Punt de partida

Despertes, un dia, ets un estrany en un parany
Que busca sortida, tot l'univers en un didal

Un dalt i a baix, una barrera no puc avançar
sento que ja, no queden forces per seguir endavant
Dins el mirall, la lluna és nova ja no vol brillar

Somia i camina, la vida no és el que havies triat,
El seu dia, quan anhelaves somnis llibertat
No és tard tu tries, segar cadenes que et lliguen, i volar teu aire

Tornant al punt de partida
El sentit de la vida, mirant endavant
Busca l'estrella que et guia, el camí t'il·lumina a tornar a començar

Despertes un dia, un sol que brilla més que mai
T'alegra, t'anima, avui ningú et podrà parar

Un dalt i a baix, saltar barreres que et barren el pas
Sento que ja, trobo forces per seguir endavant
Dins el mirall, la lluna és plena i convida a volar al teu aire

Tornant al punt de partida
El sentit de la vida, mirant endavant
Busca l'estrella que et guia, el camí t'il·lumina a tornar a començar

Tornant al punt...tornant al punt...

Deixa'm dir, que cada nit és nova
només tu, pots millorar les coses
A prop teu, la gent que més estimes
anem tots junts de la mà, construint l'endemà

Tornant al punt de partida
El sentit de la vida, mirant endavant

Tornant al punt de partida
El sentit de la vida, mirant endavant
Busca l'estrella que et guia, el camí t'il·lumina a tornar a començar
Tornant al punt de partida
El sentit de la vida, mirant endavant
Busca l'estrella que et guia, el camí t'il·lumina a tornar a començar

Tornant al punt...
Tornant al punt...

L'últim que perdrem

Diuen, quan tot és tan fosc, i no saps cap on anar,
pots veure la sortida, si saps cap on mirar.
Potser encara som a temps, encara podem trobar,
potser tot el millor, encara ha d'arribar.

Fa massa temps que no sé, perquè sé que he de seguir,
veurem algun dia, que ens ha portat fins aquí?
Potser el final ha començat, potser és hora d'arribar
potser només som a l'últim pas...

No sé si tornarem, si encara som a temps, d'imaginar un nou demà.
No sé si trobarem, si hem de seguir buscant, si podem seguir esperant, en và.

A vegades, he de dir, voldria parar el temps,
tot va tant de pressa, sento que no puc seguir.
Quan no sé com ho he de fer, que les coses vagin bé,
voldria tronar enrere, desfer aquest nus que tinc.

No sé si tornarem si encara som a temps, de somiar un nou present.
No sé si trobarem, si hem de seguir buscant, si podem seguir esperant, en và

Hem arribat fins aquí, i ara només et puc dir
que no canviaria tot el que vam compartir.
Miro enrere i penso, que tot ens vagi bé,
i gràcies per aquells dies, que mai oblidaré.

No sé si tornarem si encara som a temps, de construir un nou demà.
No sé si trobarem, si hem de seguir buscant, si volem seguir esperant, en va.
No sé si tornarem si encara som a temps, de construir un nou present.
No sé si trobarem, si hem de seguir lluitant, no volem seguir esperant, en va.

…Sé que encara som a temps, encara podem trobar,
sé que encara som a temps, construïm un demà.

El planeta imaginari

Sé que amb tu roda el meu món
i dorm segur vora del foc.

Sense tu he constel·lat,
però em caldràs tu per aterrar.

Sense tu puc arribar fins a Saturn;
sé com anar-hi, jo ja hi estat,
camí del planeta imaginari.

Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.

No hi ha res més pur
que veure qui sóc mirant-te als ulls.

Sé amb tu on és el nord,
que per anar al sud me n'hi vaig sol.

Sense tu puc gravitar vora ningú.
Hi ha un lloc galàctic dins el meu cap,
un planeta que és imaginari.

Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.

Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.

Cry

Cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry

Als seus ulls ja no hi queda desig,
I a tu et fa tanta por fugir.
Ta mare plora sola al llit,
i crida que algú em tregui d'aqui.
I ens piquen molt els intestins.
portem massa sorra a dins.

Cry cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry

No et preocupis, jo t'agafo.
pots ser el meu petit, jo et porto.
Arrenca la meva pell,
i fes-te amb ella un jersei.

I la vida ens pesa tant (take my flesh)
Les estrelles pesen tant (make you a dress)
I ballem de tant en tant (take my tongue)
Mentre el sol segueix brillant (make a doll)

Bla, bla, bla, bla... (take my flesh)
Bla, bla, bla... (make you a dress)
Laralaralarala... (take my tongue)
Bla, bla, bla... (make a doll)

No et preocupis, jo t'agafo.
Cry my little, cry, I’ll swing you.
Arrenca la meva pell,
I fes-te amb ella un jersei.

Cry cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry cry
Cry cry cry cry cry

Silenci

Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

Cançó d'amor

La meva estimada
jo me l'estimo tant,
però només pensa en mi
quan la tinc al davant.

És bruna de cos,
té la pell llampant,
va vestida de verd,
porta un mocador blanc.

Un estel roig a la solapa,
ella també viu lluitant,
si més no em dóna força
per a seguir endavant.

Té un cul tan rodó,
té un coll tan excitant,
té un sucs que sempre
estaria xarrupant.

La prenc per la cintura,
la poso horitzontal,
i els meus llavis viciosos
cap al mateix forat sempre van.

La meva estimada
jo me l'estimo tant,
em segueix arreu
dels Països Catalans.

Me l'estimo amb força,
mai ningú ha estimat tant,
la meva estimada
és una Voll Damm.

Simfonia nº1 (D'un matí de Nadal)

Tímid, sortirà el sol
i el gall ja haurà cantat durant la missa
d'ahir a mitjanit
quan els infants i els vells dormien.
potser, si hi ha sort,
l'acollirà un tapís blanc de neu festiva
que la gent gran, ahir,
sentí com queia lenta en volves molt petites.

Sortirà el sol, silent,
i buscarà els forats de les persianes
i els ulls adormits
que s'han tancat de matinada
ulls morts de la gent
que s'han passat la nit de 'tasca' en 'tasca'
els buscarà en el llit
i els homes es regiraran tibant les mantes.

Despertarà el Nadal
però els homes no podran alçar la testa
tothom, dut pel son,
ignorarà que sense pressa,
tot sol, un bon jai
se'n va petjant la neu blanca vers l'església
i no sabran, tampoc,
que el bon Nadal s'espera ha temps a la finestra.

Qui sap si algun infant
s'aixecarà i veurà les cases blanques
i amb crits, molt content,
ho anunciarà als germans i als pares
«hi ha neu!» —cridarà
i els germanets correran a la terrassa
mentre que els grans, també,
per fel callar voldran tirar-li una sabata.

Potser tots els infants
sortiran gairebé sense vestir-se
allà on la neu
serà més blanca i més bonica
i el fred que farà
no el sentiran quan veuran que la joguina
serveix per fer combats
fins que s'aixeca el pare, l'àvia o es trenca un vidre.

Uns ninots fets de neu
escoltaran la veu de les campanes
que molt de matí
criden a missa les criades
que amb fred, potser amb vent,
caminaran arrambades a les cases
des d'on rebran, d'un tir,
la bola blanca que un infant haurà tirada.

Més tard, l'olor del gall
s'escamparà pel pis i per les cambres
i el nas de tothom
s'eixamplarà d'un cantó a l'altre
mentre que somriuran
i obriran les parpelles ensonyades
i diran, poc a poc:
per fi Nadal! a veure què ens duran a taula!

Simfonia nº1 (D'una nit de Nadal)

Llum als carrers, de colors, campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s'emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!

Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper,
grans bigotis postissos, disfresses
i gresca guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!

Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca
i l'ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,
tot bevent, caminant solitari i vaiver
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!

I heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni
a la casa el marit i no es gasti els diners
convidant embriac els companys a xampany.
L'amigable nit de Nadal!

I heus aquí les riuades de gent que només
perquè avui és Nadal s'han llançat al carrer
disfressats, fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
És la plàcida nit de Nadal;

I heus aquí com les meuques guarnides de festa
quan entren i surten, avui més que mai,
de les habitacions van cantant,
les cançons del Sud de Nadal!

I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d'avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!

Una cega velleta s'hi acosta i s'adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
en la clara nit de Nadal!

Mentre el fum se'n va ple de guspires
i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n van cap a prendre torrons i xampany.
Són poquets que han anat a la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

Avui serem el món

Com una carícia,
el clavell a la solapa,
i els colors en el somriure.
La sempre nostra lluna plena,
l'abraçada tendra i llarga,
disparant ganes de viure.
La teva presència,
ànima alliberadora,
el batec de l'existència.
Clara i lleugera, en terra ferma,
apuntalen la bandera
les arrels de la consciència.

Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
Avui serem el món,
parlarem tots.
Lluita i vida
i els estels que onegin lliures!
De la lluna a les estrelles,
la revolta es porta el cor...

Ets la veu i el dia,
l'origen dels nostres passos,
l'herència de cada vida.
El tacte suau de la poesia,
aquesta estranya mania
de somiar per sobreviure.
Lluita i vida...

