Vell marí

Nat l'any 1911
germà de sis germans
Mallorca pagesa
època de pobresa

no pogueres somniar
no pogueres desitjar
no pogueres arribar
allà on havies d'arribar

i ara que ja no ets aquí
escolta mon pare
què s'ha fet des teu fill
record el que em deies
quan pens en tu de nit
quan pens en tu de nit

i cada vespre que véns als meus somnis
me pareix que me xerres
però lo que dius
ja no me fa pensar en tot això

davant dels teus ulls
jo tenc es teu record
o devora d'una barca
com un mestre vell i prim
com un vell marí
com es meu padrí...
vingueren temps de guerra
aquella història
no era sa teva...

però si tanmateix has de morir
no viuré, no te'n vagis
que jo vindré...
es teu nét,
oh vell marí...

que ja no és aquí
escolta mon pare
que s'ha fet des teu nét
record el que em deies
quan pens en tu de nit
oh vell marí

Temps enrere, temps endavant

Temps enrere quan els foners
guaitaven i vetllaven
que cap galera fera
prop de sa Torre d'en Tunis
o es Castell de Capdepera

I aquest túnel des temps
mos ha duit a un present
on lo que compta és rodó
i això no és cap sermó
noltros creim
que esteim en lo cert

empaltat d'àrab, jueu i català
conjuntura que designa un ser humà
orgullós del lloc on ha nascut
tan de bo pensassin tots igual

I aquest conte no és cap quimera
aquest conte no és cap banalitat
tocam de peus a terra
ningú mos podrà aturar

en es pla de Sant Jordi
els molins no solen voltar
i es seu aspecte sòrdid
ningú no vol considerar
però és que no ho veis
que són mirall d'un passat

romans, jaumes, francesos, borbons
quanta gent,
i aquest ferm illenc
ha tornat més condescent
i aquest ciment
m'anul.la sa ment

paradigma d'actitud
dels insulars
arronsam ses esquenes
i ja ho veurem
no ho entenc
és que no hem quedat en res.

crida més fort
que no te sentim
férem un esforç
noltros també venim
a transformar aquesta realitat
que m'ofega, m'incomoda, que m'espanta
de gent n'hi ha tanta
que voldria volar

I aquest conte no és cap quimera
aquest conte no és cap banalitat
tot això que hem somiat
volem se faci realitat.

T'he trobat a faltar

Vull quedar i explicar-nos la vida
i tenir temps per riure i temps per plorar.
Escoltar que tens una ferida
i que encara no saps com es curarà.

Vull sentir les histories de sempre
que et fan tan feliç quan tornes a explicar.
Una llàgrima vol esclatar,
t’he trobat a faltar

Si vam poder escalar aquell mur
va ser per que junts ho havíem somiat.
Ja no em puc imaginar el futur
sinó no el visc amb tu sempre al meu costat

Quants cops t'hagués dit que t'estimo
i massa vegades mho he empassat.
Una llàgrima vol esclatar,
t'he trobat a faltar.

Que si és un regal aquesta vida
és per què la visc al teu costat.
La meva ànima avui et somia
i és per què et troba molt a faltar.
Que les pors que avui ens castiguen
ens fan forts pel que vingui demà
una llàgrima vol esclatar
t'he trobat a faltar,
t’he trobat a faltar.

Quan recordo els dies a la plaça
i ara passo i veig que està sol aquell banc.
Et quedaves sempre a dormir a casa
i saltàvem el foc la nit de San Joan.


Ara sem fan eterns els diumenges
I es fa fosc després de dinar.
Una llàgrima vol esclatar
t’he trobat a faltar.

Que si és un regal aquesta vida
és per què la visc al teu costat.
La meva ànima avui et somia
i és per què et troba molt a faltar.
Que les pors que avui ens castiguen
ens fan forts pel que vingui demà
una llàgrima vol esclatar
t'he trobat a faltar,
t’he trobat a faltar.

Coses d'ahir

Tot allò que passà ahir
se n'ha anat amb s'aire
sa lluna pàl·lida no brilla
i ses estrelles tampoc no gaire

i és que intent no recordar
perquè només pretenc refer es meu camí

fou tot just com un riu
que no trobà on desembocar
no acabà d'arribar
enyor tant aquells anys
i aquells instants

sa vida me passa
i jo no vull estimar més
jo te coneixia
i ara me deman, me deman "qui ets?"

aquells pensaments me volen torturar
i jo no sé com els hi he d'escapar, o no!

I sospit
que aquells dies foren en va
i no van deixar
més que records i entrenyors
i qui sap...

si alguna llàgrima viva
i mil imatges, un cos nu,
me manca coratge per poder dur
aquest mal viure sense tu...

nimfa de l'amor
que em vas embruixar
com una ondina
enmig de la mar

es teu verí es nodreix
des sol que ens despertava
a trenc de l'alba

malva que creix en es meu jardí
per a tu tan baladí
flors que es van emmusteint
descansa ja sa meva ànima
mansa oblida fins demà...

Trap de batre

Ma uelo fou llaurador,
no faltaren mai les bledes,
i ara que ja sóc fadrí i que vull ser llaurador
hi ha asfalt damunt d'eixes terres.

Passa el temps, roda la cadena,
ara asfalt on hi havia terra,
operaris, actors secundaris
d'esta obra mediocre van complint condemna,

A les 6 toca sirena,
un munt de gent que s'aliena,
és el progrés, ens paguen bé
a tots ens donen faena,

I jo tenia el meu camp,
ja no treballe la terra,
ens venen prosperitat,
prometen serà duradora

.
El que va ser el meu camp
baix d'esta fàbrica plora.

Recorde el camp de mon pare,
d'anar de xiquet a dur-li l'esmorzar,
recorde anar amb la gossa,
quantes taronges allí em vaig menjar.

Ara ja fa, ara sóc gran,
paga el pis el sou dels americans,
no està tan mal, el meu fill nat,
em sent segur, futur assegurat.

Tinc un curro fijo, despilfarro, festa,
no valore massa el piso a tocateja,
m'he cregut eixa mentida que mos conten dia a dia
de la prosperitat,
gaste per damunt de les meues possibilitats,
però veig comoditat, no sé per què he de canviar.

No es pot sentir el seu plany
però arribarà l'hora.

El seu fill ja és gran
porta la cadena
tot eixe progrés es va convertir en condemna (i ara):

ETT, empresa de serveis,
ERE, ERTE, Poltergeist,
l'atur creix, merda lleis,
bossa d'hores, estem Oks.

I ningú posa remei,
no és que em caiguen els anells,
la cosa passa de canyella a beix
DESOBEEIX.

El nou món, digitalització,
molt poc sou, robotització,
lliure mercat, explotació,
et volen pobre, pendent de l'acció.

En mans de pocs tota la riquesa,
fractura social, generen pobresa,
a ells els interessa, fabriquen esclaus,
mà d'obra barata esperant a què cau.

El discurs populista calant en babaus,
en lloc d'assenyalar el mal assenyalen germans.
El discurs populista calant en babaus,
és hora d'encendre la flama, a la lluita germans.

Vénen mals vents per ahí,
bufen en contra del poble,
és moment d'estar units,
per a enderrocar al lladre.

Flor de tardor

Avui que marxa el sol, cansat de tant estiu.
Avui que torna a casa aquella olor de brasa i foc.
Avui que el dia plora, a poc a poc, és fa més curt.
I amb els colors els arbres de la mort en fan virtut.
Avui que ja has nascut m’he convençut...
M’encantaria passar la nit i el dia amb tú.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Avui que la gebrada s’ha enamorat del bosc,
volant com una fada sobre el gran regne dels fongs.
Avui que l’alba és fresca, la boira abraça els turons
i amb aquest ulls de gresca et menjaria a petons.
Avui no ho dubtaria ni uns segons.
Espantaré els teus malsons, els teus malsons.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Avui hi ha un cant d’ocells que emigra cap al sud
i els capgrossos amb potes busquen un terreny eixut.
Avui que les marmotes han vist hivernar l’ós bru,
tan sols una rialla i ja m’he enamorat de tú.
Avui que ja has nascut,
m’he convençut que el vincle és infinit,
que la mare és terra i que tot comença aquí,
al ventre i al seu pit, en un vincle infinit.
Que la terra és mare i que tot comença aquí.
Tot comença aquí.

Canta i plora, riu molt, vola,
i compta amb mi si mai et sents sola.
Lluita i explora, enamora't.
Pintarem el món si es desflora i estima’l molt.
Que la tardor, t’estima com t’estimo jo.

Cançó de n'Aroa

Ja sé que m'he cremat
Ja sé que m'he cremat, i no sent foc
I tu ets s'espurna I ni calor no sents
Ja sé que m'he enyorat
Ja sé que m'he enyorat i no tenc lloc
Tu ets es temps, es vent; tu ets els moments
Els moments que jo vull I que tu tens

Te puc veure sense els ulls,
que no et miren per orgull
I així i tot hi veig que estic perdut
Tu ets sa imatge tu ets sa meva llum,
I jo crem entre por i fum
Ni ses llàgrimes li donen punt.

