro, em mires
T'abraço, m'estimes
Juguem quan ningú ens mira

De lluny va sortint el sol
Com qui ha de marxar i no vol
Em giro, et gires
M'allunyo, m'estires
Partir sembla impossible

I no vull pensar
Que hauré de marxar
Perquè deixar-te enrere?
Perquè tornar-te a perdre?

Sento com plores
Les nits que m'enyores, tens fred
I no puc fer-hi res

Sento com volen
Moments que eren nostres, els veig
I no puc fer-hi res
Tu no hi ets

Simplement

Els segons que van des del record,
sobre una línia fina, cap al fons del menjador.
Dibuixo una finestra amb el dit a la paret
i l'obra per deixar passar aquest sol vestit de fred.

Simplement m'agrada aquella olor,
aquella de les coses que no hem dit però sé que hi són,
l'olor de les estones que hem perdut per tants carrers,
la de les branques d'arbre que aquests dies són avets.

Simplement somric per que no tinc cap pressa,
ara que els teus guants m'abriguen bé les mans.
Mandarines, llums de fira i més desembres
que hem anat passant.

Jugues amb la llana del jersei,
i fas cercles hipnòtics mentre mires el cartell
d'alguna foto antiga des del món a tot color,
aquell punt just de riure que es barreja amb la tristor.

Simplement m'agrada creure en res,
només en les estones que passem sense cap pes,
aquelles que desperten una mena de calor,
aquelles tan idiotes que potser no entenc ni jo...

Simplement somric per que no tinc cap pressa,
ara que els teus guants m'abriguen bé les mans.
Mandarines, llums de fira i més desembres
que hem anat passant i ens queden tan avall.

Simplement avui et miro sense pressa.
Cançonetes diluïdes dins del vi.
Sempre em dius si falta molt per primavera,
però avui som aquí'.

Zenit

Segur que tornaran
Com records impresos dins de la memòria
Idees preses del calaix de la consciència
Que et donaran el valor
La força immensa per reprendre el teu viatge
Allà on un dia es va quedar aturat el somni
Que construíem tots
Quan un dia vam decidir venir aquí

Demà es despertaran
Captivats pel gran misteri que és la vida
A la recerca de perfums que ens embriaguin
I potser, tindrem temps per celebrar que som aquí

Gotes que cauen del cel
Poemes d'amor sincer
Gestos i noves mirades
I lliures, per poder fer allò que ens fa estar bé

Si, ja som aquí
Per poder seguir l'obra dels nostres pares
Per intentar fer neta i pura la mirada
I després, poder contagiar el millor als nostres fills

Gotes que cauen del cel
Poemes d'amor sincer
Gestos i noves mirades
I lliures, per poder fer allò que ens fa estar bé

Detalls

Quan salten els ploms de la ciutat,
o et quedes adormit en el sofà.
Quan una paraula et fa tirar endavant.

Vinc a parlar dels petits detalls de la vida,
per convertir-los en part d'una cançó.
Vull recordar la llum del teu somriure,
o el meu reflex en algun aparador.
Com el bitllet en alguna jaqueta antiga,
quan un viatge té el nom d'una cançó.
Com la trucada que mai esperaries,
tan encantat quan seus mirant el foc.

Quan salten els ploms de la ciutat,
o et quedes adormit en el sofà.
Quan una paraula, et fa tirar endavant.
I sembla que el món s'hagi aturat,
i guardes l'olor d'aquell instant.
Agafes aire, i rius mig d'amagat.

Vinc a parlar dels petits detalls que em fan viure,
per convertir-los en part del que sóc jo.
Com una nit en bona companyia,
o aquell secret que avui ja sap tothom.

Si et tinc asseguda al meu costat,
i creus veure-ho tot des del terrat.
Quan una mirada, et fa sentir estimat.
I sembla que el món s'hagi aturat,
i guardes l'olor d'aquell instant.
Agafes aire, i rius mig d'amagat.

Cada petit detall serà un instant per recordar,
cada moment serà un tresor.
Cada petit retall serà un instant per respirar,
desfent el temps a poc a poc.

Roda

Gira la roda del temps
per la força del vent de les ànimes soles.

Gira, mentre seguirem
demanant a un estel la mateixa resposta.

Com si no coneguéssim els senyals
que ens diuen la justa mesura
superba i absurda d'aquesta existència.

Gira, però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps,
i en el fràgil vaivé que la vida comporta

dubtes de si encara vas
o si ja només vens en el ball de les ones.

Com si no fossin clars tots aquests fars
que escriuen la mida tan curta
que no és ni una excusa per al nostre viatge.

Gira però a Roda de Ter
hi tinc un amor secret
que porta el nom del meu àngel.

Gira la roda del temps
i s'acosta silent el moment de les ombres,

sabent la dansa dels morts
farem l'últim esforç per al darrer aprenentatge.

I si no fos absurd el més enllà
seuríem rera la finestra,
mirant el capvespre amb les mans llaçades
per dir-nos aquell adéu
que sempre ens va negar el temps
mentre deixàvem l'escola.

Gira, però a Roda de Ter
tenim un amor secret
que porta el nom d'un bon àngel...