Jo penso en tu

La nit estesa, neguitosa i negrejant
al meu voltant
El món s'escorre, com el vent,
sota les rodes se'n va anant
I veig que els llums dels altres cotxes
van passant
I veig al cel la lluna nada fa un instant
Jo penso en tu
en aquests moments de benaurança
Jo penso en tu
per damunt de tot el que faig, el que penso
per damunt de tot el que veig
corrent de nit dins la foscor
Velocitat em duu, felicitat meva envers tu
Però no et diré pas que t'estimo, com fan tots,
no et diré pas que he tingut llàgrimes als ulls
Únicament jo vull cantar-te una cançó
que és la cançó que tota sola em surt del cor
Jo penso en tu
penso per què no ets aquí amb mi, com altres noies
Jo penso en tu com altres nois que també ho fan
La nit estesa, al meu voltant
el món s'escorre, se'n va anant
jo penso en tu

Et menjaria a petons

I tots al teu voltant caiguent com papallones.
Tu rius tot destriant el que et faci més patxoca.
Ho saps, ho saps prou bé, els teus ulls fan caure homes.
I dius tot somrient, en tenen per estona.
Et menjaria a petons.
Per tu ho faria tot, perdria l'honor,
et seré molt franc, sempre t'he estimat.
Et mous sempre al teu grat bufi el vent d'on bufi.
Oh tots hem intentat portar-te cap a casa.
Però tu sí que ho tens clar, a tu no et van els pactes.
Dius tens immunitat a qualsevol contracte.
Et menjaria a petons, que bons.
Si mai perdo el meu amor, no tinguis pas por,
et vindré a buscar per poder oblidar.
Carai, quin goig que fas el dia de Sant Jordi.
Els teus enamorats t'han vestit de roses.
Ni un llibre has regalat, no has trobat encara,
aquell que esdevindrà company de viatge.
Et menjaria a petons, que bons.
Per tu ho faria tot, perdria l'honor,
et seré molt franc, sempre t'he estimat.
I tots al teu voltant caiguent com papallones.

La truita

Has pensat alguna vegada que ens hem acostumat a jugar al mateix joc?
Has pensat alguna vegada que tu tries el blau, jo sempre em quedo el groc?

Vull canviar les normes, no m'agraden. Vull triar jo sempre primer.
Vull canviar les normes, no m'agraden. I vull que ho vegi tot el carrer.

Gràcies per la truita, però encara estic allà.

Has pensat alguna vegada que quan canvio de camp començo a marcar gols?
Has pensat alguna vegada que m'encanta sentir com criden el meu nom?

No sóc la mateixa, sóc una altra. Ja no necessito dormir.
No sóc la mateixa, sóc una altra. I no saps què bé em fa sentir.

Gràcies per la truita, però encara estic allà.

Reflex clar de lluna

Recordo a la ciutat tants bells moments,
velles ferides tèbies que es guareixen amb el temps.
No intentis oblidar, que no és el moment, no,
saps que a la meva vida sempre hi seràs present.
Recordo cada petó tendre amb gust de dissabte,
recordo quan al llit ens foníem l'un amb l'altre,
vam mirar les estrelles sota aquell cel verd-negre,
que dolça fou la tarda en que tu i jo ens vam conèixer.

Reflex clar de lluna, reflex clar de vida
Hi ha dies que l'amor es queda allà on el temps sospira.
Reflex clar de lluna, reflex clar de vida.

Però es que no tot va anar així, em va tocar patir,
te'n vas anar amb un altre, et vas allunyar de mi.
No vull que et pensis que algun ell et farà feliç,
no trobaràs un príncep fet de nata i anís.
I escrit està, ho puc endevinar,
el teu futur és gris, per ell no bategarà.
Només per tenir cotxes, plata, fam a la cartera
i no creure en l'amor, per mi sempre la opció primera.

Reflex clar de lluna, reflex clar de vida
Hi ha dies que l'amor es queda allà on el temps sospira.
Reflex clar de lluna, reflex clar de vida.

Aquesta pluja

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s'olor des món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.
Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.
I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.
Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl·lit solar
i un solàrium d'estrelles.
Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semi-aquàtic i deshabitat
perquè m'estic transformant en un amfibi.

Cançó del pica-pica (si tu ets aquí)

Avui vénen uns amics a casa
avui a sopar hi ve gent
no tenim res fresc a la nevera
no sé què els podríem fer

i una truita de 'suspirus'
croquetes en clau de fa
samfaina amb gust de 'mimus'
pastís de trons i llamps

avui vénen uns amics a casa
avui a sopar hi ve gent
totes les botigues són tancades
i els 'paquis' de baix també

i una truita de 'suspirus'
croquetes en clau de fa
samfaina amb gust de 'mimus'
pastís de trons i llamps

què els podríem fer
a tota aquesta gent
m'és ben igual
si tu ets aquí, tinc el cel a les mans

avui vénen uns amics a casa
avui a sopar hi ve gent
no tenim res fresc a la nevera
no sé què els podríem fer

una truita de 'suspirus'
croquetes en clau de fa
samfaina amb gust de 'mimus'
pastís de trons i llamps

què els podríem fer
a tota aquesta gent
m'és ben igual
si tu ets aquí… si tu ets aquí…
si tu ets aquí… si tu ets aquí,
tinc el cel a les mans
tinc el cel a les mans
tinc el cel a les mans

Sabem fer i fem saber

Som la nissaga del llegat de desterrades
i hem vingut per fer sentir el nostre dret.
No creiem pas en les princeses maques
som boniques tal com som, tot sent rebels.
Hem lluitat contra monstres i fantasmes
que ens prohibien respirar l'aire més net.
Som la veritat silenciada entre mentides
però avui ens plantem: Sabem fer i fem saber.

Fem saber que som bellesa que som l'art que som la sal
i sabem fer la guerra quan ens cal.
Que tremoli, que tremoli el patriarcat.

Som la llarga llista de condemnades
que cobrim el rostre contra el vent.
Que ens mesuren les paraules gota a gota
per marcar-nos bruixa o bé estel.
No estem lluitant per canviar el color de casa
i que després per dins res no hagi canviat.
No ens conformem que ens incloguin en la història,
doncs volem canviar de base el món sencer.

Fem saber que som bellesa que som l'art que som la sal
i sabem fer la guerra quan ens cal.
Fem saber que ja hem dit prou i serem tres voltes rebels
i serem lliures malgrat no ens vulguin al cel
I jurem per la memòria de Maria Mercè Marçal
que serem el malson del patriarcat
que tremoli que tremoli el patriarcat.

Dies i nits d'amor i guerra

Arribaràs cansada a casa
després de treballar,
obriràs, lenta, la porta,
et pesarà el dia a les mans.
Veuré com entres a la sala,
m'aixecaré i m'abraçaràs,
caurem rient, sense parlar-nos,
al millor lloc d'aquell sofà.
A fora, la fosca ens banyarà
i alguna espurna de la pluja
esquitxarà tots aquells vidres
que més tard s'entelaran.
Mullarem de negre els gots
i beurem buscant el delit,
més en els nostres cossos,
que en els distants glops de vi.

-Què hi ha, com ha anat el dia?
-Tenia ganes de plegar.
-Et regalo el sol, per tu, bonica.
I l'abraçada em sorprendrà.
-M'has trucat... ha passat res?
-Només volia dir-te "nosaltres".
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I em semblaràs més tendra que abans.

Vessarà de ple el nostre món
i et pintaré amb aquests dits
els llavis que en el dibuix no tens
per cuidar les nostres nits.
Just abans d'agafar el son
amagaré sota el coixí
alguna rosa groga
que ens salvi el "tu" i el "mi".

M'estrenyeràs el nom amb força.
-Vull que sempre sigui així...
S'escaparà alguna promesa:
-A mi més, ho sento aquí...
-Ets tu! Sempre ho he vist tan clar!
Les gotes ja hauran parat.
-Ja t'ho vaig dir: no passaran!
I et fiaré el cel, la lluna i la mà.
Repicaran martells a l'obra
i xisclarà el despertador,
alguna cosa t'il·luminarà,
serà el sol o la tardor.
Quedarà encara algun tirà
que vencerem amb la unitat,
i armarem aquesta revolució;
dies i nits de guerra i d'amor.

Sense terra

Brama al cel, brama a la vida.
Paisatge amazigh de la Cabília.

Plora el tren, plora el viatge
als pobles cremats del Kurdistan.

Obre escletxes des de punts de mira.
Pedres i morts a Palestina.

Crida el desert, crida la calma
sota les tendes del Sàhara.

Derrota cultures, derrota persones.
Màgia arrasada de l'Amazones.

Sense terra, sembren el somni.
Sense terra, seguen la fam.

Omplen els mars llàgrimes i rostres.
Mares i àvies a Buenos Aires.

Pres federal, pres del sistema.
pres per l'espera: Abu-Jamal.

Camina i no descansa
la veu dels sense terra.
Camina i no descansa
la veu del nostre món.
Camina i no descansa
i sembra l'esperança.
I avança, avança,
que la por no descansa.

Camina la impotència,
camina la il·lusió,
rumb a la terra, rumb al mar.
Camina esperança,
camina sense por,
en tots els passos dels meus anys.
Camina la impotència,
camina la il·lusió,
terra endins, mar enllà,
Camina esperança,
camina sense por.

Camina l'esperança

Crema el cel, crema la vida.
Àfrica: guerra, fam i SIDA.

Moren infants, moren amb tu.
Rio, Bagdad, Johannesburg.

Tomba nacions, mil formes de viure.
Presons de pobles, presons de somriures.

Combat poders, vertaders culpables.
Tòquio, Brussel·les, Washington, Moscù.