Tu ets s'oronella que ve amb s'estació
i se'n va amb ella
Però deixes es niu en es terrat,
i se't recorda quan te n'has anat

Ja veig que no puc fer
Ja veig que no puc fer res més que res
Ni m'he donat a entendre ni t'he entès
De sa teva dolçor d'una nina major has anat fent
Sa presó de sa meva il·lusió, il·lusió,
just d'això som pecador

Massa feina i dius que no, i desenterres sa llavor
Que si fos que si ara seria un jardí
De roses que han emmusteït, i han tornat un espinall
Que és es teu reflex i es meu mirall

Promeses trencades

Sóc les pàgines en blanc que no recorde haver escrit
No et puc contar avui tots els somnis de la nit
Cercar un paradís, d'universos paral·lels
Sabors daurats per acabar aïllat
Promeses trencades, somrius a vegades
Promeses trencades, somrius d'amagades
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant
Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps

M'envolte en metàfores de gots mig buits i portes per tancar
Volten precipicis de somnis per somniar, per somniar

Promeses trencades, somrius a vegades
Promeses trencades, somrius d'amagades
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant

Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps
Oblida'm

Es mou la terra amb més d'una llàgrima
Es mou la terra
Sempre ens queda la llum
Sempre ens queda la llum enmig d'una nit obscura
Sotmès al teu desig, esclau d'inconformitat
M'hipnotitza el moment, m'atrapes per un instant
Trencant espills al mateix temps tractant-ho de justificar
Trencant espills al mateix temps

Pescador

Avui s'oratge està calmat,
ses ones diuen
endavant pots sortir

au, idò,
comença un nou dia a la mar

som un pescador mallorquí
d'aquells que ja no n'hi ha per aquí
som una espècie en perill d'extinció
sa meva barca ho sap bé això

som un pescador mallorquí...

a les 5 des matí
al port de Cala Bona estic
per ses xarxes anar a tirar
aquest és el meu pa
de cada dia

i quan surt sa llum des sol
fins que se'n va
sa blavor em vol envoltar

i aquest és el meu pa
de cada dia
sa meva barca ho sap bé...

En els dies que la mar
està calmada
solc cantar aquella tonada
d'aquell mariner
que sa tramuntana se'n dugué
no tenc por que se me'n dugui a jo també

des Cap Vermell a Canyamel cap amunt
el sol es posa
és un teló
des meu llaüt
sa lluminari des port
em dóna conhort
veig que casa poc a poc
se'm fa a prop.

ca meva és la mar
i jo tenc salades ses mans
i els vents són els meus germans

de Migjorn, Llebeig, Garbí o Mestral
a tots m'estim per igual

pescador mallorquí...

Deixem la ciutat

Deixem la ciutat,
aquesta ens queda gran,
no veig el cel, no veig estels.
Deixem la ciutat,
escapa, vine amb mi,
fora d'ací, d'aquest trist niu.

I no caurem sense tu
i no creurem sense tu...
sense tu.

Matins nuvolats,
disfresses de l'hivern,
paren el temps per descansar.

Ja no ens queda inspiració.
Per què no n'aprenem?
Per què no deixem de suportar el temps?
Tristes melodies impregnant
tot allò que passa al teu voltant,
El respirar tan sols és...
és la recompensa.

Deixem la ciutat...
Deixem la ciutat...
Escapa, vine amb mi...
Escapa, vine amb mi.
Escapa, vine am mi!

Em sent com el prota
d'algun llibre de Kafka,
com la gota que colma el got;
fora del meu lloc,
fora de l'atmosfera,
com si juntares gel i foc

Brolle el clavegueram
com si fos un geiser
el gris d'aquesta ciutat
no em deixa créixer.
Do re mi fa sol
per damunt de l'asfalt
ritmes pel carrer
i música per créixer

Ja no ens queda inspiració.
Per què no n'aprenem?
Per què no deixem de suportar el temps?
Tristes melodies impregnant
tot allò que passa al teu voltant,
El respirar tan sols és...
és la recompensa.

El color obscur de la ciutat
deixa un olor amarg,
carruatges de metall...
Equilibri dins la teva ment
determina l'actuar,
les paraules ja no ens valen...

I així t'ho dic,
ho intentarem,
aquesta nit escaparem.

Avui que fas anys

Avui ens hem reunit aquí,
arribats de tots els vents,
per celebrar junts el camí
Que anem guanyant la guerra al temps!
Que seguim vius, al joc imprevisible.
Que en tenim prou,
quan coincidim,
enmig del laberint
d'aquest món impossible.

I amb el cor a celobert
de rialles i records
qüestionar tots els poders,
celebrar els antics amors.
Vells somiadors vivint a la deriva.
Quan fa mal temps,
si ens plora el cor,
solem cantar cançons
com si ens hi anés la vida.

Seguim aquí.
Seguim sumant històries, seguim vius.
Salvant a poc a poc tots els paranys.
Seguim a prop avui que fas anys.

Seguim aquí
malgrat tota la boira del camí.
Pels laberints de la paraula junts
anem a poc a poc perquè anem lluny.

I quan la mort ens porti flors,
quan la vida ens porti lluny,
quan visquem en els records,
quan el temps ens tanqui els ulls,
tingues clar que tot és un miratge.
Potser al final
ja haurem entès
que no som gaire més
del que donem als altres.

Seguim aquí.
Seguim sumant històries, seguim vius.
Salvant a poc a poc tots els paranys.
Seguim a prop avui que fas anys.

Seguim aquí
malgrat tota la boira del camí.
Pels laberints de la paraula junts
anem a poc a poc perquè anem lluny.

Seguim aquí!
Seguim vius, seguim a prop.

Bufa fort el teu desig!

Culminació

Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors,
i us en demane excuses,
però m'és molt penós.

Em preocupa el meu cul.
D'un temps ençà és negat.
Se m'ha tornat gandul,
se'n diu alliberat.

Demana un vàter nou,
ha dit adéu als pets,
se’m riu dels calçotets.
Es plau en reunions
en les que parlen culs
tibats i plens d'orgull.

Em preocupa el meu cul!

Certs papers no els admet
i més si són de lletres,
I somnia en secret
honors i grans festetes.

Em preocupa el meu cul.
Em vol treure la feina,
la meua vida escull,
em trau de la mà l'eina.

Em fa seure d’esquena
i encara us diré més:
dormir a l’inrevés
Arreu em fa l’esmena
fent-me fa ajupir el cap:
que jo soc un cagat.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

Em tuteja i se'm riu
quan em parla del cap,
I al meu cervell li diu:
De defecar, en saps!

I és que el meu cul,
a còpia de matar la cultura,
s'ha cregut ser la pròpia,
–i sense cap mesura– diu que ell és el cultura.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

En els moments precisos,
concrets, que no puc dir,
em fa cantar concisos
passatges, sense respir.

De cançons i poemes
que més val no esmentar,
mentre va filant trenes
que després van a mar.

I com que la tragèdia
demostra que cultura
amb prou feines és cul;
I com que la cultura,
amb prou feines és cul,
em preocupa el meu cul.

Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul!
Em preocupa el meu cul!

Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors,
i us en demane excuses,
però m'és molt penós.

En nom del vent

Tan bonic i abruptes el cel
Travessen els núvols l'hivern
Somnis d'argent suren a l'aire espès
Intencions sobtades frustrades sense fi
I es que l'oblit no es pot entendre

Tan profunds i clars els ull
Mirades fredes de rebuig
Intervenen en aquesta situació
Transmetent l'angoixa
que no pogueres triar
I es que l'oblit no es pot entendre

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Vam buscar la veu del so, que hi ha no hi era
Cridarem en nom del vent


Enfilarem el destí, a una altra espera
Convençuts per començar

Busque la pau en la ment
El conflicte tanmateix
Lligasses de la glòria d'un temps passat
Esperant respostes que et diguen la solució
D'aquest laberint sense sortida

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Vam buscar la veu del so, que hi ha no hi era
Cridarem en nom del vent

Enfilarem el destí, a una altra espera
Convençuts per començar

Sembla difícil estar ací
Si no veus la llum
Espera't
Sempre que ix el sol
Tu somrius de nou
Per saber qui ets i on vas
Saber qui ets i on vas

Difícil
Sembla estar ací
Lluitant contra l'oblit

Difícil
Difícil somrius
I ara tu em somrius

Raig de lluna

Aquesta nit, he sortit a passejar
Per devora de la mar
A ordenar els meus pensaments,
Sentiments, a la fi
A trobar-me amb jo mateix

Assegut, a s'arena i fent castells
Que ses ones se'n duran
I cercant una claror, una llum de consol
Que m'allunyi sa foscor
Que me torni sa il·lusió

Però un raig de lluna il·lumina es meu camí
Me duu a sa memòria tot lo bo que vaig sentir
Mirar cap enrere ja no és sa solució
Aixecar sa mirada i esperar que arribi es sol
Recordant tot es temps que ja no hi és
mirant fotos a sa nit
Són imatges d'un passat que he deixat
Ja molt lluny
I amb nostàlgia tenc present

Si un dia, la vida em dona un desig
Jo sé què demanaré
I serà fer es camí envoltat dels amics
I que hi siguis tu al destí
On jo ja seré feliç

Tot comença aquí

La vida és massa, és terra i sang
una amalgama que es modela com el fang.
I fuig com l’aire, entre les mans.
La vida és el que passa mentre fem plans.
La vida és dansa, és dia i nit,
una obra mestre en un teatre infinit.
La vida és tela i tu el pintor,
la vida és canvi i es gira com un mitjó.
És un adéu a l’horitzó,
la vida és viure no demanis perdó.
La vida és teva i de ningú,
la vida és meva i la meva vida ets tu.