Els setge

Hem travessat més d'un infern
contra la pluja i el vent
i el rigor de la tempesta

N'hem fet força de la por
som la guspira en la foscor
que fondrà aquesta glacera

Quan hem caigut ens hem alçat
renaixent en un cos nou
amb la lliçó més apresa

Sempre amb un peu al record
per no oblidar mai qui som
i fer honor a la promesa

I si penso en tu m'allibero del meu pes,
com tenint les ales d'un ocell

De totes les causes la més noble és la que sents
murmurar incansable entre batecs

El setge que ens estreny sols ens fa més lliures
i de la fe i el seny forjarem un himne

Som fills d'una terra tenaç
que no es doblega ni rendeix
com un xiprer d'arrels profundes

Recordarem els que han marxat
i ens unirem en el seu cant
com una veu al llarg dels segles

Si som petits entre titans
farem que compti cada pas
ja no viurem en l'enyorança

De les ferides del passat
de les batalles que hem perdut
sempre hi neix nova esperança

Aquest món

Renecs, dolors o musaranyes
Tots tenim coses estranyes
i tan diferents

A mi m'agrada beure en tassa
a tu t'agrada dormir massa
manies que tens

Hi ha dies on la vida no et somriu
i penses que és millor tancar-se dins el niu
Tots suportem les nostres tares
Lluita per les ganes

Escolta el cor i encén la cara
que el sol quan surt i brilla és per tothom
Què hi ha molta bellesa en aquest món!
Desitges pau i tens la guerra

I si volguessis buscar la manera
de no estar patint
I entenc que no m'escoltis massa
jo seguiré bevent amb tassa
manies que tinc

Hi ha dies on la vida no et somriu
i penses que és millor tancar-se dins el niu
Tots suportem les nostres tares
Lluita per les ganes

Escolta el cor i encén la cara
que el sol quan surt i brilla és per tothom
Què hi ha molta bellesa en aquest món!
Hi ha dies on la vida no et somriu
i penses que és millor tancar-se dins el niu

Tots suportem les nostres tares
Lluita per les ganes
Escolta el cor i encén la cara
que el sol quan surt i brilla és per tothom
Què hi ha tanta bellesa en aquest món!
Si mires bé veuràs que maco és aquest món!

L'astronauta enamorada

Sóc una astronauta enamorada, perduda entre les flors
vaig per les galàxies amb un pijama
i quatre escarabats de colors

Quan em dónes tot el teu oxigen, es tan fàcil perdre el cap
pels planetes del voltant

Sóc una astronauta enamorada, sóc una astronauta enamorada

Sóc una astronauta de porcellana, maduixes i cançons
vaig sense equipatge ni coordenades
pintant els graffitis del meu cor

Quan em dónes tot el teu oxigen, es tan fàcil perdre el cap
pels planetes del voltant

Sóc una astronauta enamorada, sóc una astronauta enamorada

La màgia del moment

Res, no cal dir res
Quan als teus ulls
Hi veig la meva vida
Tu ho saps molt bé
No hi veus més,
Allà al meu somriure

Un amor de veritat arribada d'amagat
Imprevist, però sempre desitjat

Una cançó va encendre el foc
Nascut de la màgia del moment
Un sol petó fa canviar el món
Perdut per la màgia del moment

Junts per sempre junts
No cal res més
Amb tu comença el dia
Qui m'havia de dir que el meu destí
Tenia nom d'amiga

Un amor de veritat arribada d'amagat
Imprevist, però sempre desitjat

Una cançó va encendre el foc
Nascut de la màgia del moment
Un sol petó fa canviar el món
Perdut per la màgia del moment

Junts per sempre junts
No cal res més
Amb tu comença el dia
Qui m'havia de dir que el meu destí
Tenia nom d'amiga

Una cançó va encendre el foc
Nascut de la màgia del moment
Un sol petó fa canviar el món
Per tota la màgia del moment

Una cançó va encendre el foc
Nascut de la màgia del moment
Un sol petó fa canviar el món
Per tota la màgia del moment

Tela amb tela

Roba que es taca
males passades
el sistema que no ajuda
t'enfonsa i t'enfonsa
més terra en la misèria

Tela que es taca
potser es rente
o taques per sempre?

Roba amb roba
tela amb tela

Molta roba, poc sabó...
i tan neta que la volen
tan neta que la volen
i tan bruta que la tenen
i sense llavador

Amb els vostres interessos
se'n va tot pel forat del bassó
a cada bugada perdem un llençol

Tela amb tela
tela, fricció

Però nosaltres seguim fent safareig
barcella en fem al meu poble
de l'oli i un poc de sosa
farem sabó

Roba amb roba
tela, fricció
sabó

Oli amb terres pantanoses
sang contra violència
greix per l'àncora
tintura sota boira
vi, ona i ressaca
maquillatge, confon
cafè i un dia redó

Del treball i l'oli
de la lluita i la sang
de la fermesa i el greix
dels amics i els seus tints
de la rauxa i el vi
de l'amor i el carmí
d'aquell ànim perdut, que hem recuperat

De l'oli i un poc de sosa, farem sabó
farem sabó, farem sabó

Tela amb tela
tela, fricció
sabó

BBVA

Som a la carretera de Manresa a Berga
en un cotxe resplendent que corre massa.
Han trobat a la guantera algun CD acceptable;
és dimecres, de matinada, i els dos fugitius canten.

Creuen per Molló i en una clariana
ell l'abraça com un nen i s'adorm a l'acte.
El sol va encenent el bosc i ella lluita amb les imatges:
Un caixer fent-se el valent, un revòlver disparant-se.

Compren la moto a un pagès pel preu de quatre
i acceleren entre vinyes solitàries.
Al semàfor d'Estagel els saluden uns gendarmes,
però a la ràdio no diuen res, no s'està seguint cap rastre.

Ell s'afaita el cap, ella es posa morena.
Els dies passen lents, a la tarda passegen.
Ell juga a frontó amb un empresari en hores baixes,
ella es tanca al bungalou i a la nit fingeix orgasmes.