Romanço

D'amagat de mestresses que espien de nit,
Clara surt de la casa amb el cor encongit.
Du a la mà una panera amb crostons i sorgits,
mentre el seu home dorm travesser dins el llit.

Just passat Riudarenes agafa un trencant,
esquivant les petjades i els gossos bordant,
i amb el cor a la boca arriba a aquell mas
on l'espera el que més s'ha estimat.

A vegades, quan tot sembla fosc,
hi ha un desig que arracona la por.

Amagat de l'enveja que el vol delatar,
Jaume espera darrere d'un fals estucat
i pentina les hores amb un tronc cremat,
dibuixant lentament un ulls verds com de mar.

Quan, per fi, cap al vespre surt de la foscor,
mastegant fruits i herbes empaita els moixons,
s'embolica un cigarro i fa fum poc a poc ,
a l'aguait de la cendra i el foc.

A vegades, quan tot sembla fosc,
hi ha un desig que arracona la por.

I el vent
que els espia fa temps
fa converses amb ells,
mentre es llepen absents
del soroll de la guerra
absurda,
sabent que tenen poc temps.

A vegades, quan tot sembla fosc,
hi ha un desig que arracona la por.

Amb tu

Tu, em mires, i jo, no puc pensar en res més que
com ets d'important, amb tu jo em vaig fent gran
ja no em passa pel cap res on no hi ets,
ja no espero trobar-me amb ningú més.

I jo, hi ha cops que no et puc mirar,
no sigui pas el cas que em passi d'estimar.
Jo no et vull cansar, si m'has de carregar
fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust
que jo vull per sempre d'estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te'n vas,
te'n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.
Toca'm com tu saps, ningú en va saber tant i
fes que voli el temps, que tinc el món sencer.
Vull oblidar-me ja d'imaginar
somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,
que cada dia és un dia més,
que puc ser lliure,
sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te'n vas,
te'n vas sol.

Cortines

Que lletges són les flors de les cortines,
trepen pels plecs,
semblen molt fines.
Però aquests brodats
no em diuen res
i ho dic ofès
que el què m'empipa és
l'estètica del marquès
l'estil burgès
no em té el cor pres.

És un habitatge mort.
Un cel obert sense camises de lli
ni teixits per rics,
només ofrenes a aquells qui ens fan xics.
L'únic que vull és calar-li foc.
Veure com cremen poc a poc.
I un incís, per ser feliç.
mentre contemplo com crema el tapís.

Que lletges són les flors de les cortines,
flotant pel cel.
Són com les nines que quan les mimes
et cau el pèl.
Si estic en zel
les utilitzo quan les esquitxo d'aiguamel
per matar l'arrel
i així oblidar l'anhel.

Les cortines són més fines
si els hi encens a les veïnes.

És un habitatge mort.
Un cel obert sense camises de lli
ni teixits per rics,
només ofrenes a aquells qui ens fan xics.
L'únic que vull és calar-li foc.
Veure com cremen poc a poc.
I un incís, per ser feliç.
mentre contemplo com crema el tapís.

El nus de la corbata

És fàcil ser emperador
Amb una púrria de joglars
Com secretaris al dictat.
De desfilada en processó
de besamans en llepaculs
sempre impecable i ben mudat.

- Mireu com va l'emperador
Sembla un demòcrata normal

L'emperador estava trist
I els seus amics van preparar
Una gran inauguració.
I ell, preocupat pel "què diran?",
Va demanar un vestit nou
Per a lluir-lo en l'ocasió.

Prompte un senyor de grans bigots
Es va oferir sense badar

Jo puc fer-te un gran vestit
Que només podrà veure
Gent intel·ligent.
Tria tu, si vols, la corbata!

I els dies van anar passant
I cada dia era més car
El vestit de l'emperador.
Però el senyor de grans bigots
Mostrava sempre somrient
Un penjador sense vestit

- No diré res o semblarà
Que no sóc dels intel·ligents.

Arriba la inauguració
I baixa del cotxe oficial
L'emperador en calçotets,
I davant d'ell un gran solar
On s'esperava un hospital
I una banda municipal.

- I ara on estan tots els diners!?
- Em sembla que els portes posats!

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Qui et farà el nus de la corbata!?

Per les muntanyes i les valls,
per camps i costa se'n riuran
del vestit de l'emperador.
I per molts anys recordaran
Com va haver de fugir corrents
L'emperador en calçotets

Seguit per tots els vilatans
Amb una soga entre les mans

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Jo et faré el nus de la corbata!

Purgatori

Cauen les fulles una a una
Gronxades pel vent, baixant pel torrent
Camino tot sol i en el silenci
Escolto una veu dintre meu que creia oblidada

Em diu que torni cap a casa
Que pinti parets, que estripi els llibres
que llenci la roba, que cremi mobles
que truqui els amics per celebrar que no tinc res

Ja ningú pot amenaçar-me
de treure'm res, de dir-me qui sóc
de dir què haig de fer, de governar-me
Sóc jo qui farà, sóc jo qui dirà...

M'havia de guanyar abans de guanyar-te
I ara que no tinc res per oferir-te
Puc dir-te que t'estimo sense cap por
Sense cap por...

Trobar les paraules

Si mai et trobessis envoltat de paraules
Molt lluny entre comes dels punts suspensius
Doncs ves pujaries, les que no són planes
I n'evitaries fent veure que escrius

Si mai et trobessis enmig d'una frase
En terres i guerres d'accents malparits
Quin sentit tindries més enllà de l'oïda
I dels altres quatre que no estan escrits

Fugim, fugim, del condicional
Ha arribat el moment que es desperti el personal
Vivim perseguint una utopia real
Els drets porten a mots que no entenen els de dalt

No creurem mai més en lleis imposades
Pocs diners per les escoles masses per les forces armades
I cremades, voldríem veure les millors gebrades
Les que lluiten per la vida i les cases deshabitades
I, ja tenim constància de fets i retrets
Aviat sentireu trets i us preguntareu què passa
La massa que no para de moure's i ens fa por
Prepareu-vos, prepareu la rendició

Si mai et busquéssis però mai no et trobessis
I tot el que féssis semblés fet en va
Caldrien trobades, i més primaveres
Passar de fer la revolta a la revolució

Si mai no poguéssis trobar les paraules
Per definir el canvi que estàs vivint
Mobilitzaries mil companys i companyes
I cridarien amb tu per per-los fora el pas

Fugim, fugim, del condicional
Ha arribat el moment que es desperti el personal
Vivim perseguint una utopia real
Els drets porten a mots que no entenen els de dalt

Fa un minut

Fa un minut que no em passes pel cap ,
fa un instant que no et trobo a faltar,
i camino de pressa sabent que faig tard,
i veig noies morenes que il·luminen el parc.

Fa un minut que no em passes pel cap ,
fa un instant que no et trobo a faltar,
i m'aturo als semàfors, com sempre, encantat,
mentre els cotxes em renyen i el bon temps ja ha arribat.

De nit la son
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.

De dia el sol
se'm filtra pel clatell.
No hi penso.
No hi penso.

Fa un minut que no em passes pel cap ,
fa un segon que no et trobo a faltar,
i quan veig un missatge a la bústia de veu
no l'escolto, nerviós, volent que sigui teu.

De nit la son
em puja pels turmells,
somio i tu
no em parles.

De dia al sol
em llisca pel clatell.
No et penso.
No et penso.

Fa un minut que no em passes pel cap ,
fa un instant que no et trobo a faltar,
i a la cua del cine quan et trobi al davant
et diré amb la mirada que ja no ets important.

Ja mai més

Ja mai més no sentiràs mal
perquè ara ets una cançó.
Una cançó que no fa mal
perquè ets plena d'emoció.

I et cantaré allà on vagi
perquè et puguis fer sentir.
I et cridaré ben fort
perquè els teus versos, que jo canto,
entrin ben endins dels cors.

Ja mai més no sentiràs mal
perquè ara ets versos i acords
i, tot el que vas ser un dia,
ja només seran records.

I et cantaré allà on vagi
per no oblidar que vas patir.
I et cantaré amb amor
per recordar les llunes plenes
en què has fet nit dins del meu cor.

Ja mai més no sentiràs mal
perquè ara ets una cançó.
Ja no t'hauràs d'amagar,
perquè ara ets pura expressió.

I escamparàs màgia per l'aire,
aquesta és la teva missió.
I viuràs intensament
cada una de les teves notes
que et faran sempre ben present.

Ja mai més no sentiràs mal
perquè ara ets una cançó...

De cara a la paret

Ei que venen a per tu
S'han mudat amb camisa blava
i venen a per tu

Tornen temps de lleis, de portes tancades
Una Espanya, un Déu, tres provincias amables.
Un país sencer de cara a la paret,
mira que pone en tu carnet.

El vencedor edifica la història
a cabotades l'enderrocarem.

Vivim de cara a la paret,
vivim pintant el mur de versos.
Vivim de cara a la paret...
Vivim de cara a la paret,
vivim la vida dins del guetto.
Vivim de cara a la paret...

Ei que venen a per tu
s'emborratxen d'Espanya eterna
i venen a per tu

Castigats per ser un perill pel projecte,
platja de Madrid, sense llengua, ni tele.
Cinc milions de ments de cara a la paret,
mira que pone en tu carnet.

El vencedor edifica la història
a cabotades l'enderrocarem.