La vida és així, sempre encara.
No és un adéu és un fins ara, compta amb mi.
Tot comença aquí, sempre encara.
És una roda que no para,
que tot comença aquí.

La vida és l’hòstia i deu n’hi do,
és una prestadora que exigeix devolució.
És explosiva i heterogènia
com una cèl·lula a la sopa primigènia.
La vida és pura sort,
la vida és mare i germana de la mort.
La vida és devota de Sant tornem-hi,
sigues feliç que la vida és el teu premi,
que és un moment, és un instant
i en un sospir com un ocell passa volant.
És un camí que ningú sap cap a on va
però la vida és mestre i t’ensenya a caminar.
La vida és la pera i tu el perer,
la meva vida és teva i la meva veu també.

La vida és així, sempre encara.
No és un adéu és un fins ara, compta amb mi.
Tot comença aquí, sempre encara.
És una roda que no para,
que tot comença aquí.

Un minut estroboscòpica

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Baix un sostre verd
sa claror des sol
un minut estroboscòpica
tanc es ulls
flaxos vermells

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Vas pegant glopets
fas ballar es tassó
en es ritme de sa música
i sa platja resplendeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Vas pegant botets
gires es volant
en es ritme de sa música
i sa llum mos envaeix

Aixec la mar
com un llençol
d'arenes blanques i cians
i reb ses forces ondulants
de tots es oceans

Aixec la mar
com un llençol
de veles blanques nuclears
i veig un cosmos arreglat
de plantes i animals

Granotes

Hi ha un estudi que posen
Granotes en una olla
I neden amb aigua que es va escalfant
Subtilment poc a poc fins que l'aigua crema
I acaben morint no saben reaccionar

No entenc que els hi aporta tot això als científics
No entenc que millora a la humanitat,
Per el que si que se
El que si que sento
Es que amb l'experiment m'hi he identificat
Des de que et vaig conèixer que som com granotes
Que molt lentament s'han acostumat
A la pell de l'altre a quedar-se a casa
A menjar crispetes i anar-se engreixant

Un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

Fa anys que els nostres cossos no saben sorprendre'ns
Però es necessiten, no saben estar sols
Les mans fan carícies a la pell de l'altre
I neix un badall amb un soroll inclòs,
El temps va passant i els hàbits no canvien,
Segueixo dormint al costat dret,
Quan vas cap al bany no tanques la porta,
Abans em queixava però ara més igual.

No entenc l'interès de fer bullir amfibis,
No entenc que millora a la humanitat,
Però si seguim junts amb aquesta inèrcia
Acabarem verds cridant croac croac croac.

Un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

I un sofà llarg ample,
Una pantalla de plasma molt gran
I a dalt fotos de tu i jo abraçant-nos
Fent un somriure estendaritzat.

Hi ha un estudi que posen
Granotes en una olla
I neden amb aigua que es va escalfant
Subtilment poc a poc fins que l'aigua crema
I acaben morint no saben reaccionar.

L'illa

Mire al fons del mar,
més enllà l'horitzó,
cansat d'aquest trist món,
somnies i esclau.

Potser altres trens partiran
i junt amb ells noves terres,
preguem tan sols
que el viatge siga llarg.

Faig del desig un plaer
i en un paper el món,
sense saber gairebé on som.

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
no importa a l'arribar
si véns amb mi.

Tal volta perc el temps
o el temps és qui em perd,
sols pense en retrobar
sortides al voltant.

Fes que no acabe mai la història,
eterna i llarga història
d'aquell viatger
que del port va marxar.

Faig del desig un plaer
i en un paper el món,
estúpid que es creu els errors.

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
fes que ell [el sender] dure un llarg temps
si véns amb mi.

Jugant amb el vent,

No faces amb pressa el teu camí,
fes que hi dure un llarg temps!,
cercant els núvols blancs,
jugant amb el vent.

No ho faces amb pressa
i busca el teu sender,
no importa a l'arribar
si véns amb mi.

I si em trobes sol
t'esperaré a l'arribar,
oh!, t'esperaré.

Senyor pirotècnic

Què vos passa? què vos passa valencians?
paella amb ceba, moros i cristians.
Què vos passa valencianes?
femelles falleres parlant castellà.

La llengua, xafada, arrasada, venuda ,
paraula a paraula amagada,
sospir a sospir defensada com si fora un tros
de la nostra vida, sentida
com si fora un tros de la nostra vida.
València batalla que es viu dia a dia
PSOE sense PV, policia, burgesia,
Partit Popular i tercera via.
Combaten units contra l'esperança,
combaten units contra l'alegria,
combaten units contra l'esperança
valencians de postal
dominant la partida.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.

Qui t'ha parit que t'entenga
Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Països Catalans problema
per als estómacs agraïts del sistema.
Polítics amb escorta
amb els nassos plens de farlopa.
Molta corbata i molt poca vergonya,
i molta corbata.
La Geperudeta bonica xiqueta
pel mig de la plaça vestia de blau,
darrere la fusta la beata i la puta
el centre i la dreta que es volen salvar.
València bilingüe orxata i fartons
de vida llarga tocant els collons,
València roja fartons, orxata i canya
cassalla contra Espanya.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.

Senyor pirotècnic pot començar la mascletà
València aborigen en lluita contra l'ocupant.

Illenc

Obre els ulls un bon dia cap a ponent
la mar m'enlluerna perquè hi pega es sol i es vent
en es cel una gavina crida
i es quan me passa pes cap que aquesta illa
just com sa gavina fuig
i no pot tornar,
però no és ella qui se'n vol anar
i fuig pel mig de la mar
se'n va i no la tornaré a escoltar

...i quan estigui lluny de casa
i no pugui respirar s'aire de la mar
diuen que sense terra no hi ha arrels
qui és que ven ca seva
qui és que ven ca seva,no

no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.

d'un turó veig que comença a ploure
quatre gotes primes fan sortir aquell cargol
pes verdet ja hi corr un rierol
però sa terra que el banya ja no el vol
perquè ja no ho és,
no és sol mallorquí
es doblers l'han tret d'aquí
i pensa que l'han traït
una vida mal baratada així.

l'endemà es padrí va a passejar
per sa camada de quan era un nin

però no pot perquè li han barrat camí
i ha de voltar
es temps passa massa aviat
i pensa que hem baratat
es pa d'avui per sa fam de demà
sa fam de demà

no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.

Encara és prest pes dia de dir-nos "Adéu"
tanta sort que n'hi ha que
pensen que hi som a temps

També és ver,
que al seu cost puc viure
però és que entre poc i massa
sa mesura passa

i jo no vull poder dir
que aquesta illa no és dels meus fills
nostra terra és tot lo que tenim
quin orgull que és dir
jo som mallorquí.

L'última veu

L'apologia que es disfressa d'inconscient
arrisca el temps per afrontar,
arriscar el teu destí per alliberar el seu
i contemplar ascendir sempre ha sigut la teva llum,
l'eina per aguantar.

Espenta el vent per formar un huracà i així estimar,
intenta ser tan sols un poc diferent d'aquesta gent.

L'aparença aletarà, t'acorralarà la por
i et detindràs, entendràs el que vol dir l'última veu
i encertar.

Espenta el vent per formar un huracà i així estimar,
intenta ser tan sols un poc diferent d'aquesta gent.

Si, avui eixirà el sol,
veuràs que la vida és una tempesta.
Fer vibrar el món,
omplint-lo de colors
paisatges que pintem amb la nostàlgia.

I ara que ha passat el temps
des de que et vas qüestionar
com diferenciar allò que esta bé del que és dolent
i adonar-se que la vida és relativa al teu costat
per continuar.