Que bo és sortir al carrer, que et toqui l'aire!
Són dos enamorats tan adorables!
Ell parla del futur i es projecta sense xarxa
i el paradís comença en una pizzeria de Lausana.

I quin riure els noms dels passaports, ell els
diu en veu alta.
Potser semblarà més francès, diu, traient-se la barba!.
Ella respon com pot i plora rere la porta tancada:
«Així no podré, amor meu, no a costa dels altres».

I, en fi, ell ha passat el trajecte a coberta,
ja veu el blau marí de la terra promesa,
però per lla no patiu, que al calabós hi ha trobat calma:
S'ha fet a la foscor i ha posat nom a les rates.
I ha trobat un nom bonic per a cada rata.

Piano

El vell piano de paret,
entre l'herba del desert,
va a pedals i no té frens,
desafina si no el sents.

Toca notes fredes,
forma atmosferes, llunes,
trenca el so de l'aire,
amb els ulls d'algú que mira.

Rere les ulleres es reflexen unes mans,
mans sobre les tecles,
mentre els dits van caminant.

Dins el cap desendreçat
d'algú savi jubilat
hi ha papers i poca llum,
melodies que fan fum.

L'aigua més calenta,
com la física dels trons,
sons i altres receptes,
que amb el temps es fan cançons.

Rere les ulleres es reflexen unes mans,
mans sobre les tecles,
mentre els dits van caminant.

La bona educació

S'ha perdut la bona educació:
no hi ha cap respecte ni un perdó.
Ja ningú cedeix el pas
ni t'ajuda amb el cabàs.
Però val més no preocupar-se,
ja que és fàcil alterar-se!
La gent va pel món escridassant.
No es diuen paraules amb encant.

Malauradament no hi ha cap més conclusió:
s'ha perdut la bona educació!

Però un servidor llueix amb il·lusió:
tota la pulcritud, tota la rectitud,
tota la bona imatge del vellut.
Afortunadament, jo encara sóc decent:
no hi ha un exemple millor, no, de cara al jovent.
I mireu per on mireu,
i és que al final ja ho veureu,
qui és la cara i qui és la pobra creu.

S'ha perdut la classe i el bon gust:
no s'inclinen al davant d'un bust.
Però és que no venen perfums?
La gent put més que els llegums.
El millor és no molestar-se,
ja que és fàcil alterar-se!
I quan necessites miccionar,
topes amb la gota d'un marrà.

Malauradament, no hi ha cap més conclusió,
i si hi és, no tinc pas ganes de ser un corcó:
i és que s'ha perdut, s'ha perdut la bona educació!

Però un servidor llueix amb il·lusió...

Tard o d'hora arribarà el moment
en què explotaré enèrgicament!

Sou uns desgraciats, uns fills de puta acabats!
Sou uns gamarussos, sou uns degenerats!
I és que s'ha perdut, s'ha perdut la bona educació!

Toca revolta

Respiren tots els carrers un aire de revolució.
Desperten veus adormides, despunta la claror.
Amunt el coratge, fills de la indignació.
som lluita, som força, i empenta per fer canviar el món.

S'enlairen sobre fronteres, cants de llibertat.
Rebels primaveres que fugen de la soledat.
Som tants estirant la corda del mateix costat.
La unió fa la força per tirar endavant.

Quantes places del món han estat ocupades,

quantes regions del món encara viuen ocupades,

toca revola, toca revolució.

Toca trencar les cadenes de la repressió.

Ressonen sirenes que anuncien que arriba el moment
la nostra consciència desperta per viure el present
som mil gotes d'aigua que avancen d'orient a occident
s'ensorren els murs que ens separen del món que volem

Que el vent se'ls emporti ben lluny,
Ha arribat l'hora de canviar aquest rumb.
Que el vent se'ls emporti ben lluny,
Ha arribat l'hora d'apujar el volum.

Que el vent se'ls emporti ben lluny,
Ha arribat l'hora de canviar aquest rumb.
Que el vent se'ls emporti ben lluny,
Ha arribat l'hora de tocar el cel amb els nostres punys.

La samarreta

Jo sóc fill de família ben humil.
Tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que em ve de cara
porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut sortir al carrer.
Ni treballar el meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia.
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquests mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc per què la gent,
quan em veia pel carrer
Em cridava: progressiste!
Jo crec que tot això era
promogut pel seu despiste.
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estimo,
i li prego que mai no se'm faci vella.

Brilla salvatge

Torna el record d'aquell lloc
Quan perduts retrobàvem el nord.
Crec que sento el vent dir el teu nom
Juraria que va ser la sort

A la lluna d'estiu
Els teus ulls quan em dius

El sol toca les onades
Mentre ens llevem sense mandra
A sota l'aigua
El teu cos brilla salvatge.

L'enyor del que érem abans
Cada passa em porta algun instant.
Jo t'espero aquí a prop del mar
Potser tu només estàs fent tard.

A la lluna d'estiu
Els teus ulls quan em dius

El sol toca les onades
Mentre ens llevem sense mandra
A sota l'aigua
El teu cos brilla salvatge.

Sóc d'un poble

Sóc d'un poble on els infants
s'esmunyeixen al tros del veí,
i aquest en veure'ls serra bé les dents,
i els fa fora amb insults dignes d'avi.

Sóc d'un poble prou conscient,
ric, divers i ple de sentiment,
on no et miren de reüll caminant pel carrer
per vestir o estimar diferent.

Sóc d'un poble on tothom comparteix el que té,
la moneda neix de l'intercanvi.
On la feina no és feina sinó un espai més
per fer créixer la història d'un somni.