Vivim de cara a la paret,
vivim pintant el mur de versos.
Vivim de cara a la paret...
Vivim de cara a la paret,
vivim la vida dins del guetto.
Vivim de cara a la paret...

Segles de foscor
travessant la corda fluixa.
Fets consumats
pel desig de l'ocupant.

Viure malgrat tot
en els noms de cada serra,
en la pols d'aquesta terra
que els teus pares van llaurar.

Viure en les cançons,
sobreviure a la derrota.
Minvar la seua força
amb la nostra voluntat.

Ni Almansa, ni Franco,
ni els fills que han tingut.

Martells colpejant contra el mur.

Vivim de cara a la paret,
vivim pintant el mur de versos.
Vivim de cara a la paret...
Vivim de cara a la paret,
vivim la vida dins del guetto.
Vivim de cara a la paret...

Crida

Sents a dins teu una veu que sospira
et parla tremolant, contenint-se la ira
plou amb força i et cau al damunt
si no et cobreixes, no ho farà ningú
primera lliçó de la teoria

Sents a dins teu una veu que sospira
et parla tremolant contenint-se la ira
un cartró barat, és el decorat
on pengen els retalls de la teua vida
tu vols progressar, rebre el que et pertany
recorda que ser dona no és un esborrany
amplifica la teua veu
no serveixes cap home ni Déu

Quan caiga la nit sobre els camps
quan dorma tota la ciutat
et diré que m'encises
i lluitarem contra la realitat
quan caiga la nit sobre els camps
quan dorma tota la ciutat
et diré que et desitge
i ens saltarem el camí marcat

Escriure cada dia una nova epopeia
ni devota concubina, ni donzella
gaudir dels moments, tenir el teu temps
a tu no t'han parit de cap costella
deixa d'esperar
arreplega el que has sembrat
o seràs mà d'obra barata del patriarcat
drets aconseguits, sentiments oprimits
encara queden minuts
per a guanyar el partit

Crida, crida crida,
ja n'hi ha prou d'alegria fingida
crida, crida, crida
ja no et creus ninguna profecia
saps que si alces el cap
tremolaran els ciments
si mires més enllà,
te soltaràs dels cordells
crida, crida, crida
si et rebel·les,
no tindran altra eixida

Quan caiga la nit sobre els camps
quan dorma tota la ciutat
et diré que m'encises
i lluitarem contra la realitat
quan caiga la nit sobre els camps
quan dorma tota la ciutat
et diré que et desitge
i ens saltarem el camí marcat

Mil milions

Una part del món
mira de reüll,
amb indiferència,
l'altra part del món:
mil milions de persones
que no tenen res.

Són els excedents
de la humanitat,
homes invisibles
sense veu ni vot,
que es mengen la ràbia
amb forqueta i ganivet.

Viuen per sota el llindar
de la resignació,
amb un forat a l'estómac.
No tenen dret al futur,
el seu destí ja està escrit,
marcat amb tinta indeleble.

Busquen el seu lloc,
obstinadament,
en les clavegueres
del segle XXI,
saben que l'esperança
és un luxe molt car.

Exiliats d'arreu,
habitants d'enlloc,
són la cara oculta
de la prosperitat
amb què s'omplin la boca
els líders mundials.

Demà

Esperaré que arribi demà
per poguer-me despertar al teu costat
despertar-te amb un petó
bon dia amor meu
fa un dia tan bo
que què has somiat?
Has dormit bé?
A què vols jugar?

Esperaré que arribi demà
per poder-me despertar al teu costat.

Que bé que ens ho passarem
tot el dia junts
fer el que vulguem.

Només lo que ens vingui de gust
només lo que ens agradi més
que feliç que sóc amb tu!

Que feliç que sóc amb tu!
Que feliç que sóc amb tu!

Casa meva

Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.
Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.

És a prop del riu i tremola quan hi passa el vent
si t'hi acostes i la toques és més viva.

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

És al mig de la muntanya, a la vora de la mar
de nit a la teva cambra fosca

És amb tu quan vens i m'abraces i l'omples d'amor
fins als ciments de petons la meva pell

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

Quan somrius i quan em mires
fins hi tot quan plores
tens les claus de casa meva
per entrar i sortir

Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
Vés per on, tinc una casa que li agrades molt
Vés per on i no és de maons.
ni de sorra ni ciment,
ni de fusta ni de vidre.

Tinc una casa que no està feta de maons
ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre.

Fent camí

Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me dins del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment,
que porto al meu sarró,
tant si m'omple de joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il·lusió,
com la terra és incerta,
així sóc jo,
dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui,
decisió

Però lluny a l'horitzó amb la llum resplendent
ja lliure d'engany la força del vent
m'empeny endavant
veuré milers com jo són els homes
que van vencent la por.

Alleugeriré el pas és la joia i l'esperit
duent amb mi el sarró, la força i el crit
que em guia endavant

I avivaré amb el cant tan lleuger com el pas
el pas dels meus companys! dels meus companys

Endavant!

Aire

Les nits són de ferro i els matins d'espart,
els dies són terribles sense el vent del mar.
Aire ens falta l'aire

Els temps que corren cauen costera avall,
augmenta sense límit la pressió arterial.
Aire ens falta l'aire

I ara ve, ara ve, quan la cosa s'embruta
fugim els que podem de tant de fill de buda.
Hem tallat els carrers i hem obert les ments,
correm entre les boires d'un futur espés.

I ara ve, ara ve quan la bruta "s'encosa",
l'infern és testimoni de la nostra força.
Contem tantes batalles quan estem al bar,
ningú que moga fitxa.

La teua mà i la meua prenen la ciutat
la prenen i la perden just a l'endemà.
Aire, ens falta l'aire.

Parlem de moltes coses, tantes veritats,
la nostra artilleria no l'encerta mai.
Aire, ens falta l'aire.

I ara ve, ara ve quan la cosa s'embruta
i notes les cadenes de la dictadura.
Escoltes com s'acosta l'esbart de llops,
de nou caus en la trampa del mal menor

I ara ve, ara ve quan la bruta "s'encosa",
el dia que ens unim i afrontem la resposta.
Contem tantes batalles quan estem al bar,
ningú que moga fitxa

T'has acostumat
jugant amb la veritat,
no es difícil caure
quan et mires la façana
i el judici et confon la paraula.
Jo ara dic, jo ara dic
zero responsables,
senyalar amb el dit,
justícia, teatre.
Ells demanaran el pacte.

Jugar-li a la por ,
vèncer la foscor.
Més a prop de la misèria
la trampa amaga l'espoli.
Jugar-li a la por,
ser un lluitador
Més a prop de la misèria
és fàcil entendre l'odi.

Respirem com si ens robaren l'aire
i a dins nostre tot és aire
i com l'aire ens enlairem.
Continuem i ens transformem en aire
i ara no hi ha qui ens pare,
la cosa s'embruta.

Aire ens falta l'aire...

I ves amb compte,
volem tornar a respirar
aquella olor a terra
aquesta ràbia calavera
jo l'esborre quan respirem
aires de futur.

Tot enrere

Vas venir enmig d'homes valents
trontollant sobre d'un camió,
amb una fotografia vella
i llibres al sarró.

Però a la nit quan acluques els ulls,
com si els dies no haguessin passat,
treus del fons del sarró tot allò
que havies amagat.

Però t'has llevat
i has tornat a la trinxera,
que ho has deixat
pel teu somni tot enrere.

Han tornat els carrers i els mercats,
les riades baixant pels vorals,
el camí de l'escola a casa
esquivant els bassals.

Has vist de nou les fulles caient,
el tramvia robust i vermell
i el taller on vas aprendre l'ofici
i el teatre vell.

Però t'has llevat
i has tornat a la trinxera,
que ho has deixat
pel teu somni tot enrere.

Han tornat els roures i els xiprers,
i el safareig i la bassa brillants,
a l'agost de collir móres negres
amb els teus germans.

Les ballades de festa major,
crits de ràbia davant del patró,
matinades i dies de vaga
i de revolució.

Però t'has llevat
i has tornat a la trinxera,
que ho has deixat
pel teu somni tot enrere.

Ja mai més dormiràs com un nen,
romandràs ja per sempre despert,
que ara ja no ets més que un gra de sorra
enmig del desert.

I del foc que ara et crema per dins
dins la terra deixaràs escrit
que avancem sempre amb el vent en contra
fins a l'últim crit.

Però t'has llevat
i has tornat a la trinxera,
que ho has deixat
pel teu somni tot enrere.

Alacant, bandera clara

T'he vist nàixer amb llum càlida, i amb la son d'estar despert
Deixant-me l'amargor i la boca seca, amb l'arena del teu desert.
Fer un cafè al balcó mirant la plaça i els transeünts del mercat central,
gaudint del matí de la vila, amb el teu somriure i guirigall.
Et vaig conèixer passejant pels carrers blancs de Sant Roc,
respirant tots junts la brisa dolça, pintada per les flors dels balcons.
Parlant d'història (Parlant) amb els vells arbres que et donen l'encant,
allà on crema el sol cap al migdia, pels vells carrers d'Alacant.

Matí de mar i més mar
vent i més vent enramat
Alacant bandera clara foradada,
d'una alegre i viva sal.
Alacant de peix,
horitzó de punys invictes.
Alacant de fermesa,
Bandera Clara de la llibertat.