Farem saó

El tio Pep, els quintos d'Alzira
i els guerrers de Moixent
El Rat Penat, el moro Muza, el tio Canya
I Rosariet la carnissera de la Xara
La Dama d'Elx, la Delicà de Gandia
i el Miquelet de la Seu
La Panderola, les xicones de Xixona
Ramonet i uns amics de Barcelona
Tirants i Carmesines
gegants del Romaní.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro
farem saó.
El Mascarat, un ciclista de Pego
I el ninot indultat
Tomabatossals, Arrancapins , Batiste Ceba
Maria Rosa i la Xata Merenguera.
L'home del sac, la fera ferotge
I els enfarinats
Tirisiti, el penjat sense fetge
I Amparito la filla del metge
Ovidis i Tereses,
dimonis fumadors.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro,
farem saó.
Ara va de bo,
baixant Penyagolosa
se sent la veu del tro
farem saó.
Farem saó
que ofegue la sequera
i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent
reconduiran la situació,
farem saó.
…i és que estic fart de sentir-te!!
Retòrica, estètica,
per damunt de la mentida
sols està la veritat.
Retòrica, estètica,
i és que depèn de qui la diga
la façana va canviant.
rebenta la mentida
quan hi han possibilitats!
farem saó…
l'home del sac
va carregat de mala llet!
Farem saó…
la façana, la façana,
la façana va canviant.
Retòrica, estètica,
per damunt de la mentida
sols està la veritat.
Retòrica, estètica,
i és que depèn de qui la diga
serà puta o capellà.

Finalment

Rius de sang
sang traïda carrer avall
dins es fang
un cos que ha vist l'ocàs
de sa meva vida
que ha estat tan breu
pareix mentida
quan ell la veu
amor meu,

Déu que t'han fet?
Enmig de sa foscor de la nit
plora al seu costat
llàgrimes sobre el seu pit

ulls que reflecteixen
flames de venjança
un destí que s'augura
trista matança

i ell es jura que això no quedarà així
res no l'atura
tan se li'n fot si ha de morir
no té res a perdre

perquè ja li han arrabatat
allò que més s'estimava
i veié com se n'anava
i no tornava, no tornava

tan bon punt va descobrir
a qui pertanyien els ganivets
que de sang la van tenyir
agafà pistola i sortí

ulls que reflecteixen
flames de venjança
un destí que s'augura
trista matança

l'endemà a sa matinada
allunyats de tot món exterior
allà els va trobar tot quan a l'hora
va advertir que en nombre eren superiors

no va poder ni fer un sospir
ni que fos de resignat abatiment
va caure mort entre els ulls un tir
quan els va obrir es van retrobar...

...finalment.

Tres de Pego

Ei xiquet,
La força m'ha abandonat
i se m'acaben les hores.

Fins ací hem arribat
els que veníem del poble de Pego.
I no sé res dels meus companys
però he perdut tota esperança,
ja res més puc esperar.

Ei xiquet,
la força m'ha abandonat,
escolta bé el meu missatge.
De com hem acabat
dins de l'infern de Mathaussen.
Nosaltres que empunyàrem el fusell
per dignitat antifeixista
contra els llepons del senyoret.

Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem,
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I ves i digues al Passiego
i a tots els senyorets
que dormiran tranquils
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.

Ei xiquet
només teníem les mans
per dur avant la casa.
I buscàvem treball
tots els matins a la plaça,
i passava
que als que estàvem
al sindicat
ens escopien a la cara
i els nostres fills tenien fam.

Ei xiquet,
vam juntar les mans
i vam plantar-los cara.
No teníem mitjans
però omplíem la plaça
del poble.
I senyorets i militars
ens van portar
camins de guerra
i vam lluitar fins al final.

Si sobrevius...
I digues als joves de Pego
que guarden el foc encès,
només en queda el caliu
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.

Front de Terol, Batalla de l'Ebre,
Pirineus amunt
rius de gent, a peu,
cares brutes i ferides.
Camp de concentració francès
i renovar l'arma.
Disparar a les rates
des de les muntanyes d'Occitània,
fer-los una emboscada
a cada segon que abaixaven la guàrdia,
Dos objectius finals en la batalla,
eliminar el feixisme i tornar cap a casa.

Un desig

Qui ens ho havia de dir,
qui s'ho hauria cregut, jo no.
De poder fer de tot
a no fer casi res, de res.
Si em preguntes com vas,
que has fet tot aquest temps.
M’aproparé i a cau d'orella
cantant t'explicaré.

Que si pogués complir un desig,
si el pogués fer realitat,
si em demanes el que vull ara ho tinc clar.

Que torni la música,
Que ho inundi tot, que ho abraci tot
La música, que torni a omplir de ritmes els carrers.
La música la necessitem com l'aigua que bevem
La música, que torni a omplir de sons el món.

Si miro cap enrere
veig el que hem viscut plegats.
Enyorant tantes nits
dubtant si tornaran aviat.
Se’ns ha fet massa llarga
l'espera aquí dins.
I no he parat de donar voltes,
no he parat de somiar.

Que si pogués complir un desig,
si el pogués fer realitat,
si em demanes el que vull ara ho tinc clar.

Que torni la música,
Que ho inundi tot, que ho abraci tot
La música, que torni a omplir de ritmes els carrers.
La música la necessitem com l'aigua que bevem
La música, que torni a omplir de sons el món.

I sóc optimista perquè a poc a poc he après
Que després d'una tempesta com la que hem viscut.
Vindrà un clima nou, un clima millor per tots, n'estic convençut.

Que torni la música.
La música.

Petar-ho

Vull petar-ho davant del mirall,
vull petar-ho tots els dies de l’any,
com una butterfly que no la palma mai.

Come and get all you want it’s your life,
all your shadows and lalala lights,
doesn’t matter if you want it that’s fine,
whathever what they say it’s allright.

Quan tot és
tan gran i tan petit,
tan merda i tan bonic,
tan pobre però tan ric,
que visc somiant que visc.

Vull petar-ho davant del mirall,
vull petar-ho tots els dies de l’any,
com una butterfly que no la palma mai.

I have a dream.

Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Saps que ets flipant,
encara que surtis del fang.
Que són flipants les tonteries importants,
que pots tenir el món als teus peus dient-te que t’estima molt,
però no pots creure en tu,
si no t’estimes tu.

Quan menys hi penso és quan més ho peto.

Viure és compartir

Recordo el dia que vam marxar
aquell neguit bramant com una fera.
Era un 7 d’abril, recordo la fal·lera
tallant el fil, sense mirar enrere.
Recordo la teva mirada juganera,
recordo fondre’m com una glacera,
la borratxera d’un camí agredolç
on tots som pols i polseguera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.


Tots som iguals, tots som diferents,
som queixals i dents mossegant la vida.
Jo aprenc de tu i tu aprens de mi,
viure és compartir,
és un camí que tothom fa descalç.


Portem el dol d’una amistat sincera,
un adéu sempre és una quimera.
Recordo la primera llum del sol,
arrenca el vol i ens allibera.
És consellera la teva veu,
com una ampolla a la ribera
amb un missatge,
qui parla música parla el mateix llenguatge
i tots som flors d’un món salvatge.
Sense pressa per fondre’ns amb el paisatge
follarem perquè tots som animals,
som petits fanals fent un camí,
que tothom fa descalç.


És un camí que ens ha dut fins aquí,
enmig del paradís.
Navegant la bogeria amb en Luck
i la dolça Elis, cantant a quatre veus
i ballant amb la natura,
gràcies amics per l’aventura.
I ens murmura l’aire amb música africana,
no té fronteres
perquè el ritme ens agermana.
Visc a la república bananera,
avui és catalana i afrobrasilera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.

Herència cremada

Començàrem el viatge junts
Tanmateix sortia el sol
I les teves mans tremolaven de fred
T'agradava el vent gelat del nord
Que et feia tancar els ulls
Per imaginar, pensar en el què

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

Ja està bé ja ens hem cansat de ser
El que paga els plats trencats
Sense trencar res et sens culpable i no,
No necessitem algú que espente,
Ni que estire d'aquest fil
Tan sols esperem que torne a començar

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Representem tota força que ens ha abandonat
L'espenta
Hora de mirar, per on passa
I esborrar l'emprenta
Escolta'm el que et dic
I agafa'm de la mà

Tan sols esperem que torne a començar
Despertar allò, que estava

Sols esperem que tot torne a começar
Es l'hora de mira, pero on passa i esborrar
L'emprenta

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Desperta!

