Diània

I ara anem seguint camins
de mar i cel,
el blau als cims,
el so del vent,
plaers divins, país: Diània.
Un plor morisc
que duc ben dins,
paint la fi,
quan cante jo i balla la muntanya.
On els bandolers amaguen coses
que contaven sols a les raboses,
udolaven llops per Malafi,
gaudint les valls en les nits mentiroses.
Sentiu la calma, salmorra i vi:
sublim. Saleu la parla, andalusins,
colliu el fruit, unfleu el pit, pareu taula,
ronda una teulada la quarantamaula,
i unes bubotes refrescant-se per les aigües del Pou Clar,
enriallades, sabent-se a casa.
Carícies d'esbarzers, de llepó de bassa,
quan jo muiga no ploreu,
balleu a la plaça.

I vindrà un temporal,
i hauran mort al poeta,
i vindran i diran:
"ja no ens arriben el cants"

Correrà riu avall,
s'endurà cada lletra,
i vindran i diran:
"ara qui ens lleva esta fam?"

S'ompli de lluna
la nit tancada de la vall,
les estrelles són fermall.
La séquia un mirall
que plany i canta un romanç
dedicat als uelos que se'n van.
Barrancs encantats,
serres foradades,
pintures ancestrals,
ballen les aixades.
Si tots, com jo, marxem
a la ciutat,
qui parlarà amb les oliveres
mil·lenàries?
Lluny de les platges
i els titans de formigó,
respira el món a
les valls de l'interior.
Als vells dominis
del moro dels ulls blaus,
les fonts conten rondalles
a rantelles i gripaus.
Pau i amor per als que festegen
les solsides,
que ploga bé
i no bade les collites,
que continuen estes terres ben vives
les figues dolces i les flames adormides.