Sóc d'un poble tant petit
conegut per la seva bellesa
i que amb quatre carrers no et pots fer un embolic
doncs sempre et guiarà la tendresa.

Sóc d'un poble pioner
en resoldre conflictes d'alçada,
on no veuràs baralles al mig del carrer
ni tampoc entre la mainada.

Sóc d'un poble on tothom comparteix el que té,
la moneda neix de l'intercanvi.
On la feina no és feina sinó un espai més
per fer créixer la història d'un somni.

Al meu poble tothom canta al vent,
l'imagino des de la innocència.
Al meu poble tothom canta al vent,
i viurà si en mantenim l'essència.

Al meu poble tothom canta al vent,
l'imagino des de la innocència.
Al meu poble tothom canta al vent,
i viurà si en mantenim l'essència.

Cavall estable

Tinc una vida amable,
sóc un tio fantàstic,
tinc mil amics perfectes,
tinc un amor atòmic.

I no, no em diguis que no
perquè m'ho vull creure.
Tothom es creu especial
i tots som iguals.

Tothom pateix i estima,
tothom vol dir que està bé,
tothom s'esforça i creu,
en tot el que vol fer i

Ningú, vol mal als que vol.
No vols estar sol.
Tothom es creu especial
i tots som iguals.

Saps el que tens,
el que vols,
el que sents,
i mai el que tindràs.

Guarda els moments.
Fes cançons,
Fes petons...

Balla!
Balla amb el cor
per si demà no pots.

Ballo!
Ballo amb la sort
de poder ballar avui.

Tinc una vida estable
Porto el cavall a "dintre"...
tinc mil amics perfectes,
tinc un amor atòmic.

I no, no em diguis que no
perquè m'ho vull creure.
Tothom es creu especial
i tots som iguals.

Germans

Són teves les passes que m'han marcat el camí.
Són teves les paraules que m'agrada sentir.
Quina sort ser el teu germà,
Somriure, créixer i avançar.
Viure tenint-te al meu costat.

Són teves les rialles que m'eixuguen les tristors.
Són teves les mirades que m'omplen de records.
Petits moments que tu has fet grans,
Batecs d'infants ara gegants.
Sempre estaràs dins els meus plans.

Ets el més gran dels meus germans,
el que fa les passes abans,
el que la por no atura.

Ets el més gran dels meus companys,
el que m'agafa de les mans,
dins d'aquesta aventura.

Són teves, les estrelles, que hem guien quan vaig perdut.
Són teves, les promeses, amb les que junts hem crescut .
Quina sort ser el teu germà,
Viure la vida que he somiat.
Sempre tenint-te al meu costat.

Són teves les rialles que m'eixuguen les tristors.
Són teves les mirades que m'omplen de records.
Petits moments que tu has fet grans,
Batecs d'infants ara gegants.
Sempre estaràs dins els meus plans.

Ets el més gran dels meus germans,
el que fa les passes abans,
el que la por no atura.

Ets el més gran dels meus companys,
el que m'agafa de les mans,
dins d'aquesta aventura.

Nord enllà

Avui t'escric nord enllà, a l'ombra de l'Albera,
i entre llàgrimes grises i mots estrangers segueixo caminant.
He cremat camins desfets de paraules perdudes,
i la petita història que vam veure créixer entre bales i fang.

No, que no es faci fum tot el que hem perdut.
Que sempre ens quedarà aquesta trista havanera,
vora de la frontera que ens esquerda el mar.

Avui t'escric sense nom, sense terra ni viatge,
t'escric mentre dibuixo la vida que mai podrem veure passar.
I des d'aquí et veig llevar, des de dalt la carena,
et veig créixer valenta, sembrant esperances que un dia esclataran.

No, que no es faci fum tot el que hem perdut.
Que sempre ens quedarà aquesta trista havanera,
vora de la frontera que ens esquerda el mar.

I avui t'escric un cop més, entre nits i muntanyes,
t'escric mentre camino cap a la ciutat que em va veure marxar.
Hem desfet tots els camins de petjades cremades,
trepitgem amb coratge la terra que aviat tornarem a guanyar.

No, que no es faci fum tot el que hem perdut.
Que sempre ens quedarà aquesta trista havanera,
vora de la frontera que ens esquerda el mar.

Gandia 1924

Entre el mar i els tarongers,
la fonda dels pares, pas de viatgers

La gran de cinc germans valents
i la infància passa dolça i lentament

Però quan la guerra ho crema tot sense pietat,
el camí que enfila al nord et portarà

el somriure d'un estrany,
la calor en les seves mans,
força per començar una vida nova,
l'amor per aixecar una llar

Prenc tot el que em vas donar
per omplir el buit que has deixat,
aquella nena de Gandia sempre
m'acompanya en el meus cants

El final

El final ja hi és
Ja fa un temps molt dens
Ja ho entens? Res més
Ja ho vam viure intens

Els passat ens pren
Ens fa esclaus la ment
La veritat és moment
De ser viu i valent

I tu perquè i jo et respondré
Que el nostre cel ja no val res.

El que vam ser ja no ho sem més
I el fins després se l'ha tragat un peix.

Un pas enrere
Mil flors per perdre
Pols que em vaig treure
Nou lloc on néixer.

Entre les mans

Duc els teus cabells que són el filtre d'aquesta terra.
Porto la teva mirada ben amarada a la cançó.
Duc escrita a la sang la rebel·lia d'aquest poble.
Porto el meu fusell fet de paraules i acords.

Canto per tu que no tens veu
ni paraules que alleugerin el teu mal.
Canto pel sol il·limitat
que desperti nostra terra cada nit.