L'amor que fem

Voldria creuar-me als teus passos
i no saber res d’horaris;
deixa’m l’abric dels teus braços...
no vull que arribe el final

Juguem al joc dels agravis
on no hi ha daus ni adversaris
deixem la culpa a eixos savis...
tu i jo sabem de besar

Ara que la rauxa i el seny
enceten conversa prenent un cafè;
Ara que l’amor serà el camí,
L’amor serà l’amor que fem

Vine, vine si vens a ballar,
t’espere on cremen els llavis;
i, quan te’n vas, jo m’entele...
pinte un cor al cristall

Ara que la rauxa i el seny
enceten conversa prenent un cafè;
Ara que l’amor serà el camí,
L’amor serà l’amor que fem

Ballem els dos,
Convide a ser com sols d’hivern
desfent la rosada,
deixant-nos marcada la pell

Un somni inmens

Hem après,
que l'únic que s'ha de perdre és la por.
No renunciar,
Ser valentes i tirar endavant
Hem après,
que estem obligats a caminar
ser rebels
és el nostre deure i no fallarem.
Per damunt de tot les ganes de viure
i la certesa que cal seguir lluitant.
Pels qui ho van fer, pels que vindran,
teixint el futur amb les nostres mans.
Venim de lluny,
amb el pas ferm

Ens ho juguem tot,
la historia ens ha ensenyat a ser rebels.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens
Som de les que construïm sempre des d'abaix
fem tremolar,
els pilars dels seus podrits palaus.

Sense dobtar que jamès arrés mos harà carar
non poderàn,
empresoar eth desir de llibertat
Som el sud que mai han vençut
paisos de cançons, poemes com escuts,
un cant valent decidit i astut
de tot un poble rebel i convençut
Desobeïm per fer el canvi possible,
per destruir el racisme i el masclisme.
veus transformadores, un canvi real
acció directa capgirem aquest frau des d'abaix
Venim de lluny,
amb el pas ferm
Ens ho juguem tot,
la historia ens ha ensenyat a ser rebels.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens

Las voces que sangraban en silencio a gritos
medio siglo víctima verdugo mismo nicho
lloraba Carmela lloraba la Amanda
tierra quemada la historia será nuestra venganza.
Ni amb presó no exili hi hauran crits d'auxili
que castiguin tan com vulguin i que mirin
que qui vol atemorir, viu amb por de morir
som 1 d'octubre tot un poble unit

Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens,
Som el fruit de totes les lluites que ens han precedit
el cor valent,
coratge, alegria, l'esperança entre les dents.
Omplirem carrers i places de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita amb un somni immens

Babaloco

Babaloco, que amb la mirada desarma
Per la vorera vas curt de cash
Per la vorera vas curt de cash
Fugint de la guàrdia urbana

Babaloco, hombre habitual de la Rambla
Les teues frases són la teua llar
El teu imperi del Raval al mar
Els teus records un fil de sobrietat dins d'una eterna resaca

Sense direcció, sense bruixola, ni timó...
Balla-li, balla-li...

A la Rambla putes i kebabs i carteristes
Botiguers desconfiats i cases buides
Guiris, camells, uniformes i secretes
Un grup de valencians que s'avorreixen el diumenge

Demanes per fumar i t'asseus al nostre roble
Amb certa timidessa ens miraves
El fum et fa somriure i t'allibera les paraules
Fumaves, callaves, parlaves de ta mare

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...

Cavaller de ferro desafiant al dimoni
Els va jurar als seus que tornaria amb diners
(I no va tornar)

Juga-li fort a la vida, les paraules són oscures
I el conflicte de la sentencia la falacia més fatal
Raval amunt, Raval avall, Raval amunt, Raval avall
Raval, Raval, Raval, Raval, Raval...

Passeja engalanada una moral europeista que no vol morir
Jugarem i aprendrem esquiçofrènia cultural
Jugarem a ser els mediadors de la veritat
Conta-li el conte a qui se'l crega, hola, què tal? Benvinguts a Barcelona

A la ciutat més moderna, més europea, el civisme patrulla els carrers
La misèria s'amaga i la gent guapa no vol saber res del sense papers
A la ciutat més bufona, sona o no sona la sirena de la veritat
I una ombra que escapa de matinada i el civisme que apunta i dispara a matar

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco...

Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...
Babaloco is on fire...

Mai més, mai més, mai més, mai més, mai més, mai més...

I ara què?

A la fi ha acabat
aquesta guerra maleïda
quatre anys d'infern
m'han destrossat la vida

he perdut sa dona
violada, estimada
sa meva família
tota assassinada

i ara els grans caps
se renten ses mans
menys serbis, croates, menys musulmans
però és clar ells no patiran com jo, no,
una altra neteja ètnica no, no, per favor, no

però digueu-me
què ens passa?
o es que això sempre serà
s'única cosa que en serio
sap fer l'ésser humà
si us plau, Déu fes aturar això


quan ja no ets capaç
de veure sa teva pròpia casa
i s'esperança s'allunyat ja massa
quan ja no creus en s'homo
ni en es teu germà
quan ja no serveix per res
tot allò per què et van educar

i ara se pensen
que un paper mal signat
ens pot fer oblidar
tot lo que he passat

camps de concentració
setmanes sense pa
com seria si ho intentés
tornar, no tornar a raonar

ara ja no sé el que vull
he perdut es meu orgull

ara ja no puc somiar
aquest mal somni
s'ha d'acabar,
s'ha d'acabar...

però digueu-me
què ens passa?
o es que això sempre serà
s'única cosa que en serio
sap fer...

sap fer l'ésser humà,
oh, si us plau Deu fes aturar això,
no, més guerra no, per favor, no,
no, no més guerra, no
si us plau Deu fes aturar això.

Alacant o el pop d'aquí

Ja no sé plorar, les tristeses s’han allunyat,
quan passe de dia pel carrer Gran Via i estàs esperant

I quin sol que fa, trau-te aquell abric tan gran,
mira les terrasses que els jóvens s’abracen, tu i jo enamorats

No exageres tant, enamorats sí però sense un gall, no digues bestieses que fas aquella cara de col·legial

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Observem pardals, fem alguna cosa insubstancial
que ature les hores que sempre ens recorden que açò acabarà

O anar a sopar i després quan vinga el comiat, tocar-te l’esquena d’alguna manera obscena i elegant

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Digues que la vida passa volant
Digues que la vida només és estimar

I així com vam mirar la vida passar
Des d’un cantó de la ciutat d’Alacant
I així com vam cantar i així com sempre quedarà
La nostra història és una part de la ciutat

Ho sento molt

Sento haver perdut la guerra
orgullós de resistir durant tants anys
sento deixar les batalles
i el millor exèrcit que mai hagués imaginat

Érem valents homes fidels i disposats
a lluitar sense cap causa i desarmats
no ens calia rebre ordres de ningú
desobeíem i lamentàvem els caiguts

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Penjo una bandera blanca,
un llençol brut a la memòria dels vençuts.
Protagonistes d’aventures enfrontats
a un enemic imaginari en ple combat

Érem guerrers sense destresa ni aptituds
resistint les invasions de nord a sud.
Ara recordo cada lloc mai conquerit
ser derrotat era el triomf de cada nit

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Brindarem pel que vam fer
la nostra història explicarà el present
Brindarem pel que vam fer
el nostre intent és la llavor que va creixent

Ho sento molt
ho sento tan que no em cal demanar perdó
ho sento però aquest món ja no és el meu
i us dic adéu

Extrems

El sol em mira i somriu
perquè la lluna em guia.
Em passo nit i dia, alegre i trist.
Busco el matís.
El color gris viu entre el blanc i el negre,
és blanc i negre.
La vida és sal i pebre, és aigua i vi.
Ebri de tu, que sobri sempre dubto de mi.
Fora la màscara, la vida plàstica,
senzillament fantàstica,
és tot i res, i poc més.
Tot sembla tan divergent i al final
tot és igual i això em fa mal.

Vaig perdre’m per trobar
una vida que rigui i que plori.
Els extrems se solen tocar,
que l’amor és tan bèstia com l’odi.
Implacable tarannà és una taca d’oli.
I és sabut que l’aigua i l’oli no es poden mesclar,
i com puc parlar de pau i llibertat
si som soldats de guerra,
amb comoditats que ens han alienat,
per això plora la terra.
El que hagi de ser serà.
La terra és mare
i si ella balla,
la vida ballarà.

Demà, el que hagi de passar, passarà, passarà.
Demà, tot el que hagi de ser serà, i serà un gran dia.

M’he capbussat de cap a peus
en la incertesa.
He aterrat les santes seus del meu orgull,
com el riu brolla ignorant,
busco un mar de saviesa.
I baixant la vall promesa
m’he trobat un mur
inundant la meva vida,
amb transformació constant.
Tot sembla tan divergent i al final
tot és igual i això em fa mal.

No em cansaré de repetir-ho una vegada més,
és com un mantra que m’atrapa.
I sempre canto el mateix és com un esqueix
i quan creix brota la vida.
Avui està ferida amb tu, amb mi
i amb tots nosaltres.

La cara i la creu, el que fem no té preu
i tothom creu que és culpa dels altres.
No, no hi ha, no hi ha frontera
més enllà de tu i de mi.
Encadenat al pit duc el neguit com un esclau,
i jo com puc parlar de pau i llibertat
si som soldats de guerra,
amb comoditats que ens han alienat,
per això plora la terra.
El que hagi de ser serà.
La terra és mare
i si ella balla, la vida ballarà.