Anant de banda a banda de la costa, amb un lent caminar,
t'he gaudit amb alegria, oasi de palmeres abraçant la mar.
M'has donat frescor a la vesprada, quan ella m'estava esperant,
compartint el sabor d'una cervesa, amb les fosques nits d'Alacant.

Matí de mar i més mar
vent i més vent enramat
Alacant bandera clara foradada,
d'una alegre i viva sal.
Alacant de peix,
horitzó de punys invictes.
Alacant de fermesa,
Bandera Clara de la llibertat.

He recolzat el cap, sense manies al caliu tou dels seus pits
t'hem escoltat trista queixar-te, d'aquelles bombes, d'aquells crits.
He recorregut sense pressa el camí del seu ventre al seus turmells.
t'hem pujat per les muralles, fins al més alt dels teus castells.
M'he notat l'arrapada esgarrifada de les ungles del seu goig,
t'hem sentit plorar el maig del 38, amb els carrers pintats de roig.
He escoltat la veu suau del plaer, amb el seu crit ple d'espant
i el vol del Savoia [SM 79], embrutant el clar cel d'Alacant

Matí de mar i més mar
vent i més vent enramat
Alacant bandera clara foradada,
d'una alegre i viva sal.
Alacant de peix,
horitzó de punys invictes.
Alacant de fermesa,
Bandera Clara de la llibertat.

Nen dels 80

Billar i futbolí, i l'home del sac
el barça del dream team, i la bola del drac.
Aquell primer petó, la primera estrella
o el segon vailet de la casa vella

Les vinyes vora el mar
les dunes que l'atzar va voler prendre.
Les canyes del torrent,
vigilant el ciment, que les violenta

I ara s'espanta aquell nen dels vuitanta
un nen que no vol fer-se gran.
Camí dels trenta, no acaba la festa
però no es com havia somiat.

El cotxe ple de fum, els crits de mon pare,
i el doctor Slump, perseguint l'Arare.
Pel carrer principal, tirant la baldufa,
l'hivern era especial, a prop de l'estufa.

I encara puc sentir,
la brisa d'un vespre estan tots a la fresca.
L'olor d'un got de vi,
i els nous llibres de l'any, cada setembre.

I ara s'espanta aquell nen dels vuitanta
un nen que no vol fer-se gran.
Camí dels trenta, no acaba la festa
però no es com havia somiat

I ara s'espanta aquell nen dels vuitanta
un nen que no vol fer-se gran.
Camí dels trenta, no acaba la festa
però no es com havia somiat.

En la nit artificial

On et maten si somiques
i has de viure fet a miques
sense mal.

Dolços són amargants discos
mort suau anul·la els riscos
perquè cal.

La nit vera està malalta
som dolents perquè fa falta
i és igual.

Del cor al laboratori
de l'orgasme compulsori
comunal.

De la glòria obligatòria
no hi ha cap escapatòria
sideral
en la nit artificial.

Nit de llum què significa
que val més qui s'embolica
fins a dalt
en la nit artificial.

Mata lletja mata guapa
mata rei i mata papa
tal i qual.

Sobredosi de tortura
mata tant com la nit pura i
no s'ho val.

De la glòria obligatòria
no hi ha cap escapatòria
sideral
en la nit artificial.

Nit de llum què significa
que val més qui s'embolica
fins a dalt
en la nit artificial.

De la glòria obligatòria
no hi ha cap escapatòria
sideral
en la nit artificial.

Nit de llum què significa
que val més qui s'embolica
fins a dalt
en la nit artificial.

Tornaré

L'aire ardent de la terra enfebrada,
sol d'estiu a les cales i al mar,
tot pensant en l'al·lota estimada
i el record d'una flor perfumada, feliç vaig cantant...

Tornaré quan es mori la tarda,
tornaré pels camins de la mar,
tornaré ple d'amor i esperança,
a cercar la mirada encisera d'aquests teus ulls blaus

Tu també m'estimes;
tu també penses en mi;
tu que dius coses tan belles, tu,
quan tornaràs prop de mi...

Més enllà veig un cel ple d'estrelles,
més enllà veig un arbre florit,
prop de mi una dolça mirada
i unes mans amoroses i ardents a sobre del meu pit.

Tornaré quan la font vingui clara;
tornaré amb la lluna de maig;
tornaré quan la nit, ample i bruna,
entre canyes i pàl·lids silencis escolti el meu cant.

Tu també m'estimes;
tu també penses en mi;
tu que dius coses tan belles, tu,
quan tornaràs prop de mi...

Tu seràs, menorquina estimada,
tu seràs a la vora del mar;
tu seràs com un so de campanes;
la gran font per la set dels meus llavis
que em crema la sang!

Celebrarem

Penso,
que és molt millor viure així,
a prop del que vull tenir
i lluny del que em fa patir.

Sento,
que estic al lloc indicat.
Si m'acabo fent mal
m'ho hauré guanyat.

I m'emborratxo de vi,
i tu estàs aquí amb mi.
Aquí dalt hi ha antenes,
sota els peus tenim Vic.

Que no pensem el que vindrà.
Tots dos sabem que tant fa.
Celebrarem que sempre ho celebrem.

Guardo,
tot el que et vaig voler dir.
Ara volen els moments,
mentre estàs aquí amb mi.

Busco,
què és el que ens fa estar tan bé.
Per més que hi pensi serà el teu secret.

I no ens importa el lloc,
ens conformem amb poc.
El temps vola com cendra
i no sé on tinc el nord.

Que no pensem el que vindrà.
Tots dos sabem que tant fa.
Celebrarem que sempre ho celebrem.

Per on surt el sol

Per on surt es sol
s'hi amaga es meu cor,
quatre roses i un bon goig,
una dolçor desconeguda
una foganya, quatre tions per cremar
es fa llarg s'hivern a sa vora de la mar.

Potser arribi s'estiu
més es fa llarga s'espera
vull ser lleuger, sentir s'espai
sentir sa frescor
olorar el camp
trepitjar sa terra
per on surt es sol.

Potser arribi s'estiu
més es fa llarga s'espera
vull ser lleuger
sentir s'espai, sentir sa frescor
olorar el camp, trepitjar sa terra
per on surt es sol.

Home llop

Aquesta nit, sé que pot passar de tot,
s'escalfa el meu instint, s'acosta el meu moment,
no hi puc fer res, em sedueix el costat fosc
i em trobo fent uns moviments que son salvatges.

Aquesta nit la lluna ha deixat de girar,
només em mira a mi, hipnòtica i pacient
ha provocat la inevitable mutació
i et trobes fent uns moviments que son salvatges.

La nit entra de cop...
Ara l'instint et demana sang i es mou tot el teu cos.
Ja em surten urpes a les mans...
Veus com la roba es va estripant.
Ja no em responen els sentits…
i ets més pelut que el Chewbacca.

I és que sóc un home llop
i ja no et pots escapar, et tinc entre els ullals.
Serà una bacanal de sang i fetge,
és la marca de l'home llop…
Només respons al moviment,
treure la força i el desig,
una invasió de tu mateix.

La nit entra de cop…
corre per dins teu,
la lluna marca el pas…
hipnòtica i pacient,
invisible en la foscor desfent obstacles.

I és que sóc un home llop
i ja no et pots escapar, et tinc entre els ullals.
Serà una bacanal de sang i fetge,
és la marca de l'home llop, ho estàs assimilant.
I és que soc un home llop
i ja no et pots escapar, et tinc entre els ullals..

Un nou paisatge

Passaven mesos navegant
entre la llum i la foscor,
tenien l'esperança de trobar
el lloc per on sortia el Sol.

Seguien la visió, la força per continuar
autèntics herois.

Ja no sabem imaginar com crear el nostre propi demà
no estem desperts.

Et perden les imatges que tens al teu voltant
són part d'un vell muntatge que ens ha estat atrapant.

Amb un nou paisatge
tornarem a casa
som ara a l'inici
d'un nou precipici.

Busco la rialla, l'abraçada i el tot
m'allunyo de l'espasa, de la culpa i la por
en una bona paraula hi ha sempre un missatge
un jeroglífic un nou viatge, anem.

Amb un nou paisatge
tornarem a casa
som ara a l'inici
d'un nou precipici.
Traurem l'esperança
del vell equipatge
ja res ens espanta
vivim dins la màgia.

Sexy

Sexylikeyou just wantthesky. Yeslikeyou, yeslikeyou, yeslikeyou.

Sexy com tu no hi ha ningú. Sí com tu, sí com tu, sí com tu, sí!
Sexy com tu no hi ha ningú. Sí com tu, sí com tu siqui sic sic com tu.

Eh sandonguera, siqui com tu, siqui com tu

Tens un cor molt gran, te'l van fer a cavall estant.
Has nascut per fer-ho bé i jo no tant.
Vida d'elefant, rebolcant-me sobre el fang.
Me'n recordo del meu nom pel meu sant.

Tan difícil no deu ser. La vida no són 3 dies si aquí tots n'hem viscut més, tenim
temps. Agafa aire i pren-t'ho bé, que avui l'alegria de l'hort sereu tu i la teva sort.

Sí com tu, sí com tu, sí com tu, sí.
Sexy com tu no hi ha ningú. Sí com tu, sí com tu siquisicsic com tu.

Ei! Has vingut amb el sol, del planeta del fred.
Veryvery fuet si, veryveryvery fred, veryvery fuet, veryverywell.
Celebrem l'aniversari d'algú, celebrem l'aniversari del cel,
que vingui l'esperit xai i el nen Jesús!