Porto un país entre les mans.
Porto el meu país alliberat,
de nom, Països Catalans.

Porto la nostra història oblidada i silenciada.
Guardo la teva consciència com present, com un tresor.
Porto els teus paisatges fets de rius, mars i muntanyes.
Guardo la teva memòria en els ulls d'aquestes gents.

Canto per tu que no tens veu
ni paraules que alleugerin el teu mal.
Canto pel sol il·limitat
que desperti nostra terra cada nit.

Porto un país entre les mans.
Porto el meu país alliberat,
de nom, Països Catalans.

Porto els teus colors cada concert,
entre totes donem vida al teu batec,
a Xàtiva, al Vallès, a Artà o a Balaguer.
Canto i et dono una cançó
que ens porti a la Safor, que voli al Rosselló,
que doni vida a aquest poble cada nit.

"Mentre el meu amor vigila les cantonades, pinto amb un esprai vermell
en una paret: Visquem els Països Catalans".

Entre els dits

No busco resoldre el punt i a part
ni desfer-me dels meus dubtes
Però sense voler-ho t'has clavat
dins d'un òrgan que ara temo.

M'embruixes les ganes de provar
i de tastar-te a la penombra
I des d'un altra banda em fas brullar
el que dins meu ara guardo.

i vas... temptant la sort
Em busques quan ja ha sortit la lluna
m'hipnotitzes amb detalls precuinats
Saps que et funciona l'aventura
de saber que ja estic bé en l'anonimat.

Vas... temptant la sort
Tan tendre i sensual
T'estava esperant...
Potser és que necessito vendre
part dels meus encants
I no pensar tant.
Creuar la frontera
Temptant la sort

Accepto no rebre un mes enllà
si et trontolla l'existència
m'inclino a voler dissimular
el desig i l'insistència,

i perquè no llençar-me al teu coixí
i que m'alteris les mirades
els dits passaran pels descosits
mantindrem la boca serrada.

i vas... temptant la sort
Tan tendre i sensual
T'estava esperant.
Potser és que necessito vendre
part dels meus encants
i no pensar tant.
Creuar la frontera...

Tan tendre i sensual
T'estava esperant.
Potser és que necessito vendre
part dels meus encants
i no pensar tant...
Creuar la frontera

Temptant la sort
Temptant la sort
Temptant la sort

Podem

Confiaré un cop més.
Confiaré, no sé perquè.
No hi ha més, és el que tenc:
un paper en blanc
i el cor a les mans.
Confiaré, en el que sent,
confiaré que hi ha molt més.
L'instint em guia allà on siga
i no m'equivocaré.
Confiaré sense preguntes,
confiaré anc que tenc dubtes,
incògnites que trob a dins meu,
que no tenen resposta.
Confiaré en que som,
confiaré sempre pacient.
Pots començar a ser qui vols ser
i obrir les sorpreses que avui t'esperen.
Podem intentar, podem aconseguir,
podem arribar fins a la fi.
Pots fer las coses mol més senzilles,
tot depèn de com ho mires.
Podem quedar braços creuats
i queixar-nos sempre esperant
fins que passi no saps ben bé què
i així deixar passar el temps.
Podem unir el teu cot i el meu
i esperar el batec que diu constantment.
Podem intentar, podem confiar,
podem seguir sempre endavant.
Tu pots canviar
el signe que t'ha tocat
i començar per intentar,
pensar que tot pot arribar.
Podem seguir, podem provar,
buscant la força que ens fa aixecar
i confiar que hi ha sortida,
tot depèn de com ho mires.
Seguir alenant sense por,
buscant noves metes
que ens omplin el cor.
La vida és curta,
la vida és tant curta,
per omplir-la de excuses i excuses...
Podem lluitar pel que volem,
podem abraçar un futur immens.
Caminaré amb somriure sincer.
Jo confii que podem...
Podem unir el teu cot i el meu
i esperar el batec que diu constantment.
Podem intentar, podem confiar,
podem seguir...
Podem unir el teu cot i el meu
i esperar el batec que diu constantment.
Podem intentar, podem confiar,
podem seguir sempre endavant.
Podem somiar, poden confiar,
podem seguir sempre endavant.
Podem lluitar pel que volem,
Jo confii que podem... podem

Polsina de cascall

No vaig enlloc,
visc en un cantó,
cant la cançó
de les voreres.

No sóc ningú
i em sent Tot U,
sabent-me nu
per les voreres.

Só.. só...só... Sóc un hipster!
Som uns hipsters!

Amsterdam

Una cadira sense pressa,
volen onades sense son,
un full de mapa i quatre coses que he pescat,
com una clau que no obre enlloc.

Postals, de no saps on, clavades
al tros de fusta més vell del món.

Som,
som passatgers a l'abordatge
dins l'ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d'algú
que ens va llençar al mar.

Una finestra estava encesa
damunt la costa de Babel,
i vaig trobar-me tot surant per Amsterdam
mirant el port amb en Jacques Brel.

La resta era un reflex a l'aigua
dels edificis que han naufragat,
i un dels mariners buscant la clau
que un dia li va caure i mai més no va trobar…

Som,
som passatgers a l'abordatge
dins l'ampolla del missatge,
on ens dibuixi el vent,
tan invisible que hem confós amb el destí.

Som,
som passatgers amb l'equipatge
dins l'ampolla del missatge,
on ens porti el corrent
que ni tan sols va calcular la mà d'algú
que ens va llençar al mar.

