Viure és compartir

Recordo el dia que vam marxar
aquell neguit bramant com una fera.
Era un 7 d’abril, recordo la fal·lera
tallant el fil, sense mirar enrere.
Recordo la teva mirada juganera,
recordo fondre’m com una glacera,
la borratxera d’un camí agredolç
on tots som pols i polseguera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.


Tots som iguals, tots som diferents,
som queixals i dents mossegant la vida.
Jo aprenc de tu i tu aprens de mi,
viure és compartir,
és un camí que tothom fa descalç.


Portem el dol d’una amistat sincera,
un adéu sempre és una quimera.
Recordo la primera llum del sol,
arrenca el vol i ens allibera.
És consellera la teva veu,
com una ampolla a la ribera
amb un missatge,
qui parla música parla el mateix llenguatge
i tots som flors d’un món salvatge.
Sense pressa per fondre’ns amb el paisatge
follarem perquè tots som animals,
som petits fanals fent un camí,
que tothom fa descalç.


És un camí que ens ha dut fins aquí,
enmig del paradís.
Navegant la bogeria amb en Luck
i la dolça Elis, cantant a quatre veus
i ballant amb la natura,
gràcies amics per l’aventura.
I ens murmura l’aire amb música africana,
no té fronteres
perquè el ritme ens agermana.
Visc a la república bananera,
avui és catalana i afrobrasilera.
I com la cendra tots som fills de la foguera,
som espurnes voleiant en espiral,
som petits fanals fent un camí
que tothom fa descalç.