Yeah, que'banoudegu'skipanova fai cococococo coco
Umma, wene capa a quefrofabinaieisaammveriveri fuet binol de qaim
Givin in de sound, givin in de querstal, givin in de hol·les, gitin akaweishap
Quiminakaheisaap, yebenekendistoun, uenegebe nis steiueel
Giving in on de nait, givin in de Sant, givin in theskay

Tan difícil no deu ser, la vida no són tres dies si aquí tots n'hem viscut més, tenim
temps. Agafa aire i pren-t'ho bé, que avui l'alegria de l'hort sereu tu i la teva sort.

Sexylikeyou just wantthesky.
Sí com tu, sí com tu, sí com tu SÍ!

Poble

Amb ràbia continguda, suor de cada dia
Som barques perdudes navegant a la deriva
D'on tots enyoren allò que érem, la vida a cegues
Va ennuvolant sentiments i paraules.

Que ací em pariren ací estic, I resistim
Construint relacions entre generacions, estimant el que som.
Ací em pariren ací estic, on esforç i desig
ens demostra que canviar-ho tot amb el que tenim prop és el nostre camí.

D'on, la gent s'arregla en anar a la capital i s'encisa amb les façanes els carrers i els teulats.
D'on recorde els passos de l'avi levitant sobre un mar d'ones de sorra ensenyant que era el camp.

Places i parcs vessant infància activa.
El meu poble és vida, al somriure de cada veïna,
a l'esperança de fer cada dia.
Força adormida torna en hora tempestiva fent brollar amb les mans un nou present per demà.

Poble. Refer l'origen a cada passa.
Canviar i créixer seguint el vincle amb la gent que estime.
Torne del meu viatge amb allò que he aprés.
Retrobe tot allò que ens fa ser poble.

Era el temps de ser infant.
Els ulls clucs al món de fora
i tot i tindre un cos menut
ja voler canviar on era.
Si amenaçava el fum, la queixa
era amagar el tabac als pares.
A la llar de la innocència.
Aquell, era el meu poble.

I em vaig fer gran
obrint els ulls a una ciutat
de veïns alienats, cors pavimentats
i que enyora quan sols era un poble.
Jo vaig buscar les boques dels companys
per la conversa plaent i rebel
vaig trencar les barreres del ser
amb el sexe, sentint-me ple.

Vaig vore un poble més enllà.
És un país que ha de ser explicat;
de meninfots, valents i valentes
ponts cremats, lligams trencats.
L'he travessat del nord al sud
i li he fet amb les meues mans
cançons de canvi i futur
que aquestes mans volen tocar.

Fins i tot, he vist que no
sóc més d'enlloc que del meu cos.
Allò que amb ell he fet omplert d'amor
em fa d'on sóc i és per això
que vull fer del món un poble millor.
A cada passa, a cada acció
al meu país, la meua ciutat,
la meua llar, el meu cos.

Poble. Refer l'origen a cada passa
Canviar i créixer seguint el vincle amb la gent que estime
Torne del meu viatge amb allò que he aprés
Retrobe tot allò que ens fa ser poble

Estar plens d'oxigen, per més que passe el temps,
sentir la nostàlgia, de les primeres vegades,
va ser allí, on plantàrem les nostres arrels ,
seguim amb l'esperança de que mai les oblidarem.

Ni pel temps, ni la distància
ni pels colps que ens peguen al llarg dels anys,
la nostra infància, l'adolescència,
on el sentiment es fa més fort que mai.

Ser conscients de deixar un lloc millor,
per aquell món que és on vam créixer,
ser conscients de que poble som tots i totes...
de que el poble és nostre.

M'és igual si avui plou

Ha arribat el dia en que per fi ens veurem un altre cop.
Després de tant temps no sé si puc reconéixer el teu look nou.
Texans negres i el batec del cor, batec al cap, batec al coll,
batecs i m'ho nota la gent.
Bategues tu, batego jo, batec a la planta dels peus,
batec a la punta dels peus.

Mentre em cordo botes negres, per variar, em sento jo.
Et demano de quedar més tard...no sé...tinc molta por!
I ens trobem abans de temps, i em mires tu i et miro jo
i ens mirem fixes a l'aparador.
I et veig tan bé, i em veus, no ho sé, torna el batec més intens,
torna el batec més intens.

Fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...

Impossible explicar-te el que ha passat en tant de temps.
Els minuts semblen segons, les hores passen com si res.
Mentre parles, records a la pell, records de quan?, records de què?
Records de tantíssims moments.
Records sincers, pintats d'oblit, records que encara em fan sentir., records que encara em fan sentir.

Que no vull que arribi l'hora de marxar, vols anar a sopar.
Potser podem fer una pizza, però millor per emportar.
I em dius "n'em a casa meva" i jo no sé què fer, jo no sé què dir.
Els nervis em cremen per dins.
I et dic que sí, faig com si res, batec cada cop més intens, batec cada cop més intens...

Fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...

Ens mirem, hi ha tantes coses a parlar, però decidim callar.
I el que passa a partir d'ara serà difícil d'explicar.
I la lluna ens farà sostre en una nit d'ombres gegants,
i tinc por que ara t'adormis i que et creguis que has somiat....

Perquè fa tant temps que no et veig que els meus ulls et descobreixen de nou,
et descobreixen millor...
M'és igual si avui plou, o si el mar es desboca suau,
però no marxis, si us plau...

Fàcil

Bon dia per tothom!
Els núvols se'n van,
les muntanyes es queden.
Alguns que ara marxen,
altres que s'esperen.
Ocells donant voltes,
les oques s'esveren.
Les vaques saludant,
ensenyant el cul.
Els camps són verds i el cel "asul".
Les floretes creixen i volen els cucs,
els cèntims s'encenen, polítics feixucs.

Bon dia per tothom!
Per el que treballa,
Per el que no calla.
La gent que no falla,
la gent que pateix.
La gent que m'aguanta,
la gent que es rendeix.
Per el que plora,
per el que riu,
també el que sent que vol ser viu.
Per el que diu: "tot anirà bé"
Per els feliços menjant xoriços.

Arbres despullats, sense complexes,
netegen l'aire que embrutem.
Cabres dient: "Què?" Sempre pregunten!
Vivim millor sense saber.
I el cap s'engargussa,
i ens passa la gana
buscant solucions per fer-ho com Déu mana.
Sentiments, sentir menys, si el cor s'hi emmarrana.
Fem-ho, fem-ho, fàcil!

Bon dia per tothom!
Els núvols se'n van,
les muntanyes es queden.
Alguns que ara marxen,
altres que s'esperen.
Ocells donant voltes,
les oques s'esveren.
Les vaques saludant,
ensenyant el cul.
Els camps són verds i el cel "asul".
Les floretes creixen i volen els cucs,
els cèntims s'encenen, polítics feixucs.

Per el que treballa,
Per el que no calla.
La gent que no falla,
la gent que pateix.
La gent que m'aguanta,
la gent que es rendeix.
Per el que plora,
per el que riu,
també el que sent que vol ser viu.
Per el que diu: "tot anirà bé"
Per els feliços menjant xoriços.

I qu'ens vagi tot molt bé!

Com una bombolla

He ressuscitat,
he obert els ulls i vos he aplegat
que me regàveu es desert,
ara no florirà en tot s'hivern.

Demà trobaré
piscines, nenúfars, blanc d'ametler,
pianos de coa que s'encén
se fonen de músia i de plaer.

Desil·lusionat,
m'ha travessat un colador,
però ja estic millor,
només un poc deshidratat.

Desenamorat,
he arribat tard i m'ho he perdut,
que vas de brut!
t'haurem de reciclar.

M'he embarassat,
què faré ara amb aquest infant,
que no vol creure, és tan petit,
menja pastilles de colorins.

Sense llit estic malalt,
ficcions i realitats,
sa tele me vetla,
he dormit en es sofà.
Avorrit i entotsolat
he descobert un bon amic,
és un neurona
que me ven sa llibertat.

Tanca sa porta i surt per sa finestra
com una bombolla de mistol,
explotaràs i seràs una tempesta
que tronarà fins a s'horitzó.

Devallaràs i regaràs sa terra,
pren vitemines sa llavor
d'una miloca que aspira a ser un cometa
i poeta d'ofici a sa tardor.

He vist un rei

Veig, veig, veig, veig ...
Què, què, què, què ...

Ei, ei, ei, ei ...
Au, au, au, au ...

Ep, ep, ep, ep ...
A, bé, si, bé. A, bé, si, bé ...

He vist un rei!
Ha vist un què?
He vist un rei.
A, bé, si, bé. A, bé, si, bé ...

Un pobre rei que plorava,
muntat dalt d'un cavall,
i tant i tant plorava,
que feia un xaragall.
Ai, pobre rei!

I el pobre cavall què?
Eh! eh! eh! eh!

He vist un duc!...
Ha vist un què?
Un duc.
A, bé, si, bé. A, bé, si, bé ...

Un pobre duc que plorava,
perquè plorava el rei,
i tant i tant plorava,
que semblava ...
Semblava què?
Que ja semblava un peix.
Ai, pobre rei!...

I el pobre cavall què?
Eh! eh! eh! eh!

He vist un bis.
Ha vist un què?
Un bisbe.
A, bé, si, bé. A, bé, si, bé ...