Flors sense pes

He mesclat arena i distància, ha sortit un estiu passat
Afegint un poc de nostàlgia,podré entendre que ens ha passat.
Si ho calent fins que s'aigua bulli i ho poso a assecar aquest dimarts
A no ser que plogui i no aturi,sentiré que no és massa tard.
Un experiment com a mostra, de què no es pot sabre com és
Perquè sa tristesa et fa forta ,perquè cauen flors sense pes
He guanyat un premi científic avui vespre tenc un sopar
On m'entregaran una placa,però el que vull jo és escapar

I tornar a veure com passa i tornar triar xerrar
I que vulgui quedar es vespre i dormir en soldemà
I tornar a sentir que sempre una part d'ella tindré
Que no acabarà una història,sinó que durarà més

A s'hotel hi sobren “tuvoles” i es meu llit és gros i està fred
Posaré una estona sa tele, em torraré amb es whisky més sec..
He quedat dormida i contenta ,he somiat que tu eres a prop
Com fa 200 anys amb s´absenta, érem a sa lluna de cop
Toquen a sa porta ja em toca, m'he d´aclarir un poc es cabells
Exposar davant 100 persones, no és tan fàcil com voltros creieu
Dins es meu pen drive duc respostes, que ja no m'importen ni vull
Estic explicant col·locada, quina puta merda és avui

I tornar veure com passa i tornar triar xerrar
I que vulgui quedar es vespre i demà junts berenar
I tornar sentir que sempre una part d'ella tindré
Que no acabarà una història, sinó que durarà més

Vull que ploguin molts de Sugus, vull tornar a sentir com som
Per jo es reptes són ses formes per mostrar es meus punts més forts
Si una cosa em dignifica i em fa de jo un bon sentiment
És que seguesc “visquent” sa vida amb s'ànim d'estimar sa gent

I veuré moltes vegades, com algú es posa a xerrar,
Com es queda a passar un vespre i ens dormim en soldemà
Que una part queda per sempre, i és origen d'un moment
L'únic cert d'aquesta història és que és cert tot el que sents...

Essència

Vivim en un món injust ple de diferència,
De somnis sense identitat que fan perdre l'essència,
de pobles invisibles silenciats per la impotència.
Històries que transformen sentiments d'inexistència.

Persones que no veuen el camí en la distància,
Que no troben cap solució tot i tenir constància,
Quan perden la paciència i no troben la substància,
Es troben atrapats entre paret, espasa i ànsia.

Lluitarem per tots els pobles d'aquest món,
que estan vivint entre silencis i foscors.
Lluitarem perquè troni a sortit ben aviat el sol.

Se senten dominats per sensacions de dissonància,
i busquen la sortida en laberints d'intolerància,
Oloren la fragància que els evoca aquella infància,
que els omple de superació, lluita i perseverança.

Combaten els sistemes que els deixen en evidència,
Amb armes tan precises que disparen persistència,
Paraules, plors i ràbia que volen canviar l'essència,
per viure en un món nou on no hi hagi diferència.

Lluitarem per tots els pobles d'aquest món,
que estan vivint entre silencis i foscors.
Lluitarem perquè troni a sortit ben aviat el sol.

Vivim en un món injust ple de diferència,
De somnis sense identitat que fan perdre l'essència,
de pobles invisibles silenciats per la impotència.
Històries que transformen sentiments d'inexistència.

Paradís

Dins el nostre paradís!

Crucificats i apedregats, castigant-nos com si fóssim pecats.
Hem suplicat i hem implorat, i les llàgrimes les han ignorat.
La desil·lusió fa néixer l'odi i el rancor
–encomana't d'esperança, que la nostra sort s'atansa.
Ull per ull i dent per dent, ja veurem qui és el que acaba perdent.
Només el temps, el temps dirà qui rebrà el bes de la sort a la mà.
Un camí feixuc, en solitud, sense aixopluc.
Vam abandonar l'escòria per acariciar la Glòria.

No hi ha res més clar que l'aigua, la veritat és transparent;
i és amb aigua que ruixem la cara bruta que té aquesta gent.

Ja se'n va el dolor, s'il·lumina l'horitzó:
caminem amb el pas ferm, sense cap por.
Ja hi arribarem, amb la rauxa i amb el seny.
Tan intens és el desig que ja ens empeny.

Dins el nostre paradís, de les pomes en farem pastís.
Dins el nostre paradís, el pecat serà per l'infeliç.

L'èxode ha estat llarg, però el dolç plaer no arriba tard.
Ja tenim la mel als llavis. Que es separi el mar!

Arrossegats i arreplegats, com si fóssim uns inútils parracs.
I ja hem cridat i hem exclamat; i la nostra veu, ens l'han silenciat.
La desil·lusió fa néixer l'odi i el rancor...
Un per un, tots van caient, no hi haurà qui s'estalviï el turment.
Ressonaran pels vells turons les rialles dels profetes del món.
Un camí feixuc, en solitud, sense aixopluc...

No hi ha res més clar que l'aigua...
Ja se'n va el dolor, s'il·lumina l'horitzó...
Dins el nostre paradís...
L'èxode ha estat llarg, però el dolç plaer no arriba tard...

Paradís, és el nostre paradís perdut.
Paradís, retornem al paradís perdut.

T'esperem al paradís.

Dilluns que ve

Dilluns canviaré de vida,
definitivament posaré seny,
s'acabarà aquesta disbauxa,
a partir d'ara seré bon nen.
Estudiaré cada dia,
tornaré a buscar treball,
em prendré les medicines
i faré abdominals.

Dilluns que ve deixo la beguda
-no t'ho creus ni tu
no fumaré més puros jamaicans
-no t'ho creus ni tu
s'acabat cardar per aquí n'enllà
-a qui collons vols enganyar?

