Anòxia

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.
Trencant els plans els pins forcegen contra els temporals
i, en el desglaç, els liquens resisteixen cooperant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, on la boscúria guanya el fred glacial,
branques com mans s'abracen per fer fora el vent mortal.
En els viaranys la vida i el silenci són germans
i avets glaçats amb fulles com agulles estalviant.

Vessant avall l'anòxia no ens permet encendre foc: la combustió.
El capital esgota tot l'oxigen de la vall i revolucions.
L'excés ofega en nostre cant,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.

Entre les valls, allà on no pot arribar el nostre mar,
en els seus prats, el verd comença a vèncer el foc del glaç.

Vessant avall l'anòxia no ens permet ni respirar: eutrofitzats.
El capital devora tot l'oxigen dels humans sense pietat.
On tot es ven i es pot comprar,
no hem escoltat el vell consell dels llacs.