Demà, el que hagi de passar, passarà, passarà.
Demà, tot el que hagi de ser serà, i serà un gran dia.

Foc i gel, sal i mel, dolç, salat, fred, calent,
jove, vell, més i menys.
Tot sembla tan divergent.
Agost, hivern, abril, tardor,
si estem units, fa menys fred i més calor.
Agost, hivern, abril, tardor,
Foc i gel, sal i mel, dolç, salat, fred, calent,
jove, vell , més i menys.
Tot sembla tan

La gent que estimo

Porto amb mi les coses que em vas dir,
el teu amor, el meu verí.
Una part de tu em floreix a dins,
el meu amor, el meu destí.

Soc feliç prop del perill,
només som un desig.
Queda amor en aquest món
i t’estimo molt,
i t’estimo molt i també tinc por.

Sempre porto un tros d’ahir,
i un altre cop m’escapo,
un altre cop m’escapo.

Van plorant els núvols grisos,
i ens fan enyorar el bon temps,
el record del que vam ser.
Que tot se’n vagi a la merda,
recordo que t’ho vaig dir,
que seria millor així.

No sé res però m’ho vull creure,
que encara sé decidir.
Si en el fons som la veritat
de tot el que ens ha passat,
som la sort de seguir aquí.

Tan estrany i tan bonic,
entre el miracle i el desastre és on vivim.
Cel de llums per fer-te feliç,
brilla la nit i ho fa per tu,
perquè ets aquí, segur que sí.

Sempre porto un tros d’ahir,
i un altre cop m’escapo,
un altre cop m’escapo.

Cavallers

Agua para todos, cassalla, tronadors i piruletes.
Gomina, silicona i duros a quatre pessetes.
Amb l'AVE a Madrid amb el carnet del partit,
família contenta les coses ben fetes.
Agua para todos, cassalla, tronadors i piruletes.
El Papa, la Mama, el bigotes, beates i golfes.
Festival en directe al Club Nàutic presenta Lluís Motes.
Event especial, despesa social
per pagar-nos els vicis i els dogmas.
Agua para todos, cassalla, beates i golfes.

Sempre hem segut una casa de putes.
Tres-cents anys de xulos, garrot i renúncies.
Sempre ofrenant totes les claus de casa,
el celler l'han deixat ben pelat
i han cremat la barraca.

Vergonya cavallers vergonya.

President, consellers, convidats
comissions i contractes
Infiniti, Rolex, Milano, sermons i fartades.
Banquet de voltors, cunyats i nebots
afiliats, constructores i alcaldes.
Agua para todos,
cassalla, comissions i contractes.

Sempre hem segut una casa de putes
Tres-cents anys de xulos, garrot i renúncies.
Sempre ofrenant totes les claus de casa,
el celler l'han deixat ben pelat
i han cremat la barraca.

Vergonya cavallers vergonya.
Pluja de factors que ara renoven la veritat
un sistema-farsa que amb el temps ha caducat
conduir un carro carregat de falsedats
la disfressa aguanta, aguanta fins que aguanta.
Jo no puc més, ell no pot més,
què tal si ens peguem alguna navallada?
Jo no puc més, tu no pots més
partim-nos la cara.
Pluja de factors que ara renoven la veritat
un sistema-farsa que amb el temps ha caducat
conduir un carro que no va a ninguna part.
Canal 9 connexió en directe

Vergonya, cavallers, vergonya...

Obertura en Emaj

Aquest primer vers només d’introducció
D’anar establint les síl·labes correctes de la cançó.
Però en el segon, permet-me ser un poc més actor
Posar-me un bon barret, la capa i la rosa al balcó.

Llogar un quartet de corda, un cantant de veu tenor
De registres molt alts però no més guapo que jo

I quan passe la gent i es quede així mirant
Com ixes per la porta i fas cara de situació
Podries avisar, no he tingut temps de res
Només duc la camisa d’aquell grup que t’agrada tant

Seguim caminant, vull que parem aquí al costat
Que tinc alguns poetes que han escrit uns quants retalls.
Et fa gràcia el que han cantat, alguns escriuen: “i quin amor!”
I d’altres són simbòlics s’han centrat més en el món.

I per a acabar hem segut a vora de la mar,
T’he nomenat els noms de les estrelles més brillants.
I quina brisa bufa i quina estampa per a emportar,
Rere la boira es veuen les llums d’un creuer tot blanc.

I així com et veig jo, no tinc res més a dir
T’he agafat per l’esquena, t’has deixat véncer cap a mi.
I aquell estel d’allà, no creus que és molt llunyà?
Tal volta no bastant per a amagar-nos del passat.
No sigues tan vulgar, em dius girant el cap
Que només amb un bes ja hem visitat tots els cels blaus.

No passareu

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

La prova del 1-O

Vida d'oferta

La vida està d’oferta,
s’inaugura cada dia,
compraré una corona, vull petar-ho per casa.
Creixen flors a la Lluna de quan plorava trista,
deixa’t de tonteries l’alegria desgrava.

Com un anunci demanant a crits que el comprin,
volava que volava el meu amor you call me.
El cor que es rebel·la cridant que no està en venda,
em van sortint les plomes quan oblido la pena.

Soc un ocell,
soc un ocell de terra,
el cap als núvols i els peus plens de merda.
Soc un ocell,
soc un ocell de terra,
no puc anar més avall,
no tinc res a perdre.

La vida està barata, tot el que importa és gratis,
quan canten els pardals ho fan per tu, perquè ballis.
El Sol és de veritat i escalfa les coses boniques,
la poca confiança és la que et fa dir mentides.

Com un anunci demanant a crits que el comprin,
volava que volava el meu amor you call me.
El cor que es rebel·la cridant que no està en venda,
em van sortint les plomes quan oblido la pena.

Soc un ocell,
soc un ocell de terra,
el cap als núvols i els peus plens de merda.
Soc un ocell,
soc un ocell de terra,
no puc anar més avall,
no tinc res a perdre.

Qué bonito estar aquí,
si no nos falta nada.
Tú me das las alas y yo la quiero vivir.

Qué terrible estar aquí,
si no usamos las alas.
Dentro de mis sueños fui,
yo la quiero vivir.

El dia de la victòria

Posa't les mans al cap
ja és aquí, ja ha arribat,
cau una pluja d'eufòria
avui és El dia de la victòria.

Ja tornem a estar molt dins
ja bateguen els camins
de cop ens en sortim,
Ja tornem a estar abraçats
ens mirem il·lusionats
i ho celebrem plegats.

Tant ho hem desitjat que sembla ahir i fa tants anys
la felicitat és compartir la llibertat.

Tantes nits ho hem somiat,
tants matins sortint aviat,
el carmí ha arribat,
com un riu buscant el mar
un vaixell seguint el far
tants dies tornant tard.

Tant ho hem desitjat
que sembla ahir i fa tants anys
la felicitat és compartir la llibertat.

Posa't les mans al cap
ja és aquí ja ha arribat
cau una pluja d'eufòria
avui és el dia de la Victòria

I ara puc sentir
que per fi ets amb mi
junts per compartir
de nou aquest trosset de vida,
junts defensarem
tot el que estimem
per donar sentit a tot el que fem.

Una vida tranquil·la

És tan fàcil deixar-se emportar per un crit
val més fer-ho pels altres imperatius de la nit
flirtegem sensualment amb el no res i l'oblit

És tan fàcil de creure que no es pot ser més feliç
però una vida tranquil·la pot canviar en una nit
amb una trucada n'hi ha prou

És tan fàcil desfer-se'n de vells amors com d'amics
tan necessari com resulta deixar-se perdre o fugir
si el que tens i el que busques ho tens al fons, molt endins

Epistolari

Surava una mica de llum sobre el marbre del saló,
no vaig saber on col·locar la gavardina d’un color fosc que duia
i en llevar-me-la vaig notar la corrent del balcó travessant fins a la cuina.
I no diré molt més que no sé qui m’espera aquí.
El carter deia és per a vosté, no és signada només porta una adreça mal escrita, però s’endevina perquè és un carrer important de la vila.

I allà segut en un sofà, uns altaveus van començar a emetre un brogit d’acords fingits.
Només soc la consciència del teu pensament, només vinc a recordar-te el que haguera pogut ser.

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me perquè vaig sucumbir a la por uns altres xato amb aquest físic no vages amb gaire ambicions
si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo només soc aquí per a dir-te el que ja no.

Haguera volgut contestar, però la seua inconsistència material el feia estrany i una mica de caràcter distregut, però sempre atent que no hi ha més raó que és un punyal que t’atura la vida.

I jo sé que açò només és una herència del meu passat cristià,
un dogma cultural, una rima desfeta que mai arribarà, un estigma, una platja deserta on arriben per sempre unes formes de vida d’antiga saviesa, un desorde que va a la deriva.