S'acabarà llevar-me a la una
i cada tres paraules renegar.
A partir de dilluns sempre el llit fet
i no pas per haver empalmat.
Pagaré tots els meus deutes.
Prou jugar amb l'ordinador.
Deixaré de buscar problemes
i de rebentar-m'ho tot.

Dilluns que ve deixo la beguda
-no t'ho creus ni tu
no fumaré més puros jamaicans
-no t'ho creus ni tu
s'acabat cardar per aquí n'enllà
-a qui collons vols enganyar?

A partir d'aquest dilluns
seré un home diferent
-No t'enrotllis que no faràs
res d'això que estàs dient.
Hauríeu d'ajudar-me
i no fer-m'ho més dur
-No ho faràs!
Saps què?
Deixem-ho per l'altre dilluns.

Dilluns que ve deixo la beguda
-no t'ho creus ni tu
no fumaré més puros jamaicans
-no t'ho creus ni tu
s'acabat cardar fins que no baixi de l'altar
-a qui collons vols enganyar?

No em facis ontes

No em facis ontes,
alerta amb lo que contes.

Branques noves d'arangí
mos recorden es camí
descobert un mes de juny,
quan més et vull,
quan més t'estim.

Moment sublim.
Tens es meus ulls.
Tu i jo, un embull.

No em facis ontes,
alerta amb lo que contes.

Un desig penjant d'un fil,
com es fruit des mes d'abril,
sa distància no em fa por,
faig fort el cor
amb gest subtil.

Et vull a mil,
calat a port
et sent ben prop.

No em facis ontes,
alerta amb lo que contes.

A les dotze des matí,
quan sent olor de romaní
mentre plou de mes de maig,
no en faré cas,
sent que estic viu.

I es sol somriu,
demana pas
pluja fugaç.

No em facis ontes,
alerta amb
lo que contes.

Sóc feliç

Descuida, les voltes que dóna la vida no sé si mi perdré algun dia, tot sol
respira, que poc a poc dia per dia, busco la monotonia, però a on sóc
i és que no em trobo enlloc, i és que ho veig tot fosc
imagina com seria viure sense descontrol, tranquil, però tampoc molt…
parlo sense embuts, jo faig el que puc
decideixo fer-ho així, ja que sóc molt indecís, sóc cabut, però sóc feliç…

Jo vull viure, viure
com ho he fet fins ara
que en un tres i no res
la vida ens persegueix, la vida se'ns escapa.

Jo vull viure, viure
com ho he fet fins ara
que el món està del revés, però me'l poso del dret
i així el temps no m'avança…

Visc com tots amb poc, ric molt per tots
prefereixo que el sol surti entremig d'una tempesta
ai, com aquesta!!

Vull que en siguem prou, com per decidir què fem
que el desig que tot canviï no es converteixi en un infern
que cremats… ja ho estem.

Per això no em trobo enlloc, per això ho veig tot fosc
imagina com seria viure sense descontrol, tranquil, però tampoc molt…
parlo sense embuts, jo faig el que puc
decideixo fer-ho així, ja que sóc molt indecís, sóc cabut, però sóc feliç…

Jo vull viure, viure
com ho he fet fins ara
que en un tres i no res
la vida ens persegueix, la vida se'ns escapa.

Jo vull viure, viure
com ho he fet fins ara
que el món està del revés, però me'l poso del dret
i així el temps no m'avança…

Si sabessis

Què sabràs tu de la meva vida?
Vas marxar de cop sense dir adéu.
I ara véns com si res a trobar-me,
com si encara fóssim allà.
Ha passat el temps i no sóc la d'abans,
la que estava als teus peus.
I no vull saber res de tu.
Si sabessis com em canso de fer-me la forta,
si sabessis com m'esgota el fingir que no m'importa,
aquell antic somni d'estar al teu costat
amb els teus passos te'l vas emportar.
I tot aquest temps he estat intentant
treure'm la pena que m'has regalat.

Per què hi ha obeses

Per què hi ha Obeses,
per què hi ha Obeses?
Tot l'art que han menjat,
(massa quantitat poca qualitat)
i se n'han fet un fart, Obeses.

Per què hi ha Obeses,
per què hi ha Obeses?
Tot l'art que han patit,
(massa quantitat poca qualitat)
no l'han ben digerit, Obeses.

Nit salvatge

Voldríem veure'ns en el nostre espai, el teu paratge preferit
Recorrerem la nit per ser més forts i anar més lluny desterrar la nostra por

Ballarem quan tu vulgues ballar, i ens direm, tu deixat portar, farem del fred calor
si la lluna ens mira inquieta perquè no sap el que volem, reflexarem la llum

Resistirem amb crits aquesta nit salvatge, salvatge
I voldrem fer de l'hivern el nostre gran viatge
Respirar-nos lentament

Pintare tu nombre en la pared, hasta la victoria siempre juntas
como dos locos en clandestinidad, gritando a voces, entre esta niebla densa

Ballarem quan tu vulgues ballar, i ens direm, tu deixat portar, farem del fred calor
si la lluna ens mira inquieta perquè no sap el que volem, reflexarem la llum

Resistirem amb crits aquesta nit salvatge, salvatge
I voldrem fer de l'hivern el nostre gran viatge
Respirar-nos lentament.