Un bisbe que plorava,
perquè plorava el duc,
perquè plorava un rei,
que perdia ...
Perdia què?
Que perdia el remuc!
Ai, pobre rei!...

I el pobre cavall què?
Eh! eh! eh! eh!

He vist un ric.
Ha vist un què?
He vist un ric.
A, bé, si, bé. A, bé, si, bé ...

Un pobre ric que plorava
perquè plorava el duc
i el bisbe que plorava
pel pobre rei ...
Pel pobre, què?
Pel pobre rei xaruc.
Ai, pobre rei!...

I el pobre cavall què?
Eh! eh! eh! eh!

I el ric, i el bisbe,
i el duc, i el rei xaruc,
que tant i tant ploraven:
perdien el remuc.

Ei! I nosaltres què hem de fer?
això, això ...

Nosaltres sempre
hem d'estar alegres,
que si ploràvem
fem plorar el rei,
fem plorar el bisbe,
i els rics sensibles,
i els ducs amables,
i així plorem!

Així i tot

Així i tot, cada dia es torna fosc,
com un llagost de bot en bot,
queda clar que volia córrer món,
de camp en camp, de brot en brot.
De tant en tant s'oratge de la mar
li feia recordar.
Va fer un alè, es va ajeure davall un pi,
cada pinyó era un desig.
Així i tot va bé, així i tot va bé, així.

Va germinar sa llavor
que es va sembrar.
Serà es febrer, com cada any,
com una llum, com un estel a l'horitzó,
com cada nit a sa tardor,
com un arbre desfullat
davant sa fredor del món;
contemplava es seu entorn.
Així i tot va bé, així i tot va bé, així.
Però volia tornar
a cercar es seu encís.
De tres en tres, de sis en sis,
s'embafava de pastis,
d'ensaïmades de sant Joan.
Sa festa comença, va córrer s'alcohol
i es cavalls que peguen bots.
L'amo Joan arronsava en es Pla,
més d'un el va tastar.
Així i tot va bé...

Festa major

I ara el gintònic sembla que s'ha posat de moda,
però a mi això em fa una mica de pudor.
Ja em diràs si tota aquesta trepa de modernos
no es podien fixar amb el cigaló.
Sabeu prou bé que aquí en terra catalana
pel bon beure no ens falta tradició:
des de la més ben reputada pomada,
amb Xoriguer o, com a màxim, Gin Giró.

Tu i jo de festa major,
populars i alternatives molt millor!
Que sonin danses tradicionals
i ens oblidem de ritmes comercials.

No volem més begudes d'importació
que als peus del Segre sabem fer un bon vi.
Res de Rioja, Jerez o Somontano;
Costers, Priorat o qualsevol de per aquí.
I per fer baixar després d'un bon dinar
tenim una alternativa al patxaran:
si pot ser casolana, sigui de nous o cireres,
la ratafia és la meva millor amant.

Tu i jo de festa major,
populars i alternatives molt millor!
Que sonin danses tradicionals
i ens oblidem de ritmes comercials.

Peret

Peret volia una casa
Per se casar amb la Françuasa
Volia que sigués de rocs
Que hi posessin pas blocs
Que sul davant de la façada
Li fessin una portalada
Guarnida de ferros forjats
Amb vidres fumats

Peret, Peret, Peret, Peret

Peret volia un primer estatge
Amb una cambra pel mainatge
I finestres amb balcó
Per mirar el Canigó
Que sul darrere de la casa
Hi hagués un hort per la Françuasa
I que el debaix sigui prou gros
Per posar les autos

Peret, Peret, Peret, Peret

Peret era inscrit al xomatge
I com li restava coratge
Pensava que d'un cop de pot
Li cauria el gros lot
Per això mudat cada diumenge
Tornava a prendre sa revenja
Fent cua al cafè dels Dos Galls
Per alinear tres cavalls

Peret, Peret, Peret, Peret

Amb el cor gros com una casa
Peret pagava la Françuasa
La minyoneta del guixet
Que ramassava el bitllet
Peret volia que la casa
Sigués guapa com la Françuasa
Volia que sigués de rocs
Que hi posessin pas blocs

Peret, Peret, Peret, Peret
Peret, Peret, Peret, Peret

La polseguera

S'acosta segura la pols,
ocupa els carrers i s'eleva,
i puja terrats i balcons
i es fa més gran la polseguera.

Tempesta covada pel temps,
en dies de calor i d'espera.
Poder desbocat d'un present
que a les fosques encara batega.

La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
La pedra contra el mur
i el mur contra la carn.
Eixam de crits, martell de seda.

La Polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
Sagetes de foc que apunten al sol.
La vida és una merda,
ja ve la polseguera
no hi ha una altra manera.

Tragèdia cantada pel vent,
plorada per boscos de cendra.
Les llàgrimes pugen al cel
i es fa més gran la polseguera.

La guerra dels quatre elements,
la pluja de foc en la terra.
S'escolta per l'aire una veu
que desperta l'instint de la fera.

La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
La pedra contra el mur
i el mur contra la carn.
Eixam de crits, martell de seda.

La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
Sagetes de foc que apunten al sol.
La vida és una merda,
no hi ha una altra manera,
ja ve la polseguera

La polseguera...

Vas fugint i així no podràs,
i se t'oblida
quin és el preu que hem de pagar.

Limitant les veus,
provocant el caos.
Homes que demanen menjar,
dones que demanen menjar.

Limitant les veus,
provocant el caos.
La mentida no mata la fam,
l’apatia no apaga la fam.

La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
La pedra contra el mur
i el mur contra la carn.
Eixam de crits, martell de seda.

La polseguera va creixent,
va creixent la polseguera.
Sagetes de foc que apunten al sol.
La vida és una merda,
no hi ha una altra manera,
ja ve la polseguera

Que s'espampe la pols,
que s'esmape la pols de la terra,
que s'escampe la pols de la terra pels pobles.

Va com va

A tu t'emprenya molt que jo et tingui mania.
Va com va.
A mi m'emprenya molt que tu vagis fent cria.
Va com va.
A tu t'han dit preciós, a mi m'han dit: "Tu calla."
Va com va.
I jo no vull callar mentre tu tens la tralla.
Va com va.
Va com va.

A tu t'han dibuixat i jo trenque la ploma.
Va com va.
A mi m'han fet ple d'odi, a tu t'han fet de goma.
Va com va.
A tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida.
Va com va.
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Va com va. Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el "va com va",
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull, com volem.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el "va com va",
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull, com volem.

Deixa de pensar

Són els ulls de nena bona que ja sé que són mentida
Que els veig venir de seguida fa masses minuts que m'espies
I els problemes mai són tan problemes si t'abracen en lluna plena
Que diuen que la vida és bella que diuen que la vida és

Que si vens amb mi ja res em fa por, no hi ha cap tempesta que em tregui la son

Avui deixa de pensar, i fes-me somriure sense parar
Que la nit se'ns emporti i aquesta cançó sigui de debò, sigui de debò

Cada nit i cada dia, cada somriure i cada mirada
Cada vers escrit a la platja és massa tard per una retirada
Cap dilema avui ens fa ombra, és la vida que a tu i a mi ens omple
T'ho diré perquè crec que t'ho he de dir, t'ho diré perquè ho crec

Que si vens amb mi ja res em fa por, no hi ha cap tempesta que em tregui la son

Avui deixa de pensar, i fes-me somriure sense parar
Que la nit se'ns emporti i aquesta cançó sigui de debò, sigui de debò.

La pregària

No vull ser més presa de la gelosia,
no vull que em jutgis ni tampoc jutjar,
no vull que em ploris ni tampoc plorar-te,
tan sols vull cantar-te amb el vent del matí.

Cantar-te quan la fosca et canviï la cara,
cantar-te quan sigui lluny el camí.
Jo no vull que em trobis a faltar mai,
jo vull ser fort com la llum i com l'amor.

No vull ser més presa de la gelosia,
no vull que em jutgis ni tampoc jutjar,
no vull que em ploris ni tampoc plorar-te,
tan sols vull cantar-te amb el vent del matí.

Cantar-te quan la fosca et canviï la cara,
cantar-te quan sigui lluny el camí.
Jo no vull que em trobis a faltar mai,
jo vull ser fort com la llum i com l'amor.

I veure com ara balles
amb ta finestra oberta.

Ballant el son,
ballant la rumba
i l'havanera
per ta coberta.

I veure com ara balles
amb ta finestra oberta.

Ballant el txa-txa,
seré el que balla
quan et beguis
la lluna plena.

I veure com ara balles
amb ta finestra oberta.

Volent ser l'aire
ballar amb el flaire
que escampa
ta roba estesa.

I veure com ara balles
amb ta finestra oberta.

Dies sabàtics

Els dilluns brindem per si se'ns fes costa amunt.
Els dimarts, sense voler, tornem a fer tard.
Els dimecres moren tancant els bars
que obrim els dimarts.

Els dijous, com sempre, justifiquen el joc
que els divendres seguirem cremant altre cop.
I un cop més farem sortir el sol de nou,
però no en tindrem prou.

Sol, torno sol cap al meu malson,
cansat de retrets.
Sol, dormo sol destil·lant el dol,
i els diumenges fa tant de fred.

Els dilluns següents ens empassem sempre els plors.
Els dimarts jurem de no tornar a jugar amb foc.
Però els dimecres tornen a créixer flors
que eixuguen els plors.