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me perquè vaig sucumbir a la por uns altres xato amb aquest físic no vages amb gaire ambicions, si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo només soc aquí per a dir-te el que ja no.

I he passat el matí caminant, acomiadant-me de les coses que han fet mal, buscant paraules agudes que acaben per “a” per a poder-les rimar amb la veritat.

Finalment, sé que em sabràs perdonar. No he passat de dir absolutes obvietats, i és sé que és el que busques, però no ho vols acceptar, al final sempre és això la veritat.

Entre canuts

Un rellotge eclipsat que no marca les hores
i una barba marcada per hores de llum.
Pujarem als terrats a fer aquelarres
i parir entre canuts poemes com escuts.
Renovar conviccions i afrontar un nou setge,
com a defensa primera ambició de crear.
Atacar l'atacant amb les armes més velles
i parir entre canuts poemes com escuts.
A la batalla
A la batalla
Escopir als cretins de la closca pelada
i a la primera calada fer-los recular.
Dibuixar entre tots un altre cal·ligrama,
ressorgir de la trinxera, soterrar-los dins del mar
Retindré a la pupil·la les nostres batalles
disciplina i cassalla, sagetes de fum.
Mentre queda actitud no s'apaguen les brases
per parir entre canuts poemes com escuts
A la batalla
A la batalla
This is my world
This is my only real world

A tot color

Mirar enrere
I segons com voler tornar
El temps fa que el record sigui tan suau

Mirar enrere
Per poder seguir endavant
Fer dels traus un grapat de rialles

Veus els estels?
Nit rere nit són tan diferents

Que hagués pogut ser?
Mai no ho sabrem i quin sentit té,
si és ara i aquí on rau la vida i batega el cor.
Tintar-ho de gris i seure entre anhels
o viure a tot color i amb mil móns per descobrir.

Mirar enrere
Nar a l'origen, nar l'arrel
Per saber d'on venim i on anem

Mirar enrere
Sentir un pes que és imposat
Deixar anar cada llosa i volar.

La dels Beatles

Trau la botella de vi, para taula i mantell,
com per a una boda, com per al rei.
Tria un vestit que no estiga de moda,
sense vergonya, sense remei.
Ret-li homenatge a la mort del teu odi,
crida, salvatge, la fe del convers. Uff,
cauen com a mosques a la mel, "pleitesia",
tant no volaven, no eren ocells, no.
Posaven trampes, posaven frens, contaven
coses,
pensen que saben, saben que tens...
i no fluixen ni en ràpid ni en lent.
Toni, sap per dimoni, i sap més per vell.
Sent les pulletes per aire, per mar,
posen de luxe, rapegen tan mal...
i diuen boles, van a les modes, malgasten bolis,
no calen pedres, cauen a soles.

És la clau i no el martell,
no és la ploma, és el pinzell.
Tots guardem un secret,
una fe: jura, promet.
Ni retrets, ni flors, ni lleis,
no és el cor, són els budells.
Eixe pis està net?
Besaran per on xafe el monet

Tan tard, sempre tan tard,
no canvia mai la persona,
canvia el grau de soledat.
I el mal, pesa a les mans
perquè els marrons es fan bola.
I el talent que s'ha amagat,
i els remou més el passat,
records que no alimenten, records que donen fam.
Llestos però abandonats, eixos van ser llestos sempre....

Jo ja sé que t'agraden més Els Beatles,
que li falta força al vers,
però amic, no em crucifiques,
que el que fa tot el que pot, mai està obligat a més.

Àvia

Mai no em vas privar
de fer vida al carrer,
em vas ensenyar a ser lliure
com el vent.

Tu em vas regalar
fins l’últim alè
em vas ensenyar
a no perdre mai cap tren.

Quan miro al cel sé que ets allà,
quan plou plores perquè em trobes a faltar
i en un estel del més enllà
sé que hi ha una àvia esperant-me
i que un dia ens tornarem a retrobar.

Que els avis són per sempre
ho vaig aprendre després de plorar
et recordo cada vespre
des de que vas marxar.

Ho teníem tot
quan tu eres a prop
vora el foc
les batalles són millors.

Com si fos un joc
somio poc a poc
per reviure junts
de nou el nostre agost.

T'he trobat a faltar

Hola, què tal, on t'havies posat.
Feia molt temps que no en sabia res de tu.
On t'havies amagat.
Et solia trobar a cada racó,
Fossis on fossis sempre em donaves la mà,
T'he trobat a faltar

Et vesteixes de música com abans,
Brilles tant, tant i tant
No et recordava així, però no canviïs res de tu.
No t'ho he explicat mai, però la veritat és que
Em dónes tant, tant i tant
Que em fas pujar als núvols i no ho vull canviar per res.

T'he trobat a faltar,
On t'havies amagat,
Que tot se'm fa més complicat
quan tu no ets a prop meu
quan no ets al meu costat.
T'he trobat a faltar,
On t'havies amagat,
On són les melodies que algun dia em vas cantar.

Amb tu al davant tornava a ser un nen,
Jugàvem els dos a descobrir noves cançons,
No em deixaves mai sol
Em feies riure i em feies plorar
Tenies la forma de fer tremolar el meu món
T'he trobat a faltar.

Et vesteixes de música com abans...

T'he trobat a faltar...

Has arribat de cop,
M'has agafat desprevingut
I mira que ja pensava que ja ens tocava tornar a estar junts
Has arribat de cop
I just en el moment precís
Quan més et necessitava, més somiava tenir-te amb mi.

T'he trobat a faltar...

Vull molt

Vull que la vida sigui així,
com quan fes el que fes tot era nou per mi
i no em tombava res.
Com trobo a faltar els amics,
vull viatjar en el temps,
vull ser com aquelles nits invencibles.

Vull ballar-li un reggae a allò impossible,
una vida imprevisible, trepitjar tots els camins
i més endins i fent cançons.
Vull veure florir altres mons,
que caiguin llamps i trons.
I que el riu s’emporti els ponts de la injustícia.

Vull, vull, vull molt,
i sempre em sembla poc, molt poc.
Comptant que llençaria el món al foc.

Vull pujar a tots els trens,
és l’hora dels valents,
la por té totes les dents d’or.
Vull que se m’enriqueixi el cor,
que empobreixin els rics.
Vull que tothom tingui sort menys els podrits.

Vull tocar amb els dits l'alegria
o això és el que voldria.
Imagino com seria fer-ho amb tu.
Jo vull conèixer, aprendre i perseguir horitzons,
rumb a allò desconegut i deixar
que allò viscut es transformi en cançons.

Vull, vull, vull molt,
i sempre em sembla poc, molt poc.
Comptant que llençaria el món al foc.

Eu quero sonhos voando no céu,
quero a vida mais perto do chão que o menino
que já esqueceu preencha o seu coração
Quero a gente que seja legal quero chuva
molhando o sertão quero tempo
para te agradecer quero te conhecer irmão.

Aquell món distint

Digues que sí, que és molt bonic si tot comença així.
No és que siga un romàntic, una cançó de Machín.
Però imagina’t un record que fos tan ben parit,
com si les forces d’aquest món hi hagueren acudit.

I ens distraurem, direm que bé que s’està hui aquí,
visualitzem-nos en algun paratge de París.

I és que s’està de puta mare, no sé què passa que hui
hagués sigut on fos si eres aquí.

O pot ser que apareguem en alguna pintura
passejant en algun lloc entre la Roma i Torí.
I descansar, fer-te l’ullet, notar que el foc que crema a dins és encara ben viu,
mentre miren els turistes que van disfressats amb uns vestits de la banda oriental
dels anys cinquanta a Berlin, amb boina i jupetí.
O a lloms d’un cavall que hagués estat un regal d’algun rei victorià,
a canvi d’uns versets que ara són immortals.

I és que s’està de puta mare, no sé què passa que hui
hagués sigut on fos si eres aquí.

I parlaran de tu i de mi i d’un nou món distint,
versets que conten un amor en alexandrins
I que segueixen els camins daurats dels enamorats,
els cantarien en certàmens embriagats de vi.

I és que s’està de puta mare, no sé què passa que hui
hagués sigut on fos si eres aquí.

Ens quedarem gravats en l’aire per quan hàgem de fugir,
mirar-nos a la cara i dir que sí.

Mons diferents

Navegant sense una brúixola,
per s'esfera de sa rutina,
na Tonina ja està farta.
Ses velletes des poble la miren per sa porta de sa locura,
d'un món que no li toca.
Na Tonina s'ha enamorat d'en Karim, que viu a Marraqueix.
I ja neix es pensament que està loca, loca.
De soca-rel és personalitat na Tonina,
roba folgada i turbant de Pakistan.
Ses amiguetes casadetes cap enveja li fan.
¡Puta merda si no pots obeir es teu desig!
¡Estàs ben enmig des fang!
Sa por a lo que diran no ha de ser preocupació,
cap obsessió...
Tots bé sabem: sa botella d'herbes és cosa fina,
verda com els ulls de na Tonina,
que volen veure Marraqueix.
I per a en Karim tres quarts de lo mateix:
s'eix de s'espiral de ses seves doctrines no donen lloc a
una nina mallorquina.
No! Mons diferents...Mons diferents...