Y seguimos bailando, bajo este manto estelar, puños en alto,
no hay tiempo para el llanto, porque a tu lado el miedo nunca esta en mi bando
canto, porque el grito no es bastante, y la esperanza en mi plato anda menguante
mañana no se, pero hoy la victoria es nuestra, en tus ojos vi el camino y la respuesta
corre despierta que ha llegado nuestro día, saca tus fuerzas tu rabia y tu alegría
vamos a declararnos en rebeldía y acabaremos en tu cama o en comisaria
tu eres rebeldía atrevida, eres la gasa que supo cerrar mi herida,
y aunque mañana me despida, respira hoy es siempre todavía

El fred se'ns fica al cos, però dins del cor, la flama esclata
espurna d'un gran foc que mai no mor, que mai s'apaga

Resistirem amb crits aquesta nit salvatge, salvatge
I voldrem fer de l'hivern el nostre gran viatge

Resistirem amb crits aquesta nit salvatge, salvatge
I voldrem fer de l'hivern el nostre gran viatge
(Alzaremos los puños en un mar de voces)
Resistirem per provocar, calor, calor
(en un mar de voces)
resistirem per provocar, calor, calor

Massana

Amb camisa de llana, pantalons de pana,
la llibertat al cap i el mauser a la mà,
en Marcel·lí Massana —un maqui com Déu mana—
pels vols dels anys cinquanta corria pel Berguedà.

—Bon dia senyorets, treieu tots els bitllets
que heu fet aquest mes explotant els obrers,
i ara en calçotets, davant nostres matxets,
passejareu, ridículs, enmig dels telers.

El comandant no es treia de la closca una idea:
fotre'l a la garjola i que s'hi podrís.
Però dels dits, cada dia, en Massana se li esmunyia,
el tenia amargat, pobre infeliç.

Ai, Massana, considera'ns els teus néts,
els tricornis s'avorreixen tant d'ençà que no hi ets,
encomana'ns la trempera que et va acompanyar
a veure si d'una vegada els fem treballar.

Se li'n fotia una merda si els de la capa verda
quan baixava a Berga el veien enlloc.
Cap d'ells no coneixia la cara que paria
i era capaç d'anar allà i demanar-els-hi foc.

Diuen inclús que un dia que el comandant s'avorria
fotent el carajillo sol, assegut a un bar,
el va trobar pagat pel de la taula del costat:
un tal Massana que acabava de marxar.

Un dia Ràdio Andorra per les ones va fer córrer
dedicada al comandant de la guàrdia civil
la salutació galana, de part d'en Massana:
l'"Esperame en el Cielo d'en Machín".

Però aquesta vegada va cometre una errada
—i és per això que mai no es podrà revenjar aquest duel—
no recordà una dada, que ho sap fins la mainada,
i és que els guàrdies civils no van al cel.

Ai, Massana, considera'ns els teus néts,
els tricornis s'avorreixen tant d'ençà que no hi ets,
encomana'ns la trempera que et va acompanyar
a veure si d'una vegada els fem treballar.

Mai cap guàrdia civil el pogué dur al garrot vil,
qui dia passa any empeny i vet aquí que es va fer gran,
i exiliat a Occitània morí Marcel·lí Massana
d'un fart de riure mentre recordava el comandant.

Ai, Massana, considera'ns els teus néts,
els tricornis s'avorreixen tant d'ençà que no hi ets,
encomana'ns la trempera que et va acompanyar
a veure si d'una vegada els fem treballar.

Sa lluna damunt Formentera

Sovent semblava que queia
perquè no era pesant,
era com el vent, com l'aire,
com el somni d'un amant
que va creure que seria
durant molt de temps real,
però no tot i estimar-la
la lluna seguia dalt
La nit la portava sempre
al seu món alat, i mai
no va dubtar que ella era
l'amor únic i més gran.
l'estimava com seria
perquè no parlaven mai,
i no demanava gaire.

Només contemplar-la quan
s'alçava nocturna i sola,
la lluna damunt Formentera
qui no la vist no l'anyora.

Dins la màgia dels seus anys,
joves e innocents eren.
Els ulls com estels, fanals
que brillaven si arribaba igual
sobre el bosc, sobre la casa,
damunt el pla i els estanys,
sempre groga dins el somni
i primera pel pardal.
Sempre somiada, la nit i el teu cant.

Només contemplar-la quan
s'alçava nocturna i sola,
la lluna damunt Formentera
qui no la vist no l'anyora.

Firenze

No hem posat el nas en Santa Maria del Fiore,
no hem creuat el Ponte Vecchio
esquivant deu mil turistes,
no hem guardat fotografies
ni una mísera postal
de la cúpula gegant de Brunelleschi.

Mai no hem visitat la galeria dels Uffizi,
no hem vibrat amb l'obra mestra
dels pintors renaixentistes.
No hem pujat al belvedere
ni hem vist Florència als nostres peus.
No hem posat un forrellat al nostre amor etern.

Però em conec de memòria
els teus llençols,
la geografia del teu cos,
cada racó del dormitori
on hem plantat cara a l'hivern,
cada centímetre de tu,
cada constel·lació que dus
gravada en la pell de l'esquena.

No hem berenat junts en Plaça de la Signoria,
no hem vist el Palau dels Pitti
ni el David de Miquel Àngel.
No hem llançat una moneda dins de la font del Neptú
ni hem contemplat l’altar de Santa Croce.

Però em conec de memòria
els teus llençols,
la geografia del teu cos,
cada racó del dormitori
on hem plantat cara a l'hivern,
cada centímetre de tu,
cada constel·lació que dus
gravada en la pell de l'esquena.
Reconec perfectament
l'alarma del despertador,
la nostra roba en un muntó,
tantes pel·lícules que no hem vist
i crec que no veurem mai,
cada carícia recurrent,
mil confidències en paper
i massa adéus contra rellotge.