Els dijous l'orquestra sempre toca a algun lloc.
I els divendres, vespres que s'encenen tots sols.
I un cop més farem sortir el sol de nou,
però no en tindrem prou.

Sol, torno sol dins al meu cargol,
cosit a retrets.
Sol, dormo sol negat d'alcohol,
i els diumenges torna a fer fred.

Que no s'acabi mai

En la línia de sortida,
faig estiraments i miro fixament
la cinta horitzontal d'allà al final.

Per primer cop,
tinc la certesa que, abans de caure mort,
avui, per fi, la trenco jo.

Quan sigui a terra i tothom em miri a mi
i els fotògrafs se m'acostin i m'agafin de perfil,
hi haurà algun periodista d'un diari nacional
que escriurà que el campió, estirat sobre la pista, tremolava i repetia:
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai.

En aquesta cambra, amb parets de color blanc,
m'ajudes a vestir-me i m'has fet recordar
la pista d'atletisme i aquell precís instant
en la línia d'arribada on, immortal, tremolava i repetia:
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai,
que no s'acabi mai.

Illa

Una gota de terra acaricia la mar,
ella és aquella que tan he somiat.
Perquè ella és l'illa, no és un amor normal,
ella és una il·lusió que té gust a sal.
I dins l'olivera el temps s'ha aturat,
un timbal de pedra, boscos i animals.
No som un poeta, jo som escrivà,
un illot des d'on escric el que vull cantar demà.

Quan m'he allunyat de tu
fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor
que no es veu.
Com una llum en la foscor
del meu record,
un camí de claror i pau
que ho ompli tot de passió.

És sa meua presó, sa meua llibertat,
on totes les fronteres són cel, arena i mar.
Tan gros aquest petit món meu,
té un riu per creuar els seus ponts.
I jo que soc natiu, aquí sa meua vida hi viu fent niu.

Quan m'he allunyat de tu
fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor
que no es veu.
Com una llum en la foscor
del meu record,
un camí de claror i pau
que ho ompli tot de passió.

Irreals

Irreals com un somni són ses empremtes que vas deixar en
es meu cor
I sa robada de sa matinada quan te'n vas anar...vull fondre
Vull moldre es record,
per què és tan amarg aquest sabor que m'has deixat!
Oh! Mare, mare, dolça mare, aconsella'm. No! No! No!

Per què això me passa a jo? Per què es rancor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo... no vull viure d'enganys...

I això és perquè un gris vel no em deixa veure aquell
estel que vol minvar.
I jo te vull cantar "Coses d'ahir" per tenir més clar: que
tu per jo ets com es far que guiï a un mariner perdut, a la
mar blava, blava i verda com els teus ulls. No! No! No!

Per què això me passa a jo? Per què es rancor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo... no vull viure d'enganys...

No! I aquells ullets! Tan petitets!
Me miren...i és que me maten.
D'Orient m'arriba es teu perfum....
Amors anacrònics, van ser dolços, màgics, però...
antinaturals.
Van ser quatre dies que se perllonguen una eternitat...
I què hauria estat? Merda! No hi pensis més,
mira que tens s'estrella més brillant des firmament...

Per què això me passa a jo? Per què es rancor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo no... no vull viure d'enganys...

Als companys

Si t'arriba el matí,
penses: ja ha passat un dia.
Han passat dies i anys,
i sempre és el mateix dia.

Dia de morts i de dol,
dia que mai no es voldria.
Per això ningú no el vol,
encara que encara sia.

Temps de por i patiment.
Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Arribarà el matí
que el plor serà d'alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.

Un dia viuré

Un dia viuré més enllà de l'embranzida
L'espai incert de l'oblit
No portaré l'empremta pesada del granit
Ni el ceptre gravat
Vorejaré la pal·lidesa dels estanys
I les remors encalmades d'antigues tebiors
Vida sense ales ni mirall
Al ras llis de les aigües
Amb brogits entreposats
Com és el temps que fa llanguir?
Com és l'espessor del nom
Que ja no arriba a travessar la nit?
Viuré el llast ignorant el solc de les carenes
M'endinsaré dintre els camps de les fredors
Acolliré la blancor dels vents
Que abandona la tempesta
L'ànima rodolarà com inútil fruit sec
Viuré en fi la claror nevada de les fulles
Saludaré l'esplendor del vent
I la llum d'on brolla tota vida
L'esclat de vidre trencat i l'amor
Cantarà la bravada dels migdies
Puig cada ona, com l'ànima reneix
Dintre el blau esperat d'un naufragi
Un dia viuré més enllà de l'embranzida
L'espai incert de l'oblit
No portaré l'empremta pesada del granit
Ni el ceptre gravat

El cicle

https://laiaia.bandcamp.com/track/el-cicle


La cançó que ara escoltes se'n va de mi
I es desfà a dins de l'aire que ara ha entrat dins teu

I dins teu ell es transforma en el que sents
I el que sents se'n va dins un altre quan li fas petons.

I els petons faran que creixi un nen.

I el nen es farà home. L'home es farà vell.
I es desfarà a dins la terra on serà arbre de nou.

Arbres que després fan tot l'aire que ara entra dins meu.

Aire que surt de mi transformat en aquesta cançó.

Teo va a l'escola

A classe de ciències
els ha dit la mestra
que avui els tocava
sortir a la pissarra
a parlar dels de casa
i la feina que tenen
i on van de vacances
per Setmana Santa.

I el Lluís explicava
que la seva mare
li fa una torrada
de mel i sobrassada
i l'Ester ensenyava
aquella faldilla
que ven la botiga
on treballa el seu pare.

I el Teo, quan està sol,
balla com balla la mare de l'Anna Jordà
i xuta tan fort com el pare del Toni de quart
i s'imagina que és un espia molt important.

El Teo para taula
i la iaia prepara
hamburguesa amb patates
que sap que li encanten
perquè avui a la tarda
feia aquella cara
perquè fa massa temps
que no hi són els seus pares.

A classe de ciències
els ha dit la mestra
que avui els tocava
sortir a la pissarra
i el Teo els parlava
de la seva iaia
que juga a les dames
i ell sempre la guanya.

No explicarà que, quan està sol,
balla com balla la mare de l'Anna Jordà
i xuta tan fort com el pare del Toni de quart
i s'imagina que és un espia molt important.

A classe de ciències
els ha dit la mestra
que avui els tocava
parlar dels seus pares.

Dona d'aigua dolça

Cansat d'estar sol en un món endormiscat
es va endinsar en el bosc una nit de Sant Joan.
Caminant i caminant sense saber on anar,
va arribar a un estany i s'hi va voler banyar.

Fora de l'aigua ella l'estava esperant,
emmirallant-lo amb els reflex dels seus ulls verds,
es pentinava els cabells de color d'or,
en veu baixeta li cantava esta cançó:

Queda't amb mi, deixa enrere tots los teus records,
queda't aquí, i oblida totes les teves pors
que tu i jo nadarem en un món en present
i viurem compartint lo millor del bons moments.

El va seduir, com ningú ho havia fet mai,
amb el seu cos nu innocent, ple d'eterna joventut,
i és que quan la té al voltant tot té una altra dimensió
i li va fer oblidar el món del que havia estat esclau.

El va vestir amb robes blanques com la neu,
li va pintar unes ales de colors.
Mentre dansaven en rotllana per l'estany
en veu baixeta li cantava esta cançó:

Quedat amb mi, deixa enrere tots los teus records,
quedat aquí, i oblida totes les teves pors
que tu i jo nadarem en un món en present
i viurem compartint lo millor del bons moments.

El paradís

Avui he somiat en el paradís.
Allà s'hi deu estar tan bé!
Vent sec, palmeres, la lluna que t'espera,
mentre un sol rogenc se't pon al got
I uns llavis d'ombra et taral·legen
una cançó secreta del desert
que diu que no hi ha amor al paradís

No hi ha amor al paradís.
Però allà s'hi està tan bé!
Les joies brillen, les fonts brollen,
i per fi tu somrius, també.
El busco endins, en la soledat
d'un cor que ja no hi sent.
Em deixo endur d'ací d'allà
com si jo ja només fos vent.

Les fades dansen
omplint l'estança
amb la sentor
del gessamí.
És una febre obscura,
confonc les mesures,
la vella copa buida
s'omple d'un nou vi.

L'una canta que l'altra balla al so
d'una millor cançó.
Una que és més antiga
i que és per tant més franca:
no dissimula els murs
de cap presó.

Quan la onada em durà a la platja dels morts

Quan l'onada em durà
a la platja dels morts
serà l'hora potser,
de fer l'últim repàs
al grapat de records
que els sentits han robat
a cada un dels instants
que ha durat el camí.

Diré adéu a la plana
que em va veure infant
i a aquell alt campanar
del meu poble, polsós,
enfilat cap al cel,
vigilant, sempre atent,
tramuntana del nord
o tempesta de l'est.

Diré adéu als amors
que m'han acompanyat,
tant se val si han sigut
ombra, llum, plany o goig,
que tots m'han ensenyat
l'art antic d'estimar.
Si tingués força al cos
tornaria a besar-los.

Diré adéu als companys
que són el meu país,
ciutadans d'un vaixell
amb anhels per ormeig,
i, amb l'adéu, el desig
d'un viatge feliç
amb l'enveja d'aquell
que no els podrà seguir.

Diré adéu als companys
que són el meu país.