La dels Beatles

Trau la botella de vi, para taula i mantell,
com per a una boda, com per al rei.
Tria un vestit que no estiga de moda,
sense vergonya, sense remei.
Ret-li homenatge a la mort del teu odi,
crida, salvatge, la fe del convers. Uff,
cauen com a mosques a la mel, "pleitesia",
tant no volaven, no eren ocells, no.
Posaven trampes, posaven frens, contaven
coses,
pensen que saben, saben que tens...
i no fluixen ni en ràpid ni en lent.
Toni, sap per dimoni, i sap més per vell.
Sent les pulletes per aire, per mar,
posen de luxe, rapegen tan mal...
i diuen boles, van a les modes, malgasten bolis,
no calen pedres, cauen a soles.

És la clau i no el martell,
no és la ploma, és el pinzell.
Tots guardem un secret,
una fe: jura, promet.
Ni retrets, ni flors, ni lleis,
no és el cor, són els budells.
Eixe pis està net?
Besaran per on xafe el monet

Tan tard, sempre tan tard,
no canvia mai la persona,
canvia el grau de soledat.
I el mal, pesa a les mans
perquè els marrons es fan bola.
I el talent que s'ha amagat,
i els remou més el passat,
records que no alimenten, records que donen fam.
Llestos però abandonats, eixos van ser llestos sempre....

Jo ja sé que t'agraden més Els Beatles,
que li falta força al vers,
però amic, no em crucifiques,
que el que fa tot el que pot, mai està obligat a més.