Són dos rossinyols que volen volar junts.
Són dos desterrats per sa societat...
jugar com dos nins per un camp de blat daurat.

Diuen que ets una bala perduda (Menuda diuen que tu ets
una bala perduda)
A ses portes de s'Església a un funeral, ella és es tema
central.
Na Tonina ja s'enfonsa (Onze dies varen bastar i en vàrem
fer una vega)
Navega sense brúixola, ses pregàries ja no l'ajuden.
Na Tonina s'ha enamorat d'en Karim, que viu a Marraqueix.
I ja neix es pensament que està loca, loca.
Desconfiances, prejudicis, rebutjos socials. Que fan de
mal!
Que fan de mal aquests clixés que mos hem inventat.
I en aquesta història cadascú posa es seu punt i final.
Tant se val!
Karim tu estima na Tonina ella te donarà felicitat.
Tost bé sabem: sa botella d'herbes és cosa fina, verda,
com els ulls de na Tonina,
que volen veure Marraqueix.
I per a en Karim tres quarts de lo mateix:
s'eix de s'espiral de ses seves doctrines no donen lloc a
una nina mallorquina.
No! Mons diferents... Mons diferents...

de bonesh

Pot ser que ho donis tot
i no ho aconsegueixis.
Que et quedis sense forces
i que no se’t cumpleixi.
Pot ser que t’arrosseguis,
que vagis fent el cuc,
pot ser que ploguin pedres
que et facin marxar lluny.

Vine a buscar-me on vulguis,
que ho estaré esperant,
ja no m’importa el vèrtic
de no saber on anar.

Pot ser que ho doni tot
i no ho aconsegueixi,
que em quedi sense forces,
que tot i així no hi pensi.

Tot el que no entenem és tot el que ens va omplint,
pot entrar la llum quan et fas ferides.
A tope amb la vida.

La por que porto dins és de no estimar-me prou,
que la pluja em brilli als ulls tots els dies que plou.
Si ho has donat tot, mira, tot això que tens,
que quan queda per fer és pitjor que fer-ho malament.
Quina alegria el rotllo d’existir,
no li calen claus al vent,
ningú li diu qui ha de ser.
Què passaria si ho tornés a viure tot?
Tornaria a fer-ho igual,
tornaria a ser qui soc.

Tot el que no entenem és tot el que ens va omplint,
pot entrar la llum quan et fas ferides.
A tope amb la vida.

Si la vida és un incendi,
cantarem sota la pluja,
el que visc és el que dura,
el que ens fa mal és el que ens cura.

Mirall

Aclamar els fets
A tindre el teu lloc en aquest mon alternatiu.
Agilitzar la ment
Per desemboirar el teu passat i compensar.

Et sents acorralat al teu món
Sense ànims per continuar.
Analitzant els teus sentiments
Per no confondre el present

He mirat pel mirall,
I no he vist cap bèstia.
I aquest fil s'ha cansat d'estirar.

Aclarir els fets
I entendre el què està per fer
Dis-me el què fer.
Adonar-se a temps
Abans d'abocar el teus records
Apunta amb cautela.

I alfabetitzar els reculls
Que vas agafant al caminar
Sentir com s'accelera el teu cor
Sense ànims per descansar

He mirat pel mirall,
I no he vist cap bèstia.
I aquest fil s'ha cansat d'estirar.
He buscat pel calaix
La forma d'entendre
Com materialitze el temps que he perdut

He necessitat mil dies per entendre
Tot el que esta passant
I comprendre que l'estima és tan important
He aprés de tot açò que la vida ens ensenya,
despreciar. Despreciar aquelles coses
que no son tan importants

He necessitat tant de temps!!!

He necessitat tant de temps!!!

He mirat pel mirall,
I no he vist cap bèstia.
I aquest fil s'ha cansat d'estirar.
He buscat pel calaix
La forma d'entendre
Com materialitze el temps que he perdut

He mirat pel mirall,
I no he vist cap bèstia.
I aquest fil s'ha cansat d'estirar.

Borinot

Gira't mira el borinot com balla
mira, mira com va.
Gira't mira el borinot treballa
de huit a set.
Gira't mira la xiqueta com balla
mira, mira com va.
I tocant a la frontera espera
camí tallat.
Demà serà divendres i tornaràs a perdre't
metamorfosi amb mitja dosi, quan veus:
Damunt d'aquesta calma una ferida latent,
que la vida se t'oblida si no prens el carrer
escopint a la rutina controlada pels murs
per la victòria dels teus ulls.
Gira't mira el borinot com balla
Mira, mira com va.
Gira't mira el borinot treballa
de huit a set.
Gira't sent la forta olor de festa
com t'obliga a seguir,
i a cada glop se t'obri una finestra
odi infinit.
Set del mati dissabte, puta ressaca i a currar.
Menys de vuit-centes l'hora, la mala llet et puja al cap,
a un pas de la derrota resistirem amb força,
imprescindible actitud lliure, quan veus
Damunt d'aquesta calma una ferida latent,
que la vida se t'oblida si no prens el carrer
escopint a la rutina controlada pels murs
per la victòria dels teus ulls.
Tira la pedra i no amagues la mà,
corre amb nosaltres i no pares de ballar.
Escolta els teus somnis marca el seu compàs
no et fa falta ningú per a fer-los realitat,
Poc importa si no eres el que esperen de tu
al final del trajecte el jurat seràs tu,
volen fer-te creure que el futur està escrit,
trobaràs la manera de canviar el destí.
Quan veus:
Damunt d'aquesta calma una ferida latent,
que la vida se t'oblida si no prens el carrer
escopint a la rutina controlada pels murs
per la victòria dels teus ulls.

Diània

I ara anem seguint camins
de mar i cel,
el blau als cims,
el so del vent,
plaers divins, país: Diània.
Un plor morisc
que duc ben dins,
paint la fi,
quan cante jo i balla la muntanya.
On els bandolers amaguen coses
que contaven sols a les raboses,
udolaven llops per Malafi,
gaudint les valls en les nits mentiroses.
Sentiu la calma, salmorra i vi:
sublim. Saleu la parla, andalusins,
colliu el fruit, unfleu el pit, pareu taula,
ronda una teulada la quarantamaula,
i unes bubotes refrescant-se per les aigües del Pou Clar,
enriallades, sabent-se a casa.
Carícies d'esbarzers, de llepó de bassa,
quan jo muiga no ploreu,
balleu a la plaça.

I vindrà un temporal,
i hauran mort al poeta,
i vindran i diran:
"ja no ens arriben el cants"

Correrà riu avall,
s'endurà cada lletra,
i vindran i diran:
"ara qui ens lleva esta fam?"

S'ompli de lluna
la nit tancada de la vall,
les estrelles són fermall.
La séquia un mirall
que plany i canta un romanç
dedicat als uelos que se'n van.
Barrancs encantats,
serres foradades,
pintures ancestrals,
ballen les aixades.
Si tots, com jo, marxem
a la ciutat,
qui parlarà amb les oliveres
mil·lenàries?
Lluny de les platges
i els titans de formigó,
respira el món a
les valls de l'interior.
Als vells dominis
del moro dels ulls blaus,
les fonts conten rondalles
a rantelles i gripaus.
Pau i amor per als que festegen
les solsides,
que ploga bé
i no bade les collites,
que continuen estes terres ben vives
les figues dolces i les flames adormides.

L'altra cara de la lluna

A aquest cantó de la lluna

Mai no hi ve ningú .

Sentiràs mil veus parlar-ne

Però tan sols hi ets tu.

Sols tu i jo ho sabem tot.

Tu i jo ho vivim tot.

Tu i jo ho podem tot.

La força de la gent

Som la gent que no es resigna,
la que mai no desespera,
som tossuts, som insistents,
quan tot és tan urgent,
la resposta som nosaltres,
gota a gota, creix l’onada,
fins a fer-se gran com un tsunami,
de la gent que ha vençut la por
i desitja un món millor.

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

És la força de la gent,
obre els ulls i surt de casa,
baixem tots fins a la plaça,
res no ens podrà parar,
ara toca guanyar,
si ets amb mi, tinc esperança,
gota a gota fem l’onada,
que inundi el pla i fins a la muntanya
d’un sol clam
justícia i llibertat,
som aquí i estem alçats.

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

És la força de la gent…

És la força de la gent,
que ja no és indiferent.

És la força de la gent,
que canvia el curs del temps,
avançant contra corrent.

És la força de la gent, de la gent, de la gent,
no em preguntis el perquè podem,
no em preguntis el perquè avancem.

És la força de la gent,
ara o mai, és el moment,

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

És la força de la gent…