Epistolari

Surava una mica de llum sobre el marbre del saló,
no vaig saber on col·locar la gavardina d’un color fosc que duia
i en llevar-me-la vaig notar la corrent del balcó travessant fins a la cuina.
I no diré molt més que no sé qui m’espera aquí.
El carter deia és per a vosté, no és signada només porta una adreça mal escrita, però s’endevina perquè és un carrer important de la vila.

I allà segut en un sofà, uns altaveus van començar a emetre un brogit d’acords fingits.
Només soc la consciència del teu pensament, només vinc a recordar-te el que haguera pogut ser.

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me perquè vaig sucumbir a la por uns altres xato amb aquest físic no vages amb gaire ambicions
si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo només soc aquí per a dir-te el que ja no.

Haguera volgut contestar, però la seua inconsistència material el feia estrany i una mica de caràcter distregut, però sempre atent que no hi ha més raó que és un punyal que t’atura la vida.

I jo sé que açò només és una herència del meu passat cristià,
un dogma cultural, una rima desfeta que mai arribarà, un estigma, una platja deserta on arriben per sempre unes formes de vida d’antiga saviesa, un desorde que va a la deriva.

Hi ha dies que em recorda que no vaig llançar-me perquè vaig sucumbir a la por uns altres xato amb aquest físic no vages amb gaire ambicions, si tinc dues opcions em diu a veure si és que jo només soc aquí per a dir-te el que ja no.

I he passat el matí caminant, acomiadant-me de les coses que han fet mal, buscant paraules agudes que acaben per “a” per a poder-les rimar amb la veritat.

Finalment, sé que em sabràs perdonar. No he passat de dir absolutes obvietats, i és sé que és el que busques, però no ho vols acceptar, al final sempre és això